Pàgines

▼

16/5/22

Finalitats anunciades i objectius dissimulats sobre l’educació emocional

 

by Pep Barceló

Malgrat existien nombrosos estudis anteriors sobre l’àmbit de les emocions serà amb l’impuls i l’obra de Daniel Goleman, de finals del segle passat, on s’inicia l’actual perspectiva sobre aquesta temàtica. Als estudis de Goleman es mostren plantejaments sobre el funcionament del cervell, la seva evolució i els processos que hi passen, D'aquesta manera, s'explica que la intel·ligència emocional guanyi acceptació per la seva capacitat per ser posicionada juntament amb altres discursos dominants dins l'àmbit educatiu (Constructivisme); el treball de Goleman va comptar ràpidament amb el suport dels poders econòmics amb l’esponsorització, subvenció... com inversió en una nova subjectivitat de les persones que els és beneficiosa per als seus interessos.

Marc conceptual amb el qual es presenta l’educació emocional

L’educació emocional es presenta com a desenvolupadora d’una bona intel·ligència emocional, se la defineix com la capacitat per reconèixer emocions[1] i sentiments propis i aliens, i, l’habilitat per al seu maneig. El mateix Goleman ens diu: No es pot tenir èxit només depenent de les nostres facultats intel·lectuals, sinó que el maneig correcte de les nostres emocions són la pedra angular de l’èxit.[2]. Es justifica, també, pels costos elevats de l'analfabetisme emocional (crims, violència, arrestos, ús d'armes de foc, suïcidis, inseguretat ciutadana, depressió, ansietat, estrès, desordres de l'alimentació, abús de drogues i alcohol). Tot plegat implica estratègies de prevenció i alfabetització emocional necessàries mitjançant, entre altres, el sistema educatiu, l’educació de les persones. Aquesta visió origina i proposa tècniques (metodologia) per a l’autoestima i autoconeixement, el control de les emocions negatives, l’assertivitat… i diversos entrenaments.

De què ens parlen?

De manera abreujada podem dir que ens parlen de la individualitat, de tenir èxit. Tot es pensa i es diu des de la perspectiva individual, no es té en consideració la vida o l’acció en comú. Se’ns diu que és l’ambient en què es mou la nostra individualitat on es poden generar conflictes, problemes, inadaptacions... (no escoltar-se, poca amabilitat, esfondrar-se davant la pressió, irritabilitat, manca d’humor...). Per tot això es justifica que cal educar per gestionar bé les emocions perquè la persona tingui èxit en totes les seves facetes (autoconeixement emocional, autocontrol emocional, automotivació, empatia, habilitats socials...)

Tècniques i entrenaments proposats 

Sobre la proposta de tècniques un bon exemple el podem veure’l en la recopilació realitzada per Miguel Andrés Brenner[3] de la qual s’exposa un fragment a continuació:

 

Autoestima y autoconocimiento

 

• Las diferentes caras del yo: El primer paso es conocerse a uno mismo para después aceptarse tal y como somos. Por eso esta actividad se centra en ayudar a los más pequeños a reflexionar sobre cómo son en diferentes ámbitos: en la familia, la escuela, la relación con los demás, etc.

• El ovillo: Todo un empujón de autoestima, ya que consiste en que los demás nos digan las cosas buenas que ven en nosotros. Muy adecuada cuando nuestros estudiantes no saben valorarse o tienen una baja autoestima.

 

Control de las emociones negatives

 

•Técnica de la tortuga: Una interesante opción para que los más pequeños aprendan a manejar su ira, que les ayuda a controlar el enfado en el momento en que crean que están a punto de tener un comportamiento negativo impulsivo.

 

Empatía

 

• El explorador de las emociones: Una actividad para ayudar a los pequeños a desarrollar la empatía y reconocer las emociones ajenas, planteado como un juego de pistas. ¡Lo pasarán en grande mientras aprenden!

• El valor de la tolerancia: Este juego pretende que los estudiantes tomen conciencia de sus propios juicios y aprendan a respetar los de los demás, basado en debatir en torno a distintas situaciones discriminatorias o conflictivas.

 

Asertividad

 

• Tortuga, dragón y persona: Para enseñar a los más pequeños a comunicarse de forma asertiva, sin dañar a los demás, trabajando así la capacidad de perder el miedo a expresarse sin ser agresivos.

També podem veure en aquesta recopilació exemples de diversos entrenaments.

 

• Pelotas antiestrés

Pelotas blanditas para apretar fuerte cuando se está nervioso o enfadado, estrujándolas y dándoles diferentes formas.

 

• Vela

Se enciende una vela y el estudiante simplemente observar su llama, enfoca su atención y libera la mente de cualquier otro pensamiento. Cuando la llama esté interiorizada en su cabeza que cierre los ojos y la visualice, que recuerda su color, su forma, cómo bailaba la llama.  Si se ‘pierde’ que vuelva a abrir los ojos y se centre de nuevo en la llama.

 

• Comecocos emocional.

Un juego de papiroflexia para jugar a trabajar las emociones y a expresarlas de manera muy divertida. 11

Como aparece en variados textos12, siempre hay que tener en cuenta las siguientes pautas:

¿Cómo se pueden controlar las emociones?

1.             Intentar no pensar en lo que te preocupa. …

2.             Relajarte y respirar hondo… …

3.             Liberar la tensión por otras vías. …

4.             Presionarte para tener pensamientos positivos. …

5.             Intenta recordar tus virtudes y éxitos. …

6.             Distrae tu atención hacia un asunto concreto. …

7.             Piensa en tu futuro más inmediato.

 Què es fa a l’àmbit educatiu?

Prèvia necessària és una comparativa entre educació emocional, educació i emoció que ens ha de permetre una reflexió i una mirada crítica adequada i profunda perquè només el seu enunciat ja ens fa intuir una intencionalitat dissimulada.

 

Educació emocional

La capacitat per reconèixer sentiments propis i aliens i l’habilitat per al seu maneig.

 

Educació. Educar

Acció d’educar; l’efecte.

Ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura. Educar el públic teatral. Educar un poble per a la democràcia.

Formar (algú) en les normes de bon comportament social.

Desenvolupar i perfeccionar (una capacitat o una qualitat).

Acostumar (un animal) a actuar d’una manera determinada.

Habituar (un òrgan) a una funció determinada.

 

Emocional

Relatiu o pertanyent a l’emoció o a les emocions.

 

La diferència entre emoció, sentiment, estat d’ànim desfà l’aiguabarreig amb el qual volen embolcar la paraula emocional.

 

Emoció

Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible.

 

Sentiment

Actitud mental, coneixença, desvetllada per la sensació. Tenir algú el sentiment de la seva feblesa. Tenir el sentiment de la pròpia dignitat.

Disposició emocional envers una cosa. Tenir, nodrir, un sentiment d’odi, d’aversió, d’enveja.

