14/5/20

El perquè de les competències bàsiques

by Rosa Cañadell 

Les competències bàsiques no són un invent pedagògic, ni una demanda del professorat, ni un ideal de les famílies. Són una exigència del món econòmic, com l’educació financera o la ‘nova innovació’.

Aquest primer trimestre és la primera vegada que les famílies dels nois i noies que estudien als instituts de Catalunya reben les notes d’una manera diferent. El nou decret del Departament d’Educació exigeix que les avaluacions ja no es facin per assignatures, sinó per competències bàsiques i que en comptes de les clàssiques notes numèriques ara surtin 4 nivells d’assoliment. Quin és el perquè d’aquest canvi sobtat? De fet, no es tracta només d’una qüestió d’avaluació, sinó d’imposar que tot l’aprenentatge es basi en aquestes competències. Però què són i d’on surten aquestes competències?

Per esbrinar-ho hem d’anar una mica lluny i entendre com el neoliberalisme (o sigui, les empreses i el món financer) està intervenint en l’educació. I és que les competències bàsiques no són un invent pedagògic, ni una demanda del professorat, ni un ideal de les famílies, són una exigència del món econòmic vehiculat per l’OCDE.

Tampoc són una novetat, doncs des dels anys 90 que s’estan intentant introduir. En el 2006 el Parlament europeu ja aprova un quadre de “competències clau” necessàries per “l’aprenentatge al llarg de la vida, el desenvolupament personal, la ciutadania activa, la cohesió social i l’ocupabilitat”, a iniciativa de l’OCDE i El Banc Mundial.

Per l’OCDE la qüestió principal no són tant els coneixements que l’escola ha de transmetre sinó com l’educació “pot promoure el tipus d’habilitats transferibles que es poden utilitzar per fer front i adaptar-se a la incertesa i el canvi econòmic” (1). Així, en l’educació per competències, “el coneixement com a tal deixa de ser l’objectiu central del procés educatiu, i passa a jugar un paper secundari, donant  prioritat a les tècniques per a la resolució de problemes: el “saber fer”. (2)

La crisi del sistema i la creixent competitivitat empresarial desemboca en tres exigències sobre l’educació: 1) la necessitat de reduir la despesa pública destinada a l’educació i augmentar la privatització i la contribució dels ciutadans i les empreses en el seu finançament. 2) La necessitat dels capitals de trobar noves oportunitats d’invertir de forma rendible i les noves formes d’educació derivades dels avenços tecnològics són un bon mercat, per això “cal” introduir al màxim les TIC als centres educatius i promocionar l’educació online. 3) I més important, que allò que s’ensenya a l’educació estigui al servei del mercat: es tracta de “posposar i supeditar els coneixements humanístics i crítics a l’adquisició de competències més properes al món empresarial lligades al terreny laboral” (3)

Resumint, les Competències bàsiques són aquelles habilitats que les empreses han decidit que necessiten per al futur del món laboral. I per imposar-les i perquè siguin menys costoses per l’Estat, es recomana que les institucions privades col·laborin en aquesta tasca. I això és el que explicaria el perquè, tant des de la nova Innovació educativa (Escola Nova 21), com des de les empreses i bancs (Telefònica, Google, La Caixa, Banc Santander, etc.), ja fa temps que s’està promocionant aquesta pràctica a les escoles i instituts. I, finalment, el Departament d’Educació ha decidit fer-ne la seva política. (4)

El problema és que quan es diu que el que ha de fer l’escola és “preparar l’alumnat per a la societat del segle 21”, el que s’està amagant és que el que es vol és preparar l’alumnat per un futur laboral incert, precari i competitiu. Està clar que l’educació ha de preparar pel món del treball, però no és pas aquesta la seva missió principal. L’educació és un valor social i ha de treballar per la realització personal i la millora de la societat. No volem educar perquè els/les joves “s’adaptin” al nou món del treball, sinó perquè tinguin eines per defensar-se de la creixent explotació i precarietat. I per això, són totalment insuficients les Competències Bàsiques i algunes de les noves Innovacions.

D’altra banda, segons Francis Tilman (5), un dels molts detractors d’aquest sistema, “la confrontació a problemes efectius no condueix pas a l’aprenentatge (…) ben al contrari, la pedagogia de les competències és desmotivadora, ja que posa l’individu enfront de la seva incompetència”. Però va fins i tot més lluny subratllant el següent: “Més incòmode, el fet que la majoria dels discursos didàctics sobre les competències estan  construïts sobre afirmacions no verificades per cap experimentació…” Estem doncs en presència d’una ideologia que es ven com un discurs científic.

Aquesta nova pedagogia pot, a més, augmentar les desigualtats i perjudicar precisament els més desafavorits socialment, ja que se’ls nega l’accés als continguts culturals a partir dels quals podrien comprendre i posar en qüestió les causes polítiques i econòmiques que els aboquen a la seva situació.

Finalment, és evident que cal millorar l’educació, però qualsevol innovació educativa hauria de tenir com a objectiu buscar aquelles pràctiques educatives que millor ajudin a aprendre i a preparar persones lliures i cultes, crítiques i solidàries i no pas treballadors/es productius o emprenedors competitius. L’escola no pot ser una mera fàbrica de joves precaris, submisos e incultes, i això és precisament el que està intentant la deriva neoliberal a l’educació i algunes de les noves pràctiques “innovadores”. Haurem d’estar molt atentes.

