24/4/21

Manifest PER UNA EDUCACIÓ AL SERVEI DE LES PERSONES, DEL SABER I DE LA CULTURA

Des del SIEC hem començat una campanya amb l’objectiu d’aplegar els esforços de les persones que estem en desacord amb el rumb que està prenent l’educació del nostre país, basat en un enfocament dit competencial que menysprea el coneixement. Us animem, com a primer pas, a llegir el manifest i a signar-lo.

                                               LLEGEIX I SIGNA EL MANIFEST



1/11/20

TEMÀTIQUES D'ACTUALITAT

Nou batxillerat amb les velles idees de sempre

Seria fàcil obtenir un consens sobre la necessitat de reformar el batxillerat, però fer-lo competencial o allargar-lo tres anys no és més que l’enèsima solució low cost amb què ens tenen acostumats les administracions educatives. Llegeix més


La burgesia i l'escola o l'art dels mandats contradictoris                                                       

                                                                        "Potser el secret per transformar l'escola
                                                                           és combinar Jules Ferry amb Bill Gates! "
                                                                             Jean-Michel Blanquer, ministre d'Educació francès
          
Les polítiques educatives recomanades per grans organitzacions internacionals, com ara l'OCDE i la Comissió Europea, fomenten l'orientació de l'aprenentatge cap a competències generals i flexibles que són les competències bàsiques més reclamades pel mercat laboral. Llegeix més

Competències, per a què?


(...) Des del anys noranta del segle passat s’ha estat empenyent introduir en l’àmbit educatiu un marc de competències clau necessàries per a l'aprenentatge al llarg de la vida i la empleabilitat de manera que l'educació promogui habilitats perquè les persones facin front als reptes personals del seu futur, Els enunciats generals d’aquestes competències són: competència en comunicació en la llengua materna, competència en  comunicació en llengua estrangera, competència matemàtica (i bàsiques en ciències i tecnologies), competència numèrica, aprendre a aprendre, competències socials i cíviques, esperit d’iniciativa i d’empresa, sensibilitat i expressió cultural. Aquestes “Competències bàsiques/clau” han aterrat a la realitat educativa i volen quedar-se. Llegeix més

2/6/20

Competències, per a què?

By Pep Barceló

Innovació/competències/modernitat

La metodologia no és més que el camí que se segueix, manera ordenada de procedir, per a arribar a un fi. Però avui en dia en el discurs dominant (alguns mitjans de comunicació hi col·laboren molt) es vol donar a la paraula “innovació” la mateixa significació, i no la té. Innovar és introduir alguna cosa nova (IEC: Introduir quelcom de nou, en una cosa) i aquest mot ha pres una gran volada en el món empresarial i el seu significat s’ha concretat d’un mode particular que molt bé va definir l’economista Joseph A. Schumpeter[1]: l'empresari busca, per mitjà de la innovació, entrar en els mercats existents o en nous mercats, creant la pròpia demanda. Així doncs, la innovació és inseparable de la competència, s'innova per competir millor.

Un dels elements fonamentals d’aquesta “innovació” de la qual es parla en l’àmbit educatiu són les “Competències bàsiques/clau” com ens explica Nico Hirtt[2]. Des del anys noranta del segle passat s’ha estat empenyent introduir en l’àmbit educatiu un marc de competències clau necessàries per a l'aprenentatge al llarg de la vida i la empleabilitat de manera que l'educació promogui habilitats perquè les persones facin front als reptes personals del seu futur, Els enunciats generals d’aquestes competències són: competència en comunicació en la llengua materna, competència en  comunicació en llengua estrangera, competència matemàtica (i bàsiques en ciències i tecnologies), competència numèrica, aprendre a aprendre, competències socials i cíviques, esperit d’iniciativa i d’empresa, sensibilitat i expressió cultural. Aquestes “Competències bàsiques/clau” han aterrat a la realitat educativa i volen quedar-se[3].

Totes aquestes propostes són presentades, i ens arriben, amb un aire de modernitat per dotar-les d’un element que, a ulls de la societat, sigui positiu, engrescador i ho millori o ho solucioni “tot”: escoles lliures, escoles Waldorf, treball per projectes, classe invertida, educació maker, Design for Change, Escola Nova 21, noves tècniques... o recentment amb la nova llei d’educació (LomLoe) que permetrà l’obtenció del títol de Batxillerat amb matèries suspeses, són exemples clars. Aquesta modernitat està sustentada amb frases, no sempre clares, com: la innovació és bona per se, qui es resisteix és tradicional o defensa d’interessos corporatius, l’escola ha de preparar per al canvi continu i ha d’ajudar els alumnes a adaptar-se, cada alumne aprèn d'una manera que li és pròpia i l’escola s’ha d’adaptar, l'alumne aprèn el que té sentit per a ell, el mestre no ha d’ensenyar, sinó acompanyar...