Estat de l’ànim afligit per un esdeveniment trist, dolorós..

 

Estat d’ànim (https://ca.wikipedia.org/wiki/Estat_d%27%C3%A0nim)

L'estat d'ànim és un estat emocional que roman durant un període més o menys llarg. Els estats d'ànim es diferencien de les emocions en què són menys específics, menys intensos, més duradors i menys donats a ser activats per un determinat estímul o esdeveniment.

El discurs emprat per a la seva implementació ens diu: “La fi de l’educació és el ple desenvolupament de la personalitat integral de l’alumnat. En aquest desenvolupament es poden distingir com a mínim dos grans aspectes: el desenvolupament cognitiu i el desenvolupament emocional. El primer ha rebut un èmfasi especial, en detriment del segon, que ha quedat gairebé oblidat per la pràctica educativa”. I amb això s’entén que el procés educatiu es caracteritza per la relació interpersonal, i, que tota relació interpersonal està impregnada per fenòmens emocionals. La seva proposta és posar l'accent al desenvolupament de “competències” o “habilitats” (soci)emocionals, que inclouen “l'autoconeixement”, “autoregulació”, “gestió d'emocions” o “aprofitament productiu de les emocions”... 

Es tracta d’un discurs eficaç perquè la lògica d’un cert pensament dominant penetri a l’educació: la seva aparent innocuïtat, sumada al fet que fa ressò de crítiques a l'escola, fan de l’educació emocional una proposta atraient per a alguns actors educatius. La difusió d’aquest discurs a l'àmbit educatiu té un propòsit bàsic: persegueix servir al sistema econòmic per mitjà de la creació de treballadors i consumidors emocionalment mal·leables; fa que educadors i alumnat acceptin la idea que són fonamentalment elles/ells les/els responsables dels seus èxits o fracassos laborals, socials o educatius perquè les/els porta a pensar que la seva habilitat per manejar les emocions és la causa dels seus problemes i crea la necessitat  i demanda d’eines i estratègies per a l’èxit.

Per donar resposta, la Intel·ligència emocional s'empaqueta de diferents formés per ser accessible i consumible a la demanda d’eines que permetin desenvolupar-la. Al context educatiu, ens trobem amb l'aparició de material pedagògic que és consumit per institucions educatives i professionals de l'educació als quals se'ls ofereix guies i manuals pràctics, programés educatius per a diferents nivells, xerrades col·loqui, eines d’avaluació, cursos de formació...

 

Habilitats soci emocionals. Les característiques de la persona que li interessa al poder hegemònic en l’actual situació econòmica i social passen, entre altres, per l’individualisme i l’adaptabilitat enfront d’una realitat a la qual es veurà abocada (emprenedoria, precarietat, resistència al fracàs...); en definitiva veuen la necessitat de determinades habilitats en la persona. Aquest relat està construït i promocionat per organismes com el G-20[4]


Consideracions sobre les conseqüències per a la persona i la societat 

A la presentació de l’educació emocional ens parlen de:

  • De la individualitat, de tenir èxit. Tot es pensa i es diu des de la perspectiva individual, no es té en consideració la vida o l’acció en comú.
  • Que és l’ambient en què es mou la nostra individualitat on es poden generar conflictes, problemes, inadaptacions... (no escoltar-se, poca amabilitat, esfondrar-se davant la pressió, irritabilitat, manca d’humor...).
  • Que cal educar per gestionar bé les emocions perquè la persona tingui èxit en totes les seves facetes (autoconeixement emocional, autocontrol emocional, automotivació, empatia, habilitats socials...)

El significat d’aquests mots (educació emocional) ens poden parlar d’àmbits diferents de la persona, segons on aquesta la situem: el personal, el col·lectiu proper i el social. No és el mateix no sentir el despertador i dormir-se que estar aturat i no trobar treball; ambdues situacions desperten una reacció, però no és la mateixa. La primera pot estar en l’àmbit personal (el disgust, la ira...), però la segona, amb força seguretat, està a l’àmbit social (preocupació, frustració...).

El caràcter de les tècniques que es proposen per a l’educació emocional desmunta el mateix concepte de la paraula educació utilitzada en aquest cas. Les emocions no es transmeten[5] perquè ja existeixen, en tot cas s’entrena el seu maneig[6].

 

Normalitzar les emocions. Hi ha una pressió fortament persuasiva  per normalitzar el que anomenen estats emocionals i emocions i que aquestes poden ser educades per al bé i l’èxit de les persones (directrius d’organismes, mitjans de comunicació, suposats experts...). Aquesta normalització amaga un interès cercat: persones amb unes determinades habilitats favorables al sistema social i econòmic imperant. En definitiva es certa que les persones s’adaptin, és una mena de sotmetiment.

 

No es pot pressuposar que totes les emocions són individuals. Les emocions han tingut un recorregut en el temps, en la historia i en les cultures com ho han tingut les persones i el seu caràcter. Les emocions tenen una carregar social i històrica no hi ha emocions que no hagin variat o evolucionat al llarg del temps (per les idees, per la ideologia...).

 

Amb aquest reforç de la individualitat es pot arribar a la utilització de les emocions per a la manipulació d’altres (conductes gerencials, polítiques empresarials, propostes polítiques, publicitat...) i això resta lluny de l’educació de les persones.

 

L’interès darrera del relat i les seves propostes. Podem veure, amb tota claredat, com organismes con el G-20 aposten i promouen aquest relatat i les seves propostes[7] i no serà banal recordar que organismes com aquest defensen un sistema econòmic basat en l’explotació, les finances i l’especulació; no és un organisme precisament per al bé comú. Aquesta premissa ens ha de conduir a dues preguntes i a la reflexió. La primera és si amb el desplaçament que es fa, amb el relat i les propostes, de la problemàtica social a l’àmbit de les emocions no és per desactivar la possible conflictivitat i debilitar la cohesió de la societat (gestió dels efectes, però no eliminació de l’origen) i la segona és si a més del canvi de la subjectivitat humana cercat no es crea un nou nínxol de negoci (tests de psicologia laboral, tallers d’habilitats emocionals, formació per a docents...); en definitiva la mercantilització de les emocions.


Pensem junts, fem junts, siguem junts.

Notes: 

v  El pensament no ha de  tenir dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull compatir amb tu les meves reflexions. Pots pensar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho, retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.

v  A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.


[1] Les emocions reconegudes generalment són la por, el fàstic, l'enuig, la sorpresa, la felicitat i la tristesa, malgrat també s’han fet altres classificacions com la ira, la tristesa, la por, l’alegria, l’amor, la sorpresa, l'aversió i la vergonya. Daniel Goleman, Inteligencia emocional (Editorial Kairos, Barcelona 1996).

[2] Daniel Goleman. Ibid.

