by Pep Barceló
Les
possibilitats de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació
Les noves tecnologies: ordinadors, mòbils, Internet,
etc., modifiquen les activitats industrials, modifiquen la manera de comprar a
les botigues o de veure la televisió, fins i tot, modifiquen la manera de com
pot participar la ciutadania en els assumptes comuns. Una part d’aquestes
tecnologies està vinculada a la informació la qual cosa permeten la
interconnexió i la interactivitat i suposa l'aparició de nous codis i
llenguatges, l'especialització de continguts i donen lloc a la realització
d'activitats en poc temps.
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació no són
cap panacea ni cap fórmula màgica, però poden millorar la vida de les persones
i són molt útils en la sanitat (intercanvi d’informació, telediagnòstic,
tractament...), en urgències (salvament, catàstrofes...), en la comunicació
(personal, cerca d'informació...), en l’adquisició del coneixement
(investigació científica, intercanvis...), en la producció de bens i serveis
(indústria, comunicacions...) i més.
Però cal no deixar-nos arrossegar per modes o per
bogeries perquè si bé és cert que, avui, les noves tecnologies ja determinen la
manera de fer i de ser de la societat, amb el que això tingui de positiu i de
negatiu per a les persones, també és possible que els interessos comercials per
vendre provoquin un excés innecessari de noves tecnologies i un nou tipus de
contaminació: la contaminació tecnològica. Aquesta pot ser una contaminació
ambiental, però també mental. En qualsevol cas un interès en "vendre"
s’allunya del "que ningú quedi al marge d’aquesta manera de funcionar de
la nostra societat", desitjable des del punt de vista dels interessos del
conjunt de la societat.
Un altre assumpte a tenir en compte, per la seva
importància, és que les noves tecnologies, com qualsevol tecnologia, pot tenir
febleses, disfuncions i aturades, i, no funcionar en un moment determinat; és
aleshores quan arriba el col·lapse i la inacció, quan ens trobarem
"penjats" com diu la gent jove. Les persones, les institucions i el
conjunt de la societat hem de saber tirar endavant encara que ens falli el
mòbil, la televisió o qualsevol dispositiu tecnològic; s’han de cobrar les
contribucions encara que fallin unes impressores, tampoc haurien d’haver
problemes de circulació si els semàfors s’espatllen. Potser caldria vigilar, i
ser conscients, fins a quin punt les noves tecnologies no ens fan totalment
dependents d’elles. La dependència individual o del conjunt de la població, per
les noves tecnologies, no ens permet ser autònoms i aquest és el primer pas per
perdre la llibertat, l’eficiència i per estar sotmesos psicològica i
econòmicament.
De les TIC a
les TAC
Als anys noranta es va instal·lar en el món educatiu un
discurs, mig pedagògic i mig innovador, que deia: “El desenvolupament
tecnològic i cultural del món actual fa necessària una formació en Tecnologies
de la Informació i de la Comunicació per tal que els ciutadans siguin capaços
d’emprar aquestes eines de manera constructiva i eficient. Cal que els alumnes rebin el que s’anomena
una alfabetització informàtica” ;
discurs que va quallar entre la docència, especialment en el nostre país, atès
que sempre hem estat un col·lectiu professional preocupat per la millora de la
nostra tasca.
L’Administració aprofitant i estimulant aquest discurs i
el seu esdevenir va promoure la gran iniciativa que “donaria l’excel·lència al
nostre sistema educatiu”: passar de les TIC a les TAC; va començarà a parlar i
assessorar per posar en marxa les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el
Coneixement[1]
.
Les TAC són l’aprenentatge mediat per les tecnologies de
la informació i la comunicació (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de
centre). No es tracta d’utilitzar les noves tecnologies per recolzar els
continguts o per vehicular-ne, es tracta de canviar l’organització i la metodologia
de com hem d’ensenyar (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre) impulsat
per la direcció del centre (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre).