(1)  OCDE 2016. Les grandes mutations qui transforment l’éducation
(2) NICO HIRTT: L’approche par compétences : une mystification pédagogique
(3) Enrique Javier Díez Gutiérrez: Neoliberalismo educativo. Ed. Octaedro 2018
(4) Diari de l’Educació: “Educació assumeix el programa Escola Nova 21 per fer-lo arribar a tot el país”.
(5) Francis Tilman: La pédagogie des compétences fait-elle apprendre? De l’illusion à l’intoxication; (Cahiers n°21 et 22 du Service de pédagogie expérimentale de l’Université de Liège ; 2005)





Ús i abús de les tecnologies digitals a l'aula

by Pep Barceló

Les tecnologies digitals en l’àmbit educatiu es presenten com “innovació tecnològica en educació” i es diu que són l'evolució en l'àmbit de l'educació en matèria de tecnologia, didàctica o pedagogia amb l'objectiu de millorar la qualitat del procés de l'ensenyament i l'aprenentatge.

EL RUMB QUE PRENEN LES TECNOLOGIES DIGITALS EDUCATIVES EN EL MÓN

Les tendències observables a nivell mundial de la innovació tecnològica en educació giren al voltant de propostes com:

Aules col·laboratives - Són aquells espais d'aprenentatge on l’alumnat treballa de manera conjunta amb la missió d'obtenir diverses perspectives, solucions i alternatives, per a la tasca de resolució de problemes.

Realitat virtual col·laborativa - Es refereix a l'aplicació de la realitat virtual a aquestes aules col·laboratives. Es tracta de treballar en grups de treball de casos i exercicis mitjançant eines de realitat virtual.

Intel·ligència artificial a l'aula - Podria ser una de les grans apostes quan la tecnologia s'acabi de consolidar en l'àmbit educatiu. La intel·ligència artificial ajudaria a la personalització completa de l’aprenentatge a cadascun dels estudiants.

Microaprenentatge - El microaprenentatge o microlearning es refereix a la metodologia que es basa en l'aprenentatge a través de diferents i petits continguts la durada dels quals no sol excedir més de 15 minuts. Són píndoles formatives en vídeo on l'estudiant avança en el seu procés d'aprenentatge amb continguts directes i pràctics.

Assistents virtuals o chatbots - Els assistents virtuals també han arribat al sector de l'educació amb la tasca d'exercitar o posar en pràctica certes activitats dins del procés d'aprenentatge. De moment no està gaire estès, però ja es veu com una aportació més de la intel·ligència artificial a l'educació.

Espais de treball immersiu - Es refereix a un espai multisensorial basat en la realitat virtual a través del qual els/les estudiants aprenen en una plataforma d'aprenentatge innovadora gràcies als diferents recursos tecnològics més avançats: realitat virtual, gràfics interactius 3D, àudio...

Minecraft, (plataforma educativa de Microsoft) - Una eina que ja fa temps que està al món de l'educació amb la qual Microsoft es proposa transformar l'aula. Minecraft podria definir-se com un videojoc on l'alumnat referma els coneixements impartits a les aules a través d'un joc en què es col·loquen i destrueixen blocs per construir estructures en format tridimensional.

Google Expeditions - Una eina de Google aplicada a l'educació on les classes se sotmeten a expedicions. Aquestes classes es basen en la realitat virtual i realitat augmentada en què els/les estudiants aprendran mentre viuen una experiència sense límits. Tal com indica Google, “els professors guien els alumnes a través de col·leccions d'escenes a 360° i objectes 3D, assenyalant llocs i artefactes interessants al llarg del camí”.

Virtual School Suitcase - Altres marques tecnològiques com Samsung se sumen a l'àmbit educatiu amb aquesta eina a través del qual ofereix un “aprenentatge immersiu” gràcies a la tecnologia basada en la realitat virtual. 

Flipped classroom o classe invertida - Continguts teòrics primer i posar-ho en pràctica després a la classe.

Aprenentatge adaptatiu - Recursos personalitzats en funció de les necessitats i el procés d'aprenentatge.

Mobile learning - Tots els continguts estan pensats per consumir-los des del mòbil, encara que també es poden visualitzar des del ordinador o tauleta.

EL NEGOCI TECNOLÒGIC I L’EXTENSIÓ D’UN IDEARI

La venda de material, programari i plataformes és un gran nínxol de negoci per a les multinacionals. Per exemple Google i Microsoft donen tantes facilitats als centres educatius perquè estan creant consumidors. o cercant beneficis posteriors. Posen a disposició de la ciutadania de forma altruista, les diferents eines i plataformes digitals:


·       Google a través de G-Suit va signar acords amb centenars de governs per proveir la comunitat educativa, de les seves plataformes i eines virtuals.

·   Microsoft, a través de la plataforma educativa Microsoft Teams, va oferir accés gratuït a organitzacions i escoles arreu del món.

·         Zoom oferia una subscripció i ús gratuït (durant 40 minuts) i es transformava en l'app més utilitzada al món per a la realització de videoconferències.

De fet, la normativa actual naturalitza el que ja passa: els acords de col·laboració, és més, tampoc contempla mecanismes per frenar la invasió de l'espai públic educatiu amb les seves plataformes i/o serveis. Just quan les Big Tech viuen una fase de manifest qüestionament en la mira dels governs de països per les pràctiques monopolistes, de frau fiscal i d'ús indegut de dades recopilades[1].

De fet el negoci som nosaltres: extreure informació de l'alumnat, per tal de convertir els centres educatius en una fàbrica de dades i informació que es pugui comercialitzar. El que anomenen era digital s'ha convertit en mercantilitzar, amb afany de lucre, l'experiència humana traduint els comportaments a dades per fer prediccions que es compren i es venen.

