30/4/20

La captivitat ideològica de les noves tecnologies


by Pep Barceló

El discurs dominant i la tecnologia

Comunament es defineix la tecnologia com els coneixements, desenvolupaments tècnics o pràctiques que ajuden a millorar la vida de les persones. Així doncs, la tecnologia serveix per resoldre de manera més efectiva, ràpida i eficient alguns dels problemes que dia a dia es presenten creant instruments, estris i coneixements que permeten modificar favorablement l’entorn o adaptar-se a ell.

Hi ha un discurs dominant que lloa les noves tecnologies perquè diu que donen un accés més ràpid a la informació i a fonts de coneixement, estimula la innovació, facilita la comunicació, contribueix a l'eficiència dels sectors productius, simplifica tasques (laborals, domèstics ...), afavoreix l'emprenedoria, augmenta les opcions d'entreteniment, facilita l'accés a l'educació, donen capacitat als nostres fills per adaptar-se a entorns canviants... i augura que les noves tecnologies que estan sorgint canviaran el món: ulleres de Google, impressores en 3D, jocs de realitat virtual, el seguiment ocular o eye tracking, el cotxe sense conductor...

El discurs dominant mostra una gran fe en aquestes noves tecnologies perquè diu que tenen un caràcter procedimental que no et compromet amb una agenda institucional determinada o amb un programa polític, sinó que estableix una sèrie de procediments tècnics a través dels quals sortiran resultats correctes que cadascú podrà dotar dels continguts que desitgi; les tecnologies són asèptiques no hi ha intencionalitat particular són un bé per a la humanitat.


La tecnologia en la societat actual

La tecnologia no és dolenta. Si saps el que vols fer a la vida, potser
t'ajudi a obtenir-lo. Però si no ho saps, a la tecnologia li serà facilíssim
modelar els teus objectius per tu i prendre el control de la teva vida.
Sobretot perquè la tecnologia és cada vegada més sofisticada a l'hora
d'entendre els humans, pel que pots veure't servint-la cada vegada més,
en lloc que ella et serveixi. Has vist a aquests zombis que vaguen pels
carrers amb la cara enganxada a seus telèfons intel·ligents?
Creus que controlen la tecnologia, o que aquesta els controla a ells?

Yuval Noah Harari (20 lliçons per al segle XXI).

Avui, en general, quan parlem de noves tecnologies sovint només parlem de telèfons mòbils, ordinadors, videoconferències... que funcionen  com un gran solucionador de problemes, fins i tot de l’educació, l’ecologia o la democràcia. Sobreestimem la capacitat real de les tecnologies per oferir solucions a tot quan, certament, moltes de les situacions problemàtiques amb les quals ens enfrontem  requereixen un altre tipus de mesures.

Tanmateix parlem molt poc de les amenaces i perills a la llibertat i la privacitat, del control sobre nosaltres d’uns quants agents tecnològics, de la dependència que ens crea unes noves tecnologies completament hermètiques que no es podem manipular, personalitzar totalment o arranjar. No s’és conscient que qualsevol de les nostres dades que apareixen en el cens, enquestes, formularis, Web... poden utilitzar-se per a diferents fins i amb diferents propòsits; la dimensió del desenvolupament que està prenent les noves tecnologies digitals ens sobrepassa, fins i tot,  quan creiem que tot “és gratis”, perquè realment ho paguem amb la informació que voluntària o involuntàriament proporcionem.

És precís que la pròpia societat reflexionem sobre la importància, la consistència i l’eficàcia real per a les persones de nous enginys i pràctiques basades en la nova tecnologia. Es podria posar com exemple el magnificat “Big data” capaç d’anticipar on hi haurà accidents, però no et dirà com evitar-los. Finalment es podria concloure dient que potser bona part de la tecnologia avui està plena d’incerteses o intencions no dites.


