by Pep Barceló
Els canvis
metodològics
El camí que se segueix per a arribar a la fi que es
pretén amb l’ensenyament pateix al llarg dels temps modificacions que fan passar
d’una forma a una altra la pràctica docent i el propi acte educatiu.
Els canvis metodològics es produeixen per adequar la
pràctica educativa a la societat, al seu moment social i evolutiu o, també,
quan determinats pensaments aconsegueixen incidir en l’opinió general per
imposició o per persuasió.
Actualment estem vivint una forta pressió en la direcció
d’un canvi metodològic que només prioritza resultats quantificables, el
desenvolupament de determinats valors des d’una òptica parcial de l’economia,
l’individualisme, l’aprenentatge memorístic i la competència. Un canvi
metodològic que ha activat la desigualtat en l’accés a un ensenyament de
qualitat i, per tant, consolida la desigualtat social per l’origen de les
persones per manca d’oportunitats.
Quin interès hi ha per aquest canvi metodològic?. Des
dels estaments del govern de l’Estat (central o autonòmics) s’està imposant
aquesta direcció esmentada perquè el poder polític està segrestat per aquells
que tenen un pensament, social, i de realització del projecte vital de les
persones, dominat per una visió particular i interessada de la relació humana i
de l’economia[1].
Aquest segrest de les institucions, i el gir metodològic, òbviament, beneficia
a les classes benestants i els poders econòmics. La seva pressió perquè es realitzi
aquest canvi metodològic té la intenció de modificar el pensament social sobre
el treball, l’economia, etc., per conduir a les persones cap a les conductes i
creences que els hi sigui més favorable per als seus interessos.
Educar per
rànquings o educar integralment
La situació actual sembla dirimir-se entre educar per
rànquings o educar integralment. La primera opció prioritza la productivitat
acadèmica d’infants i adolescents per sobre del seu desenvolupament integral
com a persones. Val a dir que la productivitat i erudició acadèmica eren
valuoses antany i amb elles es cercava que l’escola separés l’alumnat; uns orientats
a la cultura culta (superior) i altres orientats a la cultura manual (inferior),
amb una divisió del coneixement per disciplines aïllades entre si.
Educar per rànquings
Diu Xavier
Martínez-Celorrio[2]
que els rànquings d’escola acaben per reclassificar l’alumnat en un sistema
educatiu que queda sense cohesió en forma de piràmide fragmentada, oferint
escoles independents i segregades per cada estrat social. Com exemple posa el
Regne Unit sota l’efecte de la política educativa de Margaret Tatcher”, és a
dir una generació britànica educada en el sistema de rànquings, que és molt més
individualista, possessiva i menys col·lectivista que cap altra generació
britànica moderna; més que una opció de mercat és una opció cultural-ideològica
rebutjada, fins i tot, pels neoliberals
no anglosaxons. També ens recorda que fa un temps va sintetitzar i documentar
els efectes negatius i perversos dels rànquings d’escoles entre els països
anglosaxons:
a)
En lloc de multiplicar la diversitat de
projectes de centres on poder escollir, es reforça un model únic d’escola molt
acadèmica, subjecta a la pressió pels resultats.
b)
S’imposa el teach to the test que implica reforçar la didàctica més tradicional
i l’obsessió per la disciplina d’un alumnat sotmès a comprovacions continuades
dels seus estàndards.
c)
Fa desaparèixer la innovació pedagògica, la
cooperació entre mestres i escoles i la participació de les famílies, empobrint
i aïllant al professorat en una rutina competitiva.
d)
Dilueix la llibertat real d’elecció entre els
pares que es transmuta en llibertat de selecció de l’alumnat per part de les
escoles amb alta demanda (incomplint la promesa de la lliure elecció per a
tothom).
e)
Les escoles amb exclusió selectiva d’alumnat
sempre surten millor en els rànquings, no pas per la qualitat del seu projecte,
sinó per ser selectives. S’amplia la segregació i la discriminació per origen
social, ètnic o per discapacitats, excloent de forma esglaonada als alumnes que
no poden garantir alts resultats pels centres o que els farien minvar.
f)
Es dualitza el sistema educatiu entre una
xarxa de màxims (escoles que funcionen i se’ls atorga plena autonomia) i una
xarxa de mínims (escoles fallides sotmeses a controls de millora que en cas de
no funcionar implica l’acomiadament del professorat).