LES TECNOLOGIES DIGITALS A LES NOSTRES AULES

Avui les TIC tenen gran incidència en la nostra societat. Per tant l’ús de les noves tecnologies digitals a l'àmbit escolar és prou lògic. Aquestes poden subministrar mitjans per als processos d’ensenyament i d’aprenentatge, per a la gestió dels centres, per a la comunicació amb les famílies... Però la presència d’aquestes a l’aula no ens garanteix el suposat èxit, malgrat les seves possibilitats, perquè no sempre tenen efectes sobre l'aprenentatge ni generen nous sabers. Sovint es cau en el parany d'aturar-se en fet tecnològic per si mateix, quan aquesta eina ha d'estar al servei del que és educatiu; massa vegades es pensa a l'ordinador i no com a eina de treball.

Avantatges de les tecnologies digitals a l'aula.

Cal reconèixer que les tecnologies digitals a l’aula poden ser un recolzament educatiu, que amb aquestes el que és ràpid i/o superficial es fa millor i que aquestes poden ser útils per a certs aprenentatges instrumentals i operatius. Malgrat això, es mencionen diversos avantatges de les noves tecnologies digitals que haurien de ser escoltades de manera crítica perquè en l’educació potser tot no val, malgrat ens ho presentin de manera atractiva. Per exemple:

S’argumenta que les TIC motiven i faciliten la comprensió, Però es pot derivar en distraccions i dispersió per a l’alumnat (p.e.: els atractius espais o entorns ens poden desviar dels objectius cercats o, també, les xarxes socials o els jocs en línia). Igualment cal tenir en compte que podem trobar per Internet informacions no fiables i de qualitat escassa (parcials, superficials, equivocades, obsoletes...) i això pot comportar una comprensió errònia. Finalment, pel que fa a la comprensió, hauríem de preguntar-nos si l’alumnat té prou criteri de cerca i triatge de la informació que troba?, si pot caure l’alumnat en el parany del copiar i enganxar?, si d’aquesta manera es poden adquirir i consolidar aprenentatges?. En qualsevol cas no s’hauria de confondre informació amb coneixement.

També es diu que Internet permet accés fàcil i ràpid a informació de tota mena, així com a múltiples materials que milloren l'ensenyament/aprenentatge. Però també s’hauria de dir que es pot tenir accés a informació de baixa qualitat, com s’ha esmentat. Cert és que les TIC ens poden posar en contacte amb molta informació, però això no significa que tot aquest contingut sigui veraç o estigui verificat per experts. Recordem que el propi Internet és un mitjà per a la propagació d'informació falsa o no verificada (p.e.: les notícies falses -fake news-) i això pot disminuir la qualitat de l'educació en línia; no tots/tes els/les estudiants poden reconèixer quan una informació és veritable o fiable.

Es sosté que amb les TIC s’augmenta l’autonomia de l’alumnat perquè pot tenir contacte en temps real amb altre alumnat o professorat estigui on estigui (barreres geogràfiques, pandèmies, desastres naturals...). Però l’experiència viscuda durant el Covid19 ens diu que aquesta afirmació no es pot estendre a tothom, ni a tots els nivells educatius. Ni tot l’alumnat té les mateixes facilitats d’accés ni té l’expertesa precisa per al seu ús, ja sigui per l’edat o per les escasses habilitats procedimentals en aquestes tecnologies digitals.

S’insisteix en presentar les TIC com un element que ensenya a treballar i col·laborar en equip i, lamentablement, els/les professionals sabem que treballar i col·laborar en equip no depèn de les eines emprades, sinó de les actituds i conductes dels participants per molt que les TIC facilitin la interacció entre l’alumnat. Igualment se’ns diu que flexibilitzen l’ensenyament i que l’alumnat pot seguir ritmes diferents en el seu aprenentatge, però això inclou tots els nivells educatius?, és possible que en tots els nivells educatius l’alumnat pot seguir pel seu compta el ritme dels seus aprenentatges?.

Contínuament es valora l’ús de les TIC perquè amb aquestes s’aconsegueix l'alfabetització digital i l'audiovisual i es renoven els mètodes d’aprenentatge i els seus processos. Podria semblar que ens parlen de dues coses diferents (alfabetització i mètodes), però no és així perquè les volen juntes, hi ha intencionalitat. Podem reconèixer que amb l’ús existeix una alfabetització (realment s’hauria de dir expertesa), però aquesta alfabetització és sobre instruments i el coneixement d’aquests només significa una part petita del conjunt de coneixements que l’alumnat ha d’adquirir; no s’hauria de donar més valor del que correspon. Amb les TIC en general, i especialment amb les plataformes existents a Internet, es defensa i manté una visió minsa sobre la metodologia, perquè es manté la visió constructivista exclusivament segons la qual l'alumne és un agent actiu del seu propi aprenentatge a partir del saber fer. La metodologia ha d’estar al servei del procés d’aprenentatge de l’alumnat i dependrà de la realitat en la qual es trobi el/la docent que no haurà de descartar cap metodologia per aconseguir l’èxit en la seva tasca que és l’educació integral de l’alumnat.

Lamentablement, un dels majors despropòsits que podem sentir és que les TIC ajuden a desenvolupar un pensament crític més gran. És cert que Internet i les xarxes socials faciliten l’accés a un gran nombre de punts de vista, d’opinions, d’informacions..., però, com s’ha mencionat anteriorment, cal analitzar críticament la seva qualitat, la seva veracitat i podem afegir el que és fonamental: la perspectiva ideològica des de la qual s’ha originat la informació, l’opinió...

Sovint s’argumenta que les noves tecnologies digitals agilitzen la comunicació entre tota la comunitat educativa i cal reconèixer que en part és cert, però aquesta afirmació cal explicitar-la. Hi ha una vessant administrativa, d’informació requerida, etc. que les eines informàtiques les faciliten i això és bo perquè alliberen temps per aprofitar-lo en el que si és important: els temps amb l’alumnat o el temps de planificació dels ensenyaments o el temps de traspàs d’informació. Fora d’això no es pot enaltir la funció d’unes eines.

Errors, perills i desavantatges de les tecnologies digitals a l’aula.

