Una prèvia fonamental: renovació pedagògica, innovació i privatització
La Renovació pedagògica és una tasca
ingent que ha fet la docència a Catalunya al llarg de la història i que
continua en l’actualitat. Fa anys,
dècades, que en els centres educatius s’experimenta, es crea, es renova i
generen pràctiques educatives a partir de cada realitat, de cada necessitat,
amb l’esforç compartit i la cooperació entre companys i companyes. La renovació
pedagògica ha estat, i està, unida a la defensa de l'escola pública, amb una
especial preocupació per arribar a les classes més desafavorides i està molt
lligada, no només a la metodologia, sinó també a les qüestions socials: formar
ciutadania lliure, reflexiva, crítica i capaç de transformar la societat.
La Innovació és introduir alguna
cosa nova, i aquest mot ha pres una gran volada en el món empresarial, i
d’aquest a altres d’àmbits, però en el món empresarial el seu significat s’ha
concretat d’un mode particular que molt bé han definit economistes i sociòlegs:
“l'empresari busca, per mitjà de la innovació, entrar en els mercats existents
o en nous mercats, creant la pròpia demanda.". Així doncs, la innovació és
inseparable de la competència, s'innova per competir millor. Indubtablement
quan és fa servir aquest mot en el món educatiu s’està traslladant els
conceptes de venda/beneficis i de competència que s’aporta des de l’àmbit
empresarial.
La Privatització és donar al sector
privat de la economia una activitat o una empresa de propietat pública. Fins
ara podem dir que aquesta privatització de l’ensenyament públic ha consistit en
l’externalització de serveis que donaven suport al sistema (CRPs/formació,
Consorci....); en l’entrada d’empreses privades per a la prestació de nous
serveis complementaris (vetlladores...); en l’augment de concerts amb centres
privats; en concertar estudis post-obligatoris; en la promoció d’aprenentatge a
distància... Paral·lelament s’ha seguit una política de desmantellament de
l’educació pública amb l’objectiu d’acabar o damnificar la seva qualitat
(retallada de: subvencions, despesa de funcionament dels centres, programa 1x1,
plantilles; menys personal de suport; no cobriment de baixes; augment de
ràtios; supressió de grups i de centres; no construir de nous centres i
continuar amb els barracots; contractes per hores en interinatges i
substitucions...).
Les “noves formes” i la privatització.
Es presenta unes “noves formes” amb
una retòrica insistent en el “canvi i en l’adaptació als nous temps”; es limita a proclamar la necessitat d'un
canvi sense indicar ni per què, ni cap a on. La necessitat d'una revolució en
l'àmbit de l'educació es dóna per fet centrant-se més en definir els agents del
canvi que els horitzons d'aquest. Aquestes noves formes tenen especial interès
en la innovació. Però aquesta “innovació” no parteix de la recerca educativa,
sinó d’aplicar una metodologia concreta; una metodologia que no és nova, que ja
s’havien dut a terme a molts centres i s’han deixat de fer perquè no era el més
eficient en l’entorn que es volia aplicar o perquè les condicions no ho
permetien (nombre d’alumnes, els espaïs no eren els apropiats per algunes
d’aquestes pràctiques, la normativa feia difícil canviar molts paràmetres, les
avaluacions externes no acabaven de quadrar amb les noves metodologies per a
l’aprenentatge adaptades a una realitat concreta...). La presentació d’aquesta
“innovació” es fa amb el que en llengua anglesa s’ha batejat com a “Branding”,
fórmula actual del més pur mercantilisme; es tracta no de vendre un producte,
sinó més aviat fer de la “marca” el producte, aconseguir que sigui el nom qui
acumuli el valor. En aquest sentit es presenta una marca atractiva, que motivi
i il·lusioni, acompanyada d’una forta estratègia comunicativa.
Però aquestes “noves formes”
impliquen transferir al sector privat una activitat de la que és responsable
l’Estat (Fundacions i empreses, utilitzant la filantropia, estan ocupant espais
abans naturals de les administracions públiques). L’Administració de l’Estat es
retira i deixa les seves responsabilitats en mans d'entitats privades en el més
pur desistiment com a administració i també suposa posar l’ensenyament públic
com un producte a l’abast de consumidors. D’altra banda té una dimensió de
col·laboració en la transformació, des de l’àmbit educatiu, del pensament i de
la conducta de la societat com veurem més endavant.