L’administració diu que fa un esforç per ajudar-nos a la planificació de les
TAC, que no ens volen convèncer d’una necessitat obvia. La importància que
donen a les noves tecnologies és preparar l’alumnat per al món actual
(adaptar-se?) i canviar els plantejaments pedagògics del professorat
(Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). Proposa que el professorat
realitzi el canvi com una evolució sostinguda que vagi transformant les
pràctiques (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). Es promou i
publicita les TAC amb l’idea de modernitzar l’ensenyament i la proposta es fa
individual a cada centre, que pugui i vulgui, sense garantir o assegurar la
seva implementació a tots els centres públics. Per recolzar el projecte es
creen espais virtuals com en el projecte SOF dels EEUU (Generalitat de
Catalunya, El Pla TAC de centre) i es promou una nova terminologia (cultura
tecnològica del centre, nadius digitals, governança de les tecnologies, escola
digital, etc.).
Com
s’institucionalitzen en el món educatiu
El primer pas que es va donar va ser introduir-les
progressivament i amb l’aquiescència del professorat presentant-les, com s’ha
esmentat, com una innovació i un ajut per a la tasca docent; un cop estès
àmpliament el seu ús i controlada la seva orientació (TAC) es normativitza
sobre el professorat:
DISPOSICIONS
DEPARTAMENT
D'ENSENYAMENT
RESOLUCIÓ
ENS/1128/2016, de 26 d'abril, dels perfils professionals dels llocs de treball
específics en centres educatius públics dependents del Departament
d'Ensenyament i el procediment de capacitació professional per ocupar-los.
(…)
B. Competència
digital docent
1.
Identificació del lloc de treball
1.1 Cossos
docents del lloc: Cos de catedràtics d'ensenyament secundari; cos de
catedràtics d'escoles oficials d'idiomes; cos de catedràtics d'arts plàstiques
i disseny; cos de professors d'ensenyament secundari; cos de professors tècnics
de formació professional; cos de professors d'escoles oficials d'idiomes; cos
de professors d'arts plàstiques i disseny; cos de mestres de taller d'arts
plàstiques i disseny; cos de mestres.
1.2
Especialitats docents del lloc: Totes les especialitats.
1.3 Tipus de
centres: Escoles, Instituts, Instituts escola, Escoles d'Art i Disseny; Escola
Oficial d'Idiomes.
2. Descripció
del lloc de treball docent específic amb perfil professional 2.1 Missió.
Incrementar l'ús didàctic de les tecnologies en el procés d'ensenyament i
aprenentatge, d'acord amb el que estableix el Pla TAC del centre, com a part
del seu projecte educatiu i el projecte de direcció, i els estàndards
tecnològics del Departament d'Ensenyament, amb l'objectiu que l'alumnat
assoleixi la competència digital d'acord amb el marc curricular. 2.2 Funcions
docents específiques del lloc de treball. - Impartir docència fent ús de les
TAC com a mitjà facilitador de l'ensenyament i com a element curricular en tant
que competència bàsica a assolir per part dels alumnes. - Coordinar la formació
del professorat en relació amb les TAC a l'EVEA (Entorn Virtual
d'Ensenyament/Aprenentatge). - Assessorar el professorat en l'ús didàctic de
les TAC. - Coordinar l'ús de les TAC de forma transversal i assegurar que les
programacions de les diferents àrees i matèries incloguin un ús actiu adequat
de les tecnologies segons el nivell educatiu.
3. Requisits
del professorat per ocupar el lloc de treball específic
3.1 Requisit
general: Personal funcionari de carrera: Ser titular de l'especialitat docent
del lloc de treball (per oposició o per adquisició de noves especialitats) o
tenir-la reconeguda (per habilitació específica o per titulació). Personal
funcionari interí: Tenir reconeguda l'especialitat docent a la borsa de
treball.
3.2 Requisits
addicionals del perfil professional del lloc de treball: La capacitació
professional d'aquest perfil s'acredita mitjançant el compliment d'un requisit
dels descrits en cadascun dels dos apartats següents:
a) Capacitació
en l'ús de les Tecnologies digitals. S'acredita mitjançant alguna de les
condicions següents: - Grau de mestre amb les mencions següents: Tecnologies de
la informació i la comunicació; Tecnologia i Comunicació; TIC a l'escola; Tecnologies
digitals per a l'aprenentatge; Comunicació i expressió. - Mestratge o Postgrau
relacionat amb l'aplicació de les Tecnologies a l'aula. - Enginyeria
informàtica o en telecomunicacions. - Alguna de les especialitats docents
següents: 507 informàtica, 627 Sistemes i Aplicacions informàtiques o 722
Mitjans informàtics. - Formació relacionada amb les Tecnologies per a
l'Aprenentatge, amb un mínim de 90 hores (formació permanent, màsters,
postgraus) publicada al Portal de Centre d'acord amb l'apartat 3 de l'annex 2.
