12/5/16

L'Ensenyament al servei de l'economia

by Pep Barceló

Introducció

L’economia es pot definir com la configuració d’un sistema, d’una estructura, de com administrar els recursos, i els seus usos, per satisfer les necessitats humanes. Per tant, també es pot considerar l’economia con l’estudi i l’administració dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment, etc. En l’àmbit privat, l’economia està present a la majoria de decisions que qualsevol persona ha de prendre al llarg de la seva vida.

L’economia no és una ciència unificada que aborda lleis i fenòmens naturals, com la llei de la gravetat en física o la fotosíntesi en biologia, tal com pretenen fer-nos creure els economistes ortodoxos que acaparen les facultats d’economia i els tertulians que monopolitzen les tribunes informatives. Hi ha diverses escoles de pensament econòmic amb sistemes conceptuals, interpretacions de la societat i objectius molt diferents, en ocasions, enfrontats.

Avui el discurs dominant interpreta l’economia sota l’ideari de donar preferència a la llibertat individual per damunt d’altres valors socials i que l’activitat privada és pugui dur a terme sense intervenció de l’estat. En definitiva es vol una política econòmica basada la supressió de les restriccions i regulacions a l'activitat econòmica; l’eliminació dels controls sobre els preus; la desregulació dels mercats de capital; l’obertura de fronteres per a mercaderies, capitals i fluxos financers; la flexibilització laboral i la reducció de la influència de l'estat en l'economia, especialment mitjançant la privatització dels serveis públics; i una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes.

Els Drets Humans, l’Estat de dret i democràtic i l’educació

La Declaració Universal dels Drets Humans (París 1948) diu que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets (Article 1), que tota persona té dret a l’educació que serà gratuïta, si més no, en una instrucció elemental i fonamental obligatòria, i, que aquesta educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals com també promourà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos (Article 26).

Així mateix l’Estat de dret i democràtic fonamenta el seu caràcter, i la seva existència, en la llei, la participació i, sobretot, en el compliment de la Declaració Universal dels Drets Humans. En un Estat de dret i democràtic les lleis, normatives i comportaments han de concretar, implementar i garantir aquest compliment. Com va dir Kailash Satyarthi durant la V Assemblea Mundial a Johannesburg (Global Campaign for Education)[1] l'educació s'ha de veure com no només com un objectiu i un dret en si mateix, sinó com la clau que permeti l'exercici dels altres drets i l'element que integra els altres objectius. Una persona que ha tingut accés a l'educació està més preparada per alimentar-se correctament, tenir cura de la seva salut i la de la seva família, tenir ingressos econòmics i, en definitiva, participar en les decisions que afecten la seva vida.

Pel que fa a l’ensenyament  i l’educació, un Estat de dret i democràtic garanteix l’accés als estudis, i amb qualitat, de tots els sectors socials, influint sobre l’economia, si és precís, per aconseguir aquest objectiu i ho fa lluny d’un caràcter assistencial i de beneficència, ho fa per la seva responsabilitat d’assegurar els drets i el benestar de la seva població. Els Estats, les Nacions, són conjunts de persones no ens abstractes, si un Estat es diu de dret i democràtic ha de complir amb el seu caràcter i funció, si no és així, aquest Estat tindrà uns altres epítets o bé estarà essent governat amb enganys i malícia.

Tanmateix sembla que no és suficient el que està escrit a la Declaració Universal dels Drets Humans; la lletra escrita s’ha de complir en cada instant de la història del gènere humà i això no és sempre així. Ni al llarg de la història ni a l’actualitat es compleix la igualtat, l’accés universal a l’educació i el desenvolupament de valors humans de ple desenvolupament, respecte, fraternitat..., que demanda la Declaració. Un exemple és avui la Unió Europea amb l’austeritat (li diuen) imposada a determinats Estats que està significant la pèrdua de drets socials, sobretot per a les classes més desafavorides econòmicament, i que està suposant una forta desestructuració social en aquests Estats, amb tots els perills que això suposa. Estem davant d’una violació dels drets humans, per tant d’un delicte?.

Desviació. L’ensenyament intervingut.

Els grans grups econòmics esperen afers per obtenir avantatges, profits o beneficis en tots els ordres econòmics, el seu objectiu és el negoci[2]. L’àmbit educatiu no escapa de la seva avidesa.

Amb complicitat o conxorxa de governs, intel·lectuals, economistes, polítics i organitzacions internacionals (OCDE, FMI, Comissió Europea...) els grans grups econòmics volen intervenir els sistemes educatius nacionals i desviar-los en la direcció que beneficiï els seus negocis, és per això que persegueixen una doble acció immediata i simultània: prendre aquella part que els sigui possible de la despesa educativa del país i l’adoctrinament[3] de la població que li permeti justificar la seva actuació.

El negoci.

Avui, gran part del negoci és perceptible per a tothom. Els centres han estat abastats de material i especialment, i profusament, de material informàtic amb assessorament, iniciatives i tot un entramat de recursos[4], donant ingent quantitat de diners públics per aquest sector de l’empresa privada. Només cal observar el procés hagut, en l’equipament informàtic dels centres, en els darrers deu anys.

Una altra via de negoci ha estat “externalitzar” serveis complementaris per als centres, és a dir, per a l’ensenyament. Aquesta ha estat una forma eufemística de presentar a l’opinió pública la privatització de l’assessorament psicopedagògic, el reforç de l’atenció a determinats nivells educatius que ho requereixen... Ara es pretén ampliar aquesta via de negoci; prova fefaent és les possibilitats que vol obrir el TTIP (Tractat de lliure comerç i inversió entre els EEUU i la UE) per a  l’entrada d’inversions estrangeres, la instal·lació d’empreses o franquícies de multinacionals. la relaxació de la normativa regulatòria del sector (sobretot en la creació de centres i de metodologies) i per protegir les inversions de les multinacionals de possibles lleis dels governs que vagin en contra dels seus interessos. Exemples de qui està esperant el TTIP són corporacions com Kroton[5] o Pearson[6], la primera per impartir docència i la segona en l’àmbit dels serveis complementaris (proves, avaluacions, exàmens....).

Com s’ha esmentat el TTIP facilita l’entrada i concurs en el procés de privatització de l’ensenyament (donar la docència) a corporacions multinacionals com Graham Holdings[7] (Kaplan[8]) o Kroton, abans mencionada, en aquells sectors que puguin fer negoci, juntament amb la concertada existent i els nous grups empresarials que es creïn; serà la gran oportunitat de la iniciativa privada de sostreure recursos públics destinats a l’ensenyament públic. El dolç és llaminer.

