by
Rosa Cañadell
Les
competències bàsiques no són un invent pedagògic, ni una demanda del
professorat, ni un ideal de les famílies. Són una exigència del món econòmic,
com l’educació financera o la ‘nova innovació’.
Aquest
primer trimestre és la primera vegada que les famílies dels nois i noies que
estudien als instituts de Catalunya reben les notes d’una manera diferent. El
nou decret del Departament d’Educació exigeix que les avaluacions ja no es
facin per assignatures, sinó per competències bàsiques i que en comptes de les
clàssiques notes numèriques ara surtin 4 nivells d’assoliment. Quin és el
perquè d’aquest canvi sobtat? De fet, no es tracta només d’una qüestió
d’avaluació, sinó d’imposar que tot l’aprenentatge es basi en aquestes
competències. Però què són i d’on surten aquestes competències?
Per
esbrinar-ho hem d’anar una mica lluny i entendre com el neoliberalisme (o
sigui, les empreses i el món financer) està intervenint en l’educació. I és que
les competències bàsiques no són un invent pedagògic, ni una demanda del
professorat, ni un ideal de les famílies, són una exigència del món econòmic
vehiculat per l’OCDE.
Tampoc
són una novetat, doncs des dels anys 90 que s’estan intentant introduir. En el
2006 el Parlament europeu ja aprova un quadre de “competències clau”
necessàries per “l’aprenentatge al llarg de la vida, el desenvolupament
personal, la ciutadania activa, la cohesió social i l’ocupabilitat”, a
iniciativa de l’OCDE i El Banc Mundial.
Per
l’OCDE la qüestió principal no són tant els coneixements que l’escola ha de
transmetre sinó com l’educació “pot promoure el tipus d’habilitats
transferibles que es poden utilitzar per fer front i adaptar-se a la incertesa
i el canvi econòmic” (1). Així, en l’educació per competències, “el coneixement
com a tal deixa de ser l’objectiu central del procés educatiu, i passa a jugar
un paper secundari, donant prioritat a
les tècniques per a la resolució de problemes: el “saber fer”. (2)
La
crisi del sistema i la creixent competitivitat empresarial desemboca en tres
exigències sobre l’educació: 1) la necessitat de reduir la despesa pública
destinada a l’educació i augmentar la privatització i la contribució dels
ciutadans i les empreses en el seu finançament. 2) La necessitat dels capitals
de trobar noves oportunitats d’invertir de forma rendible i les noves formes
d’educació derivades dels avenços tecnològics són un bon mercat, per això “cal”
introduir al màxim les TIC als centres educatius i promocionar l’educació online.
3) I més important, que allò que s’ensenya a l’educació estigui al servei del
mercat: es tracta de “posposar i supeditar els coneixements humanístics i
crítics a l’adquisició de competències més properes al món empresarial lligades
al terreny laboral” (3)
Resumint,
les Competències bàsiques són aquelles habilitats que les empreses han decidit
que necessiten per al futur del món laboral. I per imposar-les i perquè siguin
menys costoses per l’Estat, es recomana que les institucions privades
col·laborin en aquesta tasca. I això és el que explicaria el perquè, tant des
de la nova Innovació educativa (Escola Nova 21), com des de les empreses i
bancs (Telefònica, Google, La Caixa, Banc Santander, etc.), ja fa temps que
s’està promocionant aquesta pràctica a les escoles i instituts. I, finalment,
el Departament d’Educació ha decidit fer-ne la seva política. (4)
El
problema és que quan es diu que el que ha de fer l’escola és “preparar
l’alumnat per a la societat del segle 21”, el que s’està amagant és que el que
es vol és preparar l’alumnat per un futur laboral incert, precari i competitiu.
Està clar que l’educació ha de preparar pel món del treball, però no és pas
aquesta la seva missió principal. L’educació és un valor social i ha de
treballar per la realització personal i la millora de la societat. No volem
educar perquè els/les joves “s’adaptin” al nou món del treball, sinó perquè
tinguin eines per defensar-se de la creixent explotació i precarietat. I per
això, són totalment insuficients les Competències Bàsiques i algunes de les
noves Innovacions.
D’altra
banda, segons Francis Tilman (5), un dels molts detractors d’aquest sistema,
“la confrontació a problemes efectius no condueix pas a l’aprenentatge (…) ben
al contrari, la pedagogia de les competències és desmotivadora, ja que posa
l’individu enfront de la seva incompetència”. Però va fins i tot més lluny
subratllant el següent: “Més incòmode, el fet que la majoria dels discursos
didàctics sobre les competències estan
construïts sobre afirmacions no verificades per cap experimentació…”
Estem doncs en presència d’una ideologia que es ven com un discurs científic.
Aquesta
nova pedagogia pot, a més, augmentar les desigualtats i perjudicar precisament
els més desafavorits socialment, ja que se’ls nega l’accés als continguts
culturals a partir dels quals podrien comprendre i posar en qüestió les causes
polítiques i econòmiques que els aboquen a la seva situació.
Finalment,
és evident que cal millorar l’educació, però qualsevol innovació educativa
hauria de tenir com a objectiu buscar aquelles pràctiques educatives que millor
ajudin a aprendre i a preparar persones lliures i cultes, crítiques i
solidàries i no pas treballadors/es productius o emprenedors competitius.
L’escola no pot ser una mera fàbrica de joves precaris, submisos e incultes, i
això és precisament el que està intentant la deriva neoliberal a l’educació i
algunes de les noves pràctiques “innovadores”. Haurem d’estar molt atentes.
(1) OCDE 2016. Les grandes mutations qui
transforment l’éducation
(2)
NICO HIRTT: L’approche par compétences : une mystification pédagogique
(3)
Enrique Javier Díez Gutiérrez: Neoliberalismo educativo. Ed. Octaedro 2018
(4)
Diari de l’Educació: “Educació assumeix el programa Escola Nova 21 per fer-lo
arribar a tot el país”.
(5)
Francis Tilman: La pédagogie des compétences fait-elle apprendre? De l’illusion
à l’intoxication; (Cahiers n°21 et 22 du Service de pédagogie expérimentale de
l’Université de Liège ; 2005)