Avui, gran part del negoci privat és
perceptible per a tothom. Els centres han estat abastats de material i en
especial, i profusament, de material informàtic amb assessorament, amb
iniciatives diverses i amb tot un entramat de recursos, abocant una ingent
quantitat de diners públics per aquest sector de l’empresa privada. Només cal
observar el procés hagut, en l’equipament informàtic dels centres, en els
darrers deu anys. Una altra via de negoci ha estat “externalitzar” serveis
complementaris per als centres, és a dir, per a l’ensenyament. Aquesta ha estat
una forma eufemística de presentar a l’opinió pública la privatització de
l’assessorament psicopedagògic o el reforç de l’atenció a determinats nivells
educatius que ho requereixen.
Ara es pretén ampliar aquesta via de
negoci. Prova fefaent és les possibilitats que vol obrir el TTIP (Tractat de
lliure comerç i inversió entre els EEUU i la UE) per a l’entrada d’inversions estrangeres, la
instal·lació d’empreses o franquícies de multinacionals, la relaxació de la
normativa regulatòria del sector (sobretot en la creació de centres i de
metodologies) i per protegir les inversions de les multinacionals de possibles
lleis dels governs que vagin en contra dels seus interessos. Exemples de qui
està esperant el TTIP són corporacions com Kroton o Pearson , la primera per impartir docència
i la segona en l’àmbit dels serveis complementaris (proves, avaluacions,
exàmens....).Com s’ha esmentat el TTIP facilita l’entrada i concurs en el
procés de privatització de l’ensenyament (donar la docència) a corporacions
multinacionals com Graham Holdings
(Kaplan ) o Kroton, abans mencionada, en aquells sectors que puguin fer
negoci, juntament amb la concertada existent i els nous grups empresarials que
es creïn. Serà la gran oportunitat de la iniciativa privada de sostreure
recursos públics destinats a l’ensenyament públic; el dolç és llaminer.
Una altra estratègia de negoci,
encara no abordada però no descartada, és la gestió del sistema educatiu. La
complexitat de la comesa i el possible rebuig social, encara no atrau una acció
en aquest sentit i més quan la iniciativa privada encara veu altres negocis més
factibles en el món educatiu. Però provatures i experimentacions es fan com la
del Consorci Educatiu de Barcelona ciutat, en aquest moment gestionat
conjuntament entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, però que pot ser
un primer pas cap a l’externalització/privatització per part de la Generalitat.
És més, el marc legal ho està propiciat com és la Disposició Addicional 25 de la LEC. En un futur proper no podem
descartar que empreses, existents o noves, comencin a gestionar el sistema en
un determinat àmbit o sector, i, en una fase posterior, es produeixi una gestió
global externalitzada/privatitzada.
Igualment són les pròpies
administracions educatives actuals, i els partits que les sustenten, les que avui
estan modelant el sistema perquè pugui ser atractiu per a la iniciativa privada
(Consorci, IOC, UOC, decret d’autonomia, decret de direccions, decret de
plantilles....). Les mesures i els canvis que implementen les administracions
representen una veritable involució, un retorn a altres èpoques, on
“professionalització” o “eficàcia” no pot amagar que es tracta de convertir
l’ensenyament públic en una estructura autocràtica amb l'establiment d'un
sistema jeràrquic de gestió dels
centres, el sotmetiment del professorat, la destrucció del treball cooperatiu,
el foment de la competitivitat entre el professorat i una provisió de llocs de
treball totalment discrecional. S’obre la porta a la corrupció i el nepotisme,
i, es fa entrar en els centres educatius els favoritismes, els premis a la
fidelitat i els càstigs a la dissidència; tot molt en línia del funcionament de
l’empresa privada per facilitar, en el futur, la gestió total o parcial dels
centres i del sistema.
El procés privatitzador al voltant
de la “innovació” està profusament promogut. Alguns exemples de suport o de
comercialització de serveis s’ofereixen des de la Fundació Comença per Educar (del
Banc Santander), la Fundació Telefónica, EduCaixa (l'Obra Social "la
Caixa"), CINAIC, AulaPlaneta, Fundació Promet, Fundació Amancio Ortega,
Fundació Varkey, AltSchool,, Escola Nova 21, Fundació Jaume Bofill, Universitat
Oberta de Catalunya (UOC), Escoles Catòliques, Design for Change, CETEI
(Escoles Jesuïtes Educació), Institut d'Innovació en Negocis Educatius, Inno
basque...es pot seguir cercant per Internet. Altres exemples els trobem en els
que es presenten com “innovadors” implementant docència com ho fan Ashoka, fundació filantròpica originària dels
EUA i amb presència en més de 60 països posa avui el focus en l'educació amb
els seus "Escoles Changemakers" que s'estan estenent amb rapidesa per
l'Estat Espanyol; una altra United Way aterra a Espanya focalitzant les seves
propostes en el sector educatiu. El lema "Treballem per l'èxit
escolar" encapçala la seva web.