La Ideologia i les noves tecnologies
              
La veu que sentim en el nostre cap mai va ser digna de confiança, perquè
sempre reflectia la propaganda de l'Estat, el rentat ideològic del cervell
amb la publicitat comercial, per no esmentar els virus bioquímics.
A mesura que la biotecnologia i l'aprenentatge automàtic millorin, serà
més fàcil manipular les emocions i els desitjos més íntims de la gent, i
resultarà més perillós que mai seguir simplement el nostre cor.
Quan Coca-Cola, Amazon, Baidu o el govern sàpiguen com tirar dels
fils del nostre cor i prémer els botons del nostre cervell, ¿podràs
seguir apreciant la diferència entre el teu jo i els seus experts en màrqueting?
Per tenir èxit en una tasca tan aclaparadora hauràs d’esforçar molt en
conèixer millor el teu sistema operatiu. Per saber què ets i què vols de la
vida. Aquest és, per descomptat, el consell més antic del llibre: coneix-te a tu
mateix. Durant milers d'anys, filòsofs i profetes han animat a la gent a
que es conegués a si mateixa. Però aquest consell mai va ser més urgent que en
el segle XXI, perquè, a diferència del que passava en l'època de Lao-Tse o
de Sòcrates, ara tens una competència seriosa. Coca-Cola, Amazon, Baidu
i el govern s'afanyen a piratejar-te, a hackejar-te. No a hackejar el teu telèfon
intel·ligent, ni el teu ordinador ni el teu compte bancari: estan immersos en una
carrera per hackear-te a tu i al teu sistema operatiu orgànic. potser hagis
sentit que vivim en l'època de hackejar ordinadors, però això tot just és una
part de la veritat. En realitat, vivim en l'època de hackejar a humans.
Ara mateix els algoritmes t'estan observant. Observen on vas,
què compres, amb qui et veus. Aviat supervisaran tots els teus passos, el teu
respiració, els batecs del teu cor. Per arribar a conèixer-te cada vegada millor,
es basen en macrodades i en l'aprenentatge automàtic. I quan aquests
algoritmes et coneguin millor del que et coneixes tu, aconseguiran controlar-te i
manipular-te, i tu poc podràs fer al respecte. Viuràs en Matrix, o a El
show de Truman. A la fi, es tracta d'una qüestió empírica senzilla: si els
algoritmes entenen de veritat el que passa dins teu millor que tu
mateix, l'autoritat passarà a ells.
Per descomptat, podries ser perfectament feliç cedint tota l'autoritat als algoritmes
i confiant en ells perquè decideixin per tu i per la resta del
món. Si és així, limita't a relaxar-te i a gaudir del viatge. No cal
que facis res: els algoritmes s'encarregaran de tot. Si, en canvi, vols
conservar cert control de la teva existència personal i del futur de la vida,
hauràs de córrer més de pressa que els algoritmes, més que Amazon i el
govern, i aconseguir conèixer-te a tu mateix abans que ho facin ells. Per
córrer de pressa, no portis amb tu molt equipatge.

Yuval Noah Harari (20 lliçons per al segle XXI).

Cal distingir que una cosa és la tecnologia com a eina i una altra cosa és que una ideologia, que no és més que una visió de la realitat, faci una interpretació de l’ús que s’ha de fer amb la tecnologia. Pot haver una altra ideologia que faci un interpretació diferent.

Darrera dels usos de l’actual nova tecnologia podem veure l’interès pels guanys econòmics, una inoculació d’un individualisme exacerbat i una promoció de la responsabilitat particular en llaurar-se un futur des del punt de vista econòmic; això és el producte d’una visó de com ha de ser la realitat, és a dir, d’una ideologia.

El guany econòmic dels grans capitals. Les grans corporacions tecnològiques, ja sigui com a negoci directe o mitjançant accions filantròpiques, estan envaint els sistemes educatius, sovint consentides o recolzades per les administracions públiques, imposant les seves eines i visions de món. Podem veure com la anomenada  EdTech (tecnologia educativa), és dels sectors tecnològics més pròspers. Entre 2010 a 2017 es van invertir més de 2.000 milions de dòlars en companyies de tecnologia educativa per a l’educació obligatòria. Aquesta inversió, en vista als beneficis, es fonamenta en les noves possibilitats per a l’educació i en la difusió de la idea que l’ensenyament ha quedat inadequat per respondre als reptes de la societat actual, forçament tecnificada. Això no ha començat ara. A partir dels anys setanta va començar en diferents països aquest aterratge de les noves tecnologies (p-e.: Development Programme in Computer Assisted Learning a Anglaterra) sense la necessitat immediata, per part de les escoles, d'introduir ordinadors i el seu ús no va millorat cap dels ensenyaments en les quals es van utilitzar; només van millorar les comptes de les companyies informàtiques. Des de llavors, en pràcticament tots els països, han proliferat les polítiques públiques d'introducció de les noves tecnologies en els centres o les iniciatives promogudes, de manera filantròpica, com la impulsada en el seu dia per la Fundació Bill i Melinda Gates, considerada de fracàs educatiu o les directament econocimicista com la Samsung Smart Class. A més dels beneficis, cal tenir en compte la seva visió tecnocràtica de l'educació i l'enorme quantitat de dades que estan obtenint gratuïtament dels estudiants.

En la mateixa línia del negoci hi ha empreses que han detectat que en el sector educatiu es pot abaratir costos a través de substituir docents per algoritmes; vendre dispositius, continguts, programari, mobiliari...; crear un relat de màrqueting pedagògic i influenciar el sistema educatiu. Així apareixen les escoles tipus “Start-up”, és a dir, centres educatius sencers que, amb l'excusa de la renovació pedagògica, parlen de canviar-ho tot i aconsegueixen grans quantitats d’ingressos econòmics.

