Pàgines

12/6/18

Noves formes de privatització a l’Ensenyament

By Pep Barceló


La privatització de l’educació es produeix si l’Estat permet i fomenta la participació del sector privat per a l’oferta de serveis d’educació pública. És a dir, l’educació pot privatitzar-se si els estudiants es matriculen a escoles privades (p.e. els xecs escolars) o si l’educació està finançada de manera privada (p.e. concerts). Inicialment a l’Estat espanyol es va promoure la privatització de l’educació amb la justificació que calia omplir les mancances que hi havia en la prestació de l’educació heretada del franquisme

Tanmateix, avui, cal considerar, també, la privatització en educació en la importació d’idees, tècniques i pràctiques del sector privat per tal de que el sector públic s’assembli més a les empreses i al món empresarial. Aquesta privatització en l'educació contribueix a construir una nova "moral del mercat" on l'educació experimenta un procés de mercantilització i es considera només una mercaderia que pel seu valor per a la persona o la societat.

Així doncs i malgrat sabem que en totes les èpoques el gran capital ha aspirat a mantenir l'apropiació de la riquesa, ara s’orienta, per seguir en el seu objectiu, cap a: reconfigurar el consum, el treball i els tipus de mercaderies; dissenyar i construir llocs de treball mai coneguts; generar noves formes de plusvàlua i una circulació, i apropiació, dels diners diferent... tracta de crear una nova realitat, socialment acceptada, que permeti mantenir el poder i la riquesa en les seves mans. El món de l’ensenyament no es lliura d’aquesta estratègia ni d’aquesta apropiació de la riqueza. Contínuament es fan provatures i experimentacions...


LES NOVES FORMES, ARREU DEL MÓN, QUE CAL TENIR EN COMPTE

·         El paper dels grans organismes internacionals.

Sembla que es vol mantenir la mateixa direcció iniciada en el últim terç del segle passat. Al segle XXI, el Banc Mundial segueix sent el més poderós i hegemònic de les organitzacions internacionals que actuen en l'educació. El banc és el principal finançador internacional d’educació en els països en vies de desenvolupament o en països amb rendes baixes. En els darrers temps, la implicació del Banc Mundial en el que anomenen “reformes” ha crescut substancialment. Les prioritats per a l’educació s’estableixen segons interès del Banc Mundial i d’altres organitzacions internacionals; la intervenció d’aquestes grans organitzacions en l’Ensenyament sempre significa l'augment de la contribució econòmica de les famílies en l’educació del seus fills (quotes, aportacions, subvencions...). Aquesta pressió comporta: transformació de l'educació d'un bé públic a una mercaderia privada; falta de control i regulació del món educatiu; transformació d’identitats (director a directiu, professor a tècnic...; precarietat dels professionals; perpetuació de les diferències socioeconòmiques en la societat...

·         Creació de la industria educativa.

Actors privats han, i estan, contribuïnt al desenvolupament d’una indústria educativa que es troba darrere de la privatització educativa a diferents països. Aquesta indústria educativa es presenta com un benefici per als governs:
subcontractació activitats convencionals; la formació dels professionals; els llibres de text o programari; la redacció de textos de polítiques d’educació o l’avaluació de polítiques i programes; els productes TIC i certificacions; serveis de preparació de proves; assessors...

·         Influir en les polítiques educatives.

A nivell mundial es percep com mitjançant assessorament, consultes, investigacions, avaluacions... s'està privatitzant formes d'influència. Organitzacions del sector privat i organismes supranacionals estan cada cop més implicats tant en la formació de polítiques com en la seva aplicació.

El gran empresariat es situa com actor polític i té per objectiu promoure actuacions que influexin en els processos de reforma educativa en la direcció del seu concepte del “mercat”, i, que afavoreixin els seus interessos. A diferència dels Think Tanks, el seu objectiu és articular idees per influir en les agendes polítiques i legislatives amb suposats arguments científics que donin credibilitat i legitimitat, generalment a l’ombra del escrutini públic.

Igualment, mitjançant polítiques de finançament de la investigació i de les universitats tenen una capacitat important per emmarcar la investigació en la recerca de resultats, suposadament científics, però, en qualsevol cas, beneficiós per al seu negoci.

Malgrat que el gran empresariat vol ser concebuts com a “actors individuals”, acostumen a treballar en estreta connexió amb xarxes més àmplies: empreses de consultoria; organitzacions internacionals o d’altres tipus; organitzacions de coneixement... Aquestes xarxes i espais ofereixen al gran empresariat un entorn propici on forjar i promoure els seus postulats.

·         La “new philanthropy”.

Un bon exemple ens el dóna Janelle Scott (Universitat de Califòrnia, Berkeley) quan ens il·lustra sobre aquesta “Filantropia” al EEUU a “The Politics of Venture Philanthropy in Charter School Policy and Advocacy” i ens diu que diferents filantrops han finançat durant molt de temps una àmplia investigació educativa, pràctiques i iniciatives polítiques, principalment a través de fundacions pròpies com la Fundació Ford, la Corporació Carnegie de Nova York, la Fundació Rockefeller... Alguns observadors han criticat aquests esforços perquè feien poc per canviar el status quo a l’educació i han demanat accions més agressives per part d’aquest sector. D’aquesta crítica ha sorgit una nova forma filantròpica, sovint anomenada filantropia d’empresa. Nous filantrops, que com els anteriors, han acumulat riquesa amb una combinació de indústria personal, polítiques fiscals favorables i expansió econòmica; aquests riquesa els proporciona l’oportunitat d’influència i incidència en la política educativa. Per aquesta raó promouen la reforma de l'educació; s’adrecen específicament a l’escola per la seva privatització i l’elecció de centre. Aquests nous filantrops s’han convertit en els més Influents sobre els responsables polítics en l’àmbit educatiu: funcionant com a coalició de defensa de facto; sovint financen la les mateixes iniciatives i organitzacions educatives; avaluen l’èxit segons mesures de resultat similars; i perseguir objectius similars per a l’educació pública.Com a tal, solen afavorir el mercat educatiu, la competència, l'estandardització i creuen que les reformes que proposen serveixen per al conjunt del sistema educatiu perquè consideren que les polítiques educatives dutes a terme fins ara no han estat  efectives. Juntament amb les fundacions ja existents en aquest àmbit sorgeixen aquestes noves com Enterprise Institute, Heritage, Foundation, Manhattan Institute,  Hoover Institution, Fundació Bradley, The Broad Foundation.... L’acció d’aquest no assegura la sostenibilitat del suport filantròpic en el desenvolupament final del sistema, sobretot en una caiguda econòmica ni si continuarà compromesa amb la seva actual acció.