L’ensenyament a distància, presentat
com “la gran innovació” per a l’ensenyament, obre una via més a la
privatització, ara i, sobretot, en un futur proper. Actualment s’està
experimentant amb mètodes i projectes sobre l’ensenyament semipresencial (en
anglès: Blended Learning o B-Learning; aprenentatge barrejat) que és
l’aprenentatge facilitat a través de la combinació de diferents mètodes
d'impartició a través de l’ús de recursos virtuals i físics, barrejats. Un
exemple podria ser l’aprenentatge a classe agregant una presència virtual en
una web (l’aprenentatge semipresencial implica activitats presencials i
virtuals) o també podria ser un exemple el programa Sòcrates de la Unió Europea
finança en l’actualitat el desenvolupament de cursos semipresencials en nou
idiomes europeus. Aquesta modalitat d’ensenyament a distància es converteix en
una eina també per a la concertada, pot fer-ne ús; és una clara subvenció a la
iniciativa privada i és una eina imprescindible per allò que anomenen “la
formació al llarg de la vida” que precisa la població per estar en el futur
mercat laboral, és a dir, la mà d’obra flexible que necessiten les empreses.
Presentades com a “innovació” d’un
suposat “suport a l’ensenyament”, existeixen iniciatives dels propis grups
econòmics en àmbits educatius (fundacions i programes) que haurien de ser
realitzades per l’Administració. Amb una d’aquestes seràs suficient per
apreciar què són i què volen. “Empieza por educar” (ExE), creada el maig del
2010, aplica el model “Ensenyar és liderar”, implantat des de fa 20 anys als
Estats Units (Teach for America) amb
notable èxit i exportat a nombrosos països. Diuen que busquen portar l'èxit a
"tots els nens" independentment dels seus recursos econòmics, a
través del foment de l'aprenentatge, d'aspiracions i l'accés a oportunitats.
Tota aquesta deriva cap a la
privatització sota la suposada “innovació” no significa altra cosa que mossegar
el “pastis econòmic de la despesa pública” en favor de la butxaca privada
(venda de productes, subministració de serveis, entrada d’empreses
multinacionals al país....) o bé la utilització del món educatiu per a altres
fins. Un exemple el podem trobar en La Fundació Mina de Terrassa que ha destinat
82.500 euros al Programa d’Ajuts Escolars des que es va iniciar l’any 2010,
donació que té contrapartida, no econòmica, però sí, generalment, en el camp de
la imatge i la comunicació, associada a l’actuació de l’entitat patrocinadora,
incrementant la seva notorietat i donant un missatge d’empresa “sensible”. És
evident, estem davant d’una estratègia de les corporacions per presentar-se de
forma altruista (acció social), però cercant, realment, imatge, rebaixa fiscal,
potenciar vendes o incidència ideològica en la població (estat d’opinió,
conducta...).
Canviar el pensament per canviar les conductes
Aquestes iniciatives, projectes,
col·laboracions... van en la direcció de crear una mentalitat, una visió de la
vida i del progrés, una visió de l’economia, un estat d’opinió... d’acord amb
uns valors i uns interessos econòmics. En aquesta vessant podem trobar accions
con l’aterratge de banquers i patronal (José Antonio Álvarez –Santander-, Ángel
Cano –BBVA-, Jaume Guardiola –Sabadell-, José María Roldán -president de la
patronal bancària) en els centres
educatius perquè l’alumnat adquireixi “Educació Financera” com “innovació i suport dels aprenentatges que
s’han de tenir en el món actual” que és una clara intenció d’influir i
adoctrinar a l’alumnat en el concepte que de l’economia tenen determinats
sectors socials i econòmics, La banca persegueix que els joves adquireixin
educació financera, evidentment, hem d’entendre que des de l’òptica amb la qual
ells volen que l’economia funcioni. La filantropia en aquest desmesurat interès
per l'educació, a més del rentat de cara, té una estratègia doble de
penetració: diners i canvi del sentit comú, de la conducta. Comença per Educar,
Educa Endesa, Ashoka, United Way... són exemples clars de les múltiples
perspectives i dimensions de la privatització que ens amaga la “innovació” que
ens presenten.
