by Pep Barceló
Sobre
reptes educatius en joc
La Fundació Jaume Bofill diu de si mateixa que és una fundació cultural privada creada l’any 1969 i des de aleshores centra el conjunt de la seva activitat al voltant de l’educació. Bé, inicialment, pretensió encomiable.
Públicament ha elaborat un seguit de escrits en els qual fa propostes per al que ella considera un bé per a l’educació al nostre país, és a dir, per als infants i joves del nostre país; ho podeu veure a “votaeducacio.cat”.
Hi ha trets remarcables en els seus documents que indueixen a pensar que les seves propostes tenen una certa consonància amb un pensament existent que entén que l’educació, sobretot, ha de procurar per la individualitat: l'èxit en els aprenentatges depèn de l'esforç i les habilitats naturals dels individus en el domini de destreses; que l’educació és una inversió personal amb l’objectiu prioritari d’adquirir habilitats i capacitats personals per al mercat laboral; que la col·laboració público/privada és el “súmmum” perquè l'ensenyament és un servei que pot ser ofert de forma eficaç per societats privades (que veuen o un nínxol de negoci o una subvenció encoberta); que el “dret a escollir” i la “competència” en l’àmbit educatiu és bo, per tant, l'educació com a servei mercantilitzat, que ha de ser liberalitzat per crear empreses que competeixen en el mercat educacional i les famílies han de tenir la llibertat i la possibilitat de triar en aquest mercat; que és necessari canviar el paper de la docència: de transmissor del coneixement a guia d'un alumnat, que accedirà al “coneixement” que li facilitarà diferents fonts externes; que el millor funcionament dels centres educatius es dóna amb un fort gerencialisme que potenciï l’acció i la gestió discrecional del/la director/a.
PÚBLIC O NO PÚBLIC?
En el redactat de la LEC ja es va donar com a fet l’assimilació dels centres concertats com a part de la xarxa de la Generalitat, és a dir, com si fossin centres de titularitat pública. Quan a la LEC es parla de “centres” ja inclou els privats concertats. Les propostes de la Fundació Bofill semblen mantenir aquesta distracció calculada: en general mai parla de “centres públics” o “xarxa pública” o “sistema públic”, llevat d’alguna excepció que veurem. Si la seva voluntat és que quan menciona aquests enunciats vol dir “públics o pública o públic” seria important que ho especifiques, perquè si no és així, cau en el parany de l’ardit d’aquells que defensen o volen que existeixi una doble xarxa educativa amb la negativitat que això comporta.
Cal finançar els centres d’acord...
... perquè tots els centres formin part...
... d’actualització de centres que...
Tanmateix de vegades s’especifica i com es pot veure amb intencionalitat, perquè la privada concertada, en determinats casos, no invertirà.
...l’assignació de
personal docent i no docent als centres públics i
concertats...
Augmentar la dotació
dels departaments d’orientació dels centres públics
i concertats de secundària...
Estendre la
dotació d’escoles bressol públiques...
Aquest “centre o centres” o un “Servei Públic Educatiu/Servei Educatiu d’Interès Públic” és una dissimulació de la doble xarxa educativa que pateix aquest país, perquè parlar d’empreses privades sostingudes amb diners públics molestaria a la ciutadania; és millor englobar pública i privada concertada en un sol concepte.
Aquest doble xarxa educativa que es dissimula contribueix a la segregació de l’alumnat del nostre país. Per un costat els centres públics que acullen a tot tipus d'alumnat i, per un altre, uns centres privats concertats que fan una oberta, o implícita, selecció de l’alumnat (cobren quotes, preferència familiar...). Aquesta doble xarxa és, alhora, un transvasament de finançament de l'escola pública a la privada concertada (desgravacions fiscals, desregulació dels districtes escolars...) i empenya a les famílies més afavorides econòmicament a una competició en la que l'important és que els seus fills mantinguin l'estatus aconseguit, o el millorin, fugint de centres amb alumnat massa heterogeni o que pugui suposar un fre per als seus descendents.
Però a més, aquesta doble xarxa educativa té efectes negatius en el conjunt del sistema educatiu. És socialment segregadora perquè diferencia centres (nivell econòmic de les famílies, origen cultural..); és econòmicament injusta perquè amb els diners públics es paguen instal·lacions i recursos als centres privats-concertats (ordinadors, laboratoris....) i escapen al control i les regulacions dels centres de titularitat pública.
és ideològicament controvertida perquè són les patronals les que decideixen “l’ideari" de centre (l’alumnat rep una formació ideològica discrecional), les que anomenen les direccions i les que contracten, sota el seu criteri i interès personal, el professorat; és pedagògicament negativa perquè no educa en la pluralitat existent en la pròpia societat, crea guetos (benestants o desafavorits) trencant la possibilitat augmenta la capacitat d'aprenentatge col·lectiu entre diversos i la socialització en valors comuns i/o compartits.
