Rosa Cañadell
https://diarieducacio.cat/dos-llibres-dues-generacions-la-mateixa-critica/
Concha Fernández Martorell, nascuda el 1957, ha exercit durant 33 anys com a professora de Filosofía a instituts públics de Secundària i 10 anys com a directora, escriptora i conferenciant. Ha escrit una vintena de llibres i articles en diversos diaris. Jubilada des del 2017 ha publicat el seu darrer llibre “Teoría poética del aprendizaje. Una alternativa al enfoque comptenecial” (Ed. El Viejo Topo).
Ibán Martínez Cárceles, nascut el 1985, és professor en actiu de Música a instituts públics des de fa 10 anys. Investigador en cultura obrera i memòria històrica. Ha publicat “Disidencia docente. Habitar las aulas en las fronteras del capitalismo digital” (Ed. Piedra, Papel, Libros).
Dues veus que, des de perspectives i experiències molt diferents, coincideixen plenament en la seva crítica en la marxa actual de l’educació a Catalunya i, en concret, pel que fa al menyspreu del coneixement, a l’educació competencial, a les noves metodologies i al capitalisme digital. Al mateix temps que fan propostes positives i engrescadores a partir de la seva experiència a l’aula.
Concha Fernández, des de la seva llarga experiència, ens recorda tot el temps “el plaer d’aprendre”, un aspecte molt oblidat per la línia oficial actual que sembla dir que l’aprenentatge s’ha de presentar en forma de joc, perquè si no, no motiva i no funciona. Ens parla de l’aprenentatge “poètic” a partir de l’estudi de les creacions humanes dels que ens han precedit, els coneixements i les arts, a partir de les qual s’estimula el descobriment i el creixement de l’estudiant i li permet crear la seva pròpia interpretació del món “amb l’objectiu d’habitar el món i estimar la vida”. Ens recorda que Aprendre és l’experiència més emocionant de la vida, que és un instint natural de supervivència. Critica el competencialisme en què l’important és saber manejar els coneixements i aplicar-los, però no aprendre’ls, i explica que sense coneixements l’alumne no tindrà prou criteris de selecció i serà molt més manipulable. Ens diu que aquesta nova tendència ignora que els coneixements són el constitutiu de la cultura i configuren la visió del món, són la forma en què l’ésser humà ha parlat sobre la realitat a través del seu recorregut històric. Finalment, ens diu que ensenyar a viure és la gran aventura que compartim els i les docents, i que els coneixements i les arts formen part d’aquesta aventura. Ens explica també experiències a l’aula que ens poden servir d’inspiració.
Ibán Martínez, des de la trinxera (a l’aula) desemmascara algunes de les opressions dominants sobre l’acte educatiu i el control que exerceixen sobre les accions a l’aula. Ens parla de com les pedagogies no directives han tergiversat les propostes de Paulo Freire, de com una “educació centrada en l’alumne” no deixa que l’alumnat ampliï el seu espai cultural. Ens parla de les empreses publico-privades, com la Fundació Bofill, de les grans corporacions tecnològiques i el seu gran negoci amb l’educació i de com els acadèmics neoliberals legitimen la digitalització sense calibrar els danys en els joves. Com les competències bàsiques són un aprenentatge d’habilitats sense coneixements ni esperit crític, i com tot això repercuteix negativament, sobretot, a l’alumnat de les classes populars. Denuncia com l’OCDE pretén que l’objectiu de l’educació sigui “preparar l’alumnat perquè sigui un consumidor digital en potència, que assumeixi la globalització com a natural i sigui capaç d’adaptar-se a un mercat laboral flexible”. Critica com s’està adjudicant i culpabilitzant el professorat del fracàs escolar creixent, sense tenir en compte les seves demandes, ni la manca de recursos que necessiten i que estan reivindicant. Finalment, ens aporta experiències a l’aula, molt interessants, que amb activitats relacionades amb accions col·lectives, lluites obreres, etc., han ajudat l’alumnat a prendre consciència del seu malestar i buscar el perquè.
En definitiva, dues aportacions més que poden ajudar al professorat, als tècnics d’educació i a les famílies a reflexionar sobre el sentit i la pràctica educativa, la seva importància i ens poden estimular a canviar el rumb de l’actualitat educativa en el nostre país.