Quines són les competències de les quals ens parlen?

Es fa precís per parlar de quines són les competències de les quals ens parlen fer una petita prèvia que ens situí en l’entorn laboral actual. Es pot observat que des de les institucions europees o des d’organismes com la OCDE es sosté una visió de considerar la ciutadania, les persones, com a “capital humà” per al mercat del treball, és a dir, els que sostenen la competitivitat de les empreses adaptant-se a les necessitats productives que aquestes necessitin en cada moment. Això en un mercat laboral global en què cada cop és més visible una polarització d’aquest en dos extrems: un on hi ha una ocupació minoritària de llocs de treball molt qualificats i en l’altre extrem una ocupació disponible i nombrosa de llocs de treball no qualificats i precaris.

En aquest marc és on apareixen “les competències bàsiques” amb el caràcter que s’ha esmentat. Per a la seva possible concreció les divideixen en competències generals i competències transversals[4]. Les competències generals seran aquelles que es necessiten per solucionar problemes, o situacions problemàtiques, i demandes complexes en les quals s’ha d’aplicar raonament, comunicació, recursos psicosocials.... Les competències transversals no estan contextualitzades en el marc de dominar i/o tenir uns coneixements concrets, es tracta d’habilitats que suposadament són útils en qualsevol situació, sigui aquesta quina sigui; com no es pot determinar quin tipus de situacions futures ni les necessitats, el caràcter d’aquestes competències és molt vague, es considera que han de garantir l'adaptabilitat de les persones en el treball futur perquè l'entorn productiu és cada vegada més impredictibleAquesta deriva “competencial” és clarament una orientació per a l'ocupabilitat i respon a una demanda creixent de flexibilitat i adaptabilitat de les plantilles de les empreses.

 Quina persona es fa amb aquestes competències?

No hem de negar l'important que és tenir una preparació adequada d'acord al moment en què vivim, però res d'això serà valuós, si les persones no aprenem a ser “humanes per viure conjuntament”. Però hi ha experts (es diuen) de tot el món, que vaticinen que la nova escola per al segle XXI perdrà el seu paper preponderant com a principal font de coneixement davant internet, on les tradicionals classes magistrals desapareixeran, el professor canviarà el seu rol -de impartir coneixements a exercir de guia dels alumnes-, el currículum serà més individualitzat per a cada estudiant i els coneixements acadèmics perdran pes en favor de les habilitats personals i les competències[5]. Aquest és el dibuix dels “experts” de WISE (Cimera Mundial per la Innovació en Educació, en les seves sigles en anglès, creada el 2009 per la Fundació Qatar)[6], segons el resultat d'una enquesta duta a terme entre 645 dels seus membres, experts en educació. Certament sembla que anuncien formes d’estudi, però quins són els continguts?.

 Si els continguts són el tipus de competències esmentades ens trobarem amb un buit en la educació i formació de les persones que precisen un procés educatiu eficient per al desenvolupament dels aspectes socials, morals, emocionals... Així, ens podem trobar en el futur que la qualitat de les persones, la seva manera de ser, sigui útil per a si mateixos exclusivament; que les seves normes, valors i creences estiguin en funció de les seves necessitats i interès; que la seva aspiració sigui arribar a pertànyer a les classes benestants; que per aconseguir “l’èxit” ha de ser imaginatiu i flexible per adaptar-se (o sotmetre’s) a la realitat que existeixi; que cregui que si cadascú treballa pel seu compte i es fa responsable únic de la seva situació econòmica aconseguirà el que vulgui; que la seva llibertat individual ha d’estar per damunt de tot; que no accepti la “diversitat real” que existeix i que no sempre es dóna per característiques personals, sinó per injustícies socials; que no tingui cap interès en la vida col·lectiva i la construcció d’una societat cohesionada i justa; que consideri normal i beneficiós que l’econòmica no tingui restriccions ni regulacions, i, que es facin actuacions monopolistes; que cal tenir esperit emprenedor i que les empreses no tenen perquè tenir una funció social, sinó que són per fer negoci i diners; que creu que en el món actual cal prendre decisions financeres informades i apropiades; que pensa que la crisi immobiliària i financera o las crisis econòmiques en general són fallides normals del sistema i no estratègies d’uns interessos determinats... Aquest pensament i aquesta mena de conducta suposa, en gran mesura, egoisme, soledat, pors i feblesa, i, la pèrdua de valors i qualitats.