És important reiterar els dubtes esmenats quan s’ha exposat les avantatges de les tecnologies digitals a l'aula perquè són errors, perills o desavantatges:

 

·        Pot derivar en distraccions i dispersió de l’alumnat.

·        Podem trobar per Internet informacions no fiables i de qualitat escassa.

·        Té l’alumnat prou criteri de cerca i triatge de la informació que troba?.

·       No es pot estendre a tothom, ni a tots els nivells educatius, les suposades avantatges de les noves tecnologies digitals per a l’autonomia de l’alumnat

·         El treballar conjunt depèn de les actituds i conductes no només de les eines emprades.

·         L’alfabetització digital no és més que la destresa és sobre uns instruments, unes eines.

·       La metodologia en les TIC se sosté en una única metodologia (saber fer), però la realitat en la que es pot trobar el professorat pot requerir diverses metodologies per assegura el procés d’aprenentatge de l’alumnat.

·       El pensament crític requereix més coses que tenir accés a diferents fons d’informació, d’opinió...[2].

·     Les eines informàtiques no són més que instruments que faciliten feines que sovint no tenen a veure amb la tasca docent directament feta amb l’alumnat. 

A més, cal profunditzar en altres aspectes enunciats o no i prou importants.

Sobre la distracció i dispersió podem dir que es pot produir l’efecte WOW!! (sorpresa) que les afavoreix. L’atenció  és segrestable i és imprescindible per a la concentració. El nivell d’abstracció i profunditat que requereixen certs aprenentatges precisen aquesta concentració i la tecnologia no els facilita.

Disminució d'habilitats manuals. L'ús continu del telèfon intel·ligent, ordinador, portàtil o tauleta fa que habilitats manuals com l'escriptura manuscrita o el dibuix a mà, avui siguin innecessàries. No obstant això, l'escriptura a mà és molt útil a la primera infància per ajudar a desenvolupar la coordinació ull/mà, coneguda també com a motricitat fina. Mentre que activitats com dibuixar, pintar o retallar ajuden a crear i afinar destreses manuals i estimular la creativitat. Per això, la substitució d’aquest tipus d’activitats disminueixen habilitats manuals que són útils i necessàries per al desenvolupament integral de nenes i nens. Per exemple es pot observar problemes d'ortografia i l'abús d'abreviatures i els WhatsApp i e-mails hi tenen a veure.

La tecnologia digital entorpeix no només habilitats manuals sinó, també, habilitats cerebrals que s’han d’adquirir:

 

·       La lectura és bàsica per als aprenentatges (a 3r. de primària se sol dir que cal passar d’aprendre a llegir a llegir per aprendre); la digital és menys precisa i el seu entorn distreu aspectes de la concentració que es converteix en una barrera per a la cognició.

·       L’escriptura manuscrita ajuda a la memorització i el record, i, desenvolupa habilitats motrius fines; la digital no ho aconsegueix.

·      La memorització és bàsica per a la fixació dels aprenentatges adquirits (l’aprenentatge és, en definitiva  fixar en la memòria); amb la tecnologia pensen que tot està guardat en un calaix i que quan ho necessiti només caldrà obrir-lo.

Un efecte important, del qual no se’n parla massa, és la pèrdua de la privadesa cada vegada que usem la tecnologia, ja que tot el que fem al ciberespai deixa empremta, quedant registrat hi ha disposició pública, però també d’interessos privats o comercials que només cerquen beneficis econòmics.

Cal preguntar-se sobre l’ús excessiu de les tecnologies digitals. Un ús sense control, reflexió i criteri de la tecnologia deriva en un consum desmesurat a estar connectat a internet o en altres activitats en línia. Això pot conduir a la  persona a desatendre la seva vida, el seu desenvolupament i a no gaudir del món real.

Hi ha qüestions pràctiques sobre les TIC que cal considerar. Qualsevol tecnologia, pot tenir febleses, disfuncions i aturades i produir col·lapse; ens trobarem "penjats" com diu l’alumnat. També s’haurà de considerar els virus informàtics, spam, troians, malwares i programari similars que manipulen els dispositius per ser manipulats per tercers.

Sobre el seu ús també cal preguntar-se sobre el Ciberbullying (assetjament digital), el Sexting (enviament de contingut eròtic entre joves i adolescents), els videojocs o llocs web d'internet amb continguts violents. Els efectes i conseqüències sobre els joves i la societat ens obliga a trobar respostes.

Un dels perills de les TIC és que poden ser causa de desigualtat i exclusió en l'àmbit educatiu; cal comptar amb internet i cert tipus de dispositius per aprofitar tots els seus avantatges. Les persones que no tinguin aquests recursos difícilment podran tenir accés a l'educació si aquesta es suporta en aquestes eines i mètodes. En determinats entorns això pot significar que els infants i els joves queden fora del sistema educatiu i, per tant, abandonin l'escola.

Conclusions davant d’aquest dia a dia actual.

Caldrà una reflexió, debat i iniciativa en comú per posicionar-nos davant la realitat que es viu, mentrestant, valgui com a primer pas una breu exposició d’idees i propostes:


·        Innovació no és novetat, ha de ser millor que el que hi ha.

·    Que la tecnologia tingui caràcter procedimental no vol dir que no et comprometin amb una visió parcial i particular o amb una agenda política o amb una orientació ideològica.

·     El  professorat ha de deixar de ser guia de l’alumnat o instructor del maneig i seguir essent, o passar a ser, transmissor de coneixements, valors i normes, i, decidir quina tecnologia utilitzar i perquè usar-la.

·      PISA 2018 ja ens diu que depèn del dispositiu utilitzat varia significativament el resultat dels aprenentatges. Per tant no es tracta d’eliminar les tecnologies digitals, sinó que cal ser cautelosos amb les promeses de les empreses proveïdores i amb els defensor de modernes metodologies[3].