Una vessant més del negoci encara no abordada per la iniciativa privada, però no descartada, és la gestió del sistema educatiu. La complexitat de la comesa i el possible rebuig social, encara no atrau una acció en aquest sentit i més quan la iniciativa privada encara veu altres negocis més factibles en el món educatiu. Però provatures i experimentacions es fan com la del Consorci Educatiu de Barcelona Ciutat, en aquest moment gestionat conjuntament entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, però que pot ser un primer pas cap a l’externalització/privatització per part de la Generalitat. És més, el marc legal ho està propiciat com és la Disposició Addicional 25[9] de la LEC. En futur proper no podem descartar que empreses, existents o noves, la IOC o la UOC   comencin a gestionar el sistema en un determinat àmbit o sector, i, en una fase posterior es produeixi una gestió global externalitzada/privatitzada. El que ara es pot comprovar, lamentablement, és que són les pròpies administracions educatives actuals, i els partits que les sustenten, les que estan modelant el sistema perquè pugui ser atractiu per a la iniciativa privada (Consorci, IOC, UOC, decret d’autonomia, decret de direccions, decret de plantilles....). Les mesures i els canvis que implementen les administracions representen una veritable involució, un retorn a altres èpoques, on “professionalització” o “eficàcia” no pot amagar que es tracta de convertir l’ensenyament públic en una estructura autocràtica amb l'establiment d'un sistema jeràrquic de gestió  dels centres, el sotmetiment del professorat, la destrucció del treball cooperatiu, el foment de la competitivitat entre el professorat i una provisió de llocs de treball totalment discrecional. S’obra la porta a la corrupció i el nepotisme, i, es fa entrar en els centres educatius els favoritismes, els premis a la fidelitat i els càstigs a la dissidència; tot molt en línia del funcionament de l’empresa privada per facilitar la seva gestió futura per la iniciativa privada.

L’adoctrinament.

L’adoctrinament avui compleix una doble finalitat. Per un costat es vol crear un estat de opinió favorable a les seves propostes amb una utilització convenient dels mitjans de comunicació afins, i, per un altre, i a més llarg termini, es vol aconseguir que el cos doctrinal  d’aquell sector social que defensa valors com la competència, la individualitat..., i en el terreny econòmic vol l’eliminació dels controls, una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes, la desregulació dels mercats, la obertura de fronteres a capitals i fluxos financers i la flexibilització laboral, sigui  l’ideari i el pensament del conjunt de la societat.

La creació d’un estat de opinió favorable a les seves propostes és fonamental.  Per afavorir la transformació de la perspectiva que la societat té es compte amb els mitjans de comunicació que degotegen reiteradament determinats punts de vista, resultats confeccionats, iniciatives....; igualment es compte amb institucions públiques intervingudes o abduïdes pel discurs oficial establert qui faciliten i promouen les seves propostes o les duen a terme. Tot això serà sostingut per informes, estudis, recomanacions... de grans organitzacions internacionals per donar-li un caire seriós, científic i veraç al que es diu, es proposa o es fa (Pisa, OCDE...).

Cal percebre amb claredat el cos doctrinal amb el que es vol adoctrinar per saber cap a on se’ns vol dur. El punt central del seu ideari és donar preferència a la llibertat individual per damunt d’altres valors socials i que l’activitat privada és pugui dur a terme sense intervenció de l’estat. Com diu Ramon Alcoberro Pericay[10] “s’anomena liberalisme la filosofia política –i per extensió la teoria social i econòmica– que a partir d’una ètica individualista considera el respecte a les llibertats personals i la lliure iniciativa dels individus (que econòmicament es concreta en la primacia dels mercats) com la regla que permet el desenvolupament de la personalitat humana i l’extensió de societats creadores de benestar”.

En el terreny econòmic aquest discurs oficial establert sosté que no s'ha d'intervenir en la macroeconomia, ja que aquesta s'autoregula. Així, en principi l'Estat no hauria de voler modificar cap mena d'oferta (per exemple, a favor de productes locals, més ecològics, més socials, etc.) ni de la demanda (per exemple, l'aplicació de bonus o de malus a certs productes, per a afavorir-ne o no el seu consum); es declara partidari de pocs impostos, en especial els progressius (i en especialment, els que tenen a veure amb voler disminuir les desigualtats, per exemple el de la renda) i d'un sistema d'impostos senzill, sense casos adaptats a cada situació. En definitiva, com s’esmentat anteriorment, es vol una política econòmica basada la supressió de les restriccions i regulacions a l'activitat econòmica; l’eliminació dels controls sobre els preus; la desregulació dels mercats de capital; l’obertura de fronteres per a mercaderies, capitals i fluxos financers; la flexibilització laboral i la reducció de la influència de l'estat en l'economia, especialment mitjançant la privatització dels serveis públics; i una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes.

En el terreny dels valors socials i individuals el discurs oficial establert sosté que la  llibertat és la dels individus, la llibertat s’entén com a possibilitat de diversitat i, per tant, resulta contradictòria amb la igualtat; tothom ha de tenir el mateixos drets d’accés a l’educació, a la justícia i a la seguretat, però a partir d’aquí, cal que cadascú s’espavili i faci valer les seves capacitats que són fonamentalment distintes. Aquesta visió de la llibertat condueix a enaltir la individualitat, el Individualisme i la propietat individual com a guia de la conducta i de la construcció de la societat. Per un altre costat també s’enalteix la competència com a motor del progrés humà; s’accepta que la competència pot crear desigualtat, però aquesta desigualtat pot ser justa si apareix com a conseqüència del talent. Les desigualtats són inevitables però també necessàries per incentivar l’individualitat cap a millors metes; no es reconeix cap altre element que el mèrit per tal de progressar en la lluita per la vida, això crea diferències i les minories no s’han de subjectar a les majories.

Les competències bàsiques.

Una de les desviacions que tindrà més conseqüències negatives per al conjunt de la societat serà la imposició del que anomenen “competències bàsiques”. Les competències bàsiques signifiquen prioritzar del currículum educatiu els ensenyaments basats, fonamentalment, en el domini de les matemàtiques, les ciències  i de certes habilitats lingüístiques que donin una bona preparació per al mercat de treball. Aquesta visió empobrida del que és l’ensenyament implica un accés restringit al conjunt del coneixement que tota persona ha de tenir. És un progressiu empobriment dels coneixements amb el suposat objectiu de millorar les habilitats dels estudiants i aconseguir que sàpiguen aplicar els aspectes teòrics a la vida quotidiana i millorar els seus resultats acadèmics (recomanacions de l'OCDE i de les proves Pisa).