- Acreditació ACTIC (qualsevol nivell).
b) Experiència
en l'aplicació de les Tecnologies digitals en les activitats docents.
S'acredita mitjançant alguna de les condicions següents: - Haver exercit la
docència un mínim de 2 cursos escolars com a coordinador o responsable TAC de
centre. - Haver realitzat activitats docents relacionades amb alguna de les
funcions específiques del perfil i necessàriament la descrita en primer lloc,
almenys durant 2 cursos escolars. En aquest cas, la certificació de la direcció
del centre que acrediti aquest fet, ha d'incorporar la descripció dels
projectes, propostes didàctiques, experiències i treballs d'acord amb el model
publicat al Portal de Centre. - Haver participat un mínim de 2 cursos escolars
en un programa d'innovació educativa del Departament d'Ensenyament dels que
figuren a la relació publicada al Portal de Centre d'acord amb l'apartat 3 de
l'annex 2.
- Haver
exercit la docència en un lloc de treball específic amb perfil de competència
digital en un centre educatiu públic el curs 2014-2015 o en el curs 2015-2016.
(...)
És evident, patent i manifest que aquesta política
educativa que es desprèn de la resolució cerca crear el/la “profe TICTAC” que
li asseguri que un ús determinat (TAC) de les noves tecnologies (TIC)
s’implementi en els centres educatius de tots els nivells (impartir docència
fent ús de les TAC; competència bàsica a assolir per part dels alumnes;
coordinar la formació del professorat en relació amb les TAC a l'EVEA;
assessorar el professorat en l'ús didàctic de les TAC; coordinar l'ús de les
TAC de forma transversal; assegurar que
les programacions de les diferents àrees i matèries incloguin un ús actiu de
les tecnologies...).
Cal observar, també, l’ambigüitat intencionada que es fa
amb l’ús del concepte “l'ús didàctic” que per a la gran majoria del professorat
està carregat de bones intencions i bones pràctiques professionals, però que
vist en l’entorn que es fa servir en aquesta resolució (potser presentat com un
objectiu procedimental) pretén avesar al jovent a una manera de funcionar que
condicionarà en una sola direcció el seu procés d’aprenentatge.
Efectes de la
institucionalització
Sobre l’alumnat.
Podem tenir seriosos dubtes sobre el benefici per a
l’alumnat si donem un cop d’ull a experiències realitzades amb aquest model
metodològic proposat. Un exemple, i potser el més conegut, és el projecte SOF,
dissenyat i promogut per la corporació multinacional Microsoft, a Filadèlfia
(EEUU), en el qual es van crear entorns virtuals de coneixement i es va dotar
l’alumnat de portàtils. Merisa Stansbury, de la eSchool Media Editors, reporta
el contingut del debat que tècnics i especialistes van dur a terme per
analitzar l’experiència del projecte. Les conclusions del debat van ser
esclaridores: 1) les xarxes i altres eines tecnològiques fallaven o es
bloquejaven i l’empresa patrocinadora no feia l’acompanyament necessari al
professorat, 2) els continguts eren limitats i superficials, 3) dispersió i
desorientació de l’alumnat per realitzar la seva tasca. Així doncs, no cabia
altra valoració que la d’una experiència fracassada a no ser que s’entengui que
es tractava de fer provatures per millorar la penetració de les TIC en el món
educatiu. Altres exemples a Europa han estat analitzats per Inger Enkvist,
professora de la Universitat de Lund (Suècia). Les conclusions de les seves
investigacions sobre les conseqüències d’enfocar l’educació des del punt de
vista de les noves tecnologies són concloents: 1) similar resultats es poden
observar a diferents països (Suècia, França i Regne Unit), 2) la metodologia
sempre s’ha basat en el treball individual de l’alumnat mitjançant portàtils,
3) s’ha produït una davallada del nivell de coneixement de l’alumnat,
especialment pel que fa a la comprensió lectora i del raonament matemàtic;
també ha minorat la capacitat d’atenció i la memorització, 4) l’alumnat esdevé
aïllat i privat de la transmissió cultural. L’Informe PISA de l’any 2006 ja en
parlava d’algunes d’aquestes conclusions.