Podem dir que el sistema de concerts, origen de la doble xarxa, no solament no fa augmentar els resultats escolars, sinó que pot disminuir la qualitat del nostre sistema educatiu, augmenta la desigualtat educativa entre sectors socials i trenca la igualtat d'oportunitats i la cohesió social.
EL SISTEMA EDUCATIU PÚBLIC ÉS UNA GRAN FP?
El conjunt de les propostes reiteren contínuament la necessitat de “preparació” que té més a veure amb el món laboral que en qualsevol altre àmbit que discorri la vida de les persones.
Fer un esforç
extraordinari per potenciar tots aquells itineraris formatius, recursos i
dispositius que han de permetre...
De la mateixa manera, s’insisteix persistentment en les “competències” i encara no ha estat aclarit què són això de les competències exactament quan parlem de l’educació integral de les persones. Tampoc està prou clar que són “els coneixements rellevants i significatius” que mencionen: ho fan des de la perspectiva del món laboral o des de l’educació integral de les persones?.
Reformar
competencialment l’educació secundària obligatòria i postobligatòria, així com
les
proves d’accés a
la universitat.
...adquireixin
aprenentatges rellevants i significatius que els permetin...
Com es pot veure amb aquest “competencialisme” endèmic en el que viuen les propostes que es fan, sembla que es imprescindible canviar la funció docent per adequar-la a “l’educació competencial” (formació inicial, centres de referència, pràctica docent diària...).
Per fer possible una
educació realment competencial cal transformar la formació inicial i l’accés a
la carrera docent, la formació continuada del professorat...
LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES/CLAU
Des del anys noranta, però especialment a començament del segle vint-i-u s’ha estat empenyent introduir en l’àmbit educatiu un marc de “competències clau” necessàries per "l'aprenentatge al llarg de la vida, el desenvolupament personal, la ciutadania activa, la cohesió social i la empleabilitat" a iniciativa d’organismes com l’OCDE o El Banc Mundial, fins que es va aprovar en l’espai europeu. Per aquests organismes el que és important és com l'educació pot promoure habilitats perquè les persones facin front als reptes personals del seu futur: el coneixement queda en segon ordre, davant d’ell estan tècniques i habilitats per a la resolució de situacions problemàtiques.
Quines són aquestes competències?. En el marc europeu aquestes competències s’han concretat en[1]:
§ Comunicació en
llengua materna.
§ Comunicació en
llengua estrangera.
§ Competència
matemàtica i competències bàsiques en ciències i tecnologies.
§ Competència
numèrica.
§ Aprendre a
aprendre.
§ Competències
socials i cíviques.
§ Esperit
d’iniciativa i d’empresa.
§ Sensibilitat i
expressió cultural.
Però de tot això es reforça i prioritza aquelles habilitats que les empreses han decidit que necessiten per al futur del món laboral. A casa nostra, el Departament d'Ensenyament ha decidit fer-ne la seva política dirigint el Currículum educatiu cap a aquesta cultura competencial sense ser una demanda de la docència ni de les famílies, són un interès del món econòmic que li és molt convenient una mà d’obra amb un futur laboral incert, precari i competitiu que la faci adaptable i controlable.
Aquesta orientació competencial, a més, és especialment perjudicial per als sectors socials més desafavorits perquè se'ls priva de l'accés a continguts socioculturals a partir dels quals podrien comprendre i subvertir les causes per les quals estan en la situació en la que estan.
EL DOBLE TALL DELS ENUNCIATS CRIPTOGRÀFICS
Una altra observació, i ara lamentable, que es pot fer de les propostes és la presència del que diem molts cops de la canalla: la “mitja llengua”; és a dir, el que es vol dir, però no es diu del tot.
Així llegim:
...l’esforç dels
equips docents i les reformes introduïdes.
A més, darrerament els i les docents del país
han iniciat un camí de transformació educativa que cal
acompanyar decididament...
Quines reformes s’ha introduït que hagin millorat l’educació integral del conjunt de l’alumnat?. Quin és el camí iniciat de transformació educativa que hagin millorat l’educació integral del conjunt de l’alumnat?.
Desenvolupar i
implementar un sistema de finançament dels centres
educatius que tingui en compte les seves necessitats d’escolarització...
Aquest finançament fa referència, també, a subvencionar la privada concertada?
6. Desplegar un
pla d’acceleració de la transformació educativa.
Transformació educativa, en quina direcció?
hi ha expertesa
i experiències per establir aquests objectius de manera col·lectiva a curt
termini
(un possible
exemple és la Rúbrica del canvi realitzada en el marc d’Escola Nova 21).
Qui ha de definir i d’establir què és una escola de qualitat?. Qui i com s’ha avaluat que les propostes d’Escola Nova 21 són el camí a seguir?.
Selecció de centres de referència educativa.
col·laboratiu de
centres i docents per a la millora educativa...