Des d’aquesta òptica, si l’ensenyament ha de formar el jovent per saber “resoldre problemes i afrontar situacions complexes” (competències) això ha de poder visualitzar-se quantitativament, és a dir, amb resultats; el funcionament dels centres educatius i la tasca del professorat ha d’anar en aquesta direcció. Aquesta concepció aboca l’ensenyament exclusivament a preparar-se per a l’examen (recurs que pot ser, de vegades, contradictori amb la pròpia perspectiva de les competències) que demostra el seu èxit (rendiment).

Amb aquesta perspectiva, i aquesta intencionalitat, el parany s’ordeix en la pròpia avaluació/examen perquè allò que s’avalua és allò sobre el que és vol incidir, la resta queda en via morta, és secundari (el desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.). Queda evidenciat que no interessa el procés educatiu com a instrument per a la cohesió social o per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte als aspectes socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de l’alumnat, i, l’educació queda convertida només en instrucció per a les competències professionals en el futur.

És l’empobriment clar dels coneixements i de l’educació; amb l’eufemisme de “competències bàsiques” es pretén minvar els continguts de manera que els més desafavorits econòmicament rebin només aquells coneixements imprescindibles per a ser mà d’obra al mercat de treball. Evidentment aquest empobriment recau fonamentalment sobre l’Ensenyament Públic i contribueix a aprofundir la fractura social existent, perquè va encaminada a desproveir l’educació pública de la seva essència, i del seu paper en l’estat del benestar, que és: contribuir a anivellar les diferències socials d’origen i, així, ajudar a garantir una veritable igualtat d’oportunitats per a tota la ciutadania. Els sectors benestants de la societat amb un classisme, cada cop és mes perceptible, cuiden i cuidaran de tenir centres amb el currículum adient  per a la formació i l’educació de les elits en tots els àmbits socials, és a dir, els  seus progenitors.

El recolzament dels governs.

Juntament amb la pressió mediàtica per crear un estat d’opinió i l’adoctrinament de la població s’hi afegeix el recolzament dels governs. Com a exemple i posats en la nostra realitat nacional tenim el Currículum oficial amb el Decret 51/2012, de 22 de maig i les Orientacions per al desplegament del currículum, Emprenedoria matèria optativa de 3r ESO, Maig de 2012[11] que organitzen i oficialitzen matèries com l’emprenedoria, clarament al servei de la interpretació de l’economia que fa el discurs oficial establert. Igualment és la pròpia administració de la Generalitat la que ofereix uns primers recursos educatius i una formació; així mateix estimula i promou que des de la iniciativa particular es creïn eines i experiències[12].

El recolzament propiciat per la col·laboració o per donar facilitats a entitats privades o empreses que creuen que és el moment de mercantilitzar l’educació pública és la gran maniobra actual per a la desviació de l’Ensenyament Públic. Es tracta de facilitar una infiltració i una externalització camuflada (convenis, programes, nous màsters de formació del professorat...), tot ben embolicat amb la retòrica publicitària de l’excel·lència i amb subvenció de l’administració de torn. No és rar que les grans empreses que, amb un peu en els governs i l'altre en els mercats, estableixin les regles i tinguin clar que no només el coneixement és el gran recurs estratègic del futur, sinó també que ha arribat el moment de mercantilitzar, externalitzar o privatitzar els serveis públics que fins ara se n'ocupaven. És per aquest motiu que el poder polític els dóna entrada a les universitats i als instituts i comencen a fer feina en el seu profit[13].

Competències digitals

Els avenços científics i tècnics de la nostra societat permeten crear noves eines per a l’ensenyament les qual col.laboren en els processos educatius de manera prou eficient. I aquí hi veuen sucós negoci i una via més de desviació de l’actual sistema educatiu del país.

Inicialment s’introdueix[14] ginys i eines digitals als centres aprofitant que les oportunitats que ofereix la tecnologia als docents són múltiples; totes elles reforçades, això sí, amb un discurs pedagògic. Aquesta penetració és impulsada per les administracions públiques i el conglomerat empresarial del sector. Seguidament seran la pròpia administració educativa la que promourà el seu ús[15] i formarà al professorat mitjançant classes presencials i online.

Seguidament l’Administració empren una nova fase fen passar els/les docents de les TIC a les TAC (Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement). Les TAC són l’aprenentatge mediat per les tecnologies de la informació i la comunicació[16] no es tractava d’utilitzar les noves tecnologies per recolzar els continguts o per vehicular-ne, es tractava de canviar l’organització i la metodologia de com hem d’ensenyar[17].

Quan la introducció de les noves tecnologies es va obrin pas en el món educatiu l’Administració, a casa nostra, crea i coordina un grup governamental de treball per definir les competències digitals i establir el procediment perquè els docents les puguin adquirir i acreditar[18]. Els professorat hauran d'estar capacitats per utilitzar dispositius digitals a l'aula; dissenyar i programar activitats d'aprenentatge amb suport tecnològic; gestionar l'aula i tutoritzar amb suport tecnològic, o avaluar la competència digital dels alumnes. Pel que fa a l'adquisició de les competències del professorat, es treballarà per incorporar-les en la formació inicial d’aquests. Així mateix es produiran el material i l’assessorament precís[19].

La passió per l’anglès.

Mitjans de comunicació fan un degoteig periòdic del suposat baix nivell d'anglès de l’alumnat, un dèficit gravíssim per a un país que busca un lloc en la societat del coneixement, l'anglès sembla que és una obsessió de pares, empreses i govern[20].

Abans d’entrar en el tema seria bo aclarir conceptes. Primer caldria precisar que amb la llengua ens mirem el món, l’ordenem, l’interpretem, el coneixem i, per tant, ens el fem nostre; la llengua, des d’aquesta perspectiva, resulta l’element bàsic d’integració d’una societat, és a dir, a partir d’aquestes consideracions ja podem intuir la importància de l’escola. Segon que estem en una societat acollidora de molta immigració, la nostra realitat té un mosaic lingüístic, i necessiten una escola que faciliti eines de cohesió social i inclusió, el tractament de les llengües ha de ser molt acurat. I tercer que la situació del Català és delicada: poca presència en l’àmbit empresarial i econòmic, poca presència als mitjans de comunicació i a les noves tecnologies, una reculada als àmbits universitaris i als àmbits culturals, poca presència al carrer, poca presència a les administracions estatals, poca presència als jutjats, poca presència a l’oci,...

I, entrats en el tema, sorgeixen dues preguntes. La primera és què s’està fent per eliminar aquest “dèficit gravíssim” i la segona quan diuen “societat del coneixement” què estan dient realment?