·    Precaucions: a) Prioritzar la lectura en paper davant de la digital, b) Fomentar l'escriptura manuscrita per afavorir l'aprenentatge i fomentar el desenvolupament de les funcions executives, c)  Elegir dispositius per al conjunt d’alumnat (videoprojectors i ordinadors amb accés a Internet...) millor que portàtils i tauletes, d) Evitar plataformes, dispositius i xarxes socials que competeixin en atenció amb les activitats acadèmiques[4]

·        Amb el seu ús cal vigilar:

                                                 ü  La pèrdua de privacitat.

ü  Controlar els continguts de l’aprenentatge (espais virtuals)

ü  Evitar la confusió entre informació i coneixement.

ü  En no crear una nova ignorància (relats subjectius i interessats, falses noticies...).

ü  Que el seu l’ús no promocioni un excés d’individualisme.

         ·            També caldria preguntar-se  si no ens estarem equivocant construint una societat en la qual tot      funciona amb un “clic”, on  infants i joves creuen que així s’obté el resultat desitjat. Cada cop la seva ment s’allunya més de conèixer que tot té un procés i s’acosta més a que, de manera màgica, ha d’haver un resultat i ja està; ni observen els processos, ni els coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova mena d’ignorància està apareixent. En una societat d’aquesta mena s’elimina l’experimentació, els dubtes, la curiositat. la confrontació d’idees... tot allò que condueix als sabers i ens allunya de la ignorància i l’analfabetisme.

·    Mesurar els aprenentatges amb tecnologia no és eficient perquè hi ha habilitats i capacitats francament difícils de mesurar.

·      L’educació a distància arrossega similar avantatges i obstacles dels esmentats.

 EL SEU ÚS AL SERVEI DEL CONEIXEMENT

Hi ha una quantitat substancial d'iniciatives en la direcció d’unes TIC eficients. La majoria d'aquestes iniciatives donen suport a la ciutadania, a joves, a xarxes de pares i mares, a fi de formular espais de participació, de discussió i de cerca d’alternatives. Aquests moviments han desencadenat una sèrie d'intervencions experimentals, juntament amb una construcció progressiva de solucions en el camp de la pràctica educativa i la societat civil. Algunes d’aquestes són:


·      Far Digital Promou iniciatives que afavoreixin la protecció de la privadesa i les dades personals dels joves durant la seva navegació a internet. I d'altres iniciatives que busquen afavorir l'ús conscient i crític de les tecnologies digitals.

·        XNet Proposta i facilita que els centres educatius estiguin fora de Google Classroom.

·        Open data, associació que neix per promocionar els dades obertes a l'entorn de Barcelona.

·     Myshadow de Tactical Tech, ajuda a controlar les traces de les dades personals, permet observar com s'estan rastrejant i proveeix informació crítica sobre la indústria dels dades.

·    Escoles inquietes: una xarxa de formació i suport educatiu d’escoles públiques que funciona de manera horitzontal i ha aconseguit generar vincles i intercanvis personals i col·lectius molt potents. Ha sorgit d'una necessitat de reflexió i de canvi pedagògic i del desig i la demanda de centres.

El professorat les hi podem donar eficàcia i eficiència si en la nostra feina no oblidem i implementen una acció crítica i persistent:


·    És important mostrar les febleses de les tecnologies digitals i les seves limitacions i que els continguts als quals accedim poden ser limitats i superficials.

·      Si el seu ús es basa en el treball individual i aïllat es pot caure en la dispersió i la desorientació

·    És important no oblidar el caràcter social de l’educació i per això s’ha de donar col·lectivament, conjuntament, amb models per imitar, amb interacció, amb consideracions i ritmes diferents (si el conjunt dels docents ho decideixen, segons la realitat del seu alumnat).

·    Serà necessari que l’alumnat faci ús d’aquestes sempre en el centre i no fora, i, que el centre avaluï contínuament si les eines tecnològiques estan millorant el nivell d’aprenentatge de l’alumnat; serà necessari que l’alumnat aprengui a saber que fer per a no ser dependents d’aquestes i seguir el seu desenvolupament i vida quotidiana; serà necessari que l’alumnat sigui conscient de l’interès comercial que hi ha en aquest món de les tecnologies digitals i aprofitin les iniciatives més locals (p.e. programari local i/o lliure) i els usos i projectes elaborats col·laborativament.

 

Pensem junts, fem junts, siguem junts.

Notes: 

v  El pensament no ha de  tenir dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull compatir amb tu les meves reflexions. Pots pensar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho, retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.

v  A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.



[1] Dinamarca veta los productos de Google en ayuntamientos y colegios por los envíos de datos a EE. UU.

https://www.eldiario.es/tecnologia/dinamarca-veta-productos-google-ayuntamientos-colegios-envios-datos-eeuu_1_9175149.html

[2] Més concreció sobre el pensament crític la trobareu a: La construcció del pensament crític.  Publicat a https://seminariiec.blogspot.com/2022/01/la-construccio-del-pensament-critic.html

[3] Pablo Garaizar. Las redes sociales y las TIC en el aula. https://www.fecyt.es/es/FECYTedu/las-redes-sociales-y-las-tic-en-el-aula

[4] Pablo Garaizar. Las redes sociales y las TIC en el aula. https://www.fecyt.es/es/FECYTedu/las-redes-sociales-y-las-tic-en-el-aula

13/5/20

Revertir la situació és possible: el competencialisme no és ineludible

by Pep Barceló

LA CÀRREGA IDEOLÒGICA DEL DISCURS DOMINANT

Com en moltes afeccions no sempre és l’organisme el que té un dèficit o feblesa i per això es veu afectat, sinó que és el medi que té una gran càrrega tòxica que el fa emmalaltir. Des dels anys 90 l’orientació de la política educativa a nivell internacional es vol orientar en funció de les necessitats del mercat, del sistema productiu i del món financer. L'educació, així entesa, passa a estar al servei d’una visió particular de l’economia (negoci privat, competitivitat: adaptar-se a les necessitats productives, rendibilitat, gestió directiva...). Aquesta toxicitat ambiental també afecta el nostre Sistema educatiu públic sotmetent-lo a la privatització o externalització d’aquelles parts possibles, a la disminució del pressupost públic, a l'augment dels centres privats subvencionats amb diners públics (concerts educatius), a l'augment de les taxes universitàries...

