by Pep Barceló
L'anunci d'una reforma de la legislació educativa.
Un pacte o reforma per a l'Educació és, en definitiva,
un acord que es produeix en la societat i que inclou els màxims o els mínims
que vol cada signant. Si el pacte és de molts agents, i s’assegura el consens,
haurà acceptació social i, amb prou seguretat, no haurà contestació o
desacatament.
Un acord com aquest ens indicarà quina llei regirà el món educatiu en el
futur immediat, com va passar a Catalunya amb el Pacte Nacional per l’Educació
(20 de març del 2006) que ens va indicar com seria la LEC (10 de juliol del
2009).
El que és curiós, del cas que ens ocupa, és que de moment només ho està
promovent una part de l’arc parlamentari i no es pot excloure el conjunt de la
comunitat educativa i la resta de formacions si es vol un
gran consens social malgrat es compti amb el recolzament de tertulians o
d"especialistes" o d’organitzacions que s’autoanomenen socials;
esperem que s'obri el debat a la societat
De moment el que si podem dir és que la societat ja fa temps que s'està prenent posició sobre l'educació i l'ensenyament a l'Estat espanyol com ho demostra el document “Bases d'un Acord social i polític per a una llei educativa” que va ser discutit i elaborat des d'octubre del 2014 fins a novembre del 2016[1] per col·lectius socials, associacions de pares i mares, sindicats d'estudiants, partits polítics i sindicats de docents. En qualsevol cas, el més important és saber quin rumb prendrà aquesta reforma que s'anuncia ara.
Un rumb predeterminat en la legislació educativa.
Certament es poden veure coincidències legislatives en les darreres lleis
estatals com també en les lleis autonòmiques: LOE, LOMCE, i com exemple de les
autonòmiques la LEC catalana, donen a entendre un rumb predeterminat.
Pas a pas, cada llei aprovada ha avançat en una mateixa direcció, alguna
tímidament d’altres agosarament. Però, quins han estat els grans trets, les
grans reformes estructurals, els grans rumbs que s’ha donat a l’Ensenyament?.
Es poden enunciar alguns d’aquets trets, reformes o rumbs si bé els
articles que es mencionaran no són el conjunt exhaustiu, són només una selecció
i, en certs casos, cal tenir en compte conceptes que la llei defineix per
observar la seva intencionalitat o efecte (p.e. què s’entén per Sistema
Educatiu):
1. Disminuir la
responsabilitat i la funció de l’Estat (LOE: en el Preàmbul i el
Capítol I, sense definir-lo clarament obre el camí a les futures lleis, LEC:
article 8, Títol IV Servei d’Educació de Catalunya, LOMCE: article 2).
2. Naturalització de
l’existència de la doble xarxa pública/concertada i finançament empresarial (LOE: articles
84, 116, DA 29, LEC: Títol IV, 8, 42, 44, 171, Capítols II i III, LOMCE:
articles 13, 62, 66, 69, 70, 72, 73, 76).
3. Introducció de
lèxic empresarial en l’àmbit educatiu (LOE, LEC i LOMCE, al llarg del
seu redactat, coincideixen en l’ús de mots com: competència, rendiment,
avaluació dels rendiments, emprenedoria, resultats, estàndards avaluatius,
projecte de direccions...).
4. Priorització
d’aquella part del Currículum Educatiu que asseguri perfils
professionals (LOE: Preàmbul, articles 1, 2, 5, 20, 28, 29, 30, 39,
44, 66, LEC: Preàmbul, articles 5, 21, 52, 53, 55, 57 a 61, 63, 69, 80, 97,
LOMCE: Preàmbul, articles 3, 5, 12, 13, 16, 28, 19 a 22, 28, 29, 31 a 36, 96).