El que es fa per eliminar aquest “dèficit gravíssim” de moment no va més enllà de declaració d’intensions (formar el futur professorat, més hores a les escoles...) i fer un i ensenyament formal de la llengua, de vegades “descafeïnat”[21]. Un tòpic absolutament erroni és la importància de l'anglès en la primera etapa de primària; en aquest tram d'edat, els nens i les nenes tenen grans dificultats per aprendre una segona llengua estudiant-la formalment perquè l'estudi formal exigeix una maduresa cognitiva que en aquestes edats no es té. Aprèn més un adolescent de 16 o 17 anys vivint un mes amb una família anglesa que estudiant l'idioma anys i anys a l'escola i en tota mena d'acadèmies. Així doncs, caldria oblidar-nos dels missatges del discurs oficial establert i dir que prenguin nota de com s’aprèn una llengua i que es posin els recursos perquè així es faci.

Però el rovell de l’ou de la passió per l’anglès està en la segona pregunta: què estan dient quan diuen “societat del coneixement”.  Certament a la gran majoria de les persones ens pot semblar que parlen d’una societat (el conjunt de les persones) que dóna importància a eradicar la ignorància i a ser cultes[22].

Pot semblar una deformació filològica activar el radar per a qualsevol cosa que passi al voltant dels mots. Però aquest cop no va de dèries ni fòbies, sinó d’una realitat que, dia a dia, és més visible en els mitjans de comunicació, en el llenguatge discursiu dels polítics i en molts organismes o organitzacions. En els darrers temps, estem veient com paraules que ens semblaven conegudes, i familiars en els temes educatius, tenen un significat que no coincideixen amb el significat que se li dóna en l’àmbit educatiu. Per exemple es tanquen batxillerats nocturns perquè no és eficient mantenir grups amb poc alumnat. L’eficiència sempre l’hem considerat en el grau d’assoliment dels objectius socials i acadèmics de l’educació no en el cost econòmic d’aquesta. Aquesta paradoxa s’aconsegueix amb l’ús d’una paraula present en l’entorn educatiu, però amb el sentit que aquesta paraula té en un altre entorn. Un exemple pot ser la paraula “competència” que en l’entorn econòmic/laboral significa poder fer i en l’entorn educatiu significa ser. La manipulació està servida i té els seus efectes, perquè crea un parany en la mesura que moltes persones creiem que estem escoltant una cosa, però ens estan dient una altra. Això és el que passa amb “societat del coneixement” terme creat en l’entorn econòmic/científic, però no explicat convenientment al conjunt de la societat amb la qual cosa la gent corrent entenem una cosa molt positiva quan en realitat ens estan parlant únicament de estar preparats per la actual globalització econòmica, de estar preparats per al mercat laboral i en un ensenyament únicament al servei de l’economia. L’anglès no per comunicar-se i ampliar el nostre bagatge personal si no per col·locar-nos en un món segrestat per l’economia.

Les beques i el camí cap a l’endeutament o l’exclusió[23].

Malgrat les beques sembla que haurien de contribuir a la igualtat d’oportunitats per a les persones amb menys recursos econòmics la realitat, que podem observar, ens fa pensar que condueixen en una altra direcció.

Tot ha començat amb el debat sobre com finançar l'educació superior i com aconseguir un nou equilibri entre la contribució de l’estat i la contribució de les famílies i/o els estudiants; parany!!, la població no és consumidora o client dels estudis i del coneixement; l’estat ha de assegurar l’accés i l’equitat d’aquest dret social. Però el que realment fa saltar les alarmes és el que ha deixat “caure” la secretària d'Estat d'Educació, Montserrat Gomendio, quan anunciava un possible sistema de préstecs en les beques que concedeix el Ministeri[24]; el propi Ministeri va emetre un comunicat aquell mateix dia en què assegurava que, de moment, no es plantejaven passar a aquest sistema, però que parlar del finançament universitari no hauria de ser un tema tabú.

La intencionalitat és clara es vol que l’ensenyament deixi de ser costejant pel conjunt de la societat, mitjançant l’estat, i passi a ser costejat per les famílies i si aquestes no poden, recorrin al mecenatge, al patrocini, la donació o a hipotecar-se amb el crèdit bancari; també queda la possibilitat de desistir d’estudiar i quedar exclòs del coneixement, cosa que ja els hi pot estar bé aquells que els hi sembla adequat aquest sistema de finançament, només quedaran exclosos els que no tinguin recursos econòmics.

Però també, com diu el catedràtic d'economia a la Universitat de Sevilla Juan Torres[25], “els préstecs a estudiants són un negoci per a la banca. Es diu que no hi ha diners suficients i es pugen els preus de les matrícules fins a arribar a nivells que fan impossible que puguin pagar famílies d'ingressos mitjans o baixos que, no obstant això, sempre estaran disposades a tot per tal que els seus fills estudiïn; d'aquesta manera, milers d'estudiants demanen préstecs i així augmenta encara més el negoci i el benefici dels bancs". Aquesta és una situació no menys valorada per aquells que volen una econòmica sense restriccions ni regulacions per al gran capital i les seves empreses.

Un exemple: el negoci dels bancs amb els estudis superiors. Pel que fa al finançament per al funcionament, la recerca i la investigació científica, hi ha una tendència a Europa a que cada universitat pugui fixar la quantia de les seves pròpies matricules i cercar lliurement el finançament privat. Això últim comporta que els bancs financin les universitats i per tant tinguin el poder d’incidir en la dotació de beques-préstecs sobre les estudiants la qual cosa significa un procés d’endeutament de molts estudiants en acabar la carrera o un procés d’expulsió dels estudiants que no puguin costejar els estudis ni endeutant-se. Un altre element que cal apuntar és que les universitats iniciaran dues curses entre elles. Una per competir pel finançament i l’altre per oferir les millors condicions a bancs i empreses. Els efectes d’aquesta competició entre universitats es reflectiran en un procés brutal cap a la precarietat laboral i per tant una major explotació de professores, administratius.... I també es reflectirà en un augment dels màsters i graus privats, de les beques préstecs ofertes per bancs i en un augment dels preus de les carreres. En definitiva la universitat es convertirà en un espai on bancs i empreses puguin augmentar els seus beneficis estenent el procés d’acumulació de capital mitjançant la privatització i el control polític de les universitats. Convindria recordar que el gruix de l’oferta de finançament dels estudis superiors corre a càrrec dels bancs, així trobem que Barclays, Ibercaja, Caja Duero, Bankimia, BBVA, Interbank, CajaCanarias, Santander,.Banc Sabadell, CatalunyaCaixa, La Caixa[26]. Aquest exemple sobre els estudis superiors, amb les adaptacions pertinents, és extrapolable al conjunt del sistema educatiu; intervinguts i desviats, canvi de model educatiu.

Emprenedoria.