En les conclusions finals de la seva investigació ens diu que la filantropia empresarial és política perquè impugna les nocions que es mantenen des de fa temps sobre l'assignació de poder a l'escola, especialment el paper dels pares, professors, escoles. Els professionals educatius i els pares han de tenir la possibilitat de prendre decisions informades sobre quines organitzacions acceptaran finançament o amb qui col·laboraran.

Com podem veure el món corporatiu és cada cop més actiu en el món educatiu. Si fins ara les empreses privades han intervingut en els sistemes educatius venent serveis, tecnologies, materials d’aprenentatges, promoció de principis, consultoria, contingut... favorables al negoci avui s’incorpora noves formes com la filantropia.

És sabut que les institucions filantròpiques són organitzacions destinades a promoure el benestar dels altres mitjançant donacions i/o beques. Aquesta posició els pot permetre, per la seva capacitat de finançament, establir estratègies en diverses direnccions; una d’aquestes, la privatització de l’educació.

És ben visible com institucions,  empreses, organismes i altres proporcionen finançament. Així podem veure exemples com  Lumni[1], o de programes orquestrats per empreses[2] o racons foscos del mecenatge com el “Sugar daddy,suga rbaby”[3],però del mecenatge cal parlar-ne detalladament.

El mecenatge és la protecció exercida per una persona, fundació, entitat, etc., que sosté, empara o subvenciona de manera generosa sense exigir en contrapartida crèdits monetaris immediats, però que implica, en la realitat, una clara captació de voluntats.

Avui en dia el mecenatge es dut a terme, generalment, per fundacions com la Ford Foundation o la Rockefeller Foundation si bé també es mantenen personalitats a les quals se les considera com a mecenes; es diu d’elles que són organitzacions, o persones, filantròpiques que condueix accions i projectes en l'àmbit de l'apoderament econòmic, l'ensenyament, els drets humans, el medi ambient, la democràcia,  les arts creatives, el desenvolupament del tercer món, etc. El mecenatge exercit no és en qualsevol direcció i normalment està dirigit a la formació de futurs líders en qualsevol l’àmbit; un exemple a casa nostra és la Fundación Empieza por Educar[4] (Teach For All a nivell internacional) que promou la família Botín.

Òbviament, només cal endinsar-se en el procedir d’aquestes fundacions i/o mecenes per observar quins són els seus objectius i programes, els quals, es corresponen amb una visió i una ideologia concreta i, per tant, amb uns afanys. Podem dir, si més no, que la vinculació amb ells implica un sotmetiment a interessos privats i ideològics que pretenen captar el pensament i la mentalitat de la ciutadania.

Per un altre costat tenim el patrocini i la donació com a inversió mediàtica. El patrocini té una significació de sosteniment, d’acudir en ajut a unes necessitats i la donació de cedir la possessió sense rebre’n res en bescanvi. Però la realitat és tossuda i sovint ens demostra que els conceptes teòrics no sempre es compleixen.

Les accions de patrocini i donació ajuden a millorar la reputació de qui les realitza, fins i tot arribant a convertir-se en una acció de relacions públiques. Aquestes ajudes o aportacions econòmiques, en espècie, en personal, equipaments, tecnologia, etc., del patrocinador donant-li suposa a qui la rep té alguna contrapartida, no econòmica, generalment en el camp de la imatge i la comunicació, en favor de l’entitat patrocinadora. Per exemple, en el cas d’empreses, l’objectiu del patrocini empresarial pot ser: millorar la imatge de la marca o de l’empresa; incrementar la seva notorietat; comunicar un missatge d’empresa sensible; ampliar el seu públic i/o mercat; introduir un nou producte; relacionar-se amb el sector públic...[5]. És evident que estem davant d’una estratègia de les corporacions en la direcció de facilitar material, formació, manteniment, creació de centres...,  aparentment de forma altruista (acció social), però cercant, realment, imatge, rebaixa fiscal, vendes, incidència ideològica en la població (estat d’opinió, conducta...), etc.

·         El capitalisme cognitiu.

Una orientació que està prenent el capitalisme avui té un marcat caràcter cognitiu, perquè  ara s’està col·locant en un segon pla la privatització, tal com la coneixem fins ara; la prioritat no està en cobrar-li a les famílies per l’educació de les seves filles i fills, sinó privatitzar el saber i el coneixement científic.

El capitalisme treballa perquè al coneixement punter només accedeixi un limitat grup d'individus El coneixement que circula lliurement com a “societat de la informació”, és coneixement bàsic, accessori, sovint desfasat… encara que tinguem la il·lusió de tenir accés a la globalitat del que el gènere humà ha produït. Per a la majoria impulsa un coneixement en certa manera endarrerit, d'aprenentatges virtuals sense cap interacció social o de repeticions de sabers pràcticament inútils en el present. En definitiva es tracta d’orientar els aprenentatges cap a àrees altament tecnològiques, amb el desenvolupament d'habilitats que permetin produir abundants mercaderies immaterials, que sostinguin ideològicament al sistema; l’interès és aconseguir professionals en etern aprenentatge dels requeriments de la producció, però sense pensament crític i sense capacitat de qüestionar l'ordre existent. Alhora, una elit treballa en les noves armes de la dominació: biologia molecular, big data, intel·ligència artificial, robòtica, enginyeria genètica… L'escola, per a la majoria, no cal que accedeixi la informació ni al coneixement punter perquè es precís que tingui un paper de contenció social, per entretenir,  esmorteir conflicte, esborrar qualsevol identitat de classe…Si aquesta visió de l’educació arribés a imposar-se, l'accés al coneixement seria una altra forma d'estratificació social


NOVES FORMES EN LA NOSTRA REALITAT

En la nostra realitat hi ha formes de privatització conegudes com la doble xarxa pública/privada (totes les darreres lleis la perpetuen: LOE, LOMCE, LEC i les altres autonòmiques, i, fins i tot el avantprojecte presentat pel PSOE el 2018 ho fa), però en el seu procés continuo d’apropiació de la riquesa el capitalisme ens presenta noves formes a casa nostra.