Aquest estat que pertorba les funcions del nostre sistema educatiu es manté perfectament amb tres actuacions: el currículum que s’aplica, l’avaluació que l’asseguri i la metodologia que es faci servir. En el currículum es prioritza el que anomenen competències bàsiques que desenvolupin les habilitats apropiades per al món del treball en el qual es veurà avocat l’alumnat en el seu futur com adult, en definitiva són les "competències" que els empresaris necessiten; opció, aquest, que minora el gruix del currículum deixant de banda els continguts humanístics, artístics i filosòfics, i, atura tot aprenentatge que ampliï la cultura, estimuli l'esperit crític, fomenti la creativitat i la capacitat d'anàlisi de la realitat. Per controlar això sorgeix “l'avaluació externa”; es tracta de quantificar el rendiment educatiu de l’alumnat comprovant el grau adquirit de “competències bàsiques” (especialment mitjançant pràctiques com les proves PISA). La metodologia a emprar l’anomenen “la nova innovació educativa”, però aquesta, curiosament,  no sorgeix o es promou des de les aules, sinó de d'organitzacions privades, bancs i empreses, i es difonen en els mitjans de comunicació, en les xerrades i les jornades de formació per suposats “experts”. Són propostes de com treballar amb l’alumnat que han existit sempre, perpetuant-se unes i deixades de costat altres perquè no eren les adequades a la realitat concreta on es volien aplicar, però ara se les acompanya de tot un decàleg de valors vinculats a l’individualisme, la competitivitat, el lliure mercat, la justificació de la desigualtat, la precarietat i la pobresa. Estrenyent el que s’ensenya i s’aprèn es controlen els aprenentatges adquirits.

Un altre reforçament tòxic és dotar d'autoritat màxima les funcions dels/les directors/res perquè puguin prendre totes les decisions precises en la gestió dels centres a imatge i semblança de les que exerceix la patronal en els centres privats o privats concertats. Això va lligat amb el que anomenen “autonomia dels centres” i els “projectes singulars”; amb l'autonomia de centre, diuen, es podem solucionar tots els problemes, però en la pràctica és un “arreglat com puguis” (traspàs de responsabilitats que es va comprovar en la CoVid 19) que converteix els centres educatius en entitats independents, amb projectes propis, diferenciats i en competència amb els altres, la qual cosa implica la creació de centres públics de diferent categoria segons les seves possibilitats.

 Aquesta situació ha estat propiciada per un discurs dominant i per la càrrega ideològica que hi ha darrera seu. Cal arribar a tota la comunitat educativa i a la societat per denunciar aquest discurs dominant i les polítiques aplicades en el món educatiu.

 

LA NECESSITAT D’UN CURRÍCULUM EMANCIPADOR[1]

Amb aquest discurs competencialista la política educativa oficial es redirecciona, com s’ha esmentat, amb l'objectiu de respondre al “mercat” i cap a una concepció mercantilista de la vida humana deixant de costat els ideals humanistes i la formació integral de les persones, és a dir, l’educació passa a estar al servei de l'economia ja sigui per adaptar-se a les necessitats de les empreses i del món laboral o perquè l’Ensenyament públic sigui rendible i gestionat amb criteris empresarials perquè sigui susceptible de negoci privat.

En aquestes circumstàncies es fa precís, més que mai, recuperar un currículum emancipador sense esperar, si és precís, el recolzament de les institucions públiques. No hem d’acceptar que el currículum educatiu només respongui a "noves capacitats per a noves ocupacions" centrant-se en les necessitats del món laboral/empresarial (habilitats de comunicació, resolució de problemes, educació financera, esperit emprenedor...), per això es defensen unes anomenades "competències bàsiques" i una suposada “ innovació” encoratjada per organitzacions privades, bancs i empreses, i ben difosa per mitjans de comunicació, plena de fórmules com “educació emocional, escoles Waldorf, treball per projectes, gamificació, classe invertida, educació maker, programa Magnet, Design for Change ... Tot ben controlat, com s’ha esmentat, per unes avaluacions externes, tipus PISA, per comprovar l’adquisició d’aquestes competències.

Cal recuperar un currículum emancipador amb el qual s’entengui que l'educació és un dret universal, que cerca els continguts, valors i metodologies millors per a una educació global de les persones, que pugui compensar les desigualtats amb les qual l'alumnat pugui arribar a l'escola, que considera que l'educació és un factor de desenvolupament personal i que fa possible una societat cohesionada, inclusiva i més justa. Reprendre aquesta orientació no és exclusiva per als ensenyament bàsics, els estudis superiors també han de recuperar la importància dels coneixements per assegurar els aprenentatges que han de proporcionar. Per tot el que s’exposa cal reprendre, també, un ritme més pausat, una educació assossegada per organitzar el procés d'ensenyament-aprenentatge que consideri els diferents ritmes d'un alumnat divers que facilitaria una educació lenta i serena oposada a la "dèria per a la quantitat”; més que aprendre moltes coses, cal aprendre-les bé, defugint d’un currículum il·lògicament sobrecarregat i allunyat del sotmetiment exclusiu a proves.