En qualsevol cas queda palès que els rànquings provoquen
treballar per a l’examen/nota.
Les realitats legislatives tenen una forta incidència en
l’orientació de l’ensenyament i a l’Estat Espanyol tenim la LOMCE. La LOMCE fa
una rebaixa/empobriment del currículum (assignatures no troncals..) i a la vegada
obra la porta a la diferenciació/especialització dels centres. La LOMCE pretén que
l’ensenyament es converteixi en una carrera de proves i revàlides al final de
cada etapa perquè s’aposta per un model basat en la pressió de l’examen, que
segregarà seleccionarà i classificarà a l’alumnat per mitjà de itineraris, que
no condueixen a reduir l’abandonament i el fracàs escolar, sinó a eliminar
progressivament la igualtat d’oportunitats i la formació comuna durant l’etapa
obligatòria. Així doncs, LOMCE és l’antítesi de l’educació integral i l’exemple
d’un sistema educatiu que segrega, en aquest sentit val la pena llegir l’article
únic 60, 61, 73, 74, 75, 76, 77, 78, 81, 88, 90 d’aquesta llei per observar com
es promou els rànquings segons resultats i l’especialització dels centres.
Com paral·lelament es desposseeix de recursos
l’ensenyament públic amb les retallades queden el que anomenen les competències bàsiques per a les escoles
que acullen els sectors socials més desafavorits econòmicament. Amb la pèrdua
de qualitat l’ensenyament públic es pot convertir en “Low cost”, reduint el
nombre d’assignatures i centrant l’ensenyament en uns continguts mínims per a la
futura mà d’obra barata. L’augment de la desigualtat i la segregació es
produirà amb les proves externes i revàlides, germen de les futures
classificacions, rànquings i finançaments.
L’estrat social benestant podrà triar aquells centres que
més avantatges aportin per als seus fills i filles en el futur mercat laboral,
la resta no.
Educar integralment
L'educació integral, correspon a la formació de l'ésser
humà en tots els aspectes, assenyalant l'ésser humà com un ésser biosicosocial.
fomentant el desenvolupament intel·lectual, físic, artístic, psicològic,
social, emocional, ètic, cívic etc.; és a dir, aquella que s'encarrega de
comprendre i estimular totes les vessants que formin un millor ser humà. Aquesta
educació es dóna en l'àmbit formal (escola-institucions) no formal (activitats fora
del currículum) i en l'àmbit informal (la vida quotidiana).
En definitiva una educació integral cerca que tota
persona pugui trobar la seva identitat, i el significat i sentit de la seva
vida, a través de nexes amb la comunitat, el món natural, i els valors humans.
Es tracta d'una educació completa i integradora, que busca despertar estima per
la vida, i, respecte pels afers individuals i comuns.
Tota societat humana és el conjunt i suma dels seus
components i per tant de les seves actituds, creences i comportaments, en
definitiva, el que caracteritzà a la societat serà allò que caracteritza les
persones que la formen. Aquesta és fonamentalment la raó per la qual és
necessari educar íntegrament les persones si volem una societat cohesionada,
responsable i justa en la qual es respecta les individualitats dels seus
membres.