Paraula de difícil troballa als diccionaris, però que si traduïm entrepreneurship de l’anglès, que és en la llengua en què primer es va fer servir aquest concepte, al català  el resultat és la iniciativa empresarial (traductor Google). Si cerquen emprenedoria a l’IEC no hi ha significat. Si traduïm emprenedoria al castellà (traductor Google) ens diu que és emprendimiento i a  la Rae emprendimiento és: 1. m. Acción y efecto de emprender (‖ acometer una obra). 2. m. Cualidad de emprendedor. Esta persona destaca por su emprendimiento y capacidad. coses de Google .

Ha estat la Consellera Rigau la primera que ha dit que  “cal introduir en l’ensenyament l’esperit emprenedor” com aquell que diu que això és bo pel futur dels joves. Però des de quina perspectiva es vol introduir?. Si observem el contingut oficial sobre emprenedoria a 3er ESO del decret 51/2012, de 22 de maig, de modificació del Decret 143/2007, de 26 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació dels ensenyaments de l'educació secundària obligatòria, s’evidencia la seva perspectiva de l’economia quan diu: Des d’aquesta perspectiva, el concepte d’emprenedoria ha d’incloure aquest doble vessant: una educació bàsica en actituds i experiències emprenedores que potenciaran l’autonomia, la iniciativa i la confiança en un mateix, i un concepte més específic de formació dirigit vers la capacitació per a l’elaboració d’un projecte d’emprenedoria.

Sobre l’objectiu genèric de l’assignatura la administració ens diu: La matèria optativa d’emprenedoria té dos objectius fonamentals: d’una banda, ajudar l’alumnat en la presa de decisions sobre el seu itinerari formatiu i professional, a fi d’adequar les seves capacitats a unes condicions laborals en continu procés de canvi i, de l’altra, fer-li prendre consciència de la necessitat de tenir iniciativa emprenedora, considerada no únicament com un conjunt de qualitats i habilitats necessàries per crear una empresa, sinó com una actitud general que pot ser d’utilitat en les activitats professionals, com en la vida quotidiana. Queda clar, doncs, que la idea que sustenta l’objectiu és instruir en raonaments economicistes (els laborals també ho són) òbviament des d’una de les perspectiva amb la qual es pot parlar d’economia, és a dir,la seva.

S’evidencia la seva perspectiva de l’economia quan diu: Des d’aquesta perspectiva, el concepte d’emprenedoria ha d’incloure aquest doble vessant: una educació bàsica en actituds i experiències emprenedores que potenciaran l’autonomia, la iniciativa i la confiança en un mateix, i un concepte més específic de formació dirigit vers la capacitació per a l’elaboració d’un projecte d’emprenedoria. La matèria ha de permetre a l’alumnat comprendre quins són els valors i les noves cultures del treball, és a dir, els conceptes i comportaments clau per enfrontar-se amb èxit al món del treball i, alhora, donar-los confiança en la seva capacitat per millorar. També ha de contribuir a connectar els continguts curriculars d’altres matèries que poden ser importants en l’àmbit laboral: l’ús d’aplicacions informàtiques que s’usin en la gestió administrativa de les empreses, l’ús de diferents llengües per establir relacions socials o comercials, l’ús d’estratègies aplicades a la resolució de situacions problemàtiques, així com habilitats socials que afavoreixin el treball en equip i les relacions interpersonals.

L’Administració determina, entre altres, que els objectius de la matèria siguin:  Identificar les competències, interessos i actituds envers la feina per poder prendre decisions personals de formació i inserció laboral i adaptar-se de manera flexible als canvis que puguin produir-se al llarg de la vida personal i professional.; Aprendre a elaborar el propi itinerari formatiu i professional, tot tenint en compte la formació permanent i les expectatives personals i a partir de l’autoconeixement i de la recerca d’informació sobre les diferents opcions formatives i professionals; Determinar els trets bàsics de les actituds, qualitats personals i les capacitats que identifiquen la persona emprenedora i aplicar-los al disseny d’una idea empresarial viable, tot emprant les eines adequades i analitzant la informació necessària.; Valorar el paper de l’empresa com a organització proveïdora de béns i serveis, i com a generadora de llocs de treball, que actua de forma socialment responsable.

Òbviament es busca trencar la mentalitat col•lectiva i cooperativa de les persones i substituir-la per un l’individualisme egoista i mesquí que ens faci més febles enfront dels que detecten el poder en el sistema social; també busca maquillar l’atur estructural perquè posaren en marxa més negocis i  treure les responsabilitats dels governs, que haurien de prendre decisions sobre invertir en indústries, en habilitats i coneixements[27], en una economia del país que tingués en compta al conjunt dels seus habitants. En definitiva busca afeblir la consciència i la voluntat d’una majoria maltractada per una minoria posant l’ensenyament només al servei de l’economia.

Educació financera.

Tornem un altre cop a les perspectives, idees i ideologies. Què son les finances?, què hem d’educar?

IEC - Finança [usat generalment en pl.]: 1 1 f. [ECT] [LC] Conjunt de recursos pecuniaris, especialment d’un estat. Ministre de Finances. 1 2  [ECT] finances públiques Part de l’Administració pública que s’ocupa de la provisió de fons monetaris i de llur atribució a les diverses activitats públiques. 2 f. [ECT] [LC] Maneig d’afers monetaris, especialment que impliquen grans sumes.

IEC - Financer –a: 1 adj. [LC] [ECT] Relatiu o pertanyent a la finança o a les finances. Operacions financeres. Un sistema financer. 2 1 m. i f. [LC] [ECT] [PR] Persona que es dedica a operacions financeres. 2 2 m. i f. [LC] [ECT] [PR] Persona entesa en operacions financeres. 3 f. [ECT] Societat que té per objecte avançar els recursos financers a altres empreses per al finançament de noves inversions, a canvi d’un interès determinat.

Tot massa neutre i no es veu exemples de en quina direcció es va fins que arribem a les paraules que són adjectius (en educació financera, la paraula financera és adjectiu).

Potser el que ens dóna llum és observar per qui i com comença a impartir-se l’educació financera.

·         L'Associació Espanyola de Banca porta presidents i consellers delegats dels grans bancs a les aules per impartir el seu nou curs "Tus Finanzas, Tu Futuro", que arribarà a 6.500 estudiants de 100 escoles de tot l'Estat[28].

·         La Consejería de Educación, Cultura y Universidades y la Fundación Institución Cameral para la Creación y Consolidación de Empresas (Incyde) colaborarán para fomentar el emprendimiento entre los estudiantes de Formación Profesional de la Región[29].

·         L’Educació Financera a les Escoles de Catalunya és un programa en el que poden participar els instituts que ho desitgin per als alumnes de 4rt d’ESO. L’està desenvolupant l’Institut d’Estudis Financers (IEF), amb un patronat on hi ha representació del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, l’Institut Català de Finances, la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis i les principals entitats financeres instal.lades a Catalunya[30].

