by Rosa
Cañadell
No deixa de
ser curiós que en uns moments on la despesa destinada a educació ha disminuït
exponencialment, fins a situar-nos a la cua de tota la UE, en moments en els
que s'han augmentat el nombre d'alumnes per aula, s'han disminuït el nombre de
professorat, s'han augmentat les hores lectives... emergeixi la necessitat
imperiosa "d'innovar". Malgrat
això, benvingut sigui el sobtat interès per millorar l'educació dels nostres
infants i joves.
Però,
juntament amb la celebració d'aquest nou interès públic pel que es fa i desfà a
les aules, surten molts dubtes i moltes preguntes, sobretot pel que al projecte
EscolaNova21.
Alguns articles han comparat
l’actual embranzida d’innovació educativa amb les que hi va haver en temps de
la República i, més endavant, en plena transició. Però, realment estem davant
d’una nova onada innovadora o estem assistint a la introducció dels
principis més neoliberals a l’educació sota el paraigües de la innovació?
La veritat és
que tant les escoles de la República com la Renovació Pedagògica dels anys 70
(Declaració de l'Escola d'Estiu del 76) tenien un objectiu molt important i
molt clar, que està absent en l'actual model d'innovació i és precisament
"l'aposta clara per l'educació pública i per les classes populars, i l'objectiu
educatiu de formar ciutadans i ciutadanes lliures, crítiques i capaces de
transformar la societat". La innovació en les etapes anteriors anaven molt
lligades, no només a la "metodologia", sinó també a les qüestions
socials.
Podem
preguntar-nos, doncs, tenen els mateixos objectius les "noves"
innovacions que les que tenien en el passat?
Per començar, entre els centres
escollits com a avançats, n’hi ha de públics, però també de privats
concertats, fet que obvia la segregació social que implica la doble xarxa o la
dificultat que tenen molts centres públics que, amb pocs recursos, han de donar
resposta a una gran concentració d’un sol tipus d’alumnat. Tenen les mateixes
oportunitats de poder introduir innovacions els centres públics amb alumnat
molt divers i sovint amb dificultats econòmiques i culturals, que els centres
privats on l'alumnat està seleccionat en funció dels recursos econòmics i
culturals que tenen les famílies que s'ho poden pagar? De fet, la nova
innovació parteix d'una societat neutra
i igualitària, justament en moments de grans desigualtats culturals, socials i
econòmiques.
D'altra banda
el Programa EscolaNova21 té algunes mancances pel que fa a la transparència:
Qui ha decidit quins són els 26 "centres avançats"? La Fundació Bofill? La Caixa? El Departament?
una Comissió?... No se sap. Com tampoc se sap amb quins criteris han decidit
que són aquests i no uns altres. Ni tampoc si hi ha hagut algun tipus de
concurs públic o alguna cosa similar per poder apuntar-se tots aquells centres
que creuen que les seves innovacions són valides.
Això és
important, però encara ho és més quan públicament ha sortit el nom d'aquelles
escoles que es consideren són les "innovadores", les
"avançades", deixant a totes les altres en un paper de...
"retardades", "antiquades"? Aquesta falta de transparència
en el procés no és un bon començament i ja ha creat una sensació que hi ha
escoles "bones" o escoles "de primera" i escoles menys
bones o de segona categoria. I això és una manera molt subtil de crear una classificació
dels centres el que no fa més que augmentar la competitivitat i la desigualtat
entre els centres.
Etiquetant els centres educatius en
diferents categories s’esmicola la xarxa pública i se sotmet l’educació a les
lleis del mercat. Diferenciar els centres perquè els pares i les mares puguin escollir
el projecte que més els agrada és contrari a oferir igualtat d’oportunitats a
tot l’alumnat. Tothom sap que, en una societat tan desigual com la nostra, no
totes les famílies tenen la formació ni el temps ni la informació per poder escollir
en igualtat de condicions.