·         El gir en la gestió.

Com s’ha pogut comprovar fins ara, la privatització de l’Ensenyament es produeix quan l’Estat ha permès i ha fomentat la participació del sector privat en l’abastament de serveis en l’Educació pública o si amb els diners dels contribuents es contribueix a la subvenció dels centres privats. En qualsevol modalitat que aquesta es produeixi, l’acció governamental té greus impactes negatius sobre el dret a l’educació, en particular pel que fa a la disponibilitat i l’accessibilitat d’educació gratuïta, la igualtat d’oportunitats educatives i la qualitat de l’educació.

Avui podem veure, per exemple, que aquesta privatització es vol dur a terme mitjançant la col·laboració pública/privada (p.e.: l’acord de col·laboració sobre formació professional dual entre Nissan i la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya). Això implica l’inici d’un canvi en la gestió global del sistema que serà ampliat en la mesura que les diferents accions dutes a terme es consolidin.

Com s’ha esmentat fora de la nostra realitat, també aquí la privatització s’està afavorint amb la importació d’idees, tècniques i practiques del sector privat per tal que el sector públic s’assembli més a les  empreses o a la gestió empresarial. Això es palpable en la orientació que se li ol donar a la gestió en els centres educatius.

·         La zonificació, la igualació de centres i la llibertat d’escollir centre.

La zonificació. Es parla de zonificar quan realment es deszonifica, és a dir, es suprimir les normes que limiten el poder triar qualsevol centre en qualsevol lloc, sigui aquest el que sigui. Es tracta d'una desregulació, d'afavorir una privatització més de l'educació augmentant la possibilitat de més clients per al centres privats concertats. Que en opinió dels que diuen defensar el lliure mercat s’ha de buidar a l'Estat de competència i transferir-la als agents privats.

Aquesta política menysté que la zonificació en districtes escolars facilita la coordinació entre professorat i centres d'una mateixa zona, vincula amb l'entorn i ensenya a conviure en i amb la diversitat en una societat mestissa i plural, (un element de la realitat que es va construint en la nostra societat). També menysprea algunes dificultats com el cas del desavantatge de viure en zones rurals, l'increment del temps emprat en el transport dels alumnes, l'encariment del mateix, sense oblidar-nos de les conseqüències que produeix l'augment del trànsit a les ciutats, la major exposició a la contaminació, l'aparició de problemes de salut, l'augment de la fatiga en els estudiants, etc.

L'organització territorial per districtes escolars part d'un enfocament solidari, que aposta per la convivència plural i la cohesió social, amb "comissions d'escolarització", en què participen tots els sectors de la comunitat educativa, que s'encarreguen de garantir una distribució racional i equitativa de tot l'alumnat en els centres educatius pròxims als seus llocs de residència. Així doncs, aquesta mena de districte únic que es vol imposar sembla que no es planteja amb la finalitat de millorar el sistema educatiu, sinó com una estratègia llargament enyorada per la patronal de l'ensenyament privat concertat per poder filtrar i seleccionar el seu alumnat.

La igualació de centres. L’existència de dues xarxes, pública i privada concertada, es vol dissimular amb la igualació de centres en la mateixa LEC en trobem en el seu preàmbul:

 Avui, La promulgació de la Llei d’educació s’inspira en el precepte estatutari sobre els drets, els deures, les llibertats i les competències en l’àmbit de l’educació i hi vol donar compliment. Aquesta garantia es concreta en la regulació i l’oferta del Servei d’Educació de Catalunya. Aquest servei és constituït per una xarxa plural de centres educatius de titularitat pública i de titularitat privada i és el resultat de la tradició educativa i social del país.” ----- “ D’altra banda, la institució escolar ha mantingut vives la llengua i les tradicions del país, molt especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. És fruit de tot això el fet que avui Catalunya compti amb una molt rica experiència pedagògica i d’innovació educativa, amb un ampli i molt divers teixit associatiu i amb un conjunt plural d’iniciatives educatives que es duen a terme en nombrosos centres públics i de titularitat privada.-----“ El sistema educatiu de Catalunya comprèn el servei públic educatiu, entès com a servei d’interès general d’acord amb l’Estatut, que ha de permetre que tots els
centres sostinguts amb fons públics, que conformen centres públics i centres privats concertats, treballin junts amb uns objectius compartits des de la cooperació i la coresponsabilitat, tot respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten.

És a dir, el primer pas per fer una sola xarxa educativa d’una forma “natural”.

Un segon pas dóna entrada als centres privats concertats de manera decidida:

2. El Govern de la Generalitat, per a desplegar el que estableix l’apartat 1, ha de regular i sostenir el Servei d’Educació de Catalunya, que, conformat pels centres públics i pels centres privats sostinguts amb fons públics, garanteix a totes les persones l’accés a una educació de qualitat i en condicions d’igualtat en els ensenyaments obligatoris i en els declarats gratuïts.”.  

I els assegura la clientela i les subvencions:

“4. El Departament, en el marc de la programació educativa, ha de determinar periòdicament l’oferta de llocs escolars tenint en compte l’oferta existent de centres públics i centres privats concertats. A partir d’aquesta programació, correspon al Departament establir nous llocs escolars del Servei d’Educació de Catalunya, d’acord amb els criteris fixats per aquest article i, en tot cas, tenint en compte les
disposicions pressupostàries.”----- “g) La programació de les necessitats educatives territorialment i socialment equilibrada que emmarca tots els centres sostinguts amb fons públics.” ---- “2. El Govern ha de garantir l’exercici efectiu del dret a l’educació mitjançant la programació general de l’ensenyament. El Govern, per a garantir el dret de totes les persones a accedir a l’educació en condicions d’igualtat i el dret a l’elecció de centre, ha de regular un procediment únic d’accés als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics.”.----- “ Estableix mecanismes per a la subvenció o la concertació del conjunt d’ensenyaments declarats d’interès públic.”---- “4. El Departament ha d’adoptar les mesures necessàries per a introduir progressivament un sistema d’ajuts general, en les diverses modalitats, per als llibres de text i altre material escolar en l’ensenyament obligatori per a l’alumnat dels centres públics i dels centres privats sostinguts amb fons públics”.