Sobre el professorat.
S’aprecia una voluntat de controlar els continguts de
l’aprenentatge (espais virtuals) amb la subtil maniobra de limitar-los a uns en
concret i de reduir el paper del docent o la docent en el procés
d’aprenentatge, convertint l’educació només en instrucció per a possibles
competències que necessitaran els joves per al seu futur. Si és així, quedarà
arraconat, com una cosa més, el caràcter social de l’educació com ara el
desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la
Justícia Social, l’eliminació de la segregació, la potenciació de la responsabilitat individual i col·lectiva i
la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.
Evidentment, la metodologia és ideològica en el sentit que des d’una visió
política es proposa una manera de “fer” que s’avingui a uns objectius o
interessos, però ara, a més, de condicionar el “què” s’ha d’ensenyar es vol induir a “com” s’ha d’ensenyar perquè amb
el “com” es fa “natural” una manera de ser que justifiqui la societat tal com
és.
Sobre la societat.
Són diverses les observacions que cal fer. La primera és
que sembla que hi ha algun que altre interès que no es pas el de l’educació del
jovent i que podria ser molt bé un interès econòmic, fins i tot, que hi ha
batussa dintre del món empresarial (C. Geli, El País, 19/06/2009) per
esgarrapar un boci del pastís econòmic que suposa la introducció de més eines
tecnològiques al centres educatius, en qualsevol cas, hi ha preguntes
inquietants com les del tipus: quan la Generalitat ha fet el concurs públic per
nodrir d’ordinadors i programari els centres?. La segona és si més eines
tecnològiques milloren el nivell educatiu de l’alumnat (vistes les experiències
fetes sembla que no). La tercera és si la pràctica docent indica que cal introduir eines tecnològiques
i quan. La quarta és saber si es vol dotar de més eines tecnològiques els
centres o en realitat es vol provocar el fracàs d’alguns d’ells. La cinquena és
preguntar-nos quina societat volem construir perquè amb el tecnocentrisme que
domina el pensament actual eduquem la mainada en la immediatesa (amb un “clic”
infants i joves creuen que s’ha d’obtenir el resultat que sigui, cada cop la
seva ment s’allunya més del procés i s’acosta més a que ha d’haver un resultat:
ni observen els processos, ni els coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova
mena d’ignorància està apareixent). Ens estarem equivocant?.
I per al futur de l’alumnat: l’aprenentatge a distància i
els espais virtuals.
Sembla que en l’actualitat el món pren un rumb diferent i
l’aprenentatge ja no pot donar-se col·lectivament, conjuntament, amb models per
imitar, amb interacció, amb consideracions i ritmes diferents, amb ..., per
això és necessari l’aprenentatge a distància, diu el nou discurs dominant. Per
la seva introducció en el nostre país comença a ser necessari saber què és
l’aprenentatge a distància i que suposa la seva penetració en l’ensenyament.
Per copsar com avui s’està construint aquesta modalitat
cal observar elements que s’estan donant alhora: la promoció de propostes i
instruments per dur-les a terme.
Un exemple de promoció de propostes pot ser l’AICLE. El
Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengües Estrangeres (AICLE; en anglès
Content and Language Integrated Learning, CLIL) que propugna que en els
contextos escolars hi ha un major èxit en l’aprenentatge de les llengües
estrangeres a través de les matèries comunes. Per aquesta hipòtesi el
llenguatge s’aprèn a través del seu ús en situacions no assajades; la llengua
s’usa per a aprendre al mateix temps que per comunicar-se; la matèria que
s’estudia és la que determina el tipus de llenguatge que és necessita aprendre.