La promoció de l’individualisme. Amb aquest procés de digitalització s’ha unit a una “individualització extrema” de les persones, en tots els àmbits, que fan coses, que manegen les noves tecnologies per al seu ús i profit individual del qual cadascú n’és responsable. Es fa de costat a siguin quines siguin les condicions socials, econòmiques, culturals.. del sistema en el qual estem inserits, ni es parla de possibles accions per millorar-lo, ni es creen condicions perquè les persones compartim visions consensuades per a canvis convenients.

El futur econòmic de les persones. Amb la creació de suposats valors com “l’esperit emprenedoria!”, l’emprenedoria, ser l’empresari d’un mateix, ser autònom... es cerca la dependència que implica el aïllament, la solitud, la feblesa de les persones; es cerca la desaparició de centres de socialització que limitaven “el mercat” (educació, família, entorn, cultura...). En el terreny laboral es pretén imposar la lògica de la competència per al funcionament del treball i de l’economia; disfressar les dades de l'atur en la població; i la desaparició del pes dels sindicats en la negociació de les condicions de treball.


L’efecte de les noves tecnologies en l’àmbit educatiu

L’ús de les noves tecnologies en l’àmbit educatiu s’argumenta dient que s'aprofita més el temps lectiu; s’incrementa la motivació de l’alumnat; s’aconsegueix la immediatesa de l'accés als recursos i a la feina feta; s’ augmenta l'autonomia de l’alumnat en el seu propi aprenentatge; i s’agilitza la comunicació entre tota la comunitat educativa. S’Insisteix en el seu caràcter procedimental que no et compromet amb una agenda institucional determinada o amb un programa polític, sinó que estableix una sèrie de procediments tècnics que et donaran uns  resultats correctes que cadascú podrà dotar dels continguts que desitgi.

Però cal dir que aquesta aplicació de les noves tecnologies comporta possibles seriosos perills:

La confusió entre informació i coneixement. Un error greu en l’educació és confondre la informació amb el coneixement perquè es perverteix el saber. Informar recull, bàsicament, la significació de “donar notícia de...” i està subjecte al mode i a la intenció amb la qual es fa, per la qual cosa precisa o és plausible la seva comprovació i/o anàlisi. El coneixement té una significació de “tenir una idea el més completa de les coses i les persones, d’experimentació, de discernir, de tenir consciència dels actes i dels fets, de pros i contres, d'examen i identificació acurada de qualsevol element constituent”; aquest conjunt dóna el saber, és a dir, la coneixença completar, la verificació, l’anàlisi, la crítica i l’assimilació del que s’aprèn per la informació que es té.

La creació d’una nova ignorància, d’un nou analfabetisme. Les noves tecnologies s’han vinculat prioritàriament a la informació i aquesta, com s’ha esmentat, no pot confondre’s amb el coneixement. Fa gairebé 2000 anys el filòsof xinès Confuci havia dit "El veritable coneixement és conèixer l'abast de la nostra ignorància"; la dita pot estar més vigent que mai en una època en què la tecnologia dóna lloc a una era en la que, fins i tot, s’estudia com es fabrica, per a la població, la ignorància del perdut, de l’oblidat i de l’ignorat. Sempre ha existit la creació de fets falsos; tractar de convèncer de l'existència d'un fet inexistent; donar un nou significat a un mot; fragmentar la veritat; donar una visió parcial o esbiaixada de fets o realitats... però les noves tecnologies són un canal de distribució massiva que facilita la seva propagació i potència el seu efecte. Si la persona no coneix l’abast de la seva ignorància fàcilment pot caure en la radicalització, la polarització i l'absència d'empatia; tot just per un nou mode d’analfabetisme.

Un efecte d’incidència important en l’educació també és l’excés d’informació que les noves tecnologies abasten i que exigiria  un temps, un saber i una capacitat de reflexió per esbrinar la seva veracitat i vàlua, a més d’una capacitat d'atenció i d’estudi, d’avaluació, que es veu reduïda per la sobrecàrrega d'informació en línia. Actualment, però, l’Administració menysprea, no valora, aquesta situació i ens diu que el sistema educatiu ha de passar de “les TIC a les TAC”, és a dir, que del que es tracta és que els aprenentatge estiguin mediats per les tecnologies de la informació i la comunicació (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre); no es tracta d’utilitzar les noves tecnologies per recolzar els continguts o per vehicular-ne, es tracta de canviar la metodologia de com hem d’ensenyar. Les experiències realitzades en altres països d’aquest model (EEUU, Suècia, França, Regne Unit...) han mostrat les febleses i contraindicacions (fallades de les eines, continguts limitats i superficials, dispersió i desorientació de l’alumnat, treball individual), i, no s’ha elevat el nivell de coneixement.