Amb una variant, però seguint aquesta direcció, el govern de Catalunya obre la via legal per a la incorporació d'escoles concertades a la xarxa de la Generalitat. El govern de la Generalitat aprova un decret llei que permet el traspàs de la titularitat dels centres. La condició, diuen, serà que el centre ho demani i hagi necessitats d'escolarització. Aquesta eventualitat ja està prevista en la Llei d'Educació de Catalunya (article 45); el traspàs podrà implicar també els edificis dels centres o es crearan nous, en aquest sentit, les famílies hauran de tenir en compte el nou projecte educatiu que s'oferirà al centre de nova creació.

La llibertat d'escollir. L'educació és un dret bàsic per a les persones. Per això l'Estat està obligat a garantir que tot nen i tota nena tingui accés al millor centre públic al costat de casa seva. Defensar la necessitat de la llibertat suposa donar per fet que hi ha grans diferències perceptibles i substancioses entre els centres escolars, quan això en els aspectes qualitatius no és exacte.

La llibertat d’escollir promou la competència entre centres i diuen que aquesta  millora la qualitat del servei prestat (l'ensenyament) i l'abarateix. Aquesta idea té com a base el reconeixement de la llibertat d'escollir en una oferta sense restriccions per als consumidors (les famílies) qui són els millors jutges del que a ells els convé i interessa. Aquesta és una concepció molt promoguda per l’ideari neoliberal i aquest pretén convertir els “drets”, que s’han de garantir per al conjunt, en "eleccions", en inversions individuals de cada persona o de cada família. Planteja a les famílies (a aquelles que tenen temps, recursos i disposició per a això) que es dediquin a buscar i seleccionar un centre educatiu determinat com si les famílies fossin clients i l'educació un producte a la carta, com si el sistema educatiu s’hagués d’organitzar segons la demanda dels clients i les lleis de mercat, com si l'educació fos un producte que es compra i es ven; és la lògica del mercat, aplicada a l'educació. Una primera observació sobre aquesta “llibertat d’escollir” ja ens diu que si la llibertat d'escollir centre no és viable per a tothom, llavors no té el valor de ser un dret universal que haguem de respectar i protegir.

Tanmateix, la llibertat d’escollir centre potencia la segregació i la desigualtat i darrere de la major part de les invocacions a la "llibertat d'escollir" centre el que s'amaga és el rebuig a la barreja social, a educar els fills i filles amb els que no són de la mateixa classe. Fins i tot la pròpia OCDE en el seu informe “Equitat i qualitat de l'educació” indica clarament que "proporcionar plena llibertat d'escollir centre als pares pot donar per resultat la segregació d'estudiants segons les seves capacitats i antecedents socioeconòmics i generar majors desigualtats en els sistemes educatius".

·         Les falses filantropies a casa nostra.

També aquí fundacions i empreses, utilitzant la filantropia, estan ocupant espais abans naturals de les administracions públiques. Aquestes, es retiren i deixen les seves responsabilitats en mans d'entitats privades. Fundacions com la del Banc de Santander amb el programa Comença per Educar, versió espanyola de “Teach for All” (EUA), La Caixa a través d'eduCaixa, Endesa (Educa Endesa) prenen aquest paper suposadament filantròpic i penetren en el món educatiu. Igualment comença la penetració de les multinacionals com Ashoka (EUA) famosa per les seves "Escoles Changemakers" o d’United Way ("Treballem per l'èxit escolar"), que s'estan estenent amb rapidesa per l'Estat Espanyol i es presenten com a col·laboradores en la millora del sistema educatiu.

Totes aquestes empreses i/o corporacions financeres insisteixen en:

v  La necessitat de canvis.

El discurs del canvi (sense dir ni per què, ni cap a on) mitjançant la innovació. Informes de entitats bancàries o de l'OCDE insisteixen en la manca de resultats en l’Ensenyament públic

v  La col·laboració de diferents agents.

El discurs de la col·laboració (projectes i programes per resoldre els problemes) amb una expressa crida a la col·laboració entre el sector públic i el sector privat. Aquestes mateixes entitats esmentades criden a la cooperació pública/privada, en cap cas reclamen a les institucions públiques el compliment de les seves obligacions en assegurar els drets de les persones.

v  L’emprenedoria.

El discurs de l’emprenedoria (cada persona necessita responsabilitzar-se individualment del seu futur). El seu discurs diu que els joves estaran més preparats per tenir èxit en un món i en una societat amb una economia global, i, que els joves, individualment, seran més capaços d'afrontar els seus propis reptes i projectes en el futur.

Aquesta filantropia està impregnada de l'esperit del “mercat” i crida a competir pel suposat èxit.

Finalment seria interessant saber quines empreses estan darrera o donen suport a fundacions com: Fundació assistencial de mútua de Terrassa, Fundació Cecot Innovació, Fundació Cecot Formació, Fundació bancària Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa”, Fundació Barcelona Education in Science and Technology (BEST), Fundació Barcelona International Centre for Advanced Design BICAD, Fundació catalana per a la recerca i la innovació, Fundació privada cercle tecnològic de Catalunya (CTECNO), Fundació catalana CET10, Fundació Esade, Fundació Espavila, Fundació Institut d’educació contínua (idEC), Fundació Cepta, Fundació acció per l’educació, Fundació pel foment de la Societat del Coneixement…, totes elles incideixen en l’àmbit educatiu.

·         Legislació amb afectació en l’Ensenyament.

Igualment es va creant legislació, en diferents àmbits socials, que vol obrir noves vies de privatització en l’Ensenyament. Un clar exemple és l’anomenada Llei Aragonés.

La Llei Aragonés és ara un projecte de llei en tramitació en el Parlament català que crea el marc jurídic perquè siguin empreses privades les que gestionin i prestin els serveis públics vinculats directament a garantir drets fonamentals de la ciutadania (serveis socials, salut, educació, serveis comunitaris, socials o personals...). El que es coneix fins ara d’aquest projecte és que, per un costat, legitima la privatització feta fins ara i, per un altre costat, obre noves possibilitats de privatitzar/externalitzar.