Una altre tipus de propostes poden ser la de l’aprenentatge semipresencial, el
Blended learning (aprenentatge barrejat). L’aprenentatge semipresencial (en
anglès: Blended Learning o B-Learning) és l’aprenentatge facilitat a través de
la combinació de diferents mètodes per impartir-lo. Pot ser aconseguit a través
de l’ús de recursos virtuals i físics, mesclats. Una mostra podria ser
l’aprenentatge a classe agregant una presència virtual en una web.
L’aprenentatge semipresencial implica activitats presencials i virtuals. El
programa Sòcrates de la Unió Europea finança el desenvolupament de cursos
semipresencials en idiomes europeus. A més del sector acadèmic, l’aprenentatge
semipresencial també està sent utilitzat pel sector privat, possiblement per
tenir un marge de cost-benefici superior a la formació tradicional, encara que
no hi ha estudis que recolzen aquest estalvi de costos.
Un exemple d’instruments per dur-ho a terme és l’IOC.
L'Institut Obert de Catalunya es troba plenament vinculada als objectius del
Departament d'Ensenyament i la seva acció és l’extensió de l’educació salvant
les dificultats de l’espai i del temps. Una iniciativa que, en col·laboració
amb les altres, impulsa la formació al llarg de la vida que vagi incorporant
les innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació. La
plataforma que aglutina el conjunt d’accions de l’IOC es caracteritza per:
·
Esdevenir tecnologia que sigui fàcilment
adaptable (a les necessitats de l’IOC, dels seus ensenyaments, ...),
actualitzable (noves versions, millores, ..), integrable (amb d’altres
tecnologies dispositius mòbils, ..).
·
Seguir un model basat en estàndards
internacionals, el que ha de facilitar la interoperativitat, reutilització i
personalització dels materials i recursos.
·
Permetre una accessibilitat multiperfil
(alumnat, professorat, tutors/es, gestors/es, creadors/es, ...).
·
Estar basada en codi obert, per a
facilitar-ne la seva actualització i l’aprofitament de recursos i innovacions
d’altres empreses i organitzacions.
Un altre tipus d’instruments són els espais virtuals. Un
exemple d’aquests pot ser el New Media Consortium (NMC) . El NMC va ser fundat
el 1993 per un grup de fabricants de maquinari, desenvolupadors de programari i
editors que es va adonar que l'èxit final dels seus productes multimèdia
depenia de la seva àmplia acceptació per la comunitat d'educació. Aquestes
empreses (Apple Computer, Adobe Systems, Macromedia i Sony) van conjecturar que
una comunitat d'innovadors integrats en els principals escoles i universitats
podria amplificar l'impacte de les seves eines en una àmplia gamma de
disciplines, i que una comunitat d'aquest tipus podria ser singularment apte,
sostenible i adaptable. El NMC es van convertir en “centre d'informació”,
l'oficina del programa facilita discussions de clau pedagògica, tecnològica i
assumptes legals entre els centres, editors, experts legals, i altres parts
interessades. A més d'actuar com un centre d'intercanvi d'informació, l'oficina
del programa també fomenta i coordina projectes de col·laboració entre els seus
membres. Noves escoles poden treballar amb ells o amb membres corporatius del
programa per desenvolupar la tecnologia necessària per a l'educació. Centres
individuals desenvolupen programes comunitaris innovadors, com els cursos de
recapacitació d'ocupació. Avui, el NMC inclou gairebé 300 escoles
extraordinàries, universitats i museus que treballen junts per ampliar els
límits de l'ensenyament, l'aprenentatge i l'expressió creativa i el seu
“Informe Horizon NMC” (divulgat pel govern espanyol) identifica importants
desenvolupaments, tecnologies, reptes i tendències.
Per què es
promou l’ús de les TIC i s’institucionalitzen
Alguns dels efectes esmentats que produeix la seva
institucionalització poden ser objectius cercats pels que duen a terme l’actual
política educativa: controlar quins aprenentatges rep l’alumnat, disposar d’un professorat
plurifuncional/polivalent[2],
minorar el nombre de docents i de despesa pública. En definitiva es pretén
controlar els aprenentatges per controlar els coneixements i qui els rep;
posant els coneixements al servei del funcionament del sistema que actualment
tenim i, fonamentalment, treure l’alumnat de les influències educatives del professorat.