Si només es treballa en funció d’aquestes competències on queda la resta de coneixements que precisa l’educació integral de les persones?

No hi ha dubte que el gran perill es que quedi en via morta la creixença humà, la promoció de valors (com la Pau, la Llibertat, la Justícia...), la responsabilitat individual i col·lectiva o aspectes socials (com el respecte, l’eliminació de la segregació, la participació, la igualtat d’oportunitats...) quan el que anomenen competències implica l’empobriment dels coneixements imprescindibles per a l’educació integral de les persones (cognitius, emocional, físic, psíquic, relacional, social...) per arribar a ser persones adultes amb valors, individuals i col·lectius, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes.

En qualsevol cas es pot explicitar coneixements que queden en via morta i que pot significar perdre valors i qualitats com la pertinença, la empatia, la solidaritat, la cooperació, la sensibilitat, la resiliència, la curiositat, la crítica, la reflexió, la comunicació, la convivència, la relació, el respecte, la responsabilitat, la dignitat, la fraternitat... és el cas de: els feminismes que donen una visió plena l’esfera de les identitats personals, de l’economia, de la política i del pensament; la decreixença que propugna una simplicitat voluntària en la forma de viure, l’autoproducció de bens i serveis, l’autogestió en cooperatives de consumidors…; l’ecologia com a disciplina científica que aporta una visió realista de la naturalesa i de l’acció de l’home vers ella; la laïcitat que és el mutu respecte entre les confessions religioses i l’Estat com a representat del conjunt de la societat la qual cosa implica la no influència religiosa en la vida social; la filosofia com a permanent reflexió sobre l'essència, les propietats, les causes i els efectes de les coses naturals o no i que ens permet tenir una consciència real de pensaments, opinions i fets; el moviment lent (Relentiment, Slow Down) que ens transmet l’alentiment per al gaudiment del temps, dels sentiments i de les experiències, que advoca per una educació i una vida assossegada on es prima la importància de conèixer els processos, el respecte pels ritmes naturals i socials, el diàleg, la reflexió que cerca l’aprofundiment i s’allunya de la superfluïtat i de l’angoixa; la cultura de la cura perquè cuidar-nos els uns als altres és cuidar-me a mi perquè els altres em cuiden i que  permet trencar amb les tasques tradicionals assignades en funció el sexe i que suposa un compromís solidari i humà amb l’entorn que ens envolta. Indubtablement se’n podrien afegir més.


[1] Joseph A. Schumpeter The theory of economic development“. Dalloz, París 1999).

[2] Nico Hirtt. El menos precio del conocimiento. Icaria. Barcelona 2020.

[5] La educación en 2030: una escuela menos relevante y un aprendizaje más individual

http://www.eldiario.es/sociedad/escuela-diferente_0_328617413.html

[6] http://www.wise-qatar.org

Fundació Qatar va establir la Cimera d'Innovació Mundial per l'Educació (WISE) el 2009. WISE és una plataforma internacional i multisectorial per al pensament creatiu, el debat i l'acció intencionada. WISE s'ha consolidat com un referent mundial en nous enfocaments de l'educació. A través tant de la Cimera anual i una sèrie de programes es promou la innovació i la construcció del futur de l'educació a través de la col·laboració. Diversos patrocinadors corporatius internacionals de WISE reconeixen que l'educació és una de les inversions més eficaces, a llarg termini, que una nació pot fer en el seu desenvolupament econòmic i social. El programa de patrocini WISE permet que el sector privat contribueixi a l'educació i per ajudar a preparar la propera generació de líders per als nous desafiaments.

Els mitjans de comunicació juguen un paper únic en la iniciativa WISE. Ells tenen la capacitat d'arribar a les múltiples parts interessades i explicar el paper fonamental de l'educació en el desenvolupament de les societats. WISE es complau a tenir socis dels mitjans de renom internacional per ajudar a aconseguir aquest objectiu.

1/6/20

La reforma LomLoe ja està al Parlament

els canvis en la legislació educativa
by Pep Barceló

Una reforma de la legislació educativa és, en definitiva, un acord que es produeix en la societat i que ens indicarà quina direcció regirà el món educatiu en el futur immediat. Una proposta de reforma és un moment important per valorar el camí fet i mirar el futur amb l’objectiu que aquest camí fet sigui millor. Per aquesta raó és l’instant perfecte per pensar què cal evitar i què cal fer en la reforma de la LomLoe.


Què hauria d’evitar aquesta reforma legislativa.

