by Pep Barceló
El concepte d’avaluar, d’avaluació i d’avaluable.
Abans d’escometre qualsevol
l’exposició d’aquesta temàtica és precís aclarir els conceptes de manera que el
sentit que es pugui interpretar en l’ús de les paraules sigui unívoc. En aquest
sentit avaluar cal entendre’l com determinar,
especialment d’una manera aproximada, la vàlua, valor o magnitud d’alguna cosa
material o no; l’avaluació com l’acció
d’avaluar i el que és avaluable com
allò que pot ésser avaluat.
El què, qui, com i quan que acompanyin aquest conceptes queden fora de
la seva definició i són fruit de la discreció i determinació de qui en faci ús.
Què és avaluar en l’àmbit educatiu i quin és el seu objectiu.
Avaluar, avaluació i el que
és avaluable en l’àmbit educatiu ha d’incloure totes les facetes de la persona
de l’alumnat: creixement personal, cognitiva, emocional, sensitiva, creativa,
conceptual, social..... En el món actual no són suficients els aspectes
tècnics, científics, etc. que s’han estat considerant i avaluant en etapes
anteriors de la història; el progrés humà canvia perspectives i, per tant,
conceptes i maneres.
Pel que fa a la
implementació de l’avaluació existeixen diferents tipus: diagnòstica, continua
i final (si escau) per diagnosticar i valorar diferents moments del procés
educatiu. Aquestes modalitats es realitzen per proves puntuals o per observació
i per a la seva concreció i realització es fa imprescindible determinar què
s’avalua, qui avalua, com s’avalua i quan s’avalua.
“L’acció avaluadora” eina del professorat.
L’avaluació de l’alumnat és
una eina professional del professorat com ho demostra el que s’ha fet fins ara i
la conducta i la tasca del professorat fins avui. Els docents tenim una
estesa cultura d’avaluar el que fem a l’aula amb l’objectiu de fer millor la
nostra feina d’educar. Una tradició que arrenca dels inicis del segle XX i que
està llargament documentada amb la pràctica, amb experiències, amb treballs,
amb llibres, amb els resultats, etc., ningú pot al·legar ignorància de la seva
existència. L’avaluació és per al professorat part del procés educatiu perquè
ens assenyala la direcció en la qual hem de seguir i sempre ho hem fet sense
necessitat de decrets ni directrius. L’avaluació
no es pot confondre com una eina per a la selecció de l’alumnat, ni com una
justificació per a retallar els mitjans necessaris dels centres, sinó per
ajudar en el procés educatiu.
Què és avaluar, i què es vol avaluar, per al poder/establishment
actual.
- Preferència sobre els resultats en tota
activitat educativa, especialment en l’avaluació.
- Aplicació de mètodes industrials i de negoci
en tot l’àmbit educatiu.
- Colonitzar el sistemes educatius amb
“competències bàsiques”.
- Impacte dels informes PISA com a indicador i
justificador del que s’ha de fer.
- - Homogeneïtzar els sistemes educatius
“occidentals”, països desenvolupats...
Per un altre costat tenim uns governs que
s’esforcen en posar l’educació només al servei de l’economia amb la
justificació que els joves tinguin futur; a ulls de l’opinió pública manifesten
la seva “preocupació social” perquè infants i joves no obtenen bons resultats i
han de millorar, per això és necessària l’avaluació que indicarà quins avenços
són necessaris.
Els trets bàsics de la seva proposta són una
avaluació generalitzada amb els mateixos paràmetres sigui quina sigui la
població, sense tenir en compte les diferents característiques, les
dificultats, les mancances o les diferències que calen anivellar entre els diversos
sectors i unes proves estàndard aplicades progressivament, en el temps i en el
seu contingut, que condicionin els ensenyaments per dirigir aquests cap a
l’adquisició de competències que responguin a les necessitats que tingui, en
cada moment, el mercat laboral. En aquest sentit podem dir que aquesta avaluació és pobre, simplista,
reduccionista, parcial, insuficient per saber el nivell de
competències/capacitats que l’alumnat té en tots els àmbits personals. Això si,
suficient per iniciar la construcció de sèries estadístiques que indiquin què
s’ha d’estudiar i com s’ha d’estudiar.