També caldria preguntar-se  si no ens estarem equivocant construint una “societat CLIC”,  tot en un clic, on  infants i joves creuen que s’ha d’obtenir el resultat que sigui. Cada cop la seva ment s’allunya més de conèixer que tot té un procés i s’acosta més a que, de manera màgica, ha d’haver un resultat i ja està; ni observen els processos, ni els coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova mena d’ignorància està apareixent. En una societat d’aquesta mena s’elimina l’experimentació, els dubtes, la curiositat. la confrontació d’idees... tot allò que condueix als sabers i ens allunya de la ignorància i l’analfabetisme.

El sorgiment d’una innovació enganyifa. L’anomenada “nova innovació” es presenta, en certa manera, com a causa o conseqüència de les noves tecnologies i com a una gran aportació d’aquestes al món de l’educació. Avui a les escoles està molt esteses les idees relacionades amb la innovació amb tecnologia (molt professorat parla de tecnologia a l'aula). Però, d'altra banda, hi ha hagut un augment de metodologies prefabricades, que vénen en kits tan prefabricades com els llibres de text, ara en forma de programari, amb la càrrega ideològica de l’autoria, estem en les mateixes. Aquestes idees d'innovació educativa venen de la mà de fundacions, corporacions, empreses, amb o sense ànim de lucre, bé per a l'elaboració d'eines o per a la creació de xarxes de professorat; no es tracta només de grans corporacions, sinó d'entitats de tota mena que creen recursos, organitzen plans de formació... sempre amb TIC perquè aquestes són neutres i ens permeten que la nostra feina sigui eficient. Cap anàlisis crític del seu ús.

L'augment d'una dinàmica segregadora. En els darrers anys, tenint en compte els grans dilemes que afronta l’educació, de l’únic que s’ha parlat és de tecnologia, de les pissarres digitals o de donar un ordinador a cada nen, però no de la dinàmica segregadora que s’introdueix al sistema educatiu. La desigualtat en l’accés a les noves tecnologies entre l’alumnat és obvi en funció de les possibilitats economicosocials de les famílies i això comporta un augment de la distància que pot existir entre l’alumnat.

Un gir en la direcció que ha de tenir l’educació. L’educació té molt a veure amb la socialització de les persones. Aquesta socialització exigeix una educació, en tots els aspectes, d’infants i joves si volem una societat cohesionada, responsable i justa. Per aquesta raó l’educació no pot obviar les facultats físiques, morals, artístiques, i intel·lectuals de les persones i ha de transmetre coneixements, actituds, valors i cultura, és a dir, allò que s'encarrega de comprendre i estimular totes les vessants que formin un millor ser humà. En definitiva una educació integral que cerca que tota persona pugui trobar la seva identitat, i el significat i sentit de la seva vida, a través de nexes amb la comunitat, el món natural, i els valors humans. Es tracta, en definitiva, que l’educació prengui una direcció de ser completa i integradora, que cerqui despertar estima per la vida, i, el respecte pels afers individuals i comuns. Però avui podem veure una redirecció actual educació originada, per un costat, per aquest excés d’informació molts cops sense ser analitzada i/o contrastada, que, juntament amb la minoració que patim del currículum educatiu pel que suposa treballar només per competències bàsiques, fa que l’educació de les persones sigui incomplerta per a l’objectiu que hem indicat que hauria d’aconseguir l’educació. Per un altre costat la redirecció és també visible observat la tendència que promouen les noves tecnologies cap a la individualització, cap a treballar per a resultats d’immediata quantificació i donant velocitat i automatisme a tot amb la qual cosa es perd la cimentació dels aprenentatges i el procés analític que condueix al coneixement real i no a rebre informació i memoritzar-la.

Una altra visió de les noves tecnologies i del seu ús.

Es defineix la tecnologia com els coneixements, desenvolupaments tècnics o pràctiques que ajuden a millorar la vida de les persones, però és que en la vida de les persones “estan les persones” i això pressuposa que les persones milloren. La tecnologia diuen que permet modificar favorablement l’entorn o adaptar-se a ell, però atenció, adaptar-se no pressuposa que serà millor; aleshores aquesta adaptació és “sotmetiment” i amb això no està clar que una persona millori.

El discurs dominant valora les noves tecnologies perquè diu que donen rapidesa, estimulen la innovació, faciliten la comunicació, simplifiquen tasques, afavoreixen l'emprenedoria... , però obvia parlar dels aspectes negatius com són els problemes de privacitat digital, els dilemes ètics (p.e.la intel·ligència artificial o l’abast de la biotecnologia), la generació de deixalles contaminants.... i els que encara no som conscients. Bàsic és parlar del contingut que es treballa o es posa en mans de les noves tecnologies i, evidentment, de l’ús que se’n fa d’elles.