En definitiva es tracta de regular (possibilitar, normalitzar) el que diuen “col·laboració pública-privada” quan és ben sabut que el sistema de col·laboració pública-privada no ha esdevingut cap solució màgica per a l’eficiència i l’optimització dels recursos i serveis públics. Informació del propi Tribunal de Comptes Europeu qüestiona la col·laboració pública-privada com a fórmula per optimitzar recursos i assenyala els sobrecostos que ocasiona, la ineficiència i la manca de transparència. Tanmateix, i en l’àmbit de l’Educatiu, l’informe “Les col·laboracions publico-privades”[6] (CPP) publicat per l’Observatori del Deute en la Globalització, resumeix que la gestió privada dels menjadors en els centres educatius, no es tradueix en una major “eficiència” i “eficàcia”, i falla en proveir un servei just, social i ambientalment sostenible. L’actual sistema de gestió privada dels menjadors és un exemple que presenta les deficiències pel que fa a la qualitat del servei, els alts costos del servei, l’opacitat en la gestió pressupostària, la precarietat laboral de les i els treballadors, i una clara tendència normativa a afavorir la contractació de les grans empreses de restauració.

Però pels seus defensors s’afirma que aquesta llei no suposa cap nova privatització, ni externalització, però i les fetes fins ara?; en qualsevol cas encara que nominalment seran serveis públics la seva gestió serà privada, i per tant, es regiran sota criteris de mercat (tal com defineix el mateix projecte de Llei l’objectiu de les empreses serà obtenir “algun tipus de benefici econòmic, sigui de forma directa o indirecta”). Per un altre costat i suposant que fos veritat que no suposa cap nova privatització, ni externalització, el que si fa és enumerar un llistat de serveis públics que poden ser externalitzats d’acord amb les condicions que estableix la llei. Un exemple en l’àmbit educatiu podria ser la possibilitat que la tutoria en els centres públics les pugui fer una empresa privada quan la tutoria és una activitat molt lligada a tot el procés educatiu de gran responsabilitat en la docència.

Realment aquest projecte facilita allò que els grans inversors busquen: una cartera diversificada d’inversions en nous sectors, tradicionalment públics amb concessions, societat mixta o contracte de serveis, i, que és promogut, amb les seves recomanacions i directives,  per organismes internacionals com el Banc Mundial, l’FMI, l’OCDE, la Comissió Europea per equilibrar, diuen, el dèficit públic (polítiques d’austeritat).

No s’hauria de legislar per afavorir al sector privat, els serveis públics i el seu accés haurien d’estar blindats, com a dret fonamental, així com protegits davant d’interessos privats i processos de privatitzacions encobertes (externalització, concerts, gestió...); la contractació pública hauria de ser una fórmula residual de gestió de serveis.


[2] Programa Fulbright patrocinat pel Govern dels EUA, International Institute, Asociación JW Fulbright, Coca Cola, Coach...
[3] http://www.economiadigital.es/es/notices/2014/04/los_estudiantes_se_citan_con_millonarios_para_pagar_la_universidad_53148.php
[6] https://odg.cat/es/publication/cpp-herramienta-privatizacion/

10/6/18

Parla català i converteix-te en un subjecte neoliberal


by Pau Bori

Rosa Guachamín és una jove equatoriana que viu a Catalunya. Des que va arribar al nostre país, ha treballat en molts llocs diferents, sobretot en l’àmbit de l’hostaleria. En quedar-se sense feina, va fer un curs de formació ocupacional d’auxiliar de geriatria. Sol ser una feina no gaire ben remunerada i, de vegades, sense contracte. Rosa, però, ha tingut sort. En un geriàtric li han ofert un bon contracte. Ara està pensant en demanar una hipoteca bancària per adquirir un pis en propietat a l’Hospitalet de Llobregat.

Rosa Guachamín podria ser una jove llatinoamericana de carn i ossos, però en realitat és un dels personatges de Passos, un llibre de text de català per a no catalanoparlants adults. Protagonitza una unitat titulada Ens casem amb la hipoteca. S’hi explica que Rosa, després d’haver trobat una feina més o menys segura, vol comprar-se un pis. I l’única manera d’aconseguir-ho, com el llibre explica, és demanar un crèdit al banc. Abans d’entrar en la  qüestió més complexa de les hipoteques, es proposen primer una sèrie d’exercicis per familiaritzar els nouvinguts amb la banca, a través de preguntes sobre com obrir un compte corrent o la diferència entre una targeta de crèdit i una de dèbit. La tasca final de la unitat consisteix en ajudar Rosa amb la hipoteca. Es demana als alumnes decidir quin pis hauria de comprar i fer el seu càlcul hipotecari. Al llibre no coneixem el final de la història de Rosa. En canvi, sí que el sabem per a molts casos similars en la vida real. Milers de persones han perdut la seva casa en quedar-se sense feina i no poder pagar la hipoteca. I molts d’aquests desnonats són, com Rosa, immigrants de classe baixa.

Els llibres de text de català no només mostren als nouvinguts com demanar una hipoteca, sinó que també els ensenyen a muntar una empresa. A Català Elemental, per exemple, hi ha una unitat consistent en dissenyar un projecte d’empresa. Els estudiants primer aprenen les característiques d’un emprenedor. Després, pensen una idea per a un negoci i, al final, elaboren el pla de l’empresa. Aquest exemple de cultura empresarial i el de la hipoteca de Rosa són casos paradigmàtics del plantejament dels llibres de text de català actuals per a nouvinguts adults. S’hi construeix una visió del món centrada en èxits personals i professionals, consumisme, vides felices i viatges. És un contingut molt similar al dels llibres globals d’anglès com a llengua estrangera. ¿Amb quina finalitat, aleshores, ensenyem català als nouvinguts? Si ens haguéssim de guiar només pels materials didàctics, una possible resposta seria per convertir-los en subjectes neoliberals dins una societat capitalista idealitzada.