Els dèficits i els aspectes negatius que ha tingut el rumb de l’ensenyament públic, a l’Estat espanyol, en els darrers temps ens indiquen que s’ha d’evitar. En aquest sentit es podria assenyalar:

Ÿ  Disminuir la responsabilitat i la funció de l’Estat respecte assegurar un ensenyament públic de qualitat per al conjunt de la societat.

Ÿ  Centralitzar el  Currículum Educatiu per al seu control doctrinal/partidista.

Ÿ  Prioritzar només aquella part del Currículum Educatiu que asseguri perfils professionals.

Ÿ  Introduir el vocabulari empresarial en l’àmbit educatiu.

Ÿ  Promoure rànquings entre centres i l’entrada o manteniment d’iniciatives privades en l’àmbit educatiu.

Ÿ  Naturalitzar l’existència de la doble xarxa pública/concertada, aquesta última és un clar finançament empresarial.

Ÿ  Establir criteris empresarials en el funcionament del sistema educatiu.

Ÿ  Minorar del paper de la comunitat educativa en el procés educatiu de l’alumnat i en la gestió dels centres educatius.

Disminució de la responsabilitat i la funció de l’Estat. Obrir més la gestió de l’Estat al conjunt de la societat és sempre lloable en tant que dissipa la possibilitat d’autoritarismes, fa la democràcia més participativa i fa que la ciutadania es responsabilitzi dels assumptes comuns. Lamentablement quan aquest “obrir més la gestió” es fa per desistiment només denota irresponsabilitat, potser intencionada, per lliurar un aspecte tant important, per al conjunt de les persones, com l’educació (Sistema educatiu) a mans de determinats sectors de la societat que, òbviament, podem incorre en mirar només pels seus interessos i no per als del conjunt de societat. L’Estat ha d’assegurar una educació de qualitat per a tota la població sense cap mena de discriminació negativa, amb polítiques d’igualtat i d’equitat, de participació de la comunitat educativa, d’inversió necessària per al sistema educatiu públic i de defensa del sistema públic, perquè aquest és el model que acull al conjunt de la ciutadania.

Centralització del  Currículum educatiu. Sigui quina sigui l’organització d’un Estat està bé una prudent centralització del currículum per assegurar una certa homogeneïtat i qualitat, i, perquè no hagin diferències que desigualin els territoris. Però en una societat democràtica no és de rebut monopolitzar el Sistema educatiu per a un control doctrinal/partidista d’un sol color perquè això soscava l’essència de la pròpia democràcia; la pluralitat i les diferents sensibilitats són inherents a tota societat democràtica. D’igual manera en un Estat democràtic el sistema educatiu ha de recollir les peculiaritats dels territoris perquè aquests mantinguin la seva idiosincràsia; la suma de les idiosincràsies són les que han donant la forma i les característiques del propi Estat, eliminar-les és estimular la desafecció de sectors socials o de territoris.

Priorització d’aquella part del Currículum que asseguri perfils professionals. Certament hi ha etapes que requereixen tractar aspectes del món laboral com és la Formació Professional i això ha d’estar reflectit en el currículum, però en altres etapes la prioritat no ha de ser aquesta perquè la formació humana, social i cultural és imprescindible per l’edat de l’alumnat (educació obligatòria) i no pot ser disminuïda ni en el temps que se li dediqui ni en l’activitat educativa que es realitzi. A més de futurs professionals a l’Ensenyament li correspon preparar, en el que li pertoca, la futura ciutadania.

Introducció de lèxic empresarial. Introduir lèxic nou pot ser un iniciativa normal i adequada quan en una temàtica o àmbit manquen mots que defineixin conceptes. Però el món de l’ensenyament ha estat sempre capaç de nombrar, de manera pròpia, tots els conceptes que han anat apareixen en el seu àmbit al llarg de la història; per aquesta raó introduir termes, o el seu sentit, d’àmbits com l’empresarial i el mercantil[1], és una anormalitat a no ser que es cerqui substituir els significats de mots ja existents en el món de l’ensenyament. Si el conjunt de la societat fa un ús de la terminologia d’un àmbit, i/o del seu sentit, fàcilment acabarà pensant com es pensa en aquest àmbit; potser es cerca que siguem “persones-empresa”.

Promoció de rànquings entre centres i de l’entrada o manteniment d’iniciatives privades en l’àmbit educatiu. Estimular i recolzar els centres educatius perquè compleixin amb la seva missió és bo i és part de la responsabilitat que té una bona l’Administració que vetlla pel conjunt de la ciutadania. Ara bé, és la “competència” l’eina adequada per estimular i recolzar? o, és l’eina típica del domini mercantilista?. En el domini mercantilista un dels efectes de la competència és que uns cauen i uns altres pugen; pot una societat permetre que això passi en el terrenys educatiu?, aquesta política és la d’un bon govern per al conjunt de la ciutadania?. Els rànquings, públics o encoberts, produeixen diferenciacions i segregació en l’àmbit educatiu i servint per subvencionar empreses privades amb els diners públics.