5. Establiment de
criteris empresarials en el funcionament del sistema educatiu (al
llarg del seu redactat, coincideixen en: autonomia de centre, projectes de
direcció, autoritat/gestió gerencial... LOE: Preàmbul, articles 134, 135, 10,
120, 123, LEC: articles 2, 66, Títol VII, 179, 204, 84, 90, 91, 92, 93, 102,
142 a 145,147, 99, 100, 103, 104, 114, 116, 124, 140, 160, LOMCE: Preàmbul,
articles 5, 73, 78, 75, 76, 77, 81, 79).
6. Promoció de
rànquings entre centres i entrada o manteniment d’iniciatives privades en
l’àmbit educatiu (LOE: articles 81, 87, 112, 117, 122, 155, 10, 147, LEC:
articles 184, 187, 190, 191, 42, 48, 50, 176, 196, 197, 199, 201, 205, DF 2,
LOMCE: articles 18, 57, 77, 73, 88, 90).
7. Centralització
del Currículum Educatiu per al seu control doctrinal/partidista
(LOE: Capítol III, LEC: articles 52, 53, 56, 57 a 61, 104, 142, 158, 193,
LOMCE: Preàmbul, articles 4, 32, 35, 39, 49, 15, 16, 14, 9 a 11, 18, 24 a 26).
8. Minoració del paper
de la comunitat educativa en el procés educatiu i en la gestió del
centre (LOE: articles 91, 127, 129, 132, LEC: Preàmbul, articles
28, 52, 79, 65, 90, 91, 93, 97, 98, 99, 102, 104, 114, 115, 142, 143, 144, 146,
147, 139, 148, LOMCE: Preàmbul, articles 69, 72, 74, 80, 81, 84, 87, 89, 98, DA
4, DF 2, 67, 77, 62).
Quins són els aspectes positiu i negatius d’aquets trets, reformes o
rumbs?.
Disminuir la responsabilitat i la funció de l’Estat. Obrir més la gestió de
l’estat al conjunt de la societat és sempre lloable en tant que dissipa la
possibilitat d’autoritarismes, fa la democràcia més participativa i fa que la
ciutadania es responsabilitzi dels assumptes comuns. Lamentablement quan aquest
“obrir més la gestió” es fa per desistiment només denota irresponsabilitat,
potser intencionada, per lliurar un aspecte tant important, per al conjunt de
les persones, com l’educació (Sistema educatiu) a mans de determinats sectors
de la societat que, òbviament, podem incorre en mirar només pels seus
interessos i no per als del conjunt de societat.
Naturalització de l’existència de la doble xarxa i finançament
empresarial. L’existència de centres educatius privats/particulars ha
estat una constant en la història de l’Estat espanyol, però la naturalització
de l’existència de l’actual doble xarxa té un sentit molt buscat. L’any
1985 s’aprova la LODE i en ella s’estableix, per la suposada dificultat de
construir suficients centres públics enfront de la gran demanda de places
escolars, que allà on no arribin els centres públics l’Estat podrà “concertar”
(subvencionar amb diners públics) els centres privats que compleixin una funció
social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i no segregació en l’admissió
d’alumnes. Però l’objectiu inicial d’aquests concerts s’ha desvirtuat amb el
pas del temps i, finalment, els centres concertats (excepte algunes excepcions)
acaben sent centres privats que funcionen com a tals, que cobren quotes als
pares i mares, que seleccionen a l’alumnat i que fan de l’educació un negoci
i/o la transmissió del seu ideari. En definitiva aquesta naturalització de
l’existència de la doble xarxa, feta amb molta discreció i comptant amb el
suport de mitjans de comunicació/difusió, és realment finançar negocis privats
amb diner públic.