Actualment es donen a l’ensenyament metodologies i
iniciatives en línia amb educar integralment. Valen com exemple “l’aprenentatge
per projectes”, i les seves variacions, on professorat i alumnat se senten part
més d’un projecte intel·lectual i conceptual que no pas d’un àrea disciplinar
determinada o “l’educació emocional” centrada en
l'àmbit de conèixer i reconèixer els sentiments i emocions,
propis i dels altres, i fer-les servir de manera adaptativa; en definitiva pretén
aprendre a identificar i expressar emocions i sentiments, treballant la
forma d'interaccionar amb el món
de manera que es descobreixi i
desenvolupi certes habilitats com la proactivitat, el coratge, l'assertivitat,
el saber dir "no", l'autoconsciència, la motivació, l'entusiasme, la
perseverança, l'empatia, l'agilitat mental o qualsevol altra que a la persona
li resulti necessària pel seu creixement
personal i per a una adaptació social bona i creativa. També cal incloure tot
aquell aspecte de la programació en què es treballa els valors, complementant i
completant l’aprenentatge perquè aquest no es limiti a l’adquisició de
coneixements i destreses.
La desviació
metodològica actual i les estratègies per a la seva implementació
La desviació
La concepció tecnocràtica de l'educació que s’intenta
imposar, especialment amb la LOMCE,
reforça el pensament i la globalització neoliberal, actuant com una eficaç eina
per mantenir el sistema econòmic vigent, basat en l'individualisme i la
competitivitat. Aquesta concepció pretén una desviació que modifiqui
perspectives (p.e. emprenedoria) sobre assumptes de la vida personal (p.e.
l’economia, el consum, els valors socials...) mitjançant modificar capacitats
(centrar-se en la vista: Gestalt....) i/o perdre habilitats perceptives que
provoqui un empobriment comprensiu/expressiu; en certa manera produir una mena
de degeneració del gènere humà.
Com s’ha esmentat anteriorment la seva pressió sobre el
canvi metodològic té la intenció de modificar el pensament social sobre el
treball, l’economia, etc., per conduir a les persones cap a les conductes i
creences que els hi sigui més favorable per als seus interessos. En definitiva
un model de conducta humana basat en l’individualisme. L’individualisme és el
sosteniment de tota la seva estratègia, malgrat puguin parlar en certs moments
del “treball en equip” del “lideratge compartit” i d’altres aparences d’acció col·lectiva,
totes elles acaben en el protagonisme d’un director, d’un empresari, d’un
emprenedor... encara que es presenti com un èxit conjunt. Aquest individualisme
suposa, en gran mesura, soledat, egoisme, marginació, i, ser més poruc,
influenciable, feble, cruel i manipulable. Evidentment no estan a favor d’una
metodologia i d’un aprenentatge que es promogui valors i qualitats com la
pertinença, la empatia, la solidaritat, la cooperació.
Les estratègies
Educació no presencial (a distància amb TIC). Per educació
no presencial a distància amb TIC cal entendre, de forma genèrica, tots aquells artefactes, i sistemes,
(ordinadors, xarxes de transmissió de dades, plataformes per a l’educació
virtual, Internet, xats, fòrums, bases de dades d'informació i nou coneixement,
correu-e, tec.) i metodologies (conduir l'aula com un camp obert de
coneixements, docent amb funcions de lideratge en plantejar idees, teories i
mètodes col·laboratius virtuals, etc.) que permeten la gestió i la transmissió
de la informació, sense la necessitat per part de l'usuari final de traslladar-se
a un punt geogràfic específic. Les experiències realitzades només demostren que
els que l’imparteixen estalvien inversió i costos d’explotació (més guanys).
Malgrat sembla que la no presencial s’ha centrat més en els adults per
valorar-la caldrà veure els continguts dels currículum (el que s’ensenya). Alumnes
i professors es troben separats físicament i només es relacionen de manera
presencial ocasionalment la qual cosa li dóna als continguts treballats la
màxima importància en l’educació que es transmet.