[3] Miguel Andrés Brenner. De la educación emocional: el neuroneoliberalismo capitalista fascista https://contrahegemoniaweb.com.ar/2019/02/16/de-la-educacion-emocional-el-neuroneoliberalismo-capitalista-fascista/

[4] Document de treball per al G-20.http://www.fundacionsantillana.com/2018/09/18/puentes-al-futuro-de-la-educacion-recomendaciones-de-politica-para-la-era-digital/. Reunión ministerial de Educación del G20, 5 de septiembre de 2018, Mendoza, Argentina. https://redclade.org/wp-content/uploads/declaracion_de_ministros_de_educacion_g20.pdf

[5] A l’àmbit educatiu el professorat transmet coneixements, valors...

[6] El Coaching és un bon exemple: el coaching es entrenament en habilitats de comunicació i de lideratge que fomenten l’autoconeixement i el contacte de la persona amb el seu entorn. https://www.escuelacoaching.com/que-es-coaching-ser-coach/).

[7] Document de treball per al G-20. Ibid

15/5/22

Coeduca’t que és modern

by Pep Barceló

Una cara més de l’educació emocional que ens proposen

Davant d’una realitat cruenta de infants, adolescents i joves que són abocats a un itinerari vital de conseqüències imprevisibles l’Administració educativa catalana, com bona part de les altres CCAA, es llença en mans d’una orientació ideològica que li és beneficiosa als interessos de classes extractives, que contribueix a configurar una subjectivitat humana líquida i que desarticula la lluita feminista per a la igualtat entre sexes.

A Catalunya, el Departament d’Educació el curs 2019-2020 inicia el Programa COEDUCA’T i ens diu que és per ajudar els centres educatius a potenciar i visibilitzar la perspectiva de gènere, la coeducació i l’educació afectivosexual. Ara, part de la informació està retirada de la pàgina Web i és opac la implantació i desenvolupament d’aquest programa. Malgrat això, a Internet Archive estan bona part dels documents inicials d’aquest programa i podem veure el plantejament que fa l’Administració d’aquesta temàtica.

De manera dissimulada, entremig d’un discurs de defensa de la coeducació, que serà ben vist per la societat, insereix les idees transgeneristes del moviment Queer que, entre altres proposen a les persones la transició al sexe sentit com a única solució al malestar de alguns adolescents i joves. En imatges, enunciats i materials es pot intuir o veure que es defensa l’existència de múltiples gèneres, la defensa de la llibertat de decidir cadascú qui és... amb conceptes interpretables o paraules genèriques (perspectiva de gènere, drets humans, educació afectivosexual...).

És a dir, aplanar el terreny perquè les persones estiguin d’acord, en el present o en el futur, amb les idees transgeneristes del moviment Queer. Aquestes idees, igual que el programa Coeduca’t,  mesclen, i fan confondre a les persones, conceptes com sexe i gènere amb una mena d’aiguabarreig dels dos malgrat que des de la Biologia i la pròpia Organització mundial de la salut (OMS) els aclareixen perfectament:

Sexe: el sexe és el conjunt de les peculiaritats que caracteritzen els individus d’una espècie dividint-los en masculins i femenins, i fan possible la reproducció. En el cas de la espècie humana es distingeix els mascles de les femelles per les seves característiques sexuals: biològiques (hormones, cromosomes...), anatòmiques (espatlles més àmplies en els homes, glàndules mamàries i malucs més predominants, en dones...) fisiològiques (testicles, penis, escrot en els homes i ovaris, trompes de Fal·lopi, úter, vagina en la dona) i cromosòmiques (XX en les dones XY en els homes)

Gènere: El gènere es refereix als rols i característiques definits per la societat i que es consideren apropiats per als homes i per a les dones. El gènere és una imatge mental, una idea, sense base científica, fruit d’un moment cultural, d'opinions o prejudicis que pretén simplificar la realitat. 

Les primeres etapes de la vida (infància, adolescència i joventut) són moments complicats i sovint difícils per a les persones i per a totes les generacions, perquè són moments de continuo canvi. A la societat d’avui tot està en continuo canvi, tot molt accelerat, tot és molt individual i de vegades superflu, ara s’accedeix a moltíssima informació, tanta que sovint és difícil assimilar-la i saber que és veritat, que no és veritat, que ens pot aportar com a persones, perquè siguem bons éssers humans, o que ens pot fer mal si ens influencia de manera equivocada o intencionada.

Aquesta mescla/confusió esmentada, com si sexe i gènere fos el mateix, es presenta davant de molts/tes adolescents i joves, sobretot per les xarxes socials,  dient-los que si tenen disconformitat, volen defugir o estan en desacord amb la seva identitat sexual són ells i elles les responsables i culpables si no fan una transició cap al que elles i ells senten que volen ser, fent tot allò que sigui necessari com hormonar-se i canviar-se els genitals. Evidentment no se’ls parla de conseqüències de les seves propostes. A part dels problemes que tot això pot portar per a les persones que fan aquesta transició hi ha tot un muntatge per fer negoci i perquè les persones siguin d’una manera determinada (més individualistes, superficials, poc reflexives, sotmeses...), com sostenen moltes veus que no estan d’acord amb el que està passant. Es poden trobar molts exemples d’aquest desacord perquè no tothom veu de la mateixa manera el que està passat actualment[1]. Aquestes veus qüestionen la ràpida hormonació i, sobre tot, en contra dels tractaments quirúrgics perquè una vegada que s’han realitzat la marxa enrere és molt difícil o impossible; qualsevol intervenció quirúrgica d’aquest tipus és una modificació greu al nostre cos i segurament irreparable. Alguns diuen, i és creïble perquè passa en altres àmbits, que darrera de tot això hi ha farmacèutiques, metges de cirurgia plàstica..., i inclús psicòlegs, que només pensen en els seus guanys i interessos econòmics, fins i tot, hi ha el que anomenen Lobbys influint inclús en la política perquè es canviïn lleis que en el fons afavoreixen aquests negocis. És curiós que des de la sanitat pública no es proporcioni una bona ajuda psicològica a les persones que ho necessitin, doncs diuen que no hi ha recursos, però en canvi, si que hi ha recursos per subministrar tractaments hormonals de per vida i per fer-te una operació per canviar els genitals. Tothom hauria de tenir dret a rebre tractaments psicològics de qualitat, perquè tothom pot estar exposat a patir qualsevol problema que el desequilibri, siguem infants, adolescents, joves, adults o gent gran. També es manté, i és fàcil coincidir, que a tots/es ens haurien d’ensenyar a acceptar-nos com som, a no tenir tants complexes, si som grassos, prims, alts o baixos, però no és així, contínuament ens bombardegen perquè siguem d’una manera determinada o d’una altra, perquè mengem d’una manera determinada o d’una altra, perquè ens vestim d’una manera determinada o d’una altra; sembla que no es vol persones crítiques, amb pensament propi, es vol que seguim uns patrons de conducta i de manera de pensar i de ser, que de vegades no ens beneficien.