Introducció de lèxic empresarial. Introduir lèxic nou pot ser un
iniciativa normal i adequada quan en una temàtica o àmbit manquen mots que
defineixin conceptes. Però el món de l’ensenyament ha estat sempre capaç de
nombrar, de manera pròpia, tots els conceptes que han anat apareixen en el seu
àmbit al llarg de la història; per aquesta raó introduir termes, o el seu
sentit, d’àmbits com l’empresarial i el mercantil, és una anormalitat a no ser
que es cerqui substituir els significats de mots ja existents en el món de
l’ensenyament. Si el conjunt de la societat fa un ús de la terminologia, i del
seu sentit, d’un àmbit fàcilment acabarà pensant com es pensa en aquest àmbit;
potser es cerca que siguem “persones-empresa”.
Priorització d’aquella part del Currículum que asseguri
perfils professionals. Certament hi ha etapes que requereixen tractar
aspectes del món laboral com és la Formació Professional i això ha d’estar
reflectit en el currículum, però en altres etapes la prioritat no ha de ser
aquesta perquè la formació humana, social i cultural és imprescindible per
l’edat de l’alumnat (educació obligatòria) i no pot ser disminuïda ni en el
temps que se li dediqui ni en l’activitat educativa que es realitzi. A més de
futurs professionals a l’Ensenyament li correspon prepara, en el que li
pertoca, la futura ciutadania.
Establiment de criteris empresarials en el funcionament del sistema
educatiu. Quan s’introdueixen criteris diferents als que existien es dóna a
entendre que els que havia no eren els més adequats, ara bé, s’ha analitzat per
què no ho eren?, es complia per part de l’Administració la seva responsabilitat
i seguiment del funcionament del sistema?, els centres (claustre, Consell
Escolar...) no han respost millorant el nivell de l’alumnat, en totes les seves
facetes?, els criteris empresarials (projectes de direcció, autoritat/gestió
gerencial...) han demostrat millorar el nivell de l’alumnat en totes les seves
facetes?. No estarem tornant a que el conjunt de la societat ha de
funcionar amb determinats criteris per acabar pensant com es pensa en l’àmbit
d’on sorgeix aquests criteris. Potser es cerca, de nou, que siguem
“persones-empresa” i “Administració-empresa”.
Promoció de rànquings entre centres i de l’entrada o
manteniment d’iniciatives privades en l’àmbit educatiu. Estimular
i recolzar els centres educatius perquè compleixin amb la seva missió és bo i
és part de la responsabilitat que té una bona l’Administració que vetlla pel
conjunt de la ciutadania. Ara bé, és la “competència” l’eina adequada per
estimular i recolzar? o, és l’eina típica del domini mercantilista?. En el
domini mercantilista un dels efectes de la competència és que un cauen i uns
altres pugen; pot una societat permetre que això passi en el terrenys
educatiu?, aquesta política és la d’un bon govern per al conjunt de la
ciutadania?. Els rànquings públics o encoberts, només produeixen segregació en
l’àmbit educatiu i al final, i en definitiva, resulta que els rànquings només acaben
servint per subvencionar empreses privades amb els diners públics.
Centralització del Currículum Educatiu. Sigui quina sigui
l’organització d’un Estat, més o menys federal, està bé una prudent
centralització del currículum per assegurar una certa homogeneïtat i qualitat,
i, perquè no hagin diferències que desigualin els territoris. Però en una
societat democràtica no és de rebut monopolitzar el sistema educatiu amb un
control doctrinal/partidista d’un sol color perquè soscava l’essència de la
pròpia democràcia; la pluralitat i les diferents sensibilitats són inherents a
tota societat democràtica. D’igual manera en un Estat democràtic el sistema
educatiu ha de recollir les peculiaritats dels territoris perquè aquests
mantinguin la seva idiosincràsia; la suma de les idiosincràsies són les que han
donant la forma i les característiques del propi Estat, eliminar-les és
estimular la desafecció de sectors socials o de territoris.