L’orientació que es vol donar des del poder/establishment és que l’avaluació aboqui en un ensenyament per a rànquings;
és a dir un continuat de proves, notes i altra mena avaluacions que
classifiquin, directa o indirectament, els centres. Diu Xavier Martínez-Celorrio[1]
que els rànquings d’escola acaben per classificar l’alumnat en un sistema
educatiu que queda sense cohesió en forma de piràmide fragmentada, oferint
escoles independents i segregades per cada estrat social. Com exemple posa el
Regne Unit sota l’efecte de la política educativa de Margaret Thatcher”, és a
dir, una generació britànica educada en el sistema de rànquings, que és molt
més individualista, possessiva i menys col·lectivista que cap altra generació
britànica moderna; més que una opció de mercat és una opció cultural-ideològica
rebutjada, fins i tot, pels neoliberals
no anglosaxons. També ens recorda que fa un temps va sintetitzar i documentar
els efectes negatius i perversos dels rànquings d’escoles entre els països anglosaxons:
a)
En lloc de multiplicar la diversitat de
projectes de centres on poder escollir, es reforça un model únic d’escola molt
acadèmica, subjecta a la pressió pels resultats.
b)
S’imposa el teach to the test que implica reforçar la didàctica més tradicional
i l’obsessió per la disciplina d’un alumnat sotmès a comprovacions continuades
dels seus estàndards.
c)
Fa desaparèixer la innovació pedagògica, la
cooperació entre mestres i escoles i la participació de les famílies, empobrint
i aïllant al professorat en una rutina competitiva.
d)
Dilueix la llibertat real d’elecció entre els
pares que es transmuta en llibertat de selecció de l’alumnat per part de les
escoles amb alta demanda (incomplint la promesa de la lliure elecció per a
tothom).
e)
Les escoles amb exclusió selectiva d’alumnat
sempre surten millor en els rànquings, no pas per la qualitat del seu projecte,
sinó per ser selectives. S’amplia la segregació i la discriminació per origen
social, ètnic o per discapacitats, excloent de forma esglaonada als alumnes que
no poden garantir alts resultats pels centres o que els farien minvar.
f)
Es dualitza el sistema educatiu entre una
xarxa de màxims (escoles que funcionen i se’ls atorga plena autonomia) i una
xarxa de mínims (escoles fallides sotmeses a controls de millora que en cas de
no funcionar implica l’acomiadament del professorat).
La realitat legislatives té una forta incidència en
l’orientació de l’avaluació i a l’Estat Espanyol tenim la LOMCE, i també la LEC[2].
La LOMCE pretén que l’ensenyament es converteixi en una carrera de proves i
revàlides al final de cada etapa perquè s’aposta per un model basat en la
pressió de l’examen, que segregarà, seleccionarà i classificarà a l’alumnat per
mitjà de itineraris. És possible que d’aquesta manera es redueixi
l’abandonament i el fracàs escolar, però s’eliminarà progressivament la
igualtat d’oportunitats i la formació comuna durant l’etapa obligatòria. Així
doncs, la LOMCE és l’antítesi de l’educació integral i l’exemple d’un sistema
educatiu que segrega, en aquest sentit val la pena llegir els articles únics
60, 77, 88, 90 d’aquesta llei per observar com es promou els rànquings segons
resultats.
Finalment es vol convertir l’avaluació en una estratègia
de control. No és només inspeccionar (avaluar) sobre el terreny i en el dia a
dia, sinó fer-ho també per la via indirecta (deixar-se avaluar per aconseguir
la promoció o un premi/prima). Un exemple és la LEC que incorpora l'avaluació del
professorat com a requisit per a la promoció i preveu incorporar els resultats
al conjunt de mèrits per avalar aquesta promoció professional. La valoració de
resultats s'efectuaria en base al progrés experimentat per l'alumnat, és a dir,
partint de "la diferència entre el punt de partida i el punt
d'arribada", i també tindrà en compte l'assoliment de competències
bàsiques. Aquesta avaluació recaurà fonamentalment en la Inspecció d'Educació, sense
negar la seva externalització, amb el suport de l'equip directiu, a partir d’uns
criteris fixats.
Com es vol imposar aquest model.