De quines xarxes es parla?. D’existir, qui i com s’avalua la millora educativa que signifiquen?. Només xarxes de docents són les responsables de la millora educativa o, també, l’acció de l’Administració i té alguna cosa a veure?
Desplegar un
programa intensiu d’actualització de centres...
Aquesta “actualització de centres” inclou una nova subvenció dels centres privats concertats?. Actualització?, en quina direcció?.
Reforçar
el lideratge dels centres educatius... facilitar que els equips directius tinguin més temps
per exercir el
seu lideratge pedagògic i transformacional.
Parla de lideratge dels centres educatius i després ho fa de lideratge transformacional dels equips directius. El centre educatiu és i ha de ser, en definitiva, la suma del treball cooperatiu de tot el seu personal no l’acció del seu director o directora amagat sota el eufemisme “d’equip directiu”. Tanmateix quan es diu “transformacional”, què cal transformar i en quina direcció?.
Desenvolupar un
nou model de formació al llarg de la vida...
El concepte de “formació al llarg de la vida” sempre ha tingut el significat en el món educatiu “del dret de les persones a formar-se per créixer humana i intel•lectualment tinguessin l’edat que fos”, però actualment es fa una resignificació en la direcció de que cada persona és la única responsable de mantenir la feina o trobar-ne una de nova, ja que l’individu és l’únic que s’ha d’encarregar d’aprendre i dominar les tècniques i els coneixements necessaris per adaptar-se a les necessitats canviants del mercat; què és el que es vol?. En definitiva aquesta reasignificació de “l’aprenentatge al llarg de la vida” és l’eina per responsabilitzar les persones sobre el seu destí laboral i deslligar aquesta qüestió de l’economia, de la política i d’alliberar, també, els Estats de la responsabilitat de vetllar i assegurar el treball, i per tant el sosteniment, dels seus ciutadans.
ACCIONS QUE ES PROPOSEN
Els punts 12 i 13 són un clar exemple d’externalització de serveis i recursos econòmics i, per tant, també, de desistiment de responsabilitats d’una Administració educativa que hauria d’estar al servei del conjunt de la població.
D’igual manera podem veure:
Per garantir que
tots els infants i joves tinguin èxit
educatiu i mantinguin la seva motivació i el vincle
amb els estudis,
cal oferir un ventall ampli de suports
educatius. Accions especials d’orientació
i tutorització
que ajudin els alumnes a triar bé els seus
itineraris educatius, activitats de
reforç puntual
per assolir competències clau o aules i serveis d’educació inclusiva,
entre d’altres.
D’un ventall ampli de suports el destacable és “triar bé els seus itineraris” (com la FP) i “assolir les competències clau”?. Sembla que no es coneix quines són les necessitats reals o que es fa amb una intencionalitat interessada.
Però, per
avançar cap una escola que un aprenentatge de qualitat per a tothom cal reformar la secundària,
digitalitzar
la xarxa escolar, revisar la formació garanteixi inicial i permanent del
professorat i desplegar
programes
que traslladin evidències a la pràctica educativa, entre d’altres.
Aquesta proposta ens corrobora aspectes esmentats anteriorment. Les propostes estan en línia amb l’actual pensament sobre l’educació que creu que la seva millora passa per la “cultura competencial” que es promou per organismes com la OCDE (reformar la secundària), la introducció de les eines digitals (i negoci per a les empreses) com a metodologia (modificació de la conducta de les persones), la modificació de la tasca docent en la direcció de fer del professorat un “acompanyant” no un transmissor de coneixements, i, rec olzar-se en xarxes i altres iniciatives (p.e. Escola Nova 21) per promoure “noves formes de fer”, malgrat no es digui en quina orientació han d’anar els aprenentatges.
que en
planifiquin la seva distribució segons la dimensió real d’alumnat vulnerable, i
cobrir les
despeses
d’escolarització (excursions, material, etc)...
Inicialment podria semblar bé, però qui ha de fixar els criteris?, quins objectius han de tenir aquests criteris?. Només donant una resposta a aquestes preguntes que beneficiïn al conjunt de la població en el seu desenvolupament integral es pot considerar just i eficient.
Sobre el punt 9 de les propostes (9. Accelerar la digitalització educativa.) es pot dir el mateix que s’ha dit anteriorment: la introducció de les eines digitals (i negoci per a les empreses) com a metodologia (modificació de la conducta de les persones).
Finalment només podem dir que darrera d’unes propostes hi ha, òbviament, unes idees i darrera d’unes idees hi ha una ideologia. Ningú pot ignorar-ho; en qualsevol cas col·laborar és o pot ser perniciós, malgrat no es tingui intenció de fer mal.
Notes:
v El pensament no ha de tenir
dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull
compatir amb tu les meves reflexions. Pots reflexionar sobre el que dic,
copiar-ho, divulgar-ho, retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció
que jo, gràcies.
v A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.