Minoració del paper de la comunitat educativa. Si com s’anuncia
per tertulians, experts, professionals i l’Administració educativa l’alumnat
“és el centre” no podem obviar que el seu procés educatiu es produeix en el
centre educatiu, en allò que li pertoca. L’acció del professorat, inclosa la
gestió del centre, i de la resta de la comunitat educativa és fonamental i cal
mimar-la perquè són els agents que actuen directament sobre l’alumnat. Minorar
el seu paper i la seva importància pot significar abandonar l’alumnat en un
procés educatiu incomplert o esbiaixat que deixi de costat la formació
integral de la persona.
Pactes i reformes: perills segons la intencionalitat.
El precedent a Catalunya del PNE que va introduir el concepte de “Servei
públic educatiu”, que va naturalitzar les dues xarxes i el finançament del
negoci privat, que va apuntar “l’estatut de la funció docent, l’autonomia de
centres...”, ens va indicar el que després hauria a la LEC, en el seu
desenvolupament i en la política educativa que posteriorment es duria a terme.
Per aquesta raó serà important percebre la intencionalitat de la direcció en la
qual apunti el Pacte.
Quins són els perills?.
No comptar amb els interessats i deixar-ho tot com està. Si és presenta aquest
pacte com un gran consens social sense la participació real del conjunt de la
comunitat educativa correm el risc de seguir repetint el que ha succeït durant
els darrers anys: en cada canvi polític de govern una nova legislació sobre
l’educació. Així mateix, si el pacte és per “blanquejar” la legislació,
fonamentalment la LOMCE (treure aspectes “sorollosos” per a alguns, però
mantenint l'essencial d'aquesta llei), no estarem donant l’ensenyament de
qualitat que mereix el conjunt de la ciutadania.
Promoure una educació minsa o sectària. El pacte ens dirà per
a on anirà la nova legislació educativa i la legislació educativa ens indica la
política educativa que s’aplica per al futur del país. Centralitzar l’aplicació
del currículum educatiu en un sol aspecte d’aquest de manera doctrinal o
partidista es corre el risc de seguir les corrents purament mercantilistes i
productivistes que es volen imposar a Europa les quals volem que l’educació es
centri en l’adquisició de “competències” que s'han d'ajustar a les necessitats
canviants del món econòmic i del mercat laboral. Segons aquesta concepció
l'educació és simplement una peça més del sistema productiu i el seu únic
objectiu és l'ocupabilitat[2]. L’ensenyament és
més que preparar mà d’obra per al mercat laboral, es tracta, també, de
preparar l’alumnat perquè siguin persones amb valors, individuals i
col·lectius, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a
ciutadans i ciutadanes.
Confondre la part pel tot. Si només es pretén modificat una
part del sistema, per exemple el professorat, correm el perill d’arrossegar tot
allò que no està funcionant perquè la gestió o els canvis que s’han imposat no
han millorat l’educació. Com diu Jaume Carbonell en un article periodístic[3] “Un dels problemes més greus de
les reformes d’ensenyament -mal anomenades educatives- de la democràcia és que
no han anat acompanyades d’una proposta de canvi en la professió docent. Ara,
en canvi, sembla que es vol fer al revés. És una obvietat afirmar que els
mestres són una peça clau per garantir la qualitat de l’ensenyament. Però no la
única..”. Caldrà veure quins canvis sistèmics aborda el pacte i com ho fa.