Organitzacions, governs i opinadors ens diuen que
ciutadanes i ciutadans són termes excessivament complexos que el que cal és el
“capital humà” que produeix el sistema educatiu del país, és a dir, els
“coneixements rellevants i les destreses necessàries per a la vida adulta que
adquireix la ciutadania”. Quan aquests enunciats es concreten en la realitat
només s’avalua allò que serà útil en l’àmbit del món del treball obviant la
formació d’una consciència crítica i transformadora, d’un comportament participatiu
i democràtic, d’una conducta ètica i social que precisa tenir la ciutadania. El
que no es pot valorar/mesurar mitjançant
un examen (aspectes socials, morals, emocionals, creixement personal,
etc.) deixa de tenir valor i s’ignora sistemàticament. En l’ordre econòmic es
considera que el finançament basat en el nombre d’alumnes no és “eficient” i
que cal dirigir el sistema educatiu no a través d’una intervenció directa, sinó
utilitzant els resultats/rendiments. Segons això, els diferents nivells del sistema
educatiu tenen autonomia per arribar als “resultats/objectius requerits i reben
el finançament segons el seu èxit o fracàs”.
L’estratègia per aconseguir els seus objectius es duu a
terme en tres direccions. La primera és la creació d’un estat d’opinió en la
societat favorable als canvis que es volen produir per reorientar el sistema
educatiu en la direcció de cobrir les necessitats de “capital humà” que
requereix el mercat laboral. S’avalua externament als centres per donar
“veracitat” al diagnòstic, i, es compara amb altres països del suposat mateix
entorn econòmic i social, evidentment sense tenir en compte variables com els
diners esmerçats en l’ensenyament públic, les estructures organitzatives i
d’atenció a sectors desfavorits, l’atenció a la diversitat, etc. La segona és
que paral·lelament a la creació d’un estat d’opinió, es pretén reorientar els
currículums educatius. Els currículums estatals se n’aniran conformant en la
línia de les “recomanacions” l'OCDE/PISA: el que aprendrà l’alumnat i el que ensenyarà
el professorat ha de venir determinat per les necessitats de l’economia de
lliure mercat. Aquesta reorientació serà justificada amb paraules com “qualitat
i eficiència”, però aquestes amaguen realitats molt diferents: la qualitat que
no integra a la totalitat de la ciutadania, és simplement el privilegi d’unes
minories sobre d’altres; l’eficiència que persegueix l’optimització de recursos
encara a costa de l’exclusió de part de la ciutadania esdevé, evidentment, en
abús. La tercera és crear mecanismes de control que reorienti el Sistema
Educatiu per assegurar la implementació del model desitjat. Aquests mecanismes
de control no són més que modificar les estructures i els criteris de
funcionament del sistema amb lleis, i el seu desenvolupament, que permeti
dirigir el sistema educatiu des de fora del propi sistema (p.e. l’Agència
d’Avaluació i Prospectiva Educativa que recull la LEC). En definitiva s’intenta
imposar una avaluació i una orientació curricular externa interessada, i,
acabar amb la gestió democràtica dels centres públics amb unes direccions
gerencials que condueixin “la gestió del rendiment” als centres.
Conseqüències del model d’avaluació educativa promogut pel poder/establishment
actual.
Pel que fa a aquella part del sistema educatiu que no és
l’alumnat o el professorat, ni la legislació ni l’acció del poder/establishment preveu clarament una avaluació sistemàtica i
periòdica; fins ara només s’han pres decisions de dubtosa, parcial o
interessada justificació.
El currículum educatiu està orientat a desenvolupar
determinades habilitats personals com la capacitat de connectar i tenir empatia
o de prendre decisions, això guanyarà pes en l'educació en detriment de la
resta de coneixements i capacitats que s’han
de tenir en compte. El “saber fer” en front al “saber ser”.
El professor canvia el seu rol educatiu per exercir de
complidor d’un model d’ensenyament restringit i els coneixements acadèmics perden
pes en favor d’unes determinades habilitats personals i d’unes competències
establertes pels poders educatius institucionals.