Finalment podem arribar a conclusions:

1.     Ningú neix en un cos equivocat, com alguns diuen, el que si està equivocat, i no és bo, és que ens marquin rols, conductes, comportaments que hem de complir respecte al gènere si això suposa discriminacions negatives i desigualtats. Si una persona no segueix aquests rols, conductes, comportaments és que és una altra cosa, i no, no és així, cadascú ha de comportar-se com sent, així hauria de ser, però sense fer res que el perjudiqui a ella i als demés. Malauradament hi ha masses coses que condicionen i influencien a les persones: xarxes socials, publicitat, moda, amistats, inclús la política.

 

2.     La Disfòria de gènere que sovint es menciona, en molts casos, no és més que el símptoma d’un malestar amb el propi cos d’infants, d’adolescents i de joves perquè en aquest moment no s’acaben d’entendre moltes coses; malestar que fins ara abocava, per exemple, a l’anorèxia o altres trastorns que es poden superar. Això no vol dir que la Disfòria de gènere no existeixi, però s’hauria de tractar després d’un bon i profund seguiment psicològic de la persona com es fa servir en psicologia davant de qualsevol símptoma de la persona i que és l'adequada valoració de la persona abans d’una medicalització precipitada. Aquest seguiment bo i profund consisteix en: a) esperar i veure, no precipitar-se, b) explorar bé a la persona (entorn, tipus de vida...), c) avaluar pausadament que fer. Però en el tema trans s’ha decidit, hauríem de saber perquè, el que anomenen “enfoque afirmativo”, és a dir, el que cregui voler la persona fer-ho i ja!. Actualment pel que fa a la Disfòria de gènere es deixa de costat el principi de prudència i el principi de no produir mals irreversibles no sempre justificats a la vista dels seus resultats.

 3.     Cada cop és més evident que moltes de les Disfòries de gènere que actualment es presenten es deu a la rigidesa que hi ha amb el que és o ha de ser un home i una dona i no a un cos equivocat, per tant el que cal acabar és amb la intolerància social per a la inamobilitat dels estereotips  de gèneres que pot haver i no modificar irreparablement el cos. Per exemple, una noia es dona compte que li atrauen les dones i com ha nascut dona li sembla veure en això una anomalia i pensa que ha de fer el canvi. Aquí és on ha intervingut la rigidesa de les categories home/dona que la societat manté i que ha influït en la noia a prendre una decisió que no calia. L’home té uns característiques físiques i biològiques i les dones unes altres; això no té res a veure amb l’atracció que senti una persona, ni amb el gènere que les convencions socials han establert.

 4.     Que l’aparent Disfòria de gènere que sorgeix, fonamentalment, a l’adolescència i a la joventut pot desaparèixer, com desapareixen moltes de les idees, sentiments, opinions... al llarg de la vida. Això ens explica l’augment de casos de “destransició” que s’està produint a tot el món on abans s’havia quasi imposat la transició com a única solució al malestar d’alguns adolescents i joves, com ho proposa el pensament Queer,.

Pot semblar que aquest escrit s’ha centrat en el fenomen actual de gran profusió de casos de disfòria de gènere i la crítica a les propostes que es fan des del que s’anomena pensament Queer, però com s’ha esmenat anteriorment són dinàmiques com les encetades per l’Administració que s’aplana i es predisposa el camí, normalitzant un pensament d’opaca orientació i potser interessos. Les idees que una persona té sobre les emocions, els estats emocionals, la realitat física... poden configurar la subjectivitat de les persones en una direcció o altra, en aquest sentit, el sistema educatiu ha d’estar amatent a protegir l’alumnat d’influències que malmetin el seu progrés humà.

Referències

DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

Programa “Coeduca’t”.

https://web.archive.org/web/20220120014223/https://blocs.xtec.cat/coeducacioiigualtat/category/general/

https://blocs.xtec.cat/coeducacioiigualtat/

BERNABÉ, Daniel.

La trampa de la diversidad (Ediciones Akal, Madrid 2018).

CABANAS, Edgar i ILLOUZ, Eva.

Happycracia (Planeta, Barcelona 2019).

HAN, Byung-Chul.

La societat paliativa       (Editorial Herder, Barcelona 2017).

MISSÉ Miquel.

A la conquista del cuerpo equivocado  (Editorial: Egales, 2018).

ERRASTI, José y PÉREZ, Marino.

Nadie nace en un cuerpo equivocado (Editorial: Deusto 2022).

CARRASCO, Sílvia (Coor.) i altres.

La coeducación secuestrada (Ed. Octaedro, Barcelona 2022) 

[1] A les referències en podeu trovar.

14/5/22

Innovació, metodologia i organització

by Pep Barceló

LA INNOVACIÓ: MOT I CONCEPTE

Innovació és un terme que ve del món empresarial i qui millor ho va definir va ser Schumpeter: “l'empresari busca, per mitjà de la innovació, entrar als mercats existents o en nous mercats, creant la pròpia demanda.” ( J.A. Schumpeter: “The theory of economic development“ 1934. Dalloz, París 1999). Així, doncs, la innovació és inseparable de la competència, s'innova per competir millor. Per Això trobem que els diccionaris defineix la innovació com l'acció i l'efecte d'innovar, entenent per innovar: “La creació o modificació d'un producte i la seva introducció a un mercat”. La seva popularització es va iniciar a finals del Segona Guerra Mundial i va ser desencadenada per l'explosió científica i tecnològica impulsada per la Guerra Freda (L’Educació en temps de globalització - SIEC). Avui és difícil trobar un terme tan àmpliament utilitzat com innovació. Paraula talismà que sembla evocar tecnologia digital, creativitat, progrés, millora, comoditat i, sobretot, diners i poder en tots els camps, però sobretot al del món dels negocis.

 

LA INNOVACIÓ EN L’ÀMBIT EDUCATIU

 

Com és entesa en l’àmbit educatiu?. Aquest terme és entès com el desig que mou al docent a intentar millorar la pràctica professional, més enllà d'una tècnica o una teoria i sempre acompanyat d'una finalitat educativa. En definitiva, és la incorporació sistemàtica i planificada de pràctiques orientades a millorar els processos d'ensenyament i aprenentatge. També se la concretar com un conjunt d’idees, processos i estratègies, mitjançant els quals es tracta fer canvis en les pràctiques docents. La innovació no és una activitat puntual sinó un procés, en la vida a les aules i en l'organització dels centres. El seu propòsit és millorar els processos d'ensenyament i aprenentatge.

 

Malgrat aquesta conceptualització pot ser compartida per tothom quan es concreta, o s’ha de concretar en la pràctica, sorgeixen les divergències perquè tot canvi no és nomes pedagògic, té components ideològics.