L'educació virtual. En l'educació virtual no existeix ni
tan sols una relació presencial ocasional i se la considera més barata que
l'ensenyament presencial. Calen menys instructors, menys aules de classe, i
menys personal administratiu per atendre un major nombre d'alumnes. Aquesta
reducció en els costos està estimulant l'oferta de cursos virtuals en un nombre
creixent d'institucions. A mesura que l'ensenyament virtual vagi penetrant,
especialment en l'educació superior i tècnica, els centres es veuran obligats a
introduir reformes que els permetin sobreviure en un mercat global, com ara:
disminuir la seva planta de docents, reduir la seva infraestructura física,
disminuir els costos de la investigació i cobrar molts serveis de suport,
eliminar l'estabilitat dels docents, i avaluar el seu acompliment amb criteris
econòmics. Aquesta nova realitat pot allunyar l'educació superior dels seus
ideals de democràcia, formació i investigació.
L’empobriment del currículum educatiu.
Una de les conseqüències negatives serà la
imposició del que anomenen “competències bàsiques”. Les competències bàsiques
signifiquen prioritzar del currículum educatiu els ensenyaments basats,
fonamentalment, en el domini de les matemàtiques, les ciències i de certes habilitats lingüístiques que donin
una preparació per al mercat laboral. Aquest empobriment del que és
l’ensenyament implica un accés restringit al conjunt del coneixement que tota
persona ha de tenir. Amb aquesta perspectiva, i
aquesta intencionalitat, el parany s’ordeix en la pròpia avaluació/examen
perquè allò que s’avalua és allò sobre el que és vol incidir, la resta queda en
via morta, és secundari (el desenvolupament humà, la promoció de valors com la
Pau, la Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i
col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució
d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.). Queda evidenciat
que no interessa el procés educatiu com a instrument per a la cohesió social o
per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte als aspectes
socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de l’alumnat, i,
l’educació queda convertida només en instrucció per a les competències
professionals en el futur.
L’empobriment perceptiu i cognitiu. Comença ha haver un
gran nombre de docents que observen moltes dificultats per retenir l'atenció
dels seus alumnes com a conseqüència de la cultura "massa visual” que
s’està imposant a la nostra societat (pissarres digitals, tauletes, ordinadors,
tota mena d’enginys d’informació, formació o relació) en la qual els infants,
joves i adults ineludiblement necessiten veure les coses a la pantalla per
poder assimilar-les[3].
Però tot això no són elucubracions. El catedràtic de Psicobiologia Ignacio
Morgado explica en una entrevista[4]
que el que fem ara determinarà l'evolució
del cervell a llarg termini i quan se li va preguntar si la tecnologia, que
tant influeix en el nostre dia a dia, ens està atrofiant el cervell? va dir: no és que l’atrofiï, el recondueix. El que
fem condicionarà molt com serà el cervell del futur, quina capacitat tindrà,
quines hauran millorat, quines disminuït, quines capacitats noves hauran
sorgit. Anteriorment al desenvolupament tecnològic industrial no influïa tant
en el nostre propi desenvolupament cerebral. Ara, segons com desenvolupem la
intel·ligència, la tecnologia, el coneixement, cada vegada podem posar més
mitjans que condicionin per on evolucionarà el cervell en el futur. Si desenvolupem
molt la visió en els ordinadors la visió serà un sentit en evolució permanent.
Si certs tipus de memòria no els desenvolupem tant perquè ho tenim tot al mòbil
o ordinador perdrem certa capacitat de memòria que teníem...
El model del
futur i el que cal mantenir
Sense pretendre la existència d’un model exclusiu i
tancat si es pot exposar elements
importants d’una metodologia per a l’ensenyament en la nostra societat i en el
segle XXI.
Un ensenyament de qualitat i per a tothom. Com diu Anna
Duch, responsable d’ Educació per a una ciutadania global d’Oxfam Intermón[5]
vivim en un sistema global que històrica
i estructuralment afavoreix la perpetuació de les injustícies i les
desigualtats, que es manifesten en la pobresa i l'exclusió social de grans sectors
de la societat per això de totes les polítiques socials, l'educativa és la més
poderosa per lluitar contra aquesta situació. L'educació és una eina essencial
per garantir la igualtat d'oportunitats i per oferir un espai privilegiat per a
la formació de ciutadans i ciutadanes crítiques i participatives, que busquin
donar respostes ètiques als desafiaments del món actual. Per a això, no només
és imprescindible l'accés universal a una educació de qualitat, sinó també la
garantia de l'accés a una educació que generi consciència de ciutadania global,
de pertinença a un sol món en el qual totes les persones trobin un lloc digne
al que gaudir dels seus drets. L'educació és, per tant, una responsabilitat
universal i un dret humà, individual i col·lectiu. Una educació de qualitat
és la que genera competències a través de la pràctica i no de repetir enunciats[6].