Que les noves tecnologies tinguin caràcter procedimental no vol dir que no et comprometin amb una visió parcial i particular o amb una agenda política; tot dependrà del contingut que es treballi amb aquestes “eines procedimentals”, el contingut serà un bé o no per a la humanitat.

S’ha d’evitar que les noves tecnologies modelin les persones, determinin els seus objectius particulars i la seva vida, perquè si les noves tecnologies estan en mans d’una visió i d’un interès particular aquest controla la subjectivitat i el designi de les persones. Les noves tecnologies són una eina; cal insistir, el que es faci amb ella és el que serà positiu o negatiu per a les persones.

Les noves tecnologies no poden estar al servei dels guanys del poder econòmic, sinó de les persones i no deuen promoure valors com l’individualisme ni responsabilitzar únicament a la persona del seu futur econòmic, si no és el cas; les noves tecnologies poden i deuen estar al servei de facilitar la connexió i l’acció en el món comú.

La confusió entre informació i coneixement no ha de produir-se. Les noves tecnologies faciliten l’accés a la informació, però el coneixement, com s’ha esmentat anteriorment, és la coneixença completar, la verificació, l’anàlisi, la crítica i l’assimilació del que s’aprèn per la informació que es té. Es necessita no només tenir les oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies si no, a més, estar format per tenir la capacitat d'aprofitar la informació, de manera crítica, que d’elles podem obtenir.

Les noves tecnologies no tenen perquè crear un nou analfabetisme ni cap dinàmica segregadora si són utilitzades com a eina que nosaltres fem servir per a continguts desitjats, no imposats per l’eina, i està a l’abast de tothom. Sí que cal prestar atenció a com l’ús de les noves tecnologies pot donar un caràcter a les persones de manera que pensin que amb “un clic màgic” s’han d’obtenir resultats, respostes... i es perdi el l'assossec i la intel·ligència per entendre i captar que en tot hi ha, i ha d’haver, un procés que cal saber, perquè pot explicar molt sobre el resultat, la resposta...

Les noves tecnologies no ha de variar la direcció de l’educació si no és perquè aquesta arribi amb més qualitat i a tothom; la direcció i l’objectiu de l’educació és abastar i desenvolupar totes les vessants de la personalitat humana (individual i col·lectiva), i, aconseguir una societat inclusiva, cohesionada, responsable i justa.

En l’àmbit professional no és només important tenir coneixement i destresa en les noves tecnologies, també s'ha de fer un debat de fons, ideològic i permanent sobre què és ser un bon professor en cada circumstància i temps en funció de com és la societat i de la situació específica del nostre alumnat. En qualsevol cas no es tracta  de negar el paper positiu que poden tenir les noves tecnologies per a l’educació, sinó de controlar el seu ús i que sigui la pràctica docent  la que indiqui quines cal i quan cal d’introduir-les.

Convindria també que des de les facultats d'Educació s'analitzaren críticament les possibles implicacions i riscos que pot comportar l'adopció de certes eines, serveis i relats promoguts. No per descartar les aportacions positives de les noves tecnologies, que les pot haver, sinó per ser conscients i tenir eines per evitar que el futur del sistema educatiu acabi sent colonitzat per la “tecnologia del control de les persones” (físic i mental) i pels venedors de fum d’una pseudo-pedagogia.

1/4/20

La reforma LomLoe ja està al Parlament

els canvis en la legislació educativa
by Pep Barceló

Una reforma de la legislació educativa és, en definitiva, un acord que es produeix en la societat i que ens indicarà quina direcció regirà el món educatiu en el futur immediat. Una proposta de reforma és un moment important per valorar el camí fet i mirar el futur amb l’objectiu que aquest camí fet sigui millor. Per aquesta raó és l’instant perfecte per pensar què cal evitar i què cal fer en la reforma de la LomLoe.


Què hauria d’evitar aquesta reforma legislativa.

Els dèficits i els aspectes negatius que ha tingut el rumb de l’ensenyament públic, a l’Estat espanyol, en els darrers temps ens indiquen que s’ha d’evitar. En aquest sentit es podria assenyalar:

Ÿ  Disminuir la responsabilitat i la funció de l’Estat respecte assegurar un ensenyament públic de qualitat per al conjunt de la societat.

Ÿ  Centralitzar el  Currículum Educatiu per al seu control doctrinal/partidista.

Ÿ  Prioritzar només aquella part del Currículum Educatiu que asseguri perfils professionals.

Ÿ  Introduir el vocabulari empresarial en l’àmbit educatiu.