El neoliberalisme, doncs, no existeix només com a una política econòmica que guia l’organització dels estats, el comerç i l’economia. Ha penetrat en totes les esferes de les nostres vides. Afecta la manera com treballem, com consumim i, fins i tot, com ens presentem a nosaltres mateixos, com ens relacionem amb els altres i com ensenyem la nostra llengua. El neoliberalisme promou una visió de la persona en tant que consumidor. Instaura la competència com a norma d’organització social. D’aquesta manera, hom s’ha de concebre com a una microempresa individual i actuar d’acord amb els principis empresarials d’eficiència, competitivitat i flexibilitat. Es tracta, en definitiva, d’un ésser humà extremadament individualista que no espera res a canvi de la societat on viu. Caldria preguntar-nos si l’ensenyament del català als nouvinguts ha de promoure també aquest projecte de societat. O si, per contra, caldria reorientar l’ensenyament del català, i l’educació en general, perquè no fossin còmplices del manteniment de les relacions de poder i desigualtat existents en les societats capitalistes.

Per aconseguir-ho, el primer pas seria la presa de consciència que l’educació està determinada per un context polític i econòmic molt més ampli. En segon lloc, hauríem de replantejar els objectius instrumentals i mercantilistes de les polítiques educatives actuals, centrades en l’entrenament de competències, per recuperar una educació que ensenyi continguts, a reflexionar-hi, i a formar judicis propis. No serà, però, una tasca fàcil. L’educació difícilment es pot separar de formar el tipus de persones que el sistema econòmic requereix en cada període històric. Caldrà, doncs, convèncer-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn que el lliure mercat no és una part constituent de la naturalesa humana. És un odre construït pels humans i, com a tal, es pot destruir i reemplaçar per un altre sistema. Perquè, al cap i a la fi, un altre món sí que és possible.

7/6/18

Reformar la legislació per enfortir i dignificar l’Educació

by Pep Barceló

Al llarg de la història s’ha legislat sobre l’educació i l’ensenyament. Des de la primera legislació amb caràcter general
(Llei Moyano de 1857.Llei d'Instrucció Pública), passant per els primers decrets o principis aprovats en la II República o per la Llei sobre Educació Primària de 1945 de la dictadura franquisme en són mostra històrica de lleis i reformes. En la restauració democràtica ha continuat aquesta dinàmica: Llei Orgànica per la qual es regula l'Estatut de Centres Escolars (LOECE), Llei Orgànica reguladora del Dret a l'Educació (LODE), Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu d'Espanya (LOGSE), Llei Orgànica d'Educació (LOE), Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).

Totes i cadascuna d’aquestes lleis i/o reformes no tenen una naixença casual; s’han utilitzat per a la socialització transmetent el pensament dominant o per mantenir un ordre i d’un funcionament social determinat o amb una intenció transformadora.

Alhora de pensar i debatre una reforma avui, es fa imprescindible aclarir què és important, i, també, aclarir els conceptes com ara són entesos. En aquest sentit qualsevol llei o reforma ha de partir d’una premissa fonamental. Es tracta de legislar sobre l’educació, sobre educar, i avui educar és ajudar a desenvolupar les facultats físiques, morals i intel·lectuals, és a dir, transmetre coneixements, actituds, valors i formes de cultura.

D’igual manera, cal insistir que l’entorn sobre el qual es legisla és una societat democràtica per la qual cosa la legislació ha d’estar encabida en la defensa i el manteniment dels valors democràtics: xarxa de centres de titularitat pública que escolaritza a tot l’alumnat de manera gratuïta; dirigida per la pròpia administració; accés del professorat a partir d’unes oposicions que valoren els coneixements i aptituds de forma pública i objectiva. Els beneficis d’un sistema públic amb qualitat són clars: en igualtat de condicions el rendiment escolar és el mateix en centres públics que en centres privats; evita la privació del coneixement el seu empobriment i l’elitisme; la pèrdua d’energies, d’inversió i de talents. La defensa del sistema públic ha estat una constant entre els sectors que volen el  progrés de la societat, i també, una constant als països amb una àmplia tradició democràtica. I això té la seva lògica: d’una banda és l’única fórmula que assegura la mateixa educació per a tot tipus d’alumnat, fent possible així la igualtat d’oportunitats, prevenint l’exclusió o discriminació social, i, d’altra banda, assegura un control públic del seu funcionament, del seu finançament i de la selecció del professorat.


El necessari acord entre el conjunt de la comunitat educativa.

Una reforma de la legislació educativa precisa d’un gran un acord social i fonamentalment en el conjunt de la comunitat educativa que asseguri el consens i l’acceptació dels seus agents. No podem oblidar que un acord com aquest marcarà el futur immediat de l’educació i del sistema educatiu. Per aquesta raó no es pot excloure el conjunt de la comunitat educativa: associacions de mares i pares, docents, sindicats, partits, organitzacions socials de l’àmbit educatiu...


La necessitat d’una legislació que afavoreixi, protegeixi i empari una educació de qualitat per a tothom.

Una reforma de la legislació educativa no pot obviar quina ciutadania volem i que la nostra és, com s’ha esmentat anteriorment, una societat democràtica. Això comporta que l’objectiu és una educació de qualitat per a tothom. En aquest sentit hem de parlar d’una educació integral que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat: cognitius, emocionals, biològics, psíquics, relacionals i socials; és a dir, persones adultes amb valors, individuals i col·lectius per al seu futur i per al futur de la societat, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes. Per això no es pot deixar de costat cap dimensió de la persona, ni la individual, ni la col·lectiva ni la social: coneixement de drets i deures, la construcció d’allò que cadascú és i vol ser, el descobriment de les formes de vida en comú, del lloc de l’ètica en la regulació de la conducta, el descobriment dels altres, de la comprovació de la diversitat, les eines per observar la realitat, veure les desigualtats, interrogar-se sobre el perquè de tot plegat, qüestionar, aprendre a pensar... Tot l’entorn de l’educació, sobre el qual es legisla, ha de girar sobre aquesta premissa fonamental. Si no parlem d’una educació de qualitat per a tothom estem abocant a sectors socials poc afavorits  a no rebre tot el que avui pot ser formació i cultura la qual cosa pot significar la pèrdua de talents en tots els àmbits. A nivell individual no comptar amb una educació integral, i de qualitat, limita el projecte personal i el futur de les persones.

Una legislació que empari una educació de qualitat té a veure amb el dret a l’educació per a tothom sense cap mena de discriminació negativa; són les polítiques d’igualtat i d’equitat; són les de democratització de l’ensenyament i la participació de la comunitat educativa; són les de dotar de la inversió necessària per al sistema educatiu públic; i són les de defensa del sistema públic perquè és el model que acull al conjunt de la ciutadania.