Així mateix cal demanar una legislació sobre el currículum que possibiliti  una educació que doni una formació integral (personal, tècnica i ètica); una educació que no menyspreï els coneixements; i una educació que, també, desenvolupi valors com la cooperació, la solidaritat, el saber, el anàlisis i la crítica, l'equitat, la no discriminació, la no violència, el respecte a totes les cultures i la cura del medi ambient natural. En definitiva un currículum que respongui a la finalitat de l’educació.

 

METODOLOGIA I AVALUACIÓ PER A L’EMANCIPACIÓ

Avui se’ns empeny a ensenyar amb unes lamentables condicions de treball en escoles, instituts, universitats (espais, temps, paperassa, precarietat...), amb una perniciosa insistència en les “competències bàsiques”, que són un clar empobriment dels coneixements i de l’educació, amb una innovació “de moda” que dubta de la preparació docent sobre metodologies. No es pot dubtar de la bona voluntat i del treball que es fa ni de la importància de repensar el que fem, però cal d'anar en compte amb certes modes[2] i els perills que poden comportar i també cal tenir en compte les dificultats en què es troba els/les docents (manca de temps, nombre d'alumnes, uns espaïs no apropiats, limitacions normatives, avaluacions externes...). Finalment, se’ns empeny a ensenyar amb una avaluació quantificadora de les “competències bàsiques”, avaluar no és qualificar, no és posar nota (a un examen o a un treball), un número, per si sol, no explica si un/una alumna ha après, comprès i consolidat el procés d'aprenentatge, avaluar és ser conscients del procés d'aprenentatge, veure els punts febles i forts i buscar com millorar aquest procés.

Un procés d’emancipació suposa una metodologia que faci avançar en el progrés integral de l’alumnat. Hi ha gran quantitat de propostes metodològiques que ha aparegut al llarg dels anys i potser no cal defensar-ne una de concreta, ni deixar de costat la classe magistral, són els/les docents implicades qui ho han de decidir, però si cal dir quines idees ha de recollir una metodologia per al futur de l’alumnat i de la societat que volem. Així, doncs, algunes de les idees generals, sense prefixar un tipus de metodologia en concret, podrien ser: l'aprenentatge ha de ser significatiu; l’equilibri entre la teoria i la pràctica; provocar la descoberta dels coneixements entre tots; estimular la responsabilitat (per a un mateix i per als altres) i l’autoestima; i el treball individual i, també, el treball col·lectiu i cooperatiu.

Sense pretendre la existència d’un model exclusiu i tancat, com s’ha esmentat, si es pot  exposar elements importants d’una metodologia que faci avançar en el progrés integral de l’alumnat. En qualsevol nivell educatiu s’ha de pretendre, en primer lloc, un ensenyament de qualitat i per a tothom. Pot ser útil en determinats moments de l’aprenentatge els projectes o treballs interdisciplinaris; el patrimoni cultural, artístic, històric i científic es pot adquirir per múltiples vies, canals i estratègies, i, afavoreix cooperar, equivocar-se, prendre decisions, descobrir, madurar i aprofundir. Tota metodologia ha d’ajudar a l’alumnat a conèixer-se i confiar en si mateixos, a comprendre els seus companys, a reconèixer i expressar emocions i idees, a desenvolupar l'autocontrol, a prendre decisions responsables, a valorar-se i cuidar-se  a si mateix i als altres. La participació, si és possible, de la comunitat educativa serà important en la metodologia (tipus Comunitat d’aprenentatge) perquè es compta amb totes aquelles persones que a través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement enriquint l’aprenentatge. La metodologia tampoc ha de girar el cap davant de les noves tecnologies i és important que tothom tingui l’oportunitat de formar-s’hi perquè estem immersos en un món tecnificat, però aquesta formació ha de ser crítica perquè les noves tecnologies permeten un accés molt fàcil a tota mena d’informacions, moltes d’elles poc significatives, mer rebombori, pura brossa. Així, doncs, es fa necessari una acció d’acompanyament per fer una bona tria i un bon ús: ajudar a entendre el perquè dels programes (si hi ha alguna motivació ideològica, econòmica, empresarial); reflexionar i enfortir el pensament crític i la voluntat; contrastar la informació i veure si les fonts són fiables; posar-la al servei del projecte educatiu creant nosaltres els continguts.

Igualment és necessària una avaluació eficient per al progrés d’emancipació de l’alumnat. Abans d’entrar en matèria és precís aclarir conceptes de manera que el sentit que es pugui interpretar sigui unívoc. “Avaluar” cal entendre’l com “determinar, especialment d’una manera aproximada, la vàlua, valor o magnitud d’alguna cosa material o no” i “l’avaluació” com “l’acció d’avaluar”.

Així doncs, en l’àmbit educatiu avaluar ha de ser determinar el valor en el qual es troben totes les facetes de la persona de l’alumnat: la dels coneixements, la cognitiva, l’emocional, la sensitiva, la creativa, la social..., no és suficient valorar únicament els aspectes teòrics, tècnics i científics. En els nivells educatius bàsics l’avaluació eficient del progrés integral de l’alumnat ha de valorar el progrés d’adquisició de coneixements, del desenvolupament personal que està fent  i tots aquells altres aspectes d’una persona que està fent un procés educatiu i maduratiu. En el terreny procedimental s’haurà de valorar el treball cooperatiu i tots aquells altres elements, com l’autoavaluació, que puguin millorar els processos i no sols els resultats. En qualsevol cas l’avaluació de l’alumnat és una eina professional del/la docent. Els/les docents tenim una estesa cultura d’avaluar el que fem a l’aula amb l’objectiu de fer millor la nostra feina; l’avaluació és per al professorat part del procés educatiu i d’aprenentatges perquè ens assenyala la direcció en la qual hem de seguir i sempre ho hem fet sense necessitat de decrets ni directrius.

