by Pau Bori
Rosa
Guachamín és una jove equatoriana que viu a Catalunya. Des que va arribar al
nostre país, ha treballat en molts llocs diferents, sobretot en l’àmbit de
l’hostaleria. En quedar-se sense feina, va fer un curs de formació ocupacional
d’auxiliar de geriatria. Sol ser una feina no gaire ben remunerada i, de
vegades, sense contracte. Rosa, però, ha tingut sort. En un geriàtric li han
ofert un bon contracte. Ara està pensant en demanar una hipoteca bancària per
adquirir un pis en propietat a l’Hospitalet de Llobregat.
Rosa
Guachamín podria ser una jove llatinoamericana de carn i ossos, però en
realitat és un dels personatges de Passos, un llibre de text de català per a no
catalanoparlants adults. Protagonitza una unitat titulada Ens casem amb la
hipoteca. S’hi explica que Rosa, després d’haver trobat una feina més o menys
segura, vol comprar-se un pis. I l’única manera d’aconseguir-ho, com el llibre
explica, és demanar un crèdit al banc. Abans d’entrar en la qüestió més complexa de les hipoteques, es
proposen primer una sèrie d’exercicis per familiaritzar els nouvinguts amb la
banca, a través de preguntes sobre com obrir un compte corrent o la diferència
entre una targeta de crèdit i una de dèbit. La tasca final de la unitat
consisteix en ajudar Rosa amb la hipoteca. Es demana als alumnes decidir quin
pis hauria de comprar i fer el seu càlcul hipotecari. Al llibre no coneixem el
final de la història de Rosa. En canvi, sí que el sabem per a molts casos similars
en la vida real. Milers de persones han perdut la seva casa en quedar-se sense
feina i no poder pagar la hipoteca. I molts d’aquests desnonats són, com Rosa,
immigrants de classe baixa.
Els
llibres de text de català no només mostren als nouvinguts com demanar una
hipoteca, sinó que també els ensenyen a muntar una empresa. A Català Elemental,
per exemple, hi ha una unitat consistent en dissenyar un projecte d’empresa.
Els estudiants primer aprenen les característiques d’un emprenedor. Després,
pensen una idea per a un negoci i, al final, elaboren el pla de l’empresa.
Aquest exemple de cultura empresarial i el de la hipoteca de Rosa són casos
paradigmàtics del plantejament dels llibres de text de català actuals per a
nouvinguts adults. S’hi construeix una visió del món centrada en èxits
personals i professionals, consumisme, vides felices i viatges. És un contingut
molt similar al dels llibres globals d’anglès com a llengua estrangera. ¿Amb
quina finalitat, aleshores, ensenyem català als nouvinguts? Si ens haguéssim de
guiar només pels materials didàctics, una possible resposta seria per
convertir-los en subjectes neoliberals dins una societat capitalista
idealitzada.
El
neoliberalisme, doncs, no existeix només com a una política econòmica que guia
l’organització dels estats, el comerç i l’economia. Ha penetrat en totes les
esferes de les nostres vides. Afecta la manera com treballem, com consumim i,
fins i tot, com ens presentem a nosaltres mateixos, com ens relacionem amb els
altres i com ensenyem la nostra llengua. El neoliberalisme promou una visió de
la persona en tant que consumidor. Instaura la competència com a norma
d’organització social. D’aquesta manera, hom s’ha de concebre com a una
microempresa individual i actuar d’acord amb els principis empresarials
d’eficiència, competitivitat i flexibilitat. Es tracta, en definitiva, d’un
ésser humà extremadament individualista que no espera res a canvi de la
societat on viu. Caldria preguntar-nos si l’ensenyament del català als
nouvinguts ha de promoure també aquest projecte de societat. O si, per contra,
caldria reorientar l’ensenyament del català, i l’educació en general, perquè no
fossin còmplices del manteniment de les relacions de poder i desigualtat
existents en les societats capitalistes.
Per
aconseguir-ho, el primer pas seria la presa de consciència que l’educació està
determinada per un context polític i econòmic molt més ampli. En segon lloc,
hauríem de replantejar els objectius instrumentals i mercantilistes de les
polítiques educatives actuals, centrades en l’entrenament de competències, per
recuperar una educació que ensenyi continguts, a reflexionar-hi, i a formar
judicis propis. No serà, però, una tasca fàcil. L’educació difícilment es pot
separar de formar el tipus de persones que el sistema econòmic requereix en
cada període històric. Caldrà, doncs, convèncer-nos a nosaltres mateixos i al
nostre entorn que el lliure mercat no és una part constituent de la naturalesa
humana. És un odre construït pels humans i, com a tal, es pot destruir i reemplaçar
per un altre sistema. Perquè, al cap i a la fi, un altre món sí que és
possible.