Paral·lelament s’indueix i s’aboca
el sistema públic a un funcionament vertical preludi perquè els centres
funcionin com a empreses privades. Les noves innovacions, ens diuen, necessiten
d’un lideratge fort i d’un projecte de centre propi. Això vol dir donar suport
a la gestió vertical, en què les direccions tenen el poder d’implantar
projectes de centre i d’escollir el professorat que creguin convenient. On
queda la democràcia i la participació?, on queda la diversitat si tots els
centres han d’innovar tal com ho fan aquests vint-i-sis centres?, on queda la
diversitat pedagògica i la iniciativa dels docents?. on queden els criteris
objectius de selecció de professorat?, per què, per innovar, és necessari
implantar una gestió forta (vertical)?. Cal renovar i millorar, però cal fer-ho
amb recursos, amb democràcia, sense privatitzacions, sense bancs ni empreses, a
tots els centres i a poc a poc, sense imposicions ni subterfugis; Caldria
recordar que el període en què més es va renovar a Catalunya, després de la
dictadura, va ser precisament el període en què es va abolir el cos de
directors i es va democratitzar la gestió.
L’ús de mitjans de comunicació. Que
diaris de grans tirades, i altres mitjans, dediquin seccions senceres a
presentar “nous models educatius”, o que informatius de grans cadenes de
televisió emetin notícies sobre aquests “nous paradigmes” o com les xarxes
socials s'omplen de "gurus" educatius amb comportament de telepredicadors
s'ha convertit en "normalitat". Aquesta pluja costant sobre la
“innovació” i el funcionament del sistema educatiu, de les mateixes idees,
d’interpretacions particulars, de tòpics, de dogmes (no provats), de mitges
veritats i mentides calen en el pensament de les persones fins a donar-les com
a naturals la qual cosa fa modificar la seva conducta (comportament,
decisions...).
Amb aquesta “innovació” és vol
modificar la percepció de les persones i els valors que tinguin. Es tracta de
treure l’interès pel contingut de les coses (p.e. si és realment aquesta
innovació la que beneficia el procés educatiu integral) i apreciar el continent
de les coses com el seu valor (p.e. el Branding d’Escola Nova21). Igualment
empeny el professorat cap a aquesta “innovació” suposadament moderna,
progressista i professional perquè el condueix a un comportament que beneficia
els interessos privatitzadors i mercantilistes. En definitiva es tracta, també,
de crear un nou subjecte que assumeix com a per lògic un sistema socials i
econòmic en el qual la privatització o el funcionament privat és el “normal”.
Incidència en el sistema educatiu i en la societat
Aquesta “innovació” se sosté amb el
“Branding”, com s’ha esmentat, i no parteix de la recerca educativa, ni dels entorns
on s’han d’aplicar, ni de la necessària flexibilitat metodològica que precisen
els diferents entorns. Aquesta superficialitat, conscient i cercada, implica
una greu pèrdua de la qualitat que precisa el sistema públic en l’àmbit de la
renovació pedagògica. Una renovació pedagògica de qualitat suposa aconseguir
l’èxit educatiu de tot l’alumnat.
Aquesta “innovació” presentada com a
“low cost” fa que la inversió pública es
retiri o no s’adreci directament a la
població, fonamentalment a la més desprotegida (els sectors socials més
desafavorits), i, es desmantelli l’estat del benestar per a tota la població
augmentant, o perpetuant, les diferències socials. En qualsevol cas el diner
públic passa a mans privades sense una millora real del benefici per al conjunt
de la societat.
Aquesta “innovació” pretén fragmentar
el sistema públic (centres “innovadors” i centres que no ho són) i la visió i
el treball conjunt i cooperatiu del professorat. La individualització i
l’aïllament divideix força i aquest factor impedeix qualsevol estructura potent
sobre la qual ha de descansar la instrucció, la formació, l’educació... que
precisa la nostra societat.
Aquesta “innovació” s’alinea amb les
polítiques europees i mundials de penetració de les empreses privades, sobretot
multinacionals, en el món educatiu. El sector privat vetlla pels seus
interessos en primer lloc i no considera cap visió social, solidària o eficient
per al conjunt, això comporta la desprotecció d’amplis sectors de la població
si l’Estat no fa una intervenció de discriminació positiva en favor d’aquests.