Els centres evolucionen cap a mètodes d’ensenyament
diferents on, per exemple, els continguts online passen a ser la primera font
de coneixement enfront de l'escola física o l'entorn social i personal de
l'alumne. Però tots els centres tindran els mateixos trets d’evolució?. És molt
possible que en centres al servei dels sectors benestants, el personal que
imparteixi docència tingui blocs o pàgines Web en les que penjarà apunts,
exercicis o informació general i interactuarà amb els seus alumnes. Els mitjans
precisos i l’entorn tecnològic segur que no hi faltarà. El currículum serà
ampli i especialitzat, en el sentit de preparar elits i dotar-les d’una
ideologia. Contràriament, en els centres dels sectors socials més desafavorits
econòmicament, generalment centres públics, les coses possiblement no seran
així; el desmantellament de l’actual educació pública minvant la seva qualitat
amb la permanent retallada de recursos materials i humans, l’augment de ràtios,
la supressió de grups i de centres... ens fa percebre un ensenyament públic per
als pobres, en el qual, òbviament, estaran absents els mitjans precisos i els
entorns tecnològics. Un ensenyament residual, només per dir que, en un país
desenvolupat i democràtic, la població està escolaritzada.
En definitiva es pot concloure afirmant que les característiques
bàsiques d’aquest model són: implementar un currículum competencial (preparació
per al mercat de treball); donar un paper subsidiari al professorat en el
procés educatiu de la ciutadania; restringir l’accés al coneixement per a
determinats sectors socials.
Interessos del poder/establishment actual i valor de futur de
l’acció avaluadora per a la societat
Podem observar que
per al poder/establishment actual de l’acció
avaluadora li interessa: posar l’ensenyament només al servei de l’economia afavorint
el pes del món empresarial convencional i del pensament econòmic preponderant; provocar
un empobriment curricular (competències per al mercat de treball); donar un
paper subsidiari al professorat en el procés educatiu de la ciutadania; i
restringir l’accés al coneixement mantenint l’estratificació social.
L’ensenyament només al
servei de l’economia.
L’actual legislació,
l’actuació des del poder polític, la posició de determinats partits, la pressió
des de determinats mitjans de comunicació per establir un estat d’opinió, posa
el Sistema Educatiu només al servei de l’economia i aquí hi juga un paper fonamental
l’avaluació en el sentit que amb ella es va determinant el que s’ha d’ensenyar
(un currículum per a les competències del mercat laboral que precisen les
empreses convencionals). Avui ja podem veure com es dissenya una Formació
Professional per donar sortida a l’exclusió a la qual molt jovent s’hi veu
abocat per desistiment de l’estat en les seves responsabilitats; una Formació
Professional adreçada a instruir i formar mà d’obra no qualificada, alguns
estudis sense titulació. També podem veure com s’està construint una educació a
distància que permeti la recol·locació laboral segons interessi a l’empresa
convencional. D’igual manera tant l’Educació primària com l’Educació Secundària
segueix aquesta tendència. La introducció de l’emprenedoria i l’educació financera
en aquest nivells educatius és una prova fefaent de la direcció en la qual es
vol anar.
Empobriment del
Currículum.
Comença a veure’s un
progressiu empobriment dels coneixements amb el suposat objectiu de millorar
les habilitats dels estudiants i aconseguir que sàpiguen aplicar els aspectes
teòrics a la vida quotidiana com recomana l'OCDE i les proves Pisa. Es tracta,
doncs, d’adaptar els ensenyaments al que anomenen “competències bàsiques”[3]
per millorar els resultats[4].
Uns ensenyaments basats, fonamentalment, en el domini de les matemàtiques i de
certes habilitats lingüístiques. Des d’aquesta òptica, si l’ensenyament ha de
formar el jovent per saber “resoldre problemes i afrontar situacions complexes”
(competències) això ha de poder visualitzar-se quantitativament, és a dir, amb
resultats; el funcionament dels centres educatius i la tasca del professorat ha
d’anar en aquesta direcció. Això aboca l’ensenyament a preparar-se
exclusivament per a l’examen que demostri el seu èxit/rendiment. Des d’aquesta
intencionalitat l’avaluació/examen incideix només en determinats aspectes, la
resta són deixats de costat, són secundaris (el desenvolupament humà, la
promoció de valors, la justícia social, la responsabilitat individual i
col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució
d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.).Veient el que s’avalua,
queda evident que no interessa el procés educatiu com a instrument per a la
cohesió social o per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte
als aspectes socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de
l’alumnat, i, l’educació queda convertida només en instrucció per a les
competències professionals en el futur. Evidentment aquest empobriment recau
fonamentalment sobre l’Ensenyament Públic i per tant en els sectors socials més
desafavorits econòmicament.
