by Pep Barceló
LA CÀRREGA IDEOLÒGICA DEL DISCURS DOMINANT
Com en moltes afeccions no sempre és l’organisme el que té un dèficit o feblesa i per això es veu afectat, sinó que és el medi que té una gran càrrega tòxica que el fa emmalaltir. Des dels anys 90 l’orientació de la política educativa a nivell internacional es vol orientar en funció de les necessitats del mercat, del sistema productiu i del món financer. L'educació, així entesa, passa a estar al servei d’una visió particular de l’economia (negoci privat, competitivitat: adaptar-se a les necessitats productives, rendibilitat, gestió directiva...). Aquesta toxicitat ambiental també afecta el nostre Sistema educatiu públic sotmetent-lo a la privatització o externalització d’aquelles parts possibles, a la disminució del pressupost públic, a l'augment dels centres privats subvencionats amb diners públics (concerts educatius), a l'augment de les taxes universitàries...
Aquest estat que pertorba les funcions del nostre sistema educatiu es manté perfectament amb tres actuacions: el currículum que s’aplica, l’avaluació que l’asseguri i la metodologia que es faci servir. En el currículum es prioritza el que anomenen competències bàsiques que desenvolupin les habilitats apropiades per al món del treball en el qual es veurà avocat l’alumnat en el seu futur com adult, en definitiva són les "competències" que els empresaris necessiten; opció, aquest, que minora el gruix del currículum deixant de banda els continguts humanístics, artístics i filosòfics, i, atura tot aprenentatge que ampliï la cultura, estimuli l'esperit crític, fomenti la creativitat i la capacitat d'anàlisi de la realitat. Per controlar això sorgeix “l'avaluació externa”; es tracta de quantificar el rendiment educatiu de l’alumnat comprovant el grau adquirit de “competències bàsiques” (especialment mitjançant pràctiques com les proves PISA). La metodologia a emprar l’anomenen “la nova innovació educativa”, però aquesta, curiosament, no sorgeix o es promou des de les aules, sinó de d'organitzacions privades, bancs i empreses, i es difonen en els mitjans de comunicació, en les xerrades i les jornades de formació per suposats “experts”. Són propostes de com treballar amb l’alumnat que han existit sempre, perpetuant-se unes i deixades de costat altres perquè no eren les adequades a la realitat concreta on es volien aplicar, però ara se les acompanya de tot un decàleg de valors vinculats a l’individualisme, la competitivitat, el lliure mercat, la justificació de la desigualtat, la precarietat i la pobresa. Estrenyent el que s’ensenya i s’aprèn es controlen els aprenentatges adquirits.
Un altre reforçament tòxic és dotar d'autoritat màxima les funcions dels/les directors/res perquè puguin prendre totes les decisions precises en la gestió dels centres a imatge i semblança de les que exerceix la patronal en els centres privats o privats concertats. Això va lligat amb el que anomenen “autonomia dels centres” i els “projectes singulars”; amb l'autonomia de centre, diuen, es podem solucionar tots els problemes, però en la pràctica és un “arreglat com puguis” (traspàs de responsabilitats que es va comprovar en la CoVid 19) que converteix els centres educatius en entitats independents, amb projectes propis, diferenciats i en competència amb els altres, la qual cosa implica la creació de centres públics de diferent categoria segons les seves possibilitats.
LA NECESSITAT
D’UN CURRÍCULUM EMANCIPADOR[1]
Amb aquest discurs competencialista la política educativa oficial es redirecciona, com s’ha esmentat, amb l'objectiu de respondre al “mercat” i cap a una concepció mercantilista de la vida humana deixant de costat els ideals humanistes i la formació integral de les persones, és a dir, l’educació passa a estar al servei de l'economia ja sigui per adaptar-se a les necessitats de les empreses i del món laboral o perquè l’Ensenyament públic sigui rendible i gestionat amb criteris empresarials perquè sigui susceptible de negoci privat.