Ÿ  Promoure rànquings entre centres i l’entrada o manteniment d’iniciatives privades en l’àmbit educatiu.

Ÿ  Naturalitzar l’existència de la doble xarxa pública/concertada, aquesta última és un clar finançament empresarial.

Ÿ  Establir criteris empresarials en el funcionament del sistema educatiu.

Ÿ  Minorar del paper de la comunitat educativa en el procés educatiu de l’alumnat i en la gestió dels centres educatius.

Disminució de la responsabilitat i la funció de l’Estat. Obrir més la gestió de l’Estat al conjunt de la societat és sempre lloable en tant que dissipa la possibilitat d’autoritarismes, fa la democràcia més participativa i fa que la ciutadania es responsabilitzi dels assumptes comuns. Lamentablement quan aquest “obrir més la gestió” es fa per desistiment només denota irresponsabilitat, potser intencionada, per lliurar un aspecte tant important, per al conjunt de les persones, com l’educació (Sistema educatiu) a mans de determinats sectors de la societat que, òbviament, podem incorre en mirar només pels seus interessos i no per als del conjunt de societat. L’Estat ha d’assegurar una educació de qualitat per a tota la població sense cap mena de discriminació negativa, amb polítiques d’igualtat i d’equitat, de participació de la comunitat educativa, d’inversió necessària per al sistema educatiu públic i de defensa del sistema públic, perquè aquest és el model que acull al conjunt de la ciutadania.

Centralització del  Currículum educatiu. Sigui quina sigui l’organització d’un Estat està bé una prudent centralització del currículum per assegurar una certa homogeneïtat i qualitat, i, perquè no hagin diferències que desigualin els territoris. Però en una societat democràtica no és de rebut monopolitzar el Sistema educatiu per a un control doctrinal/partidista d’un sol color perquè això soscava l’essència de la pròpia democràcia; la pluralitat i les diferents sensibilitats són inherents a tota societat democràtica. D’igual manera en un Estat democràtic el sistema educatiu ha de recollir les peculiaritats dels territoris perquè aquests mantinguin la seva idiosincràsia; la suma de les idiosincràsies són les que han donant la forma i les característiques del propi Estat, eliminar-les és estimular la desafecció de sectors socials o de territoris.

Priorització d’aquella part del Currículum que asseguri perfils professionals. Certament hi ha etapes que requereixen tractar aspectes del món laboral com és la Formació Professional i això ha d’estar reflectit en el currículum, però en altres etapes la prioritat no ha de ser aquesta perquè la formació humana, social i cultural és imprescindible per l’edat de l’alumnat (educació obligatòria) i no pot ser disminuïda ni en el temps que se li dediqui ni en l’activitat educativa que es realitzi. A més de futurs professionals a l’Ensenyament li correspon preparar, en el que li pertoca, la futura ciutadania.

Introducció de lèxic empresarial. Introduir lèxic nou pot ser un iniciativa normal i adequada quan en una temàtica o àmbit manquen mots que defineixin conceptes. Però el món de l’ensenyament ha estat sempre capaç de nombrar, de manera pròpia, tots els conceptes que han anat apareixen en el seu àmbit al llarg de la història; per aquesta raó introduir termes, o el seu sentit, d’àmbits com l’empresarial i el mercantil[1], és una anormalitat a no ser que es cerqui substituir els significats de mots ja existents en el món de l’ensenyament. Si el conjunt de la societat fa un ús de la terminologia d’un àmbit, i/o del seu sentit, fàcilment acabarà pensant com es pensa en aquest àmbit; potser es cerca que siguem “persones-empresa”.

Promoció de rànquings entre centres i de l’entrada o manteniment d’iniciatives privades en l’àmbit educatiu. Estimular i recolzar els centres educatius perquè compleixin amb la seva missió és bo i és part de la responsabilitat que té una bona l’Administració que vetlla pel conjunt de la ciutadania. Ara bé, és la “competència” l’eina adequada per estimular i recolzar? o, és l’eina típica del domini mercantilista?. En el domini mercantilista un dels efectes de la competència és que uns cauen i uns altres pugen; pot una societat permetre que això passi en el terrenys educatiu?, aquesta política és la d’un bon govern per al conjunt de la ciutadania?. Els rànquings, públics o encoberts, produeixen diferenciacions i segregació en l’àmbit educatiu i servint per subvencionar empreses privades amb els diners públics.