També cal considerar noves i possibles iniciatives en el
futur que poden suposar una discriminació per a molts alumnes i famílies, ja
que cal tenir una connexió a Internet, un ordinador..., però que obren la porta
a l’externalització dels ensenyaments i a la introducció de taxes (repagament).
I amb això arribem al “donar benefici per al capital privat”
a una mena de subvenció dels seus negocis amb els diners
de tothom. Podem dir que avui les TIC, i l’entorn que s’ha creat al seu
voltant, ja estan prenent un bon boci
del pressupost del país per a l’Ensenyament Públic per posar-lo a la butxaca
del capital privat (ordinadors, xarxes, telefonia, acadèmies, proveïdors
d’internet, assistència tècnica, etc.), apart de ser una nova forma de
privatització aprimant el sector públic (personal, instal·lacions, etc.) i
preparant el sistema educatiu per traspassar allò que al sector privat li sigui
rendible.
Un pas més en la conducció de les conductes de les
persones. Des d’un punt de vista pedagògic aquesta proposta no es veu que
estigui adreçada a l’educació integral de l’alumnat. L’educació permet unes
possibilitats de relació, d’interacció i de enriquiment personal, i, el que és
bàsic, permet l’important aprenentatge conjunt i la intel·ligència col·lectiva.
Però avui amb una estratègia sense estratègies és vol imposar, dit de manera
abreujada, un tipus de persona des d’una concepció de la societat com una
empresa d’empreses; aquesta ètica personal es vol que estigui en el treball, en
la família, amb les amistats..., i, suposa una individualització radical de
l’existència on els fracassos del sistema per atendre a les persones es diu que
són fracassos personals de cada individuo.
Es pretén fer un discurs sobre les persones a partir de
concepcions empresarials on és dibuixa un home submergit en “la competició”
mundial en tots els àmbits; una mena de subjecte empresarial que participa
voluntàriament en el manteniment del sistema social que ara tenim, que treballi
per al sistema pensant que treballa per a ell mateix. Aquest nou subjecte ha de
ser competitiu i ha d’estar obert a la innovació, al canvi permanent, a la
variació de la demanda, a la cerca de l’excel·lència, a la flexibilitat, a
esforçar-se i així sobreviure a la competició; un home-empresa forjat amb una
xarxa de sancions i d’incentius amb l’efecte de produir un funcionament psíquic
de nou tipus en l’individuo, i en les relacions humanes, on només té valor
aconseguir el màxim profit personal.
Això ens obra un escenari on les persones poden patir una
forta erosió de la personalitat, caos relacional i psíquic; on la permanent
autoexigència pot conduir a la desmoralització i a la depressió; on pot existir
una pèrdua de valors com la generositat, la fidelitat, la lleialtat, la
solidaritat i una despersonalització fruit de la pèrdua de referents i símbols
identitaris; on només existeixi una addició als objectes mercantils i una
insatisfacció permanent. En definitiva, la fi de la llibertat i ser governat
pel mecanisme de “rendir/gaudir”.
COMPETÈNCIA – PRODUCTIVITAT -
INDIVIDUALITZACIÓ
Possiblement algú pot pensar que aquesta reflexió sobre
la conducció de les conductes no té res a veure amb les TIC ni amb la seva
institucionalització, però... La tecnologia i el seu ús són una peça més
d’aquesta “estratègia sense estratègies” esmentada. La tecnologia i el seu ús,
com el coaching o les tècniques del domini d’un mateix o la programació
neurolingüística o l’anàlisi transaccional, o... poden ser utilitzades per a
una “adaptació a la realitat” (potser sotmetiment?) malgrat aquesta sigui
discriminatòria, desigual, opressora i injusta. Aquesta adaptació perpetua el
que hauria de ser revertit.
El
professorat les hi podem donar eficàcia i eficiència
No es tracta de fer un decàleg de propostes o de bones pràctiques,
però si de fer visible com podem donar eficàcia i eficiència a les TIC.