En aquestes circumstàncies es fa precís, més que mai, recuperar un currículum emancipador sense esperar, si és precís, el recolzament de les institucions públiques. No hem d’acceptar que el currículum educatiu només respongui a "noves capacitats per a noves ocupacions" centrant-se en les necessitats del món laboral/empresarial (habilitats de comunicació, resolució de problemes, educació financera, esperit emprenedor...), per això es defensen unes anomenades "competències bàsiques" i una suposada “ innovació” encoratjada per organitzacions privades, bancs i empreses, i ben difosa per mitjans de comunicació, plena de fórmules com “educació emocional, escoles Waldorf, treball per projectes, gamificació, classe invertida, educació maker, programa Magnet, Design for Change ... Tot ben controlat, com s’ha esmentat, per unes avaluacions externes, tipus PISA, per comprovar l’adquisició d’aquestes competències.
Cal recuperar un currículum emancipador amb el qual s’entengui que l'educació és un dret universal, que cerca els continguts, valors i metodologies millors per a una educació global de les persones, que pugui compensar les desigualtats amb les qual l'alumnat pugui arribar a l'escola, que considera que l'educació és un factor de desenvolupament personal i que fa possible una societat cohesionada, inclusiva i més justa. Reprendre aquesta orientació no és exclusiva per als ensenyament bàsics, els estudis superiors també han de recuperar la importància dels coneixements per assegurar els aprenentatges que han de proporcionar. Per tot el que s’exposa cal reprendre, també, un ritme més pausat, una educació assossegada per organitzar el procés d'ensenyament-aprenentatge que consideri els diferents ritmes d'un alumnat divers que facilitaria una educació lenta i serena oposada a la "dèria per a la quantitat”; més que aprendre moltes coses, cal aprendre-les bé, defugint d’un currículum il·lògicament sobrecarregat i allunyat del sotmetiment exclusiu a proves.
Així mateix cal demanar una legislació sobre el currículum que possibiliti una educació que doni una formació integral (personal, tècnica i ètica); una educació que no menyspreï els coneixements; i una educació que, també, desenvolupi valors com la cooperació, la solidaritat, el saber, el anàlisis i la crítica, l'equitat, la no discriminació, la no violència, el respecte a totes les cultures i la cura del medi ambient natural. En definitiva un currículum que respongui a la finalitat de l’educació.
METODOLOGIA
I AVALUACIÓ PER A L’EMANCIPACIÓ
Avui se’ns empeny a ensenyar amb unes lamentables condicions de treball en escoles, instituts, universitats (espais, temps, paperassa, precarietat...), amb una perniciosa insistència en les “competències bàsiques”, que són un clar empobriment dels coneixements i de l’educació, amb una innovació “de moda” que dubta de la preparació docent sobre metodologies. No es pot dubtar de la bona voluntat i del treball que es fa ni de la importància de repensar el que fem, però cal d'anar en compte amb certes modes[2] i els perills que poden comportar i també cal tenir en compte les dificultats en què es troba els/les docents (manca de temps, nombre d'alumnes, uns espaïs no apropiats, limitacions normatives, avaluacions externes...). Finalment, se’ns empeny a ensenyar amb una avaluació quantificadora de les “competències bàsiques”, avaluar no és qualificar, no és posar nota (a un examen o a un treball), un número, per si sol, no explica si un/una alumna ha après, comprès i consolidat el procés d'aprenentatge, avaluar és ser conscients del procés d'aprenentatge, veure els punts febles i forts i buscar com millorar aquest procés.
Un procés d’emancipació suposa una metodologia que faci avançar en el progrés integral de l’alumnat. Hi ha gran quantitat de propostes metodològiques que ha aparegut al llarg dels anys i potser no cal defensar-ne una de concreta, ni deixar de costat la classe magistral, són els/les docents implicades qui ho han de decidir, però si cal dir quines idees ha de recollir una metodologia per al futur de l’alumnat i de la societat que volem. Així, doncs, algunes de les idees generals, sense prefixar un tipus de metodologia en concret, podrien ser: l'aprenentatge ha de ser significatiu; l’equilibri entre la teoria i la pràctica; provocar la descoberta dels coneixements entre tots; estimular la responsabilitat (per a un mateix i per als altres) i l’autoestima; i el treball individual i, també, el treball col·lectiu i cooperatiu.