Naturalització de l’existència de la doble xarxa. L’existència de centres educatius privats/particulars ha estat una constant en la història de l’Estat espanyol, però la naturalització de l’existència de l’actual doble xarxa, sostinguda per l’Estat[2], té un sentit molt buscat.  L’any 1985 s’aprova la LODE i en ella s’estableix, per la suposada dificultat de construir suficients centres públics enfront de la gran demanda de places escolars, que allà on no arribin els centres públics l’Estat podrà “concertar” amb els centres privats que compleixin una funció social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i no segregació en l’admissió d’alumnes. Però l’objectiu inicial d’aquesta “concertació” s’ha desvirtuat amb el pas del temps i, finalment, els centres concertats (excepte algunes excepcions) acaben sent centres privats que funcionen com a tals, que cobren quotes als pares i mares, que cerquen tenir un tipus determinat d’alumnat i que fan de l’educació un negoci i/o la transmissió del seu ideari. En definitiva aquesta naturalització de l’existència de la doble xarxa, feta amb molta discreció i comptant amb el suport de mitjans de comunicació/difusió, és realment, com s’ha esmentat anteriorment, finançar negocis privats amb diner públic.

Establiment de criteris empresarials en el funcionament del Sistema educatiu. Quan s’introdueixen criteris diferents als que existien es dóna a entendre que els que havia no eren els més adequats, ara bé, s’ha analitzat per què no ho eren?, es complia per part de l’Administració la seva responsabilitat i seguiment del funcionament del sistema?, els centres (claustre, Consell Escolar...) no han respost millorant el nivell de l’alumnat, en totes les seves facetes?, els criteris empresarials (projectes de direcció, autoritat/gestió gerencial...) han demostrat millorar el nivell de l’alumnat en totes les seves facetes?. No estarem tornant a que  el conjunt de la societat ha de funcionar amb determinats criteris per acabar pensant com es pensa en l’àmbit d’on sorgeix aquests criteris. Potser es cerca, de nou, que siguem “persones-empresa” i “Administració-empresa”.

Minoració del paper de la comunitat educativa. Si com s’anuncia per tertulians, per “experts” i per la pròpia Administració educativa l’alumnat “ha de ser el centre de l’educació i l’ensenyament” no podem obviar que el seu procés educatiu es produeix en el centre educatiu, en allò que li pertoca. L’acció del/de la docent i de la resta de la comunitat educativa és fonamental i cal mimar-la perquè són els agents que actuen directament sobre l’alumnat. Minorar el seu paper i la seva importància pot significar abandonar l’alumnat en un procés educatiu minso, esbiaixat o incert que no asseguri o deixi de costat la formació integral que precisa l’alumnat.

Pel que fa al text de la reforma legislativa proposada hi ha aspectes del seu redactat que la falta de concreció mereixerien tenir amb una major clarificació:

·         Quedarà recollit en la futura legislació l’objectiu central que s’anuncia en la proposta? (...Así pues, la finalidad de esta Ley no es otra que establecer un renovado ordenamiento legal que aumente las oportunidades educativas y formativas de toda la población española, que contribuya a la mejora de los resultados educativos del alumnado, y satisfaga la demanda generalizada en la sociedad española de una educación de calidad para todos. Esos y no otros son sus objetivos centrales...)

·         Recuperar el paper de l'equitat en diferents aspectes de la vida escolar (quins?).

·         L'eliminació de la referència als estàndards d'aprenentatge avaluables (quins?).

·         La supressió de les avaluacions classificatòries (s’inclouran totes les proves?) .

·          Retornar competències de la comunitat educativa i dels docents (s’inclou la direcció del centre).

·         Canvis en el barem per als processos d'admissió d'alumnat (s’impediran els guetos?).


Com s’hauria d’evitar els dèficits i els aspectes negatius heretats.

En primer lloc s’hauria d’aconseguir el més gran consens possible de les forces polítiques de l’Estat per evitar els canvis legislatius constants sobre l’educació/ensenyament. Aquest consens donarà una més gran acceptació social i, amb prou seguretat, no haurà contestació o la decepció que provoca la desafecció.

En segon lloc és imprescindible recollir tot allò que el conjunt de la comunitat educativa demanda o proposa per a la millora de l’educació/ensenyament i el seu funcionament, perquè ella és la que