Paper subsidiari del
professorat
El paper del docent
passarà a ser de mentor o guia d'un alumnat, que construirà el seu coneixement
a partir de diferents fonts, i no com a transmissor del coneixement. Les
habilitats personals com la capacitat de connectar i tenir empatia amb els
altres o de prendre decisions guanyaran pes en l'educació en detriment dels
coneixements; els currículums tendiran a la individualització, a adaptar-se als
perfils de cada estudiant; i les metodologies evolucionaran trencant l’actual
dinàmica educativa i el paper del professorat.
Restringir l’accés al
coneixement mantenint l’estratificació social.
Els rànquings aboquen a
la diferenciació entre centres educatius. L’ensenyament és un mercat i cal
crear productes per als diferents poders adquisitius existents a la societat.
De la mateixa manera que hi ha establiments comercials hi ha establiments
educatius. Aquesta és la visió de les multinacionals i de gran part del poder/establishment
actual. En aquest sentit el format, el tipus de centre, no sembla que els
importi massa, però si el seu funcionament organitzatiu i metodològic. És molt
possible que amb la diferenciació de centres no hi guanyi ni tot l’alumnat, ni
el professorat ni el conjunt de la societat, però amb aquest sistema els
governs aconsegueixen: a) el desistiment de
responsabilitat en la gestió que els correspon, b) la visió economicista
del funcionament del sistema educatiu públic, c) el control ideològic
partidista sobre la tasca docent.
El trencament de la
igualtat d’oportunitats i el manteniment de l’estratificació social. En les
darreres dècades el nostre Estat ha complert el seu paper i, fins i tot, s’ha
aconseguit, que les filles i els fills de totes les classes socials hagin estat
escolaritzats i hagin arribat a la universitat i/o altres estudis superiors,
però actualment comença a produir-se l'expulsió de sectors socials menys
afavorits econòmicament dels estudis post-obligatoris, quedant aquests estudis
reservats per a estrats socials benestants[5]
i mantenint d’aquesta manera l’estratificació social. El model d’avaluació de
l’actual poder/establishment marcant itineraris, i frustrant continuïtats, trenca
la igualtat d’oportunitats.
El valor de futur de
l’acció avaluadora per a la societat.
Si la societat vol que
l’educació de les noves generacions permeti la cohesió social, la minoració de
les desigualtats i que no es perdi cap talen es necessita un currículum
educatiu que abasti totes les facetes i interessos de les persones i que es
posi al servei del conjunt d’aspectes de la vida col·lectiva; que no calgui
tenir dret a triar centres educatius perquè tots tinguin la mateixa qualitat, sigui
el nivell educatiu que sigui; i que l’avaluació de l’alumnat, professorat,
centres i sistema respongui als interessos i al benefici del conjunt de la
ciutadania.
Eines imprescindibles que
donaran valor de futur a l’acció avaluadora seran: seguir comptant amb una
política de reforçament del segment d’alumnat amb més dificultats i de
l’ensenyament com eix vertebrador de la igualtat d’oportunitats; defugir d’un
ensenyament convertit en una carrera de proves i revàlides; valorar uns professional
que treballin de manera cooperativa sense individualisme i competitivitat, en
un continuo formatiu i amb estabilitat i condicions dignes de treball que els
permetin fer la seva tasca amb seguretat per al seu projecte personal; mantenir
uns centres educatius cogestionats, cada sector amb la seva responsabilitat, i
innovadors; i forçar el rendiment de comptes de l’Administració, i
fonamentalment, dels seus responsables últims.
Construir el futur de l’acció avaluadora
Cal construir el futur de
manera propositiva malgrat a cops ens caldrà resistir, compartir el que sabem i
revertir la situació creant nosaltres un estat d’opinió en contra d’aquest
model d’avaluació que se’ns vol imposar; creant alternatives, si s’escau, dins
de l’estructura; creant objecció; creant desobediència... Sempre serà important
mostrar i demostrar, si és possible, la conveniència de les nostres propostes i
accions
Pel que fa a l’avaluació
de l’alumnat caldrà que aquesta reculli la seva vàlua i el seu avanç en el creixement
personal, cognitiu, emocional, sensitiu, creatiu i conceptual; els seus valors
humans i socials; i el seu esforç i la seva responsabilitat individual i
col·lectiva. L’objectiu, en definitiva, és la consecució d’una ciutadania preparada
amb maduresa personal, crítica, reflexiva i participativa. Aquesta avaluació ha
de ser diagnòstica, continua i final, si escau, i realitzada pel conjunt del
professorat que està en contacte amb l’alumne. La seva realització hauria de
ser per proves, si escau, o per observació i efectuar-se al llarg del curs, del
cicle, de l’etapa i de l’escolarització.