 

MODELS QUE ES PROPOSEN D'INNOVACIÓ EDUCATIVA


Sota l’argumentació, entre altres, que estem en una societat globalitzada algunes de les propostes que es fan són:

·         El Programa Self Organizing Learning Environments (SOLE) proposa la creació d'entorns d'aprenentatge on els estudiants organitzen per aprendre. La proposta de SOLE implica una metodologia per la qual els mestres compleixen la funció de guiar i observar el que succeeix a la sessió, mentre els nens inicien per decisió pròpia la recerca i exploració de nous conceptes.

·         La Universitat Oberta de Catalunya des de l'any 1995 va implementar un procés d'innovació, amb la meta de generar transferència de continguts. En aquest cas, es destaquen els àmbits en què es focalitza el procés innovador: aprenentatge immersiu (exploració a través d'entorns virtuals) i col·laboratiu; avaluació de competències i exploració de nous formats i canals.

·         Aules d’enllaços. Els nens estrangers puguin aprendre la llengua materna del país de destinació (en el cas d'Espanya seria el castellà), i compartir amb altres companys i companyes altres activitats que no impliquen domini del codi.

·         Aules obertes. A causa de la feina de les famílies, s'obren les aules perquè els nens en horari extraescolar realitzin activitats de teatre, dansa, informàtica, esport, anglès, entre d'altres.

·         Programes d’enriquiment educatiu. Demandes de famílies de nens d'alta capacitat intel·lectual per treballar les habilitats socials, la creativitat i aprofundir temes d'interès.

 

 

AGENTS QUE PROMOUEN I IMPULSEN AQUESTES PROPOSTES

 

Alguns d’aquests agents promotors i impulsors d’aquestes propostes són:


Fundació Comença per Educar (del Banco Santander) i Fundació Telefónica llancen el projecte Entre Profes, un entorn formatiu online dirigit a docents que treballen en entorns complexos i que volen eines pràctiques per a la gestió de l'aula, planificació de classes, motivació de l'alumnat i la verificació de l’aprenentatge.

·       EduCaixa és la plataforma educativa de l'Obra Social "la Caixa", especialment dissenyada perquè trobis tot allò que necessites per preparar i organitzar les classes. Seguint les recomanacions de la Comissió europea i l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), així com de l'informe PISA, eduCaixa incorpora recursos que expliquen els conceptes bàsics de l'economia i les finances.

·       CINAIC és el Congrés Internacional sobre Aprenentatge, Innovació i Competitivitat. Més que un congrés és una plataforma que es va crear amb la finalitat de contribuir a divulgar de manera científica la innovació educativa i millorar-la.

·      AulaPlaneta A més, tots els recursos digitals inclosos a la plataforma aulaPlaneta estan organitzats per cursos, matèries, temes i també per competències, amb un cercador que permet localitzar fàcilment aquells que treballen les competències que més t'interessin.

·     Fundació Promete centra tota la seva acció per aconseguir l'objectiu d'arribar a un model teòric d'aplicació transformadora mitjançant un procés d'investigació i acció. Creada el 2003, la missió d'aquesta institució és promoure un desenvolupament més gran i millor del talent de totes les persones, mitjançant el disseny i la realització de projectes d'innovació educativa i social,

·    Escoles Creatives un projecte de Fundació Telefònica on es trasllada, a centres educatius i aules, la metodologia de creativitat i innovació del famós cuiner Ferran Adrià. Això es duu a terme mitjançant diferents materials orientats a alumnes, docents i equips directius interessats en el canvi educatiu des d'una visió innovadora.

·     La Fundació Amancio Ortega convoca, a través del seu Programa de Formació per a Professors, 50 places per fer un any acadèmic al Canadà. El Programa ofereix formació en tècniques i habilitats dús transversal en la docència, i pràctiques educatives en centres públics canadencs.

·   Amb el suport d'inversors com Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, AltSchool pretén revolucionar l'ensenyament i crear un sistema d'aprenentatge personalitzat que es pugui fer servir a cada escola del món. De moment tenen vuit centres als Estats Units, però el seu objectiu és que la seva plataforma sigui una mena de sistema operatiu de l'educació a nivell global.

·    Escola Nova 21: EduCaixa, juntament amb el Centre UNESCO de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill i Universitat Oberta de Catalunya (UOC), impulsa el projecte Escola Nova 21, una aliança d'entitats i escoles amb l'objectiu de propiciar accions de canvi educatiu.

·      Design for Change fa la seva aparició a Espanya el 2011, amb la il·lusió de contribuir a transformar la realitat educativa del nostre país. Innovació, emprenedoria social, valors i intel·ligències múltiples. Amb tots aquests ingredients en un mateix projecte, només faltava posar fil a l'agulla.

·       El CETEI és el centre d'innovació educativa de la xarxa d'escoles Jesuitas Educación. La seva missió és ser i actuar com a node de reflexió i debat, promoció, transferència i difusió de les innovacions educatives, tecnopedagògiques i metodològiques de Jesuitas Educación.

·       Curs complet de Gmail. El curs, dissenyat per a una flipped classroom, el componen 28 vídeos de curta durada (no més de 4 minuts cadascun) i està pensat perquè el professor i l'alumne pugui aprendre a cada moment el que vagi necessitant.

Alguns d’aquests agents promotors i impulsors no només intenten formar el professorat i vendre els seus materials, sinó que, cada cop més, entren a les escoles per propagar les seves idees directament. Així ho veiem en l'exemple de l'Educació Financera (EFEC), denunciada una vegada i una altra per la Plataforma per Educació en Economia Crítica, o en les ofertes d'Endesa Educa: "activitats educatives gratuïtes dirigides tant als centres educatius... per a fomentar una nova consciència social en què l'estalvi energètic i la sostenibilitat han de ser prioritaris”.

REFLEXIÓ I RUMB A SEGUIR: RENOVACIÓ PEDAGÒGICA


Per parlar d’innovació educativa cal tenir en compte les finalitats de l'educació. Per això, cal preguntar-se “Quins aprenentatges volem aconseguir per els nostres alumnes? Qui i com ha de definir-los? Com s'actualitzarà allò que cal aprendre?”

No podem oblidar d’on ve el concepte d’innovació, per a quin sector social sempre ha estat important, i el que realment significa aplicat de la mateixa manera en l’àmbit educatiu. Hi ha una resignificació interessada i potser cal preguntar-nos, per què aquesta paraula té aquest èxit?, serà que l’obsessió per la innovació que algunes persones senten  reflecteix les seves ansietats en omplir els buits mai omplerts malgrat estiguin contínuament adquirint tota mena de bens, materials o no.