Gestionar el sistema educatiu com una empresa. En els darrers temps
es promou des de l’Administració Educativa que el propi sistema vagi canviant
cap a una gestió aparentment descentralitzada amb la introducció de la
jerarquia, el gerencialisme, els resultats, el funcionament per
individualitats, els premis i càstigs, etc., en sectors o àmbits diversos.( el
Projecte Educatiu de Centre es responsabilitat del director; e professorat
seleccionat pel director; la gestió jeràrquica en el funcionament del centre;
els Consells Escolars de Centre passen a ser òrgans de participació...). El
desistiment de la responsabilitat i funció de l’Estat suposa no emparar al
conjunt de la població si el sistema educatiu es controlat per sector amb
mentalitat corporativa que només vetllaran pels seus interessos. S’intueixen
futures iniciatives com la que permet la Disposició Addicional vint-i-cinquena
de la LEC quan parla de la gestió del conjunt de centres públics de la
Generalitat: “... la creació de l’instrument adequat per a aconseguir
la màxima eficiència en la gestió del conjunt de centres públics...”. És a
dir, externalització/privatització de la gestió i direcció del sistema educatiu
que canviï immediata i radicalment el seu funcionament. Igualment el
manteniment de la doble xarxa (pública i concertada) és el manteniment de la
competència mercantil en l’àmbit educatiu i, con s’ha expressat anteriorment,
la competència mercantil només condueix a la segregació (uns cauen i altres
pugen). L’interrogant que sorgeix és si el funcionament empresarial i comercial
és el que millorarà el sistema educatiu o si aquest funcionament és l’adequat
per a un àmbit que té, i ha de tenir, un marcat caràcter social com és
l’educació.
Repercussions per a la ciutadania i per al progrés del país.
No comptar amb els interessats i deixar-ho tot com està significa, per un
costat, anular la participació real del conjunt de la comunitat educativa
correm el risc d’una desafecció general que distància els poders de la
ciutadania i aquesta perd l’interès pels assumptes col·lectius
(responsabilitat, col·laboració...). Per un altre costat si tot segueix igual
hi ha un estancament que frena el progrés de la societat que afecta a les
persones i al futur del país.
Quan es promou un empobriment de l’educació (per minoració de continguts o
per sectarisme) s’aboca a amplis sectors socials a no rebre tot el que avui pot
ser formació i cultura la qual cosa pot significar la pèrdua de talents en tots
els àmbits. A nivell individual no comptar amb una educació integral, i de
qualitat, limita el projecte personal i el futur de les persones. Com s’ha
esmentat anteriorment l’ensenyament i l’educació és més que preparar les
persones per al mercat laboral, cal preparar l’alumnat perquè siguin persones
amb valors, individuals i col•lectius, per al seu futur i per al futur de la
societat.
Modificar o canviar aïlladament només una part del sistema (suposadament
per millorar el sistema) és no enfrontar la situació adequadament per resoldre
problemes o millorar funcionaments, perquè un sistema el compon un conjunt
d’elements que s’interrelacionen, i condicionen, i no es pot tocar un sense
tenir en compte l’afectació que pot tenir en el conjunt, En definitiva és una
visió i una política mediocre o malintencionada si no té en compte el
desistiment de responsabilitats de l’Estat, les repercussions negatives que
pugui tenir la doble xarxa per al conjunt de la ciutadania, el efectes del nou
“management” del sistema, etc. Només, com s’ha esmentat, els canvis que han
tingut èxit en la nostra història, o en altres països, són aquells que han
afectat positivament a la totalitat de les peces que conformen el sistema
educatiu. La qualitat del sistema educatiu té una incidència total sobre els
individus i sobre el futur i el progrés del país.
Voler gestionar el sistema educatiu sense malversar recursos, esforços,
etc. és positiu, el problema està en voler gestionar aspectes o sectors que
difícilment es poden gestionar, només, amb criteris de rendibilitat i/o guany
com es fa des de la gestió empresarial. Individualment o col·lectivament el
conjunt de la societat es veu afectada si es perd el sentit de justícia social
que ha de prevaldre en àmbits com l’educació, la sanitat, etc.; cap sector de
la població s’ha de veure marginat de drets socials.
Quines premisses no es pot obviar en qualsevol pacte o reforma de la
legislació educativa.