Si analitzem
els objectius que explicita el programa tampoc ens aclareix gran cosa:
"formar persones per a una vida plena en la societat del segle 21"
"potenciar la dimensió cognitiva, però també l'afectiva, l'emocional i
l'ètica" "L’alumnat ha de ser el centre de l’aprenentatge"...
Questions totes elles molt obvies i que se suposa comparteixen tots els centres
educatius. Una altre qüestió que està sempre present és la de que s'han buscar
"sistemes d'aprenentatge més efectius i de qualitat que responguin a les
necessitats de les societats del segle 21". Però enlloc queda clar quines
són aquestes necessitats. Es tracta d'adaptar l'alumnat a un futur de treball
precari i canviant? O, el que és el mateix, es tracta de perpetuar la gran
desigualtat social existent?.
En
definitiva, estem parlant de "les necessitats" del Sistema (empreses,
bancs, món financer, precarietat laboral, desigualtat) o de les necessitats
dels infants i joves?.
Cal també
saber en què consisteixen algunes de les mesures que propugnen per ser una
"escola avançada". Què vol dir "lideratge fort"?
"organització autònoma"? Estem parlant d'una autonomia de TOT el
centre, de la presa de decisions col·lectiva, o estem parlant d'una Direcció
forta que decideix, tria el professorat i organitza el seu treball (hores,
activitats, etc.) segons creu més convenient?.
Què implica
la "col·laboració amb famílies, universitats, institucions culturals,
empreses i especialment altres escoles i entorns d’aprenentatge"? Se
suposa que totes les famílies dels centres educatius tenen temps i possibilitat
de col·laborar molt activament? Perquè la realitat és ben diferent: les
condicions laborals de la majoria de treballadors/es no els permet una gran
col·laboració amb l'escola ni amb el Projecte del Centre.
D'altra
banda, pensem que les empreses han de col·laborar amb els centres educatius?
Quines? fent què? Ara ja existeix la "col·laboració" de la banca
impartint classes de "Educació Financera", mesura totalment
qüestionada i gens "innovadora". Creiem que les empreses, bancs i
Caixes han de decidir què i com hem d'ensenyar? Que jo sàpiga, ni les empreses
ni els bancs són germanetes de la caritat, tenen uns interessos molt concrets i
no són precisament un model de comportament ètic i solidari. Què fa la
Telefònica donant formació al professorat? Què fa La Caixa editant material
didàctic? Estem parlant que l'educació "aprofita" la generositat de
bancs i empreses, o el que està passant és que bancs i empreses "aprofiten
les escoles i els instituts" per vendre els seus productes (mòbils,
ordinadors, tabletes, etc.) i els seus valors (individualisme, competitivitat,
submissió, etc.).
Per acabar,
dir només, que malgrat tot, crec que tot aquest rebombori pot portar a una bona
reflexió sobre quin model educatiu ens cal per donar resposta, no només a allò
que demana la OCDE, les empreses i els bancs, sinó a les necessitats de
l'alumnat que haurà d'enfrontar-se amb una societat cada cop més desigual i més
injusta. Cal que avancem cap un model educatiu que, a més de noves
metodologies, aposti per la igualtat social, per la justícia i per oferir una
educació que serveixi per entendre la realitat i doni eines per a millorar-la.
Cal començar per una educació en igualtat de condicions per a tot l'alumnat, cal
disminuir i abolir les diferències educatives i desterrar la competitivitat
entre els centres. Cal que disminueixin i desapareguin els centres privats
finançats amb fons públics i cal una inversió en educació a l'alçada de la UE i
unes condicions de treball pel professorat que facin possible aquestes i moltes
altres innovacions.
En
definitiva, cal apostar per una millora de l'educació i per totes les
innovacions que facin falta, però aquestes han de tenir un dels objectius més
importants de l'educació pública, que és vetllar perquè tot l'alumnat tingui
les mateixes oportunitats educatives.