En l’àmbit educatiu a la innovació se li vol donar una càrrega d’optimisme, de joventut i professionalitat que la presenti com a desitjable, però en les propostes concretes per al professorat perd atractiu la seva publicitació, perquè el professorat coneix el seu ofici i coneix la seva realitat i no creu o confia en el relat de la publicitació.

En general, els models es presenten amb una gran asèpsia d’intencionalitats, alguns diuen posar l’alumnat de manera autònoma en el centre dels aprenentatges. Aquesta presentació obvia esmentar objectius i continguts a treballar, cosa fonamental perquè l’eina condiciona el que es faci amb ella i això pot tenir, o té, una intencionalitat.

Respecte als proveïdors i impulsors el seu caràcter i la seva finalitat ens ha de posar en prevenció. Com ens diu Pablo Garaizar[1] “...conviene recibir con mucha cautela las numerosas promesas que desde las empresas proveedoras de tecnología se lanzan a la comunidad educativa sobre las bondades pedagógicas de sus productos y servicios.”

Cal tenir clar que innovar no es posar una cosa nova, no és la novetat, ha de ser millor que el que hi ha, més eficaç per aconseguir els objectius educatius que ens hem marcat. El que és important és tenir clar els objectius que cerquem; això ens ajudarà a valorar quina és la innovació adequada i quan s’ha d’aplicar. Es tracta de renovar com es fa per fer-ho més adient no de fer coses noves perquè són noves. 

En qualsevol cas la innovació (entesa com a renovació pedagògica) dins dels centres educatius ha existit sempre, entre altres coses, perquè constantment hi ha canvis: el perfil de l'alumnat, les normatives, les noves tecnologies, els nous problemes, etcètera. Per tant, les i els docents sempre han  analitzat i modificat, si ha estat precís, seva la tasca i hauria de seguir així. Però les propostes ara ja no surten del professorat sinó d'organitzacions privades, bancs i empreses,  i es difonen en els mitjans de comunicació, en les xerrades i les jornades de formació. Per això la pregunta clau és: estem assistint a una veritable intent de millorar l'educació o s’està disfressant amb la paraula innovació la implementació dels conceptes i desitjos dels poders econòmics sobre l’educació (negoci, individualisme, competitivitat, lliure mercat, desigualtat, precarietat...)?.

La renovació pedagògica sempre ha estat lligada a la defensa de l'escola pública, laica, plural, inclusiva i democràtica, amb una preocupació especial per arribar a les classes populars i pal·liar les desigualtats; la renovació pedagògica sempre ha estat vinculada no només a la metodologia, sinó també a les qüestions socials i a l'objectiu de formar ciutadans i ciutadanes lliures, crítiques i capaces de transformar la societat.

Però no sembla que aquests siguin els objectius de l'actual innovació. De fet ja és altament sospitós que hi hagi un acord gairebé unànime entre les administracions educatives, els promotors de la innovació, la formació que ofereixen bancs i empreses i les directrius de l'OCDE. Tots ells basen la Innovació en els mateixos principis.  Aquestes coincidències es poden resumir en:

·         El gran fracàs de l'educació actual i la falta de preparació del professorat.

·         La necessitat de canviar radicalment les metodologies i passar a “educar per competències i per projectes”.

·         La utilització de les TIC i els mitjans digitals com a eines fonamentals.

·         L'educació “centrada en l'alumne” i la necessitat d'adaptar l'educació a les “necessitats de la societat del segle 21”.

·         El foment de “l’esperit emprenedor”.

METODOLOGIA

De la diversitat metodològica existent cal ressaltar el paper que avui en dia tenen les noves tecnologies digitals en, gairebé, totes les metodologies. Hi ha un cert acord implícit en definir-ho com innovació tecnològica en educació i presentar-ho com l'evolució en l'àmbit de l'educació en matèria de tecnologia, didàctica o pedagogia amb l'objectiu de millorar la qualitat del procés de l'ensenyament i l'aprenentatge. 

Les tendències que a nivell mundial es poden observar en innovació tecnològica en educació passen per enginys, plataformes, programes i maquinari. Vagui com exemples: Blockchain, Aules col·laboratives, Realitat virtual col·laborativa, Intel·ligència artificial a l'aula, Microaprenentatge, Assistents virtuals o chatbots, Espais de treball immersiu, Minecraft, (Plataforma educativa de Microsoft), Virtual School Suitcase, Flipped classroom o classe invertida, Mobile learning i altres.

Les tecnologies a les nostres aules suposen unes avantatges en tant que:


·         Pot tenir un enorme potencial de recolzament educatiu.

·         El que és ràpid i/o superficial es fa millor amb les tecnologies.

·         Adquireixen una certa habilitat digital per al maneig (usuari/consumidor).

·         Útil per a certs aprenentatges instrumentals i operatius.

 D’igual manera aquestes mateixes tecnologies suposen obstacles per a l’aprenentatge


·         Sovint segresten l’atenció que és imprescindible per a la concentració. El nivell d’abstracció i profunditat que requereixen certs aprenentatges precisen aquesta concentració i la tecnologia no el facilita.

·         La tecnologia els entorpeix habilitats cerebrals que s’han d’adquirir[2]:

v  Lectura. Bàsica per als aprenentatges, la digital és menys precisa i el seu entorn distreu aspectes de la concentració.

v  Escriptura. La manuscrita ajuda a la memorització i el record i desenvolupa habilitats motrius fines, la digital no ho aconsegueix.

v  Memorització. L’aprenentatge és fixar en la memòria un procés, una resolució... amb la tecnologia pensen que tot està guardat en un calaix i que quan ho necessitin només cal obrir-lo.

·         Qualsevol tecnologia, pot tenir febleses, disfuncions i aturades i produir col·lapse.

·         L’educació a distància arrossega similars obstacles

L’enumeració de la totalitat de les metodologies actuals és extensíssima. Per aquesta raó seran presentades algunes de les més significatives.

Pedagogia sistèmica

La pedagogia sistèmica vol ser una estratègia innovadora que ajuda l'individu a solucionar problemes de qualsevol àmbit, especialment en el terreny educatiu i orientació de la conducta. Es fonamenta en la família, el paper d’aquesta en l’educació i en les interrelacions que es creen.

 Comunitat d’aprenentatge

Conjunt d'actuacions educatives dirigides a la transformació social i educativa de la comunitat. És un projecte que comença a l'escola, però que integra tot allò que està al seu voltant. A partir de l'Aprenentatge Dialògic, de la Participació Educativa de la Comunitat i de Pràctiques Inclusiva, es vol una educació d'èxit per a tots els infants i joves que aconsegueixi, alhora, eficiència, equitat i cohesió social. 

Pedagogies alternatives

Mètode Montessori. Aquest mètode deu el seu nom a la mítica educadora italiana Maria Montessori. Aquesta educació fomenta l'educació en valors i la intel·ligència emocional. 