És important mostrar, per ser conscients tant el
professorat com l’alumnat, les febleses de les tecnologies perquè això ens
permet veure les seves limitacions i adoptar solucions. Les xarxes i altres
eines tecnològiques fallaven o es bloquejaven, com s’ha esmentat anteriorment,
amb la qual cosa podem quedar aturats en el nostre treball o en allò que
vulguem fer; els continguts, als quals accedim, poden ser limitats i superficials
per això no ens podem limitar a l’ús de les tecnologies; si l’ús es basa en el
treball individual i aïllat es pot caure en la dispersió i la desorientació
(veure més en l’Informe PISA de l’any 2006).
La tasca dels professionals ha d’assegurar que els
continguts de l’aprenentatge siguin el més amplis possible amb un paper
fonamental del docent o la docent en el procés d’aprenentatge (què i com)
perquè és qui coneix i ha d’intervenir en la realitat de l’alumnat, sense
oblidar el caràcter social de l’educació com anteriorment s’ha esmentat (desenvolupament humà, promoció de valors com
la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, l’eliminació de la segregació, la
potenciació de la responsabilitat
individual i col·lectiva i la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i
participativa, etc.), i, procurant, en tot moment, que l’aprenentatge es doni
col·lectivament, conjuntament, amb models per imitar, amb interacció, amb
consideracions i ritmes diferents perquè amb l’enriquiment de la interacció
s’assoleixi el màxim dels objectius possibles; això pot comportar fer
l’imprescindible de les TAC i deixar el que calgui per assegurar l’educació
integral de l’alumnat. Es fonamental que el conjunt dels docents del centre
decideixin, segons la realitat de seu alumnat, i no el que digui
l’Administració de manera genèrica o qualsevol altra discrecionalitat
individual, els que han de fer la tasca han de creure en ella per implicar-se;
això també inclourà que sigui la pràctica docent la que indiqui quines eines tecnològiques cal
introduir i quan. Per acabar és precís fer dues consideracions que validin el
procés metodològic emprant l’alumnat eines tecnològiques perquè asseguren que
no hagi diferents usos ni nivells d’aprenentatge: a) que l’alumnat faci ús d’ells
sempre en el centre i no fora d’ell, b) que el centre avaluï contínuament si les
eines tecnològiques estan millorant el nivell d’aprenentatge de l’alumnat.
Altres aspectes cal tenir en compte per a l’eficàcia i
eficiència de les TIC. És precís que l’alumnat aprengui a saber que fer per a
no ser dependents d’elles i seguir el seu desenvolupament i, fins i tot, la
seva vida quotidiana essent ells mateixos qui governin la seva vida; també és
important que siguin conscients de l’interès comercial que hi ha en aquest món
de les tecnologies i aprofitin les iniciatives més locals (p.e. programari
local) i els usos i projectes elaborats col.laborativament.
No serà trivial reflexionar sobre la contaminació
tecnològica que està patint la nostra societat, ja sigui ambiental com mental o
psicològica.
Finalment serà bo preguntar-nos, com s’ha fet
anteriorment, quina societat volem construir perquè amb el tecnocentrisme que
domina el pensament actual potser ens estarem equivocant perquè eduquem al
jovent la immediatesa (amb un “clic” s’obté
un resultat) i cada cop ens allunyem més de la importància que tenen els processos
en l’obtenció de diferents resultats: ni observen els processos, ni els
coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova mena analfabetisme.
Nota: A les
referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit,
aquesta és la intenció.
Servei de Tecnologies per a l'Aprenentatge i
el Coneixement , Barcelona 2009
[2] Universitat
fàbrica de “Polivalències”. Una carrera de cinc anys, amb al voltant de 340 crèdits (pagar
més) i amb un nou currículum que reforci les competències en matemàtiques,
tecnologies, lideratge i didàctica per tenir un mestre “més polivalent”. Per obtenir
el títol s’exigirà a l’alumnat un nivell B2 d’anglès, equivalent al First
Certificate o a un cinquè curs de l’escola oficial d’idiomes, això sí, com a
reclam, el grau comptarà amb un programa específic de “beques d’excel·lència”,
que suposaran la gratuïtat de la matrícula, per a alumnes que en la
Selectivitat hagin obtingut més d’un vuit (nou si provenen de la FP).
Cataluña diseña un plan para
formar maestros de élite