Pel que fa a l’avaluació
del professorat caldrà que aquesta reculli el nivell d’empatia i relació amb
l’alumnat, i el procés educatiu d’aquest; el nivell de treball cooperatiu amb
els companys, amb el centre o l’entorn educatiu (intern i extern); el nivell
metodològic emprat i la seva millora; el nivell d’organització i de realització
de les seves tasques; i el nivell d’implicació en tots els àmbits. Aquesta
avaluació ha de ser continua i final i realitzada, per un costat, com
autoavaluació, i per un altre costat, finalitzada conjuntament amb el professorat amb el qual es
treball de manera cooperativa; en qualsevol cas han de existir els mecanismes
que el centre determini perquè el claustre participi en aquesta avaluació. La
seva realització hauria de ser al llarg del curs.
Pel que fa a l’avaluació dels centres caldrà que aquesta reculli la participació i implicació cabdal de mares,
pares i docents en el dia a dia de la vida del centre; la resolució de la
gestió administrativa i de qualsevol altre ordre; com ha estat possible eliminar
formes jeràrquiques de funcionament que hagin sorgit i el grau de gestió
conjunta assolit; el nivell d’autonomia que ha permès adaptar-se i donar resposta
a la realitat pròpia del seu entorn; i el nivell de compliment del projecte de
centre. Aquesta
avaluació ha de ser continua i final i realitzada pel Consell escolar i el
Claustre del centre. La seva realització hauria de ser al llarg del curs.
Pel que fa a l’avaluació de
Administració i de la Política Educativa
caldrà que aquesta reculli el grau de
compliment en[6]:
·
Proporcionar els
recursos
necessaris en tots els àmbits (professionals, despesa, beques....).
·
Atendre les
necessitats i demandes dels centres.
·
Millorar les
condicions de treball.
·
Respectar la
tasca docent eliminant el control polític partidista.
·
Afavorir el
treball cooperatiu i la innovació.
·
Eliminar rànquings i competitivitat entre els
centres i entre el professorat.
·
Estimular l’autonomia del centres per
respondre a la seva realitat.
·
Mantenir una negociació col·lectiva
respectuosa i efectiva (funció docent, retribucions...).
·
Complir la llei pel que fa a la gratuïtat dels estudis, per la titularitat
pública dels centres i la seva gestió democràtica i qualsevol altre mandat de
la normativa.
Una avaluació precisa i eficient
|
Administració
|
Centres
|
Docents
|
Alumnat
|
Per què
s’avalua
|
||||
Què
s’avalua
|
||||
Com
s’avalua
|
||||
Quan
s’avalua
|
||||
Qui avalua
|
Recolzament de l’acció avaluadora: acció
social i acció sindical.
En primer lloc cal, en els propers temps, seguir fent un
esforç d’acostament i explicació a les famílies perquè aquestes vegin que
perseverem en la nostra consolidada cultura de l’avaluació; que no acceptem les
noves propostes d’empobriment del currículum educatiu i competències mínimes
per al món laboral que volen establir per avaluar als seus fills i filles; que
entenem que la seva educació no només és adquirir unes destreses per al món del
treball, sinó també adquirir consciència crítica, un comportament ètic, social
i participatiu com correspon a un futur adult que viurà en democràcia. Els
aspectes socials, morals, emocionals, de creixement humà personal, etc. de
l’alumnat són fonamentals malgrat el seu avanç no es pugui reflectir en un
examen escrit, però si valorat en la seva conducta observada. L’exclusió social
també comença quan “no podem ser encara que sapiguem fer”.
Serà imprescindible combatre la imposició de la millora
de l’educació només pels resultats quantificables. Cal explicar que
l’estratègia de les estadístiques, que l’avaluació per proves estàndard
externes a la realitat i característiques del centre van encaminades a la configuració de rànquings
(art. 186, 187, 193 de la LEC). Aquest combat és necessari efectuar-lo com a
professorat conjuntament amb la mobilització de les famílies.