Naturalització de l’existència de la doble xarxa. L’existència de centres educatius privats/particulars ha estat una constant en la història de l’Estat espanyol, però la naturalització de l’existència de l’actual doble xarxa, sostinguda per l’Estat[2], té un sentit molt buscat.  L’any 1985 s’aprova la LODE i en ella s’estableix, per la suposada dificultat de construir suficients centres públics enfront de la gran demanda de places escolars, que allà on no arribin els centres públics l’Estat podrà “concertar” amb els centres privats que compleixin una funció social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i no segregació en l’admissió d’alumnes. Però l’objectiu inicial d’aquesta “concertació” s’ha desvirtuat amb el pas del temps i, finalment, els centres concertats (excepte algunes excepcions) acaben sent centres privats que funcionen com a tals, que cobren quotes als pares i mares, que cerquen tenir un tipus determinat d’alumnat i que fan de l’educació un negoci i/o la transmissió del seu ideari. En definitiva aquesta naturalització de l’existència de la doble xarxa, feta amb molta discreció i comptant amb el suport de mitjans de comunicació/difusió, és realment, com s’ha esmentat anteriorment, finançar negocis privats amb diner públic.

Establiment de criteris empresarials en el funcionament del Sistema educatiu. Quan s’introdueixen criteris diferents als que existien es dóna a entendre que els que havia no eren els més adequats, ara bé, s’ha analitzat per què no ho eren?, es complia per part de l’Administració la seva responsabilitat i seguiment del funcionament del sistema?, els centres (claustre, Consell Escolar...) no han respost millorant el nivell de l’alumnat, en totes les seves facetes?, els criteris empresarials (projectes de direcció, autoritat/gestió gerencial...) han demostrat millorar el nivell de l’alumnat en totes les seves facetes?. No estarem tornant a que  el conjunt de la societat ha de funcionar amb determinats criteris per acabar pensant com es pensa en l’àmbit d’on sorgeix aquests criteris. Potser es cerca, de nou, que siguem “persones-empresa” i “Administració-empresa”.

Minoració del paper de la comunitat educativa. Si com s’anuncia per tertulians, per “experts” i per la pròpia Administració educativa l’alumnat “ha de ser el centre de l’educació i l’ensenyament” no podem obviar que el seu procés educatiu es produeix en el centre educatiu, en allò que li pertoca. L’acció del/de la docent i de la resta de la comunitat educativa és fonamental i cal mimar-la perquè són els agents que actuen directament sobre l’alumnat. Minorar el seu paper i la seva importància pot significar abandonar l’alumnat en un procés educatiu minso, esbiaixat o incert que no asseguri o deixi de costat la formació integral que precisa l’alumnat.

Pel que fa al text de la reforma legislativa proposada hi ha aspectes del seu redactat que la falta de concreció mereixerien tenir amb una major clarificació:

·         Quedarà recollit en la futura legislació l’objectiu central que s’anuncia en la proposta? (...Así pues, la finalidad de esta Ley no es otra que establecer un renovado ordenamiento legal que aumente las oportunidades educativas y formativas de toda la población española, que contribuya a la mejora de los resultados educativos del alumnado, y satisfaga la demanda generalizada en la sociedad española de una educación de calidad para todos. Esos y no otros son sus objetivos centrales...)

·         Recuperar el paper de l'equitat en diferents aspectes de la vida escolar (quins?).

·         L'eliminació de la referència als estàndards d'aprenentatge avaluables (quins?).

·         La supressió de les avaluacions classificatòries (s’inclouran totes les proves?) .

·          Retornar competències de la comunitat educativa i dels docents (s’inclou la direcció del centre).

·         Canvis en el barem per als processos d'admissió d'alumnat (s’impediran els guetos?).


Com s’hauria d’evitar els dèficits i els aspectes negatius heretats.

En primer lloc s’hauria d’aconseguir el més gran consens possible de les forces polítiques de l’Estat per evitar els canvis legislatius constants sobre l’educació/ensenyament. Aquest consens donarà una més gran acceptació social i, amb prou seguretat, no haurà contestació o la decepció que provoca la desafecció.

En segon lloc és imprescindible recollir tot allò que el conjunt de la comunitat educativa demanda o proposa per a la millora de l’educació/ensenyament i el seu funcionament, perquè ella és la que millor coneix la realitat educativa: valors, mancances, millores...

En darrer lloc cal un redactant legislatiu sense imprecisions i incerteses, que permeti saber quin és el futur amb claredat. En aquest sentit s’ha de tenir en compte, entre altres:

·         Si es blinda o no el Sistema educatiu públic de possibles externalitzacions, privatitzacions, gestió externa... i si es reverteixen les existents.

· Si es desisteix de gestionar el sistema educatiu per criteris de rendibilitat i de resultats quantificables.

·         Com s’assegura els recursos necessaris per al Sistema educatiu públic

·         Què es diu sobre orientacions i/o recomanacions externes com per exemple les de l’OCDE que entre altres coses promocionen els rànquings entre centres (classificacions tipus PISA).

·         Si es prioritza només una part del Currículum pensant en perfils professionals.