Pedagogia Waldorf. Aquest tipus de pedagogia proposa una formació adaptada a les necessitats de cada etapa de la vida del nen. Rudolf Steiner va ser el fundador d'aquesta pedagogia. L'aprenentatge està acompanyat en la primera infància per activitats divertides i jocs.

La pedagogia Doman. El metge estatunidenc Glenn Doman (1919-2013) va ser l’impulsor d’aquesta metodologia, juntament amb el neuròleg Temple Fay. Tots dos van començar les seves recerques en tractar amb nens amb lesions cerebrals i després van traslladar les seves troballes a nens sans. 

Metodologies actives:

Aprenentatge Basat en Problemes (ABP). Fonamentada en el constructivisme on els alumnes són part activa que necessiten organitzar-se per resoldre el problema plantejat pel professor. 

Treball per projectes. Opció metodològica que pretén fomentar entre els alumnes un tipus diferent d’aprenentatge, centrat en les seves pròpies motivacions, on els propis alumnes es qüestionen un tema d’estudi, fan una cerca d’informació (llibres, revistes, enciclopèdies, Internet etc.), reelaboren aquesta informació i la sistematitzen.

El mètode d’experts. Aquesta metodologia diposita en l’alumne una certa responsabilitat: la d’ensenyar als seus companys. Crea situacions d’aprenentatge “entre iguals”. Es crea una interdependència entre tots els membres del grup, ja que cada persona necessita allò que fan les altres. No només s’avalua el resultat final, sinó també el procés i, especialment, la dinàmica de treball i el paper de cadascú. 

Aula invertida o Flipped Classroom. S'inverteixen els patrons d'ensenyament habituals. Els alumnes estudien a casa els materials educatius i després els treballen a l'aula recolzats pel professor.

Aprenentatge cooperatiu. Consisteix a agrupar els alumnes per grups que influiran positivament en el desenvolupament global de l'aprenentatge. 

Design Thinking. Conegut també com a pensament de disseny, la creativitat és essencial. La seva finalitat és identificar abans i millor els problemes individuals de cada estudiant. Per això, s'ofereix una experiència educativa basada en la creació i la innovació en pro de la satisfacció dels altres.

Aprenentatge basat en competències. El concepte de partida és allò de saber per obrar. L'objectiu no és només proporcionar coneixements, sinó sobretot desenvolupar habilitats i consolidar hàbits de treball. 

Gamificació. La gamificació consisteix a integrar mecàniques i dinàmiques procedents dels jocs i videojocs en entorns d'aprenentatge.

Treball col·laboratiu. Es tracta d’una metodologia que vol ser eminentment social en què el focus està en la construcció conjunta de coneixement. Els estudiants duen a terme una activitat basada en un objectiu comú, en la qual han de col·laborar activament per a realitzar-la.

Aprenentatge indagatiu. També s’anomena aprenentatge basat en la indagació o inquiry-based learning (IBL). Es tracta d’un treball de recerca en què es planteja un tema sobre el qual cal fer una investigació per a arribar a una conclusió. És un enfocament basat en l’aprenentatge actiu, en el qual els recursos i les activitats d’aprenentatge estan dissenyats per a donar suport al procés de recerca.

Altres formes metodològiques

Centres innovadors. Són aquells vinculats a projectes d’escoles amb projectes singulars desenvolupats amb metodologies presumptament innovadores en virtut de la seva autonomia de centre.

Educació a distància. Consisteix en fer els aprenentatges sense el requeriment d’assistir físicament al lloc dels estudis. Avui, l’educació a distància es desenvolupa parcial o totalment mitjançant les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). La relació s’estableix per correu electrònic, per videotrucades, per videoconferències, per xats...

 L’ORGANITZACIÓ EN EL SISTEMA PÚBLIC

En general l’organització s’està orientant en la direcció d’una política que segueix els procediments de la gestió privada. Prenent molta força la gestió conjunta pública-privada (el sector públic acaba convertint-se en nínxol de benefici del sector privat) i orientant les polítiques i decisions des dels principis innovadors del món privat (bancs, empreses, fundacions: La Caixa, la Fundació Bofill, Amazon, Google, Microsoft...). Es més, l’actual legislació no contempla en cap moment mecanismes per frenar aquesta situació que està envaint l'espai públic educatiu.

Sobre el currículum, alhora emfatitzant les competències bàsiques, ofereix una concepció estàtica de educació que té més en comú amb la formació que es deriva en una visió empobrida de la teoria diferent de la pràctica; es considera que només la pràctica mateixa pot guiar la millora (com si la pràctica estigués lliure de context). Un currículum que es vol dirigir i implementar per estàndards, orientat exclusivament al producte (resultats de la prova); com si les proves estandarditzades que es dissenyen poguessin mesurar atributs, pensament crític, resiliència, motivació, persistència, entusiasme, mentalitat cívica, autosuperació, autodisciplina, empatia...

Sobre les proves els seus acèrrims partidaris sempre han afirmat que si s’utilitzen, la qualitat de l’ensenyament millora. Però els resultats són enganyosos perquè el procés és apressat i subjectiu, es vol "exàmens basats en continguts només quantificables”; és la creença equivocada que les proves i els objectius han de conduir o reconduir el currículum aplicat. Aquesta orientació practicista que se li vol donar al currículum es converteix en "el desplegament de coneixements i habilitats", com ara gestió, informàtica, idiomes..., quan la pràctica està profundament implicat amb consideracions de caràcter social, cultural i polític. Però les proves, per als seus lloadors, són les que verifiquen els resultats reals.

Sobre l’organització dels centres educatius la legislació parla d’una direcció escolar col·legiada[3] i participativa[4] en els centres, però cada vegada més la direcció se la fa gestionar en funció d’uns criteris d'eficàcia i de tenir la capacitat per exigir el compliment de les normes establertes com succeeix en els centres privats, on la direcció està subjecta a la voluntat del titular, encara que siguin centres amb finançament públic. En definitiva podem dir que a l'escola pública s'introdueix aquest model gerencial, que a més de no ser participatiu ni col·legiat, qui ocupa la direcció és elegit per una comissió on els representants de l'Administració són majoria. Aquest orientació reforça l'autoritat i les funcions de les direccions perquè puguin prendre decisions en la gestió dels centres al marge del conjunt de la comunitat educativa. És evident que una gestió en la qual les direccions exerceixen funcions pròpies de la patronal pot conduir a una deriva de discrecionalitat absoluta i el perill que aquesta pot significar.

Part important en l’organització és la funció del professorat. En la deriva organitzativa actual el professorat, cada vegada més, perd el seu paper de transmissor de coneixements, valors i normes. Amb la nova organització del treball que s'està implementat als centres educatius públics, a imatge i semblança de les empreses, el professorat deixa de ser un protagonista actiu per ser un realitzador de tasques que uns altres han dissenyat (aplicador de dissenys educatius externs) perdent gran part de la seva autonomia, de la seva capacitat de participació en les decisions del centre i de la seva llibertat de càtedra.