Les intencions anunciades que justifiquen la reforma proposada.

L’actual proposta de reforma vol una modificació de la llei actual (Lomce):



La proposta està estructura en: 1) Equitat i inclusió educativa, 2) Ensenyaments i la seva ordenació 3) Ensenyament de la religió 4) Avaluacions de l'alumnat i del sistema educatiu 5) Participació institucional i social de la comunitat educativa i autonomia i govern dels centres, 6) Sobre centres: admissió, especialització i programació general de l'ensenyament (concerts).

La proposta es marca com a objectiu:

Así pues, la finalidad de esta Ley no es otra que establecer un renovado ordenamiento legal que aumente las oportunidades educativas y formativas de toda la población española, que contribuya a la mejora de los resultados educativos del alumnado, y satisfaga la demanda generalizada en la sociedad española de una educación de calidad para todos. Esos y no otros son sus objetivos centrales.

En general, els mitjans de comunicació destaquen:

  • L'eliminació de la referència als estàndards d'aprenentatge avaluables.
  • La supressió de les avaluacions finals de primària i secundària obligatòria.
  • Flexibilitzar el pas pel sistema educatiu.
  • Retornar competències a la comunitat educativa i als seus docents.
  • Es dóna més pes a l'orientació a l'alumnat amb dificultats o per a aquell que vagi a deixar els estudis sense aconseguir el graduat en secundària, perquè opti per altres possibilitats.
  • La participació de la comunitat educativa, la democràcia interna dels centres recuperant el paper que tenien els consells escolars.
  • Recuperar el paper de l'equitat en diferents aspectes de la vida escolar.
  • Canvis en la baremació en els processos d'admissió d'alumnat.
  • La possibilitat d'allargar l'escolarització d'alumnat amb necessitats educatives si amb això es facilita la consecució del títol.
  • Recuperació del paper de la comunitat educativa dels centres concertats en el Consell Escolar.
D'entrada podem observar el que diu, però també del que no es parla. És important en aquest període en què la reforma està en el seu moment embrionari analitzar-la reflexivament i pro positiva perquè el debat que es pugui generar tingui tots els elements que facin que aquesta reforma sigui positiva per al conjunt de la ciutadania. En aquest sentit caldrà mirar les mancances i/o imperfeccions perquè millori en el seu redactat final.

Trets, imprecisions i dubtes que sorgeixen de la reforma proposada.

Podem fer una primera ullada reflexiva a l’actual proposta essent conscients que un primer esborrany presentat pot ser modificat. Fins i tot, cal ser conscients que serà necessari un aprofundiment posterior de la reflexió feta.

Trets

>Manté la doble xarxa i la “llibertat d’elecció”. Amb aquest posicionament de la proposta naturalitza l’existència de la doble xarxa i el finançament empresarial. L’existència de centres educatius privats/particulars ha estat una constant en la història de l’Estat espanyol, però la naturalització de l’existència de l’actual doble xarxa té un sentit molt buscat.  L’any 1985 s’aprova la LODE i en ella s’estableix, per la suposada dificultat de construir suficients centres públics enfront de la gran demanda de places escolars, que allà on no arribin els centres públics l’Estat podrà “concertar” (subvencionar amb diners públics) els centres privats que compleixin una funció social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i no segregació en l’admissió d’alumnes. Però l’objectiu inicial d’aquests concerts s’ha desvirtuat amb el pas del temps i, finalment, els centres concertats (excepte algunes excepcions) acaben sent centres privats que funcionen com a tals, que cobren quotes als pares i mares, que seleccionen a l’alumnat i que fan de l’educació un negoci i/o la transmissió del seu ideari. En definitiva aquesta naturalització de l’existència de la doble xarxa, feta amb molta discreció i comptant amb el suport de mitjans de comunicació/difusió, és realment finançar negocis privats amb diner públic.

>Es manté en obediència de l’OCDE. Amb les proves i orientacions de l’OCDE es promocionen els rànquings entre centres i cal preguntar-se si és la “competència” l’eina adequada per estimular i recolzar els centres? o és l’eina típica del domini mercantilista?. En el domini mercantilista un dels efectes de la competència és que uns cauen i uns altres pugen; pot una societat permetre que això passi en el terrenys educatiu?, aquesta política és la d’un bon govern per al conjunt de la ciutadania?. Els rànquings, públics o encoberts, només produeixen segregació en l’àmbit educatiu i al final, i en definitiva, resulta que els rànquings només acaben servint per subvencionar empreses privades amb els diners públics.

>Continua la FP Bàsica. Amb el seu manteniment es prioritza només una part del Currículum; aquella que asseguri perfils professionals. Certament hi ha etapes que requereixen tractar aspectes del món laboral com és la Formació Professional i això ha d’estar reflectit en el currículum, però en altres etapes la prioritat no ha de ser aquesta perquè la formació humana, social i cultural és imprescindible per l’edat de l’alumnat (educació obligatòria) i no pot ser disminuïda ni en el temps que se li dediqui ni en l’activitat educativa que es realitzi. A més de futurs professionals a l’Ensenyament li correspon prepara, en el que li pertoca, la futura ciutadania.

Imprecisions

>L'admissió d'alumnat. El manteniment de la doble xarxa i la lliure elecció deixant la concreció a les “Administracions educatives” (Autonòmiques) fan que la proposta sigui imprecisa i perillosa. La regulació i control queda en mans o pot quedar en mans de diferents opcions polítiques que decantin la balança en direccions més o menys justes per al conjunt de la ciutadania (comissió d’admissió, tancament de centres, marge en les ràtios, no construcció de centres...).

>Flexibilització en el  pas pel sistema educatiu. S’ha d’assegurar que tot l’alumnat rebí la mateixa educació i formació, i, amb la mateixa qualitat. A escoles i instituts es forma al conjunt dels futurs adults del nostre país i això no admet imprecisions; cal legislar amb seguretat perquè l’objectiu sigui acomplert. Les formes genèriques de la proposta deixen molt obert el resultat final.

>Informes a la societat. Saber periòdicament en quin estat es troba el Sistema Educatiu és important, sempre i quan quedin clars que els aspectes avaluats siguin per al benefici de la majoria, la incertesa neix quan no es concreta que es farà amb ells. Els rànquings es poden fer des de les Administracions, però també els pot fer la pròpia gent. Amb el manteniment i naturalització de la doble xarxa la imprecisió suposa un perill.