Sense pretendre la existència d’un model exclusiu i tancat, com s’ha esmentat, si es pot exposar elements importants d’una metodologia que faci avançar en el progrés integral de l’alumnat. En qualsevol nivell educatiu s’ha de pretendre, en primer lloc, un ensenyament de qualitat i per a tothom. Pot ser útil en determinats moments de l’aprenentatge els projectes o treballs interdisciplinaris; el patrimoni cultural, artístic, històric i científic es pot adquirir per múltiples vies, canals i estratègies, i, afavoreix cooperar, equivocar-se, prendre decisions, descobrir, madurar i aprofundir. Tota metodologia ha d’ajudar a l’alumnat a conèixer-se i confiar en si mateixos, a comprendre els seus companys, a reconèixer i expressar emocions i idees, a desenvolupar l'autocontrol, a prendre decisions responsables, a valorar-se i cuidar-se a si mateix i als altres. La participació, si és possible, de la comunitat educativa serà important en la metodologia (tipus Comunitat d’aprenentatge) perquè es compta amb totes aquelles persones que a través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement enriquint l’aprenentatge. La metodologia tampoc ha de girar el cap davant de les noves tecnologies i és important que tothom tingui l’oportunitat de formar-s’hi perquè estem immersos en un món tecnificat, però aquesta formació ha de ser crítica perquè les noves tecnologies permeten un accés molt fàcil a tota mena d’informacions, moltes d’elles poc significatives, mer rebombori, pura brossa. Així, doncs, es fa necessari una acció d’acompanyament per fer una bona tria i un bon ús: ajudar a entendre el perquè dels programes (si hi ha alguna motivació ideològica, econòmica, empresarial); reflexionar i enfortir el pensament crític i la voluntat; contrastar la informació i veure si les fonts són fiables; posar-la al servei del projecte educatiu creant nosaltres els continguts.
Igualment és necessària una avaluació eficient per al progrés d’emancipació de l’alumnat. Abans d’entrar en matèria és precís aclarir conceptes de manera que el sentit que es pugui interpretar sigui unívoc. “Avaluar” cal entendre’l com “determinar, especialment d’una manera aproximada, la vàlua, valor o magnitud d’alguna cosa material o no” i “l’avaluació” com “l’acció d’avaluar”.
Així doncs, en l’àmbit educatiu avaluar ha de ser determinar el valor en el qual es troben totes les facetes de la persona de l’alumnat: la dels coneixements, la cognitiva, l’emocional, la sensitiva, la creativa, la social..., no és suficient valorar únicament els aspectes teòrics, tècnics i científics. En els nivells educatius bàsics l’avaluació eficient del progrés integral de l’alumnat ha de valorar el progrés d’adquisició de coneixements, del desenvolupament personal que està fent i tots aquells altres aspectes d’una persona que està fent un procés educatiu i maduratiu. En el terreny procedimental s’haurà de valorar el treball cooperatiu i tots aquells altres elements, com l’autoavaluació, que puguin millorar els processos i no sols els resultats. En qualsevol cas l’avaluació de l’alumnat és una eina professional del/la docent. Els/les docents tenim una estesa cultura d’avaluar el que fem a l’aula amb l’objectiu de fer millor la nostra feina; l’avaluació és per al professorat part del procés educatiu i d’aprenentatges perquè ens assenyala la direcció en la qual hem de seguir i sempre ho hem fet sense necessitat de decrets ni directrius.
IMPRESCINDIBLE PER A UN PROCÉS EMANCIPADOR: EDUCAR EN EL PENSAMENT CRÍTIC I EN L’ACCIÓ
Evidentment cal una educació integral i una instrucció eficient. Pel que fa a una educació integral aquesta té dues vessants fonamentals: la individual i la social. La vessant personal és la que fa ser una persona amb plenitud i per això precisa continguts que li donin els sabers i les capacitats per desenvolupar el seu projecte personal; la vessant social ens fa sortir de nosaltres i estar amb els altres i significa convivència, relació, assumptes comuns. Respecte a la instrucció, una instrucció eficient produeix realment l’efecte cercat, és a dir, que els aprenentatges adquirits metòdicament seran els que donaran a la persona la preparació per al seu futur. Per a una educació integral i una instrucció eficients el currículum ha de ser complet i rellevant, però en ambdós casos es fa imprescindible la construcció del “pensament crític” en les persones.