La primera és no oblidar les característiques d’una
societat democràtica perquè és el model que cal imitar i reproduir. Aquestes
característiques són les que tenen a veure amb el dret a l’educació per a
tothom sense cap mena de discriminació negativa; són les polítiques d’igualtat
i d’equitat; són les de llibertat de consciència; són les de democratització de
l’ensenyament i la participació de la comunitat educativa; són les de dotar de
la inversió necessària per al sistema educatiu públic; i són les de defensa del
sistema públic com a model prioritari. Els centres de titularitat pública
escolaritzen a tot l’alumnat sense cap tipus d’excepció; el professorat
accedeix a partir d’unes oposicions que valoren els coneixements i aptituds de
forma pública i objectiva; són gratuïts per la qual cosa estan a l’abast de
tothom; són plurals i diversos, i, aquesta qualitat és una de les grans
riqueses d’aquests centres i una de les condicions per una bona socialització
de tot l’alumnat i de l’augment dels seus resultats acadèmics.
Una reforma no pot obviar quina ciutadania volem educar i per a quina
societat: si posem l’interès en el desenvolupament de totes les facetes de la
persona i en els valors socials i de cooperació o si orientem l’ensenyament,
exclusivament, en l’accés al mercat del treball de manera individualista i
competitiva. Com diu Joan Maria Girona[4] “...Si
demanem a l’alumnat que siguin capaços de treballar en equip, o en grup, que
siguin crítics, que tinguin opinions pròpies, que sàpiguen i vulguin
col·laborar, que aprenguin a ser solidaris, a sentir empatia envers els altres…
A escoles i instituts s’hi apleguen nois i noies, es formen els futurs adults
del nostre país. Les persones necessitem desenvolupar-nos plenament, cal una
educació integral que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat,
emocionals, biològics, psíquics i relacionals. No s’educarà bé ni aprendrà la
criatura que no tingui mínimament cobertes les necessitats vitals (menjar,
habitatge, estimació); no podrà créixer qui no tingui un mínim d’equilibri
emocional gràcies a l’acolliment dels adults de referència, a casa i a
l’escola...”.
Per un altre costat cal no fer cas dels discursos que mantenen la suposada
neutralitat ideològica de l’ensenyament i l’educació perquè ha estat demostrada
la seva inexistència per experts, docents, pedagogs i pensadors. No hem
d’oblidar que no ha existit neutralitat ideològica en l’escolarització al llarg
del temps: fins el segle XVIII l’educació era per al príncep, la noblesa
i el clergat, pel que fa a la resta de la població, la majoria era analfabeta,
només les dones tenien una atenció particular, ja que es va reconèixer la
importància de la seva educació com a preservadores de la religió i la moral.
Ja en el segle XIX es fa la primera llei educativa (llei Moyano de 1857), però
la llei Moyano venia a consagrar un sistema educatiu establer amb reglaments
anteriors que no acabaven de recollir una escolarització moderna per l’època
que es vivia, Durant el segle XX els intents de modernització democràtica de la
Segona República seran anul·lats pel Franquisme que donarà a l’educació un
caràcter confessional i d’un patriotisme anacrònic. El darrer període de la
nostra història és la Restauració democràtica on s’expandeix el sistema públic,
molt deteriorat i insuficient en temps de la dictadura, cercant assolir la
plena escolarització de la població, i, on l’educació es transforma en
progressista i innovadora, en concordança amb els temps que vivim. L’educació
és ideològica, però, òbviament, el que sí cal abandonar són els sectarismes,
els fonamentalismes i els dogmatismes que sovint es volen introduir en
l’ensenyament i l’educació.
Finalment, aquest pacte o reforma no pot ser només signat entre diversos
grups parlamentaris. Per ser eficaç i eficient cal que el consens s’obtingui
també amb les diverses organitzacions socials de l’àmbit educatiu: des dels
docents i els seus sindicats fins a les AMPA i altres col·lectius del món
educatiu. Massa sovint les reformes també fracassen perquè el conjunt de
la comunitat educativa no és escoltat i no s’implica en el debat ni està
d’acord amb les decisions de política educativa. És fonamental que aquest
ampli acord social enforteixi i dignifiqui l'educació pública i estableixi unes
clares vies de participació de la societat i la comunitat educativa.