 

IMPRESCINDIBLE PER A UN PROCÉS EMANCIPADOR: EDUCAR EN EL PENSAMENT CRÍTIC I EN L’ACCIÓ

Evidentment cal una educació integral i una instrucció eficient. Pel que fa a una educació integral aquesta té dues vessants fonamentals: la individual i la social. La vessant personal és la que fa ser una persona amb plenitud i per això precisa continguts que li donin els sabers i les capacitats per desenvolupar el seu projecte personal; la vessant social ens fa sortir de nosaltres i estar amb els altres i significa convivència, relació, assumptes comuns. Respecte a la instrucció, una instrucció eficient produeix realment l’efecte cercat, és a dir, que els aprenentatges adquirits metòdicament seran els que donaran a la persona la preparació per al seu futur. Per a una educació integral i una instrucció eficients el currículum ha de ser complet i rellevant, però en ambdós casos es fa imprescindible la construcció del “pensament crític” en les persones.

El pensament crític és una forma de raonar en la qual s’analitzen i avaluen la consistència, la claredat, l’exactitud, la precisió, l’evidència, l’equitat i la veracitat d’opinions, afirmacions, costums, fets basant-se en l'observació, en l'experiència, l’anàlisi, la reflexió, en la ciència i la tècnica... per tractar d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars i discernir la veritat, l’objectivitat i la raó; cal ser reflexiu, analític, racional i objectiu. coneixement de manera efectiva, i interioritzada, en l’alumnat. Aquí radica la importància del pensament crític pel seu component analític, comprensiu, de dubte, d’investigació... que condueix a una clara magnitud del que s’estigui tractant perquè en l’educació i en tot procés d’aprenentatge és imprescindible la comprensió, màxima i global, perquè s’assoleixi el coneixement. El pensament crític s’ha de practicar des dels primers nivells de l’ensenyament, ha de ser una metodologia constant, i s’ha de treballar i usar de manera que afecti al desenvolupament i procés de totes les matèries, treballs i pràctiques. El pensament crítica només s’assoleix practicant-lo d’igual manera que s’aprèn a caminar caminant.

Com es construeix el pensament crític[3]

Ÿ  El debat, la confrontació i el dubte. Una metodologia que promogui la deliberació, en totes les formes, és una possibilitat que l’alumnat s’enriqueixi fent seves idees positives que no ho eren i que a partir d’ara ho seran; aquesta metodologia acostumarà l’alumnat a dubtar, a consensuar, a entrar en conflicte, a construir plegats una intel·ligència col·lectiva. El debat la confrontació i el dubte són un pas per aconseguir un pensament crític individual i col·lectiu, constructiu i sense rigideses.

Ÿ  L’anàlisi discursiu (continent i contingut), especialment l’audiovisual que l’interioritza sense discernir ni qüestionar. L’anàlisi del discurs i dels llenguatges amb què aquests discursos es materialitzen és una tècnica crítica fonamental perquè no es controli, dirigeixi i transformi la nostra ment; de la mateixa manera que es fa l’anàlisi sintàctic cal l’anàlisi d’una cançó, d’una sèrie de televisió, d’un videoclip, d’un videojoc, d’un anunci... que diu?, com ho fa?, què s’omet? per què és així?...

Ÿ  Coneixements substancials. Lamentablement estem sotmesos a una deriva “competencial” (competències bàsiques) que deixa de costat els coneixements substancials, els sabers acumulats i molta de la informació important per a les persones en el món actual. El conjunt dels sabers i coneixements substancials són essencials per fer anàlisis crítiques amb celeritat i profunditat, permetent-nos copsar la realitat amb consciència i ens obren a altres realitats possibles. El coneixement del que ha passat ens permet pensar com ha de ser el futur o com no ha de ser. Una pràctica escolar de pensament crític ha d’estar recolzada amb abastar l’alumnat dels coneixements substancials

Ÿ  Diversitat i inclusió. L’heterogeneïtat es summament important per la seva aportació de mirades diferents i suposa l’aprenentatge del respecte i de la necessitat de viure en comú. La separació per identitats, gènere, necessitats educatives diferents… són segregacions d’una mentalitat hegemònica que no respon a la realitat existent i que trenca el contacte, el debat i l’enriquiment que proporciona altres visions. La construcció del pensament crític precisa del debat, del dissens, del conflicte, de la deliberació. Altres pensaments, la variació, la pluralitat, el respecte, l’estar inclòs... potència el pensament crític col·lectiu.

 

Pensem junts, fem junts, siguem junts.



[1] Emancipador -a: adj. i m. i f. [LC] Que emancipa.

Emancipar: v. tr. [LC] [DR] Alliberar de la pàtria potestat, d’una tutela, de la servitud. Arribar a desenvolupar-se totalment com a persones, a ser lliures, responsables i fer el “comú”

 [2] Alguns exemples de qui recolza aquesta moda:

Instituto de Innovación en Negocios Educativos http://innedu.es/

Fundació Bofill http://www.fbofill.cat/

Escola Nova21 http://www.escolanova21.cat/

Inno basque http://www.innobasque.eus/?gclid=CNyN-bjowdICFYgy0wodPJkEnw#.WL1Ne_k1_IU

Telefónica Fundación https://innovacioneducativa.fundaciontelefonica.com/

Obra social La Caixa obrasociallacaixa.org/es/

Blog de Angel Fidalgo para reflexionar sobre innovación educativa. https://innovacioneducativa.wordpress.com/

Innovación educativa – Escuelas católicas http://www.porlainnovacioneducativa.es/

[3] Pep Barceló  https://seminariiec.blogspot.com/2022/01/la-construccio-del-pensament-critic.html