·         Pot ser acceptable tenir en compte necessitats del món empresarial en determinats aspectes de la Formació professional, però aquestes necessitats no han de determinar el conjunt del currículum de l’FP. Quan s’han d’iniciar aquests estudis i com han de ser és una responsabilitat de l’Estat pensant en l’interès social.

·         Com en la “flexibilització en el pas pel sistema educatiu” s’assegura que tot l’alumnat rebí la mateixa educació i formació, i, amb la mateixa qualitat.

·         Si promou o no la competència entre els centres públics que aboca a la diferenciació i aquesta a la segregació i/o a la exclusiu.

·         Si s’impedeixi l’especialització de centres que està conduint a la configuració de diferents xarxes dins dels propis centres públics; l’especialització no s’ha d’establir com a valor de diferenciació i competència, sinó com a necessitat per atendre aquell sector de la població que ho requereixi.

·         Com s’informa a la societat sobre l’estat en què es troba el Sistema Educatiu perquè quedin clars que els aspectes avaluats són per al benefici de la majoria i no perquè la població observi classificacions de centres.

·         Què es diu de la doble xarxa i de la “llibertat d’elecció” (admissió d’alumnat), si la naturalitza o no, si manté la possibilita del finançament empresarial privat.

·         Com queda compaginat el poder i la funció del govern central i el de les Comunitats autònomes perquè cap de les dues parts faci desistiment de les seves responsabilitats o vegi retallades les seves competències acceptades mútuament.

·         Quedarà clar que la tasca docent es podrà desenvolupar amb més oportunitats per poder investigar i reflexionar, individualment i col·lectiva; per poder exercir la docència en bones condicions i dur endavant el projecte de centre on s’està destinat; per poder intercanviar el treball en xarxa amb altres centres; per poder participar en la definició, desenvolupament i avaluació de les polítiques educatives...


Una reforma ha de conduir a una legislació millor per al conjunt de la ciutadania.

Les característiques d’una societat democràtica pel que fa l’educació són clares: el dret a l’educació per a tothom sense cap mena de discriminació negativa; les polítiques d’igualtat i d’equitat; la llibertat de consciència; la democratització de l’ensenyament i la participació de la comunitat educativa; la de dotar de la inversió necessària per al sistema educatiu públic; i la defensa del sistema públic com a model prioritari. Per aquesta raó la legislació ha de seguir aquesta orientació i, en aquest sentit, per a una legislació millor el primer pas és l’eliminació dels aspectes negatius per al conjunt de la població de la legislació existent que s’hagi desviat d’aquesta guia.

Fet això, la millor legislació per al conjunt de la ciutadania haurà d’afavorir, protegir i emparar una educació de qualitat per a tothom; no pot obviar quina ciutadania volem en una societat democràtica. Això comporta que l’objectiu és una educació integral de les persones que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat: cognitius, emocionals, biològics, psíquics, relacionals i socials; és a dir, persones adultes amb valors, individuals i col·lectius per al seu futur i per al futur de la societat, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes.

Aquesta legislació ha d’assegurar que l’educació no sigui minsa o sectària per això determinarà un currículum educatiu que no sigui doctrinal, partidista o purament productivista (adquisició de competències per al mercat laboral), perquè es tracta de preparar a la futura ciutadania adulta perquè siguin persones amb valors, individuals i col·lectius, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes en una societat democràtica. Quan es promou un empobriment de l’educació (per minoració de continguts o per sectarisme) s’aboca a amplis sectors socials a no rebre tot el que avui pot ser formació i cultura. A nivell individual, no comptar amb una educació integral, i de qualitat, limita el projecte personal i el futur de les persones; a nivell social pot significar la pèrdua de talents.

Així mateix, la legislació ha de concretar una gestió del sistema conduïda pel conjunt de la comunitat educativa. El món educatiu per la seva complexitat precisa la implicació del conjunt, en el correspongui a cada part. La gestió conjunta i cooperativa és el model que respon a la complexitat esmentada; una gestió jeràrquica de caràcter gerencial, encara que aparentment descentralitzada, soscava la implicació necessària i impedeix les aportacions i la acció de les parts. Tanmateix gestionar el conjunt del sistema educatiu com una empresa té els mateixos efectes.



[1] Competència, resultats, acompanyament, guia, eficiència...
[2] La naturalització es produeix quan es situen els centres públics i els privats concertats en la mateixa legislació, en les mateixes avantatges i finançaments.... com si fossin un sol tipus de centre.[1] Competència, resultats, acompanyament, guia, eficiència...
[2] La naturalització es produeix quan es situen els centres públics i els privats concertats en la mateixa legislació, en les mateixes avantatges i finançaments.... com si fossin un sol tipus de centre.