Xavier
Diez
Una
de les pensadores més influents de l’actualitat, la periodista i escriptora
canadenca Naomi Klein, inicia el seu llibre “La Doctrina del Xoc” poc després
que l’huracà Katrina destruís Nova Orleans. La inundació de la ciutat va
suposar una un drama des d’un punt de vista humanitari. Des d’una perspectiva
política i econòmica, i com assenyalava l’economista Milton Friedman,
esdevingué una gran oportunitat. Klein, en el seu llibre, i en una teoria
acreditada i avalada pels esdeveniments, assenyalà com la destrucció i el caos
generat per una catàstrofe natural, fou aprofitada com a oportunitat de negoci
i com a aplicació pràctica d’una ideologia, el neoliberalisme, que ha sembrat dolor
i colpidores desigualtats allà on ha passat.
Klein
relata amb xifres com les conseqüències de l’huracà serví les autoritats locals
i federals per desmantellar a fons el sistema educatiu públic de la ciutat. De
123 escoles públiques, en quedaren només 4. De 7 escoles concertades (als
Estats Units en diuen Charter, negocis privats amb finançament públic),
s’ampliaren fins a 31. 4.700 docents van ser acomiadats. D’aquests, només una
petita minoria van aconseguir feina a les escoles privades, sota condicions
contractuals més dures. La majoria, per cert afroamericans, no van trobar feina
de mestre mai més. La reconstrucció de la ciutat, en realitat, fou una mena de
segon huracà privatitzador, que acabà de rematar el que havia fet el primer.
Avui, Nova Orleans és una ciutat més desigual, més encarada al turisme, amb
bona part de la seva antiga població a la deriva, i amb un sistema educatiu de
pitjor qualitat i més inequitatiu.
La
lliçó que ens ofereix Klein és ben clara. El neoliberalisme, com a ideologia i
pràctica, és una plaga de llagostes. I sol aprofitar-se de les crisis naturals,
sobrevingudes o induïdes, per establir una agenda de transformacions radicals
que cerquen desregular, privatitzar, eliminar drets, accentuar desigualtats, i
tot allò que fa una societat més infeliç, a crear un paisatge després de la
batalla on sovint l’aparença de reconstrucció, amaga una terrible destrucció
del teixit social i comunitari, tal com reflecteix una recomanable sèrie de
David Simon, Trémé.
En
el cas que ens ateny, els darrers gestos del Departament d’Ensenyament
confirmen que han llegit la pensadora canadenca. Venim d’una crisi financera
induïda pels mateixos beneficiaris. Hem rescatat uns bancs que van especular
amb l’habitatge, i que han estat veritables responsables de les retallades. A
tall d’exemple, només el rescat de Bankia va suposar més de 23.000 milions
d’Euros, gairebé sis vegades el pressupost d’Ensenyament.
El
rescat de la banca arran de l’huracà financer ha suposat la pèrdua de 7.000
mestres i professors, l’increment d’un 11% de la jornada lectiva, la reducció
d’un 27% en salaris constants, la supressió de coordinacions estratègiques,
l’empitjorament de les condicions laborals, l’ampliació de fins a un 20% de les
ràtios oficials, i una llarga llista de greuges sense fi. Se suposava que les
retallades eren temporals, d’acord amb una situació de suposada
excepcionalitat. De fet, les normes que les permeten aplicar eren acords de
govern amb data de caducitat.
Tanmateix,
en els darrers mesos, Ensenyament vol deixar clar que allò que eren mesures
excepcionals pretenen ser estructurals. Les retallades, ja ens diuen amb la
seva negativa a negociar, que siguin permanents. Que no volen sentir a parlar
de revertir tot allò que ha estat un deteriorament induït del sistema. O, en
altres paraules (per cert repetides a principi de curs per la titular del
Departament), canviar recursos per innovació, com si aquestes premisses fossin
incompatibles. Ara que afirmen sortir de la crisi, per complir la pròpia llei
d’educació de Catalunya, caldria triplicar el pressupost (la LEC estableix un
6% del PIB d’inversió, mentre tot just s’inverteix un 2,1%). Això demostra, que
allò que anomenem retallades, no és més que un programa deliberat de saqueig de
serveis públics, que les retallades no són per necessitat, sinó per vici, o en
termes menys literaris, per ideologia.
Article
publicat a “Espai de dissidència (La bitàcola de Xavier Diez)”