El Seminari Ítaca d’Educació Crítica manifesta:
Ens trobem amb un inici de curs
lamentable perquè la Generalitat ha tingut molts mesos per planificar i
programar una tornada als centres adequada garantint els drets i la seguretat
de tothom: alumnat, famílies i docents, i, ho ha fet a última hora, sense un
pla concret que determines les mesures a prendre i amb el qual assumís totes
les responsabilitats sense sotmetre als docents a un insostenible estrès organitzatiu.
Aquesta
irresponsabilitat política ha comportat falta de material adequat i protecció
adient a les persones per estar al centre presencialment, no s'ha complert amb
la distància recomanada d'1.5 metres, no s'ha enviat cap mena d'instrucció a
les direccions sobre com gestionar administrativament els casos de persones
vulnerables, no ha facilitat el nombre de professorat confinat, positius o amb
afectacions diverses a la seva salut, no s’ha donat resposta a la demanada de
crear una comissió mixta que supervisés la tronada als centres...
Però a més d’aquesta situació, i després de l’experiència que està significant la pandèmia que fa visibles la manca d’inversió en la xarxa pública, també hem pogut comprovar les conseqüències del que han anomenat “ensenyament en línia”; hi ha un acord generalitzat que l'educació presencial és necessària per anar més enllà d'una concepció de l'educació centrada en el purament acadèmic i que l’ensenyament digital té les conseqüències negatives (limitacions al dret de tots a l'educació per falta de mitjans, dèficits emocionals provocats per la manca de relacions...). La presencialitat, de bona qualitat, es percep com a necessària per a l'educació integral de l’alumnat i que aquesta, avui, requereix el que s'està reclamant en aquests dies: seguretat sanitària, disminució de ràtios, donar estabilitat al professorat i augment constant de la inversió un cop recuperades les retallades dels darrers anys. Tanmateix tot sembla indicar que la virtualitat es vol completar amb la presencialitat i no que l'ensenyament presencial es complementi amb l'ensenyament en línia. Ara comencen a proposar-se des de les administracions que s'imparteixin algunes assignatures en línia i que no és necessària la presència en els centres tots els dies de la setmana; pot el currículum escolar fer-se online de manera integra?, es vol el fi de l'espai i del temps escolar?, per aprendre no cal el professorat?. Possiblement els recursos de què es dotarà als centres seran de contingut fonamental de dispositius electrònics o per a treballar amb dispositius electrònics. Quan aquests es dominin per part de tots, serà possible donar un pas més en la direcció d’un ensenyament més classista, individualista i privatitzat.
Es fa necessari una altra mirada de la presencialitat per impedir aquesta deriva. Ens ha d’importar, i hem d’exigir, una presencialitat de la jornada escolar total en el centre amb la qual es pugui assegurar el procés educatiu de l'alumnat (presència propera i amigable, trobada afectuosa, mirada còmplice, acolliment sincer...); que posi en el primer pla la qualitat i la calidesa de l'educació de l'alumnat; que faci possible la relació, el contacte, la convivència positiva, la cooperació... En definitiva una nova concepció de la presencialitat, més compromesa, més acollidora, inclusiva, respectuosa, tendra i fraterna. Aquesta presencialitat donarà a l’escola escenaris d'aprenentatge, presencials, i si cal virtuals, que oferiran més i millors oportunitats educatives per relacionar idees, aplicar-les, mostrar-les, defensar-les i construir-les de manera cooperativa; seran escenaris vitals, de respecte i cura emocional i social i comptaran amb una acció docent prestigiada. Una presencialitat, en definitiva, acollidora, participativa, creativa... en la qual el professorat estigui recolzat pel conjunt de la comunitat educativa.
Cal no oblidar que necessitem una ciutadania formada en valors, que
utilitzi diferents codis de comunicació (lingüístics, artístics, matemàtics,
telemàtics ...), crítica i madura en la recerca i la indagació, i, que posi fi
a la nostra, sovint, encallada i irresponsable manera de viure. En aquest
sentit, i tenint en compte que l’educació és fonamental per al futur de la
societat, és ara un bon moment per pensar si només es tracta de la manera com
ensenyem o de pensar en què ensenyem i per què ho fem; l’educació també ha d’estar
al servei de la justícia social i de l’emancipació personal i col·lectiva. Per
tot això el currículum educatiu ha de ser aplicat de manera integral i
complerta, i, ha de contenir el conjunt d’objectius, continguts, procediments,
metodologies, valors i criteris d'avaluació que cada àrea que necessita una
persona (coneixements, experteses, cultura, valors humans, valors socials...);
així doncs, el currículum no pot obviar cap dimensió de la persona, ni la
individual, ni la col·lectiva, ni la social (coneixements, actituds, valors o
formes de cultura). La seva aplicació ha de fer possible que l’alumnat sàpiga
la implicació de factors de diferent àmbit en un esdeveniment, un efecte... per
això és necessària la interrelació entre els diferents sabers ordenats en àrees
del coneixement que unifiquin les actuals assignatures que han de passar a ser
matèries que es facin interdisciplinàriament.
Malgrat actualment es mostra una gran fe en les noves tecnologies perquè es diu que tenen un caràcter procedimental que no et comprometen amb cap ideologia es parla molt poc de les amenaces i perills a la llibertat i la privacitat, del control sobre nosaltres d’uns quants agents tecnològics, de la dependència que ens crea unes noves tecnologies; creiem que tot “és gratis”, però ho paguem amb la informació que voluntària o involuntàriament proporcionem. Si el seu ús no és crític i reflexiu les noves tecnologies poden conduir a la confusió entre informació i coneixement, l’aparició d’una nova ignorància, d’un nou analfabetisme acrític, el sorgiment d’una innovació enganyifa, i, l'augment d'una dinàmica segregadora.