(...)
Pel que fa al grau de novetat i innovació
reclamat des de l’Escola Nova 21, podem concedir el valor del dubte, tanmateix,
els referents invocats no són precisament nous. Ja s’impartien a les escoles de
magisteri, com a mínim, des de quan era estudiant a mitjans de la dècada de
1980, i tots aquests mètodes oferien avantatges i inconvenients. La invocada
experiència pedagògica catalana afectava a unes poques escoles on
majoritàriament assistien alumnes de famílies benestants. Fins i tot la lloada
experiència republicana comptabilitzava fins a un 40% de nens sense
escolaritzar, situació corregida pel CENU, no tant gràcies a grans innovacions
pedagògiques, sinó perquè la revolució de 1936 va permetre col·lectivitzar
l’àmplia xarxa de centres privats religiosos.
Ara bé, els aspectes on Vallory hi posa
especial èmfasi (i concreció) no estan relacionats amb la pedagogia, sinó en la
gestió. I això ens ofereix indicis de l’agenda oculta dels canvis perseguits.
En les intervencions públiques i en els documents es repeteix fins a la sacietat
la idea que cada centre ha de tenir projectes singulars, forts lideratges,
molta autonomia, i sobretot, que els directors han de poder seleccionar el
professorat, molt d’acord amb el que està passant en els darrers anys arran de
la LEC (2009) i la normativa que la desplega com el Decret d’Autonomia i el de
Direccions. En certa mesura, aquestes normes busquen atomitzar el sistema
educatiu i propiciar una involució en els fonaments democràtics que havien
caracteritzat l’escola pública catalana, i fomenten la jerarquització i la
gestió privada a escoles i instituts. A tall d’exemple sobre les intencions de
l’Escola Nova 21, en les sessions informatives per explicar el projecte i
intentar sumar nous centres només es convidava a membres de la direcció, i les
inscripcions s’havien de fer mitjançant el codi de centre.
En una anàlisi del llenguatge, les pràctiques
i el discurs recorda vagament a la manipulació que generen les sectes:
nosaltres som els elegits, la resta són impurs o no entenem el missatge, som innovadors
i portem el missatge prometeic (malgrat no explicitar-lo), els altres no ens
entenen, no tots els docents serveixen, cal una implicació superlativa, els
drets laborals són relatius,… Hi ha algunes notícies que transcendeixen que no
són gens tranquil·litzadores: docents que acaben marxant perquè se’ls fa sentir
culpables de no implicar-se prou. Escoles que hi participen jornades
inacabables i que fan impossible la conciliació dels docents, amb claustres que
se celebren dissabte, reunions convocades en ple mes de les vacances d’agost,…
També es fa sentir culpable a qui no és capaç de seguir el ritme, o es
“convida” a marxar a qui no combrega amb el projecte. Les dissidències són
sancionades. Alguns docents han demanat el trasllat per l’infernal ritme de
treball i l’asfixiant clima sectari. Aquests darrers dies, en què s’ha parlat
del funcionament del CREA recorda el que passa a l’estret nucli d’elegits.