Sorprèn molt que sigui una administració pública, que amb
l’excusa de la crisi va eliminar la dotació per un model públic de formació
entre iguals ben valorat entre els docents, la que adopti com a propi un model
connectat estretament amb entitats financeres i empreses amb interessos en el mercat
educatiu i aliè als valors de la comunitat educativa. Després de prop de tres
anys de la seva presentació pública (abril de 2016), l’EN21 ha tractat de
reivindicar una mena de revolució educativa, segons la qual, calia fer més
atractius els processos d’ensenyament-aprenentatge, generar un canvi en la
mentalitat dels docents i establir una veritable febre per la innovació. Amb un
gran suport publicitari per part de determinats mitjans de comunicació, i una
gran campanya propagandística (no hem de menystenir que un dels seus impulsors,
Eduard Vallory és especialista en aquest àmbit, i que la fundació educativa de
La Caixa no ha estalviat mitjans econòmics), aquesta plataforma ha esdevingut
protagonista en el camp educatiu dels darrers cursos.
Ara bé, en aquest nucli impulsor, i després de dos cursos
i mig de desenvolupament, existeix encara un gran desconcert sobre exactament
en què consisteix. Emparat sota l’etiqueta “innovació”, trobem un seguit de
pràctiques pedagògiques “actives” amb més d’un segle d’antiguitat, ja presents
als centres públics molt abans de la iniciativa de EduCaixa. D’altra banda, més
enllà d’un elaborat discurs sobre la necessitat del canvi, i l’eficàcia
comunicativa de bona part dels seus difusors, persones experimentades amb una gran
capacitat retòrica en els “ted talks” amb capacitat d’emocionar el públic sense
transmetre informació rellevant, les propostes són encara inconcretes. A més,
al darrere del relat que ha proliferat a partir dels mitjans educatius i de
comunicació, hi trobem una música de fons que promouria l’adaptació acrítica
dels estudiants a les polítiques econòmiques i laborals del neoliberalisme
capitalista. De fet, la crítica social, la necessitat de treballar conjuntament
per crear una societat més justa i igualitària són clarament absents de l’EN21.
Per contra, sí és possible constatar una crida a competir dins el sistema
educatiu, una certa tendència a la segregació educativa mitjançant competència
deslleial, i el que resulta molt preocupant, que la “innovació” està servint
per avalar la política del Departament de seleccionar a dit el professorat, i
per tant, a discriminar-lo, a acabar amb la democràcia als centres i a
renunciar als seus drets laborals més bàsics.
Dos cursos i mig d’EN21 han aportat més ombres que llum
al sistema, i per tant, que un Departament que històricament ha demostrat un
menyspreu a l’ensenyament públic i massa imbuït, independentment del color
ideològic, de valors neoliberals, resulta, més que preocupant, indignant.
El SIEC va néixer amb la voluntat d’esdevenir un espai de
reflexió, discussió i aportació sobre l’educació pública, a partir d’uns valors
que entenen l’educació com a una experiència humana crucial i alhora com a un
dels pilars del benestar i de
construcció democràtica. A partir d’aquí, no ens podem estar de criticar
al Departament d’Educació per la irresponsabilitat d’assumir una política de
continguts dubtosos, sense una avaluació rigorosa, i d’una utilitat que no ha
estat contrastada. A més, considerem que, com a administració pública, no
correspon deixar una part substancial de les polítiques educatives en mans
d’entitats privades amb finalitats, més que probablement de lucre. Comminem a
la comunitat educativa a reflexionar sobre la situació.