>Una reforma de la legislació estatal. En un Estat de les Autonomies com el nostre el govern del conjunt no pot fer desistiment d’una de les seves responsabilitats i funcions bàsiques que és la d’emparar al conjunt de la població si, per exemple, una part del Sistema educatiu, posem una Autonomia, es controlat per un sector amb mentalitat corporativa i/o mercantilista que només vetllarà pels seus interessos. En un Estat democràtic i social l’educació és un àmbit que té, i ha de tenir, un marcat caràcter social i beneficiós per al conjunt de la ciutadania sense divisions territorials. Les imprecisions poden amagar desistiment de responsabilitats.

Dubtes

>Desapareixerà la possibilitat de les externalitzacions, les privatitzacions, la gestió externa del sistema que avui es present?. El rumb actual sembla trencar allò que posseeix el nostre Sistema educatiu, allò que fa que aquest sigui tal com és. Com s’ha esmentat anteriorment el Sistema públic assegura la mateixa educació per a tot tipus d’alumnat en igualtat d’oportunitats i sense exclusions, i, assegura, un control públic del seu funcionament, del seu finançament i de la selecció del professorat.

>Impedeixi l’especialització de centres?. Aquesta avui està suposant la configuració de diferents xarxes dins dels propis centres públics; l’especialització no s’ha d’establir com a valor de diferenciació i competència, sinó com a necessitat per atendre a aquell sector de la població que ho requereixi.

>En la proposta es dóna més pes a l'orientació de l'alumnat amb dificultats o per a aquell que vagi a deixar els estudis sense aconseguir el graduat en secundària, perquè opti per altres possibilitats. Però com s’assegura la discriminació positiva d’aquest alumnat?.

>On s’ha escrit en la proposta sobre la voluntat de posar o assegurar més recursos per al Sistema educatiu públic?. A més de la voluntat i la professionalitat del professorat, que hi són segures, cal dotar de la inversió necessària per al Sistema educatiu públic.


Es diu que s’obra un debat social, però s’assenyalen tendències: FP, docents...

Formació professional

S’escenifica l'aposta per la FP per part del Govern Sánchez tot dient que el Govern pretén vincular més estretament a les empreses en la confecció de títols i currículums, així com que Treball i Educació col·laboraran més en la relació dels dos sistemes i assenyala la importància d'aquesta etapa perquè la societat surti de la crisi en la qual encara es troba el país. Per un altre costat es diu que la formació professional és important per incrementar la productivitat i la competitivitat; contribuir a l'ocupabilitat i reactivar l'ascensor social.

Seguidament es marquen fites que ens indiquen la tendència: es farà servir a les empreses en la identificació de noves qualificacions i en la posada en marxa d'una formació professional dual més senzilla i atractiva per a les empreses de manera que s’estigui més a prop de satisfer les necessitats del mercat productiu; es facilitarà un "sistema que reconegui la formació de cada persona, independentment de com la va adquirir"; s'adaptarà la formació professional espanyola al Marc Europeu de les Qualificacions.

En principi poc a objectar en tant que la formació professional és o hauria de ser uns estudis certament especialitzats i molt adreçats al treball. Però quan s’ha d’iniciar aquests estudis?, s’haurà tingut l’escolarització precisa per aconseguir l’educació integral que mereix rebre tota persona?, si aquests estudis comencen aviat, com s’assegura que l’educació integral tingui el mateix pes que la formació especialitzada?

Els docents

Està més que demostrat que el professorat té prou motivacions professionals i socials per sentir-se satisfet de ser docent, sense necessitat de polítiques d'incentius; només vol mitjans suficients per poder fer bé la seva tasca (sentir-se eficient és la motivació més poderosa). Fàcilment es pot observar l'esforç i l'energia que es desplega als centres educatius la qual cosa no sempre es reconeix per l’Administració. Així i tot s’insisteix, des de mitjans de comunicació i suposats experts, en dir que cal donar un impuls modernitzador a la carrera docent per adaptar-la als nous temps i a la millora de l’educació. Es confon la part pel tot. Si només es pretén modificat una part del sistema, per exemple el professorat, correm el perill de seguir amb tot allò que no està funcionant perquè la gestió o els canvis que s’han imposat fins ara no han millorat l’educació. Modificar o canviar aïlladament només una part del sistema (suposadament per millorar-lo) és no enfrontar la situació adequadament per resoldre problemes o millorar funcionaments, perquè un sistema el compon un conjunt d’elements que s’interrelacionen, i condicionen, i no es pot tocar un sense tenir en compte l’afectació dels altres elements. En definitiva és una visió i una política mediocre o malintencionada si no té en compte el desistiment de responsabilitats de l’Estat; les repercussions negatives que pugui tenir la doble xarxa per al conjunt de la ciutadania; els efectes del nou “management” del sistema, etc. Només els canvis que han tingut èxit en la nostra història, o en altres països, són aquells que han afectat positivament a la totalitat de les peces que conformen el sistema educatiu.

Ara sí, amb la insistència es crea opinió i s’aconsegueix que la ciutadania s'oblidi de necessitats més reals que cal cobrir com la millora de la inversió, altres idees sobre el currículum i la seva aplicació, empoderar de la comunitat educativa per a la conducció dels centres ... Obviant tot això, s’insisteix en la modernització de la carrera docents de manera que s’obtinguin els millors professionals en actualització permanent (assistència a cursos, jornades i altres activitats, títols acadèmics, projectes...).

La tasca docent s’hauria de poder desenvolupar amb més oportunitats per poder investigar i reflexionar, individualment i col·lectiva; per poder exercir la docència en bones condicions i dur endavant el projecte de centre on s’està destinat; per poder intercanviar el treball en xarxa amb altres centres; per poder participar en la definició, desenvolupament i avaluació de les polítiques educatives...

És molt important observar les tendències que s’assenyalen en el discurs dominant perquè cal avançar-se en el que se ens vol imposar, cal preparar-se, cal construir un discurs alternatiu, i, cal institucionalitzar una realitat que impedeixi tot allò que no vagi en benefici de tota ciutadania.