Hem de mostrar com l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de
l’Educació que preveu la LEC, també en altres legislacions n’hi ha previsions similars,
és l’exemple paradigmàtic de la pèrdua del control social sobre el sistema educatiu.
Aquestes propostes sempre es posen en mans de personalitats o agents pròxims al
govern de torn[7],
d’empreses o d‘organitzacions patronals[8]
que incidiran, o volen incidir en el currículum i en la política educativa[9].
Els mecanismes de control sobre el Sistema Educatiu no
són més que el control que “l’aparell polític/administratiu vol fer sobre el
professorat”: el que ensenyem i com ho ensenyem. L’estratègia es basarà en
mostrar el que es necessita i/o cal millorar, cercant la aquiescència social, i
seguidament pressionar sobre les condicions de treball del professorat per
aconseguir la seva submissió a les direccions indicades. Arribat aquest punt
hem de convenir que l’avaluació jugarà un paper important en el canvi
estructural del sistema educatiu en la direcció d’implementar un model
“d’escola/empresa” en els centres educatius i “un currículum dirigit i
controlat des d’una única visió política”. Això suposa un esforç explicatiu i
pedagògic per part dels professionals perquè la societat copsi la magnitud
global del canvi de model que es vol realitzar. També suposa un altre esforç
explicar que l’actual política educativa vol seguir modificant les nostres
condicions de treball i el funcionament dels centres educatius imposant la
cultura del treball individual, la competitivitat, la poca iniciativa personal,
el sotmetiment, l’escassa participació, el nul poder de decisió, els
resultats/rendiment i la inhibició de les responsabilitats de l’Administració Educativa.
En aquest sentit cal rescatar el Claustre i el Consell Escolar del buit representatiu
al qual se’ls vol abocar i retornar-los al seu legítim paper d’instàncies
avaluadores del procés educatiu de l’alumnat.
Necessari es farà enfrontar-se al sotmetiment, al model
de “docent domat”, que la legislació permet i la política educativa actual vol
aconseguir[10].
És imprescindible l’oposició i la mobilització de tot el col·lectiu en cadascun
del conflictes que aniran sorgint respecte a la retribució, al lloc de treball,
a la promoció....
Finalment caldrà guanyar-se al màxim el nostre col·lectiu.
En aquest sentit serà important recolzar les bones pràctiques d’aquelles
direccions que no vulguin fer la “gestió del rendiment” que se’ls proposa i la
seva gestió sigui democràtica i cooperativa.
Notes:
v Pots reflexionar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho, retallar i
enganxar..., però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.
v El pensament no ha de tenir
dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull
compatir amb tu les meves reflexions.
v Agraeixo a totes les persones amb les quals he parlat, he conversat,
he discutit i he debatut les seves paraules i els seus pensaments perquè
gràcies a elles he forjat el meu ideari.
v A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en
aquest escrit, aquesta és la intenció.
[1] El
dilema d’avui: educar per rànquings o aprendre per projectes
http://diarieducacio.cat/el-dilema-davui-educar-per-rankings-o-aprendre-per-projectes/
2 La LEC vol
que amb l’avaluació es controli que s’ha d’ensenyar i com s’ha d’ensenyar i per
això fa servir al voltant del 10% del seu articulat. Veure els articles 182,
186, 188, 190, 191,193, 194, 136, 145, 53, 102, 142, 182, 183, 184, 194,145,
117, 131, 133, 53, 102, 142, 131, 133, 105, 106, 110, entre altres.
[3] La LOMCE i la LEC fan camí pla a
l’ensenyament competencial (LOMCE 4, 5, 13, 16, 20, 21, 23, 35, 38, 54, 96, 97
– LEC 2, 52, 53, 55, 58, 59, 61, 69, 81, 91, 97, 186).
[4] La Generalitat adapta el currículo a la
educación por competencias básicas
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/16/catalunya/1358354364_721868.html
[5] El sistema de préstamos de las becas en
España y sus consecuencias
http://www.que.es/ultimas-noticias/sociedad/201406180802-sistema-prestamos-becas-espana-consecuencias.html
[10] LEC articles
105, 114, 115, 123, 124, 125, 131,132, 133,135,136,137 i Títol IX Capítol I.