Igualment les elevades ràtios d’alumnat actuals destorben la possibilitat organitzativa d’atendre, per part del professorat, les dificultats d’aquests la qual cosa va en perjudici  del propi alumnat, sobretot, d’aquell que requereix un major grau de seguiment, d’intervenció educativa i d’atenció individualitzada.

REFLEXIONS I REPTES SOBRE LA METODOLOGIA I L’ORGANITZACIÓ

Metodologia.

Ens la plantejant com l’evolució en matèria tecnològica, didàctica o pedagògica, per tant, es pretén canviar la didàctica, és a dir, en definitiva el que fa la/el docent.

També ens ha de fer reflexionar observar que les tendències són les mateixes a nivell mundial, les coincidències no sempre són casuals. Aquesta onada és nínxol de negoci, crear consumidors en el present i en el futur, i, configurar una manera de ser de les persones. La venda de material, programari, plataformes i extracció d’informació i dades suposa aquest nínxol de negoci per a les corporacions tecnològiques i alhora l’extensió d’un ideari, d’una manera de funcionar. Per exemple, Google, Microsoft i altres sempre posen tantes facilitats als centres educatius perquè estan creant consumidors posant els seus productes i creacions de forma altruista (G-Suit, Microsoft Teams, Zoom, Coursera Together...).

Els pros i contres de l’ús de les TIC en les aules mereixen una avaluació i una reflexió profunda, tant en els nostre entorn proper com per les conseqüències que té sobre les persones i la societat. En aquest sentit és força interessant la lectura de l’article de Pablo Gaizar Las redes sociales y las TIC en el aula i l’anteriorment citat en les referències de la pàgina 4 (La evidencia ha demostrado que la tecnología no supone una mejora en el aprendizaje), Ambdós articles mostren un anàlisi i una reflexió important que no deixa dubtes

En les diversitats metodològiques presentades es pot observar que unes es centren exclusivament en la individualitat (Sistèmica, Waldorf, Doman, Design thinking, Competències...), altres en desenvolupar certes habilitats (ABP, Experts, Flipped, Gamificació, Indagatiu...) i unes terceres diuen que pretenen que els aprenentatges sorgeixin col·lectivament (Cooperatiu, col.laboratiu, Comunitat d’aprenentatge, Projectes...). Mereix un comentari els centres innovadors i l’educació a distància per la promoció i impuls que actualment se’ls hi dona. Les metodologies o projectes singulars (centres innovadors) impedeixin articular un sistema educatiu d’igual qualitat per al conjunt de l’alumnat, i, sobre l’educació a distància és difícil d’aplicar en les primeres etapes educatives, perquè requereix unes habilitats mínimes que l’alumnat no té per seguir les activitats no presencials. Possiblement es sobreestima la capacitat de l’educació a distància per oferir solucions perquè moltes de les situacions problemàtiques amb les quals ens enfrontem les persones requereixen un altre tipus de mesures. També es parla molt poc de les amenaces i perills que l’educació a distancia té per estar suportada per les noves tecnologies (privacitat, control, dependència...). És important abans de decidir una metodologia establir i tenir clar els objectius que es cerquen i el camí que s’haurà de fer per arribar-hi; seguidament és imprescindible ser conscients de les característiques de l’alumnat; i finalment valorar quina metodologia pot ser la més adequada, sense descartar-ne cap, ni la classe magistral malgrat el seu vilipendi per part de suposats entesos o experts. La metodologia adoptada sempre dependrà de l’eficàcia aconseguida.

Organització.

A més de la realitat exposada anteriorment podem afegir que l’organització actual és poc eficient o totalment incomplerta perquè només posa èmfasi en el que anomenen competències bàsiques i per un continuo de proves a les quals ens hem de sotmetre. Davant d’aquesta dinàmica potser cal preguntar-se si no s’haurà de deixar de recolzar o de seguir la direcció de la gestió privada amb la qual s’orienta l’actual política i fer que l’entorn organitzatiu proper sigui el de treballar i decidir conjuntament. L’organització ha d’estar al servei d’aconseguir l’educació integral de l’alumnat i no només adquirir el que anomenen competències bàsiques.

Hem de fer avenços cap a un currículum complert i igual per a tothom, aplicat assossegadament, mirant el progrés i no només els resultats. Manejar el currículum amb una visió no estàtica de les matèries establertes: és possible treballar la llengua, les matemàtiques, l’educació física, el medi... transformades en assignatures, no àmbits, com ecologia, convivència, salut i qualitat de vida, cura, cooperació, consum responsable...?. Potser és una visió més social, més en la realitat que viu la societat, imprescindible, també, per a l’educació de l’alumnat.

Comprovar els avenços en els aprenentatges de l’alumnat no ha de ser per proves (no és acreditar una titulació), com es proposa actualment; aquesta pràctica acaba essent l’entrenament per superar revàlides, exàmens, avaluacions punitives no per a millorar els avenços. L’avaluació, mai s’ha de deixar d’insistir, és eina de treball per a la docència; és la que ens indica per on ha de seguir el procés de l’alumnat; és eina permanent per a l’evolució no per a la classificació o segregació.

La guia de l’organització en el centre educatiu i l’organització i funció del professorat han d’estar relacionades. La guia d’ambdues ha de ser el treball comú, és a dir, el debat, la reflexió i la decisió conjunta. La superació del gerencialisme i el treball conjunt i cooperatiu del professorat han de ser institucionalitzats per aconseguir la millor tasca docent i la millor qualitat dels aprenentatges adquirits per l’alumnat.

Pensem junts, fem junts, siguem junts.

Notes: 

v  El pensament no ha de  tenir dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull compatir amb tu les meves reflexions. Pots pensar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho, retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.

v  A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.



[1] Pablo Garaizar és doctor en Enginyeria Informàtica i llicenciat en Psicologia. Treballa com a professor-investigador en la Universitat de Deusto impartint les assignatures de Programació, Computació de Altes Prestacions i Arquitectura de Sistemes en la “Nube”, i investigant sobre el desenvolupament del Pensament Computacional dins del Deusto LearningLab.

https://www.fecyt.es/es/FECYTedu/las-redes-sociales-y-las-tic-en-el-aula

[2] Pablo Garaizar. La evidencia ha demostrado que la tecnología no supone una mejora en el aprendizaje.

https://actualidaddocente.cece.es/hablamos-con/pablo-garaizar-deusto-learning-lab-evidencias-tecnologia-no-supone-mejora-en-los-resultados-de-aprendizaje/

[3] El règim jurídic del Sector públic especifica que vol dir col·legiada.

[4] Participar no és només estar informat implica, també, intervenir i decidir (Professorat, associacions de mares i pares, consells escolars...)