De moment podem dir que les primeres crítiques arriben per l’orientació dels continguts a estudiar i per opinions molt particulars dels conductors de les classes: “Es defensa el model consumista que ens ha portat a la crisi i s’incita als alumnes al consum i l’endeutament”; “S’ha arribat a afirmar a classe que les persones que van comprar Subordinades i Preferents al banc són les úniques responsables de les seves accions”. Ens ho expliquen treballadors i treballadores de l'INS Manolo Hugué en un manifest que denunciem que les sessions d'Educació Financera a càrrec de 'voluntaris' de l'Institut Català de Finances:

·         Ofereixen un punt de vista molt particular, al servei estricte dels interessos de les entitats financers (vénen a vendre els seus productes, es justifiquen, sense matisos, pràctiques com per exemple l'endeutament i la venda de Subordinades i Preferents
·         Els continguts són incongruents amb els valors democràtics i els drets i deures cívics que s'intenta ensenyar el currículum de la ESO.
·         Els materials metodològicament no estan adaptats a les edats a les quals estan dirigits.
·         A la dinàmica de les sessions no s'ha respectat la pluralitat d'opinions ni la manifestació de la crítica.
·         Es tracta d'una injustificada penetració de l'àmbit privat (amb interessos no estrictament educatius) a l'ensenyament públic.

Sobre l’educació financera estem en una primera fase de la seva penetració i encara caldrà guaitar com vam modificant la seva iniciativa per aconseguir els seus objectius, però, òbviament, ja podem dir que amb l’enfocament amb el qual s’ha iniciat està al servei estricte dels interessos de les entitats financers actuals i d’una de les maneres d’entendre l’economia[31].

L’ensenyament a distància. IOC,UOC....[32]

Per copsar la seva incidència en l’ensenyament convé saber què és l’aprenentatge a distància, com és actualment i què s’està fent de cara al futur. Per als seus defensors les avantatges de l'Aprenentatge Semi-Presencial són: la relació cost-efectivitat per a la institució que ofereix la formació, la ràpida actualització dels materials i noves formes d’interacció entre alumne-professor, però no consideren les dificultats en l’accés a un ordinador i a Internet, en els coneixements limitats en Tics, en les habilitats d’estudi i en els problemes semblants als que es  poden tenir quan s’accedeix a un centre educatiu.

Actualment s’està experimentant amb mètodes i projectes sobre l’ensenyament semipresencial (en anglès: Blended Learning o B-Learning; aprenentatge barrejat) que és l’aprenentatge facilitat a través de la combinació de diferents mètodes d'impartició a través de l’ús de recursos virtuals i físics, mesclats. Un exemple podria ser l’aprenentatge a classe agregant una presència virtual en una web (l’aprenentatge semipresencial implica activitats presencials i virtuals) o també podria ser un exemple el programa Sòcrates de la Unió Europea finança en l’actualitat el desenvolupament de cursos semipresenciales en nou idiomes europeus; són dos els projectes de desenvolupament, Tool for Online and Offline Language Learning, coordinat per EuroEd Foundation, d'Iasi, Romania i Autonomous Language Learning coordinat per CNAI, Pamplona, Espanya.

Altrament, es creen instruments des de les institucions per dur-ho a terme com l’IOC. L'Institut Obert de Catalunya es troba plenament vinculada als objectius del Departament d'Ensenyament[33] i el seu objectiu i la seva acció és l’extensió de l’educació salvant les dificultats de l’espai i del temps. Una iniciativa que, en col·laboració amb les altres, impulsa la formació al llarg de la vida que vagi incorporant les innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació. Igualment, en el seu moment, es va facilitar l’aparició de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) per cobrir part dels ensenyaments superiors amb les mateixes eines i metodologies.

Aquestes iniciatives poden  suposar una discriminació per a molts alumnes i famílies, ja que per poder estudiar cal tenir una connexió a Internet i un ordinador, com s’ha esmentat anteriorment. També pot suposar una discriminació per a l’alumnat perquè  obre la porta a l’externalització d’un servei gratuït i de qualitat, en introduir noves taxes als ensenyaments. Òbviament minora la despesa pública i, per tant, es segueix desmuntant l’ensenyament públic; alhora se suprimeix més professorat, fonamentalment  de funcionariat. És una clara pretensió de controlar els aprenentatges per controlar els coneixements i qui els rep; posant els coneixements que beneficien les empreses i l’alienació i, fonamentalment, treure l’alumnat de les influències educatives del professorat. Des d’un punt de vista pedagògic aquesta proposta és contrària a l’educació integral de l’alumnat; l’ensenyament presencial ofereix unes possibilitats de relació i d’interacció que no pot oferir l’ensenyament a distància i, el que és bàsic, l’ensenyament a distància augmenta la cultura de l’individualisme i trenca l’important aprenentatge conjunt, la intel·ligència col·lectiva.

Aquesta modalitat d’ensenyament a distància, a més de les avantatges esmentades per a l’Administració, i per a determinades polítiques educatives, es converteix en una eina també per a la concertada, pot fer-ne ús, i absorbeix l’augment l’alumnat de la pública que no ha estat possible derivar a la concertada com s’ha fet en darrers cursos[34]; és una clara subvenció a la iniciativa privada.

Entregar la docència a mans privades.

 A més a més de lliurar la docència a la concertada com fa anys que els diferents governs de l’Estat estan fent, des de l’estiu del 2013 les més altes instàncies politico-financeres de l’Unió Europea i dels Estats Units gesten l’aprovació del TTIP[35] amb l’objectiu d’eliminar les barreres al comerç de bens i serveis i protegir els drets dels inversors, concretament de les grans corporacions transnacionals. L’aprovació del tractat implicarà el desmantellament programat dels sistemes públics d’educació i la instauració d’un mercat educatiu global, obert a una major privatització i en el que resultarà impossible, per a qualsevol govern, regular l’activitat de les companyies privades. En definitiva, l’educació es veurà relegada als interessos econòmics de les transnacionals que només busquen el seu benefici, tot el contrari del que es reclama des de les instàncies socials. Com l'aprovació del TTIP implicarà el desmantellament programat dels sistemes públics d'educació i la instauració d'un mercat educatiu global obert a una major privatització aquí queda inclòs impartir la docència. En aquesta direcció s’orienta la iniciativa privada.