El pensament crític és una forma de raonar en la qual s’analitzen i avaluen la consistència, la claredat, l’exactitud, la precisió, l’evidència, l’equitat i la veracitat d’opinions, afirmacions, costums, fets basant-se en l'observació, en l'experiència, l’anàlisi, la reflexió, en la ciència i la tècnica... per tractar d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars i discernir la veritat, l’objectivitat i la raó; cal ser reflexiu, analític, racional i objectiu. coneixement de manera efectiva, i interioritzada, en l’alumnat. Aquí radica la importància del pensament crític pel seu component analític, comprensiu, de dubte, d’investigació... que condueix a una clara magnitud del que s’estigui tractant perquè en l’educació i en tot procés d’aprenentatge és imprescindible la comprensió, màxima i global, perquè s’assoleixi el coneixement. El pensament crític s’ha de practicar des dels primers nivells de l’ensenyament, ha de ser una metodologia constant, i s’ha de treballar i usar de manera que afecti al desenvolupament i procés de totes les matèries, treballs i pràctiques. El pensament crítica només s’assoleix practicant-lo d’igual manera que s’aprèn a caminar caminant.
Com es construeix el pensament crític[3]
Ÿ El debat, la confrontació i el dubte. Una metodologia que promogui la deliberació, en totes les formes, és una possibilitat que l’alumnat s’enriqueixi fent seves idees positives que no ho eren i que a partir d’ara ho seran; aquesta metodologia acostumarà l’alumnat a dubtar, a consensuar, a entrar en conflicte, a construir plegats una intel·ligència col·lectiva. El debat la confrontació i el dubte són un pas per aconseguir un pensament crític individual i col·lectiu, constructiu i sense rigideses.
Ÿ L’anàlisi discursiu (continent i contingut),
especialment l’audiovisual que l’interioritza
sense discernir ni qüestionar. L’anàlisi
del discurs i dels llenguatges amb què aquests discursos es materialitzen és
una tècnica crítica fonamental perquè no es controli, dirigeixi i transformi la
nostra ment; de la mateixa manera que
es fa l’anàlisi sintàctic cal l’anàlisi d’una cançó, d’una sèrie de televisió,
d’un videoclip, d’un videojoc, d’un anunci... que diu?, com ho fa?, què s’omet?
per què és així?...
Ÿ Coneixements substancials. Lamentablement estem sotmesos a una deriva “competencial” (competències bàsiques) que deixa de costat els coneixements substancials, els sabers acumulats i molta de la informació important per a les persones en el món actual. El conjunt dels sabers i coneixements substancials són essencials per fer anàlisis crítiques amb celeritat i profunditat, permetent-nos copsar la realitat amb consciència i ens obren a altres realitats possibles. El coneixement del que ha passat ens permet pensar com ha de ser el futur o com no ha de ser. Una pràctica escolar de pensament crític ha d’estar recolzada amb abastar l’alumnat dels coneixements substancials
Ÿ Diversitat i inclusió. L’heterogeneïtat es summament important per la seva aportació de mirades diferents i suposa l’aprenentatge del respecte i de la necessitat de viure en comú. La separació per identitats, gènere, necessitats educatives diferents… són segregacions d’una mentalitat hegemònica que no respon a la realitat existent i que trenca el contacte, el debat i l’enriquiment que proporciona altres visions. La construcció del pensament crític precisa del debat, del dissens, del conflicte, de la deliberació. Altres pensaments, la variació, la pluralitat, el respecte, l’estar inclòs... potència el pensament crític col·lectiu.
Pensem junts, fem junts, siguem junts.
[1] Emancipador -a:
adj. i m. i f. [LC] Que emancipa.
Emancipar: v. tr. [LC]
[DR] Alliberar de la pàtria potestat, d’una tutela, de la servitud. Arribar a
desenvolupar-se totalment com a persones, a ser lliures, responsables i fer el
“comú”
Instituto
de Innovación en Negocios Educativos http://innedu.es/
Fundació
Bofill http://www.fbofill.cat/
Escola
Nova21 http://www.escolanova21.cat/
Inno
basque http://www.innobasque.eus/?gclid=CNyN-bjowdICFYgy0wodPJkEnw#.WL1Ne_k1_IU
Telefónica
Fundación https://innovacioneducativa.fundaciontelefonica.com/
Obra
social La Caixa obrasociallacaixa.org/es/
Blog
de Angel Fidalgo para reflexionar sobre innovación educativa. https://innovacioneducativa.wordpress.com/
Innovación
educativa – Escuelas católicas http://www.porlainnovacioneducativa.es/
[3] Pep Barceló https://seminariiec.blogspot.com/2022/01/la-construccio-del-pensament-critic.html