L’educació en base a projectes. El patrimoni cultural,
artístic, històric i científic que marca el currículum oficial es pot adquirir
per múltiples vies, canals i estratègies. Aprendre’l i descobrir-ho en base a
projectes connecta millor amb l’alumnat actual. Cada projecte implica tasques
desafiants que permeten cooperar, competir, equivocar-se, prendre decisions,
descobrir, madurar i aprofundir. Permet adquirir les competències-clau i
duradores del famós aprendre a aprendre que el model taylorista és incapaç de
fer universal i real. L’educació per projectes permet resultats equitatius,
millora el clima i la motivació dels alumnes i crea una nova forma d’excel·lència
no pas basada en l’erudició sinó en l’assertivitat.
Educar la intel·ligència emocional. La realitat avui és
que l'educació no pot limitar-se als coneixements. Cal unir també l'emoció. Pels
docents es sabut que els que tenen millors notes no són els que més èxit tenen
després en la seva vida. De fet, en un món amb una tecnologia en creixent
sofisticació, les habilitats emocionals i socials que requerirem seran cada
vegada més l'empatia, l'atenció, la tolerància, la responsabilitat, la
creativitat i la imaginació. Ajuda als alumnes a conèixer-se i confiar en si
mateixos, a comprendre els seus companys, a reconèixer i expressar emocions i
idees, a desenvolupar l'autocontrol, a aprendre a prendre decisions
responsables, o valorar i cuidar la seva salut a la llarga.
Comunitat d’aprenentatge. Les Comunitats d’Aprenentatge
són escoles inclusives que pretenen la transformació social i educativa a
través de les interaccions i la participació de totes les persones que formen
la comunitat educativa. Per aconseguir-ho,
porten a la pràctica el que
s’anomena l’aprenentatge dialògic, un concepte que parteix de la idea que les
persones aprenem a partir de les interaccions amb els altres. És per això que
en les comunitats d’aprenentatge es compta amb totes aquelles persones que a
través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement a
tots els nois i noies: mestres, però també famílies, persones voluntàries,
institucions i associacions del barri on es troba l’escola... Totes elles poden
fer aportacions que beneficiïn i enriqueixin l’aprenentatge i s’entén que la
responsabilitat sobre aquest aprenentatge, és compartida.
Educació emancipadora. Un ensenyament de qualitat no
necessita grans desemborsaments per dotar a tots els centres d'un equipament
avantguardista abans necessita una regeneració integral del sistema educatiu
que millori l'aprenentatge no només a l'hora de l’adquisició de conceptes, que
per descomptat cal seguir aprenent, sinó també augmentant el pes dels valors
cívics, humans i ètics més bàsics i fonamentals. Només així es crearan persones
completes, més felices i tan pròximes a la bondat social com es pugui.
Nota: A les referències s’indica lectures que
amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.
[1] Eliminació dels controls sobre els preus; desregulació dels mercats de
capital; obertura de fronteres per a mercaderies, capitals i fluxos financers;
flexibilització laboral i reducció de la influència de l'estat en l'economia,
especialment mitjançant la privatització i una fiscalitat discriminada en favor
de les grans rendes.
[2] El
dilema d’avui: educar per rànquings o aprendre per projectes
[3] El efecto de las nuevas tecnologías en el
aprendizaje
[4] La tecnologia està canviant el nostre
cervell: tindrem menys memòria i més visió
[5] Otra educación es urgente
[6] (Els
nous objectius mundials de l’educació fixen la mirada en la qualitat i
l’equitat