Però avui comencem a veure les primeres provatures en la direcció de determinar els ensenyament: empreses que ajudaran els instituts a preveure i programar les especialitats de formació professional més necessàries[36]. Les empreses seran les encarregades de realitzar “la prospecció del mercat laboral que permeti determinar quines especialitats són més necessàries, perquè hi hagi una bona adequació entre formació i ocupació”. També comencen les primeres provatures en la participació de les empreses en la docència, mitjançant l’aportació de recursos, com és el cas de l’acord de col·laboració per promoure la formació professional dual i la formació en centres de treball entre Nissan i la Conselleria d "Ensenyament de la Generalitat de Catalunya que permetrà a la indústria comptar amb un viver de professionals ben formats, com va assegurar el conseller director general i vicepresident de les Operacions Industrials de Nissan[37].

Han existit altres provatures, però la seva posta en escena ha estat un nyap com la d’emprar personal, per un suposat increment de la competència lingüista en anglès, com a becaris quan els propis tribunals han dictaminat l’encoberta laboralització; el Jutjat Social número 16 de València ha reconegut que els English Helpers tenien una relació "laboral" amb la Conselleria d'Educació i no eren becaris, tal com defensava l'administració valenciana; "en l'activitat desenvolupada --per aquestes persones-- s'aprecien les notes típiques de la laboralitat, ja que hi ha alienitat, dependència i una onerositat que es manifesta a través de la retribució", diu la sentència[38].

En qualsevol cas l’ofensiva per captar el boci de la despesa pública adreçada a la docència està per venir.  El capital privat estatal i el capital privat multinacional (aprovat el TTIP) preparen, amb les eines avui possibles (grups de pressió -lobbies-, unions empresarials, acords de col·laboració, planificacions de captació, repartiments implícits o explícits de sectors de l’ensenyament....), copsar, allà on emergeixi, el negoci en el futur proper. La concertada existent ara i els nous grups empresarials que es creïn configuraran les iniciatives privades que entraran en concurs del que serà  la privatització de la docència del sistema educatiu; fora de l’estat, l’entrada serà (oberta pel TTIP) les empreses o franquícies de multinacionals com Kroton[39] que impartiran docència en els diferents nivells educatius

Cal ressaltar, novament, en aquest punt, el paper de les empreses que passarien a tenir un nou negoci objectiu, que seria el de l'educació, en què impartir continguts i transmitir valors quedarien en un segon lloc, amb el risc afegit de passar, en paraules de Jesús Sánchez-Camacho[40], professor d'educació primària, d'un "sistema educatiu" a un "sistema d'adoctrinament", ja no només ideològic, sinó també empresarial. Dit això, persisteixen les preguntes òbvies: quin tipus d'empreses són les que entraran en aquesta nova realitat?, seran empreses ètiques i socialment responsables, o seran aquelles a les que valors com la igualtat els resulten aliens?. És molt possible que aquesta nova realitat estigui plena “d'efectes secundaris” com el control empresarial sobre el sistema d'educació; la pèrdua de valors educatius; la creació de centres educatius sota un model empresarial... tot això  per la manca de responsabilitat, i el desistiment dels seus deures, dels poders públics i de les institucions: la responsabilitat social de l'estat desapareix, així com la protecció d'un dret humà fonamental, el dret a la mateixa l'educació per a tothom, malgrat es pertanyi a sectors socials menys afavorits econòmicament.

Iniciatives dels propis grups econòmics.

En aquest moments són múltiples les iniciatives que duen a terme els poders econòmics en la direcció de modificar l’actual sistema educatius cap a un model que els sigui beneficiós econòmicament i, també, doctrinalment.

Podem començar per la creacions de Fundacions i Programes. Són diverses les fundacions i programes existents, amb una d’elles seràs suficient per apreciar què són i què volen. “Empieza por educar” (ExE)[41], creada el maig del 2010, aplica el model “Ensenyar és liderar”, implantat des de fa 20 anys als Estats Units (Teach for America)[42] amb notable èxit i exportat a nombrosos països. Diuen que busquen portar l'èxit a "tots els nens" independentment dels seus recursos econòmics, a través del foment de l'aprenentatge, d'aspiracions i l'accés a oportunitats. Tal com reivindica el director general de la fundació, "el professor pot tenir un paper transformador en la vida dels alumnes i per a això necessita habilitats de líder: la capacitat de fixar objectius ambiciosos, involucrar nens i pares, planificar i gestionar el recorregut establert, així com perseverança i compromís amb els resultats"[43] un discurs grandiloqüent, però sense concretar que significa, en la pràctica, cadascuna de les coses que diu. Si que es concreta en la informació que dóna la pròpia Fundació quan diu: En Empieza por Educar creemos que las habilidades que desarrolla un profesor son aplicables en distintas situaciones y sectores. Por ello, pensamos que los principios de “Enseñar es Liderar” son aplicables en cualquier situación de liderazgo y así lo demuestra el hecho de que los Participantes de nuestros programas socios hayan alcanzado posiciones de responsabilidad en muy distintos contextos. Empieza Por Educar ofrece un muy exigente Programa profesional y formativo de dos años a tiempo completo. El principal objetivo del Programa es conseguir el desarrollo de los estudiantes en las dimensiones de aprendizaje, aspiraciones y acceso a oportunidades para que puedan escoger su futuro. Para poder lograrlo, los participantes desarrollarán habilidades que les permitirán tener el máximo impacto durante y tras el Programa. És a dir, clar i ras, formar “líders” per a diferents contextos i àrees d’influència. Aquesta Fundació escull graduats universitaris o professionals brillants, els formarà i envia a fer classe a centres públics i concertats[44] com un primer pas que vol emular a Espanya l'èxit dels seus precedents en altres països (Teach for America als Estats Units o Teach first al Regne Unit, entre d'altres). La intenció és que aquests professionals “brillants” siguin capaços de causar "un impacte real" en els alumnes als quals ensenyin, proposant "objectius ambiciosos i que els nens i joves creguin que són capaços d'assolir", només falta saber quins són aquest objectius i cap a on encaminen a les persones. Durant aquesta formació esmentada els participants desenvoluparan unes capacitats pedagògiques i de direcció i un compromís amb l'educació tant si continuen després la carrera docent com si es dediquen a altres professions vinculades a la política, als negocis , o la banca. I des d'aquestes posicions, també contribuiran "a canviar l'educació", segons va dir la presidenta de la fundació, Ana Patricia Botín, avui també presidenta del Banc de Santander.

Podem seguir per iniciatives, projectes, col·laboracions... en la direcció de crear una mentalitat, una visió de la vida i del progrés, una visió de l’economia, un estat d’opinió... d’acord amb els seus valors i els seus interessos econòmics. En aquesta vessant podem trobar accions con la de La Fundació Mina, Terrassa[45], que ha destinat 82.500 euros al Programa d’Ajuts Escolars des que es va iniciar l’any 2010, donació que té contrapartida, no econòmica, però sí, generalment, en el camp de la imatge i la comunicació, associada a l’actuació o a l’entitat patrocinadora; incrementant la seva notorietat, comunicant un missatge d’empresa sensible...És evident que estem davant d’una estratègia de les corporacions de presentar-se de forma altruista (acció social), però cercant, realment, imatge, rebaixa fiscal, vendes o incidència ideològica en la població (estat d’opinió, conducta...). Una altra línia d’actuació ha estat mencionada anteriorment en l’apartat d’Educació Financera; l’aterratge de banquers i patronal (José Antonio Álvarez –Santander-, Ángel Cano –BBVA-, Jaume Guardiola –Sabadell-, José María Roldán -president de la patronal bancària)[46] en els centres educatius és una clara intenció d’influir i adoctrinar a l’alumnat en el concepte que de l’economia tenen determinats sectors socials i econòmics, Aquesta campanya, que anirà desenvolupant altres programes, es posarà en marxa al costat de la Fundació Junior Achievement[47]. La banca persegueix que els joves adquireixin educació financera, evidentment, hem d’entendre que des de l’òptica amb la qual ells volen que l’economia funcioni. Finalment, com hem vist en l’apartat “Entregar la docència a mans privades”, és precís assenyalar la seva col·laboració amb les Institucions de l’Estat afins en l’orientació d’ensenyaments com la formació professional i en substituir, en el futur, el centres educatius per les empreses.

L’acció precisa. Resistència i revertir.

La voluntat a l'hora  de fer aquest escrit no ha estat la de proposar,  ni promoure, unes propostes clares i definides  per modificar una situació. Fonamentalment ha estat treure a la llum aquesta situació de desviació de l’ensenyament en la direcció de servir a una “idea particular” del que és l’economia, de ser un element vàlid per arribar a la reflexió col·lectiva i per arribar, també, a les accions col·lectives dissenyades i dutes a terme per totes aquelles persones amb la sensibilitat i el convenciment que una altra manera de fer les coses és possible i que una altra situació, a la que existeix, és possible. Malgrat això, és impossible estar sense manifestar algunes idees que podrien ser una línia general d’actuació per al conjunt de la ciutadania.

Ens cal resistir, compartir el que sabem i revertir la situació creant nosaltres un estat d’opinió en contra d’aquest model que se’ns vol imposar; creant espais alternatius, si s’escau, dins de l’estructura; creant objecció; creant desobediència.....

No hauríem d’oblidar que amb el desistiment de responsabilitats que fan els governs, i que la despesa pública passi a mans del sector privat el finançament de l'educació deixarà de ser cosa fonamental dels Estats per passar a les famílies[48]. Pel que fa a les empreses també adquiriran un paper important en la certificació dels coneixements o habilitats, expedint els títols acadèmics com ho fan ara les entitats educatives. Els objectius de posar l’ensenyament exclusivament al servei de l’economia són: afavorir el pes del món empresarial convencional i de les noves tecnologies per als seus interessos; facilitar el concurs de la iniciativa privada en la gestió del sistema educatiu; donar un paper subsidiari al professorat en el procés educatiu de la ciutadania; implementar un currículum competencial (preparació per al mercat de treball); anul·lar la participació de la comunitat educativa en la gestió del sistema i restringir l’accés al coneixement per a determinats sectors socials. Les conseqüències poden ser nefastes: desmantellament de la qualitat de l’Ensenyament Públic, empobriment del coneixement, privació del coneixement, desigualtat i elitisme[49].


Nota:  A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.






[2] Negoci: Afer, assumpte, empresa, especialment comercial, de què s’espera obtenir avantatge, profit o beneficis (IEC).
[3] Adoctrinar: Fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions (IEC).
[4] El Govern crea el Projecte Interdepartamental de Competència Digital Docent, que definirà les competències digitals que han de tenir els docents de Catalunya
La Xunta enseñará a diseñar aplicaciones para móviles a alumnos de 5º de Primaria
Programación web, asignatura obligatoria en los colegios de Madrid
[9] LEC, DA Vint-i-cinquena. Gestió del conjunt de centres públics de la Generalitat
El Govern ha de formular les propostes legislatives necessàries per a la creació de l’instrument adequat per a aconseguir la màxima eficiència en la gestió del conjunt de centres públics de titularitat de la Generalitat i afavorir-ne la qualitat.
[10] Què és el liberalisme?
[12]   Institut d’Estudis Financers, Programa d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya, a través de professionals voluntaris, per a estudiants de 4t d’ESO, Informe final, Juny 2014( PDF).
  Entrepreneurship Teaching Note i Entrepreneurship Student’s Workbook, Rosa Domingo Calpe, Octubre de 2013.
[13] Les grans empreses creuen que és el moment de mercantilitzar l’educació pública
[14] 6 ‘apps’ i altres eines digitals que es fan un forat en l’educació
[15] 6.000 alumnes de secundària a Catalunya comencen la part pràctica de l'assignatura 'Mobilitzem la informàtica' desenvolupant apps a l'aula
[16] Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre, pàgina 25.
[17] Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre, pàgines 6 i 10.
[18] El Govern crea el Projecte Interdepartamental de Competència Digital Docent, que definirà les competències digitals que han de tenir   els docents de Catalunya
[21] El juzgado falla que la relación de los English Helpers era laboral
[22] IEC – Cultura: Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.  2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
[23] Veure Drets socials, deute i beques - escrit per Pep Barceló el mes de gener de l’any 2015.
[27] A través de un convenio Educación y la Fundación Incyde fomentan el emprendimiento entre los alumnos de FP
[28] Els grans banquers aterren als instituts per impartir educació financera
[29] Educación y la Fundación Incyde fomentan el emprendimiento entre los alumnos de FP (Murcia).
emprendimiento-entre-los-alumnos-de-fp.html
[31] Els grans banquers aterren als instituts per impartir educació financera
[32] Veure “aprenentageDISTÀNCIA”. Pep Barceló, 13/07/2013
[33] Els alumnes de batxillerat podran estudiar algunes assignatures a distància a partir del curs vinent”
www.ara.cat/societat/alumnes-batxillerat-estudiar-assignatures-distancia_0_918508289.html - ACN Barcelona
[34] La demanda de concertada comença a baixar per la crisi
[38] El juzgado reconoce que los English Helpers tenían una relación "laboral" con Educación y no eran becarios
[41] empiezaporeducar.org
[44]Joves d’èxit lluiten contra el fracàs escolar. El projecte internacional Teach for All aterra a Catalunya amb una prova pilot en quatre instituts. Diumenge, 20 de novembre del 2011 – ara-
[49] Veure “Igualtat, fractura social i ensenyament”.  Pep Barceló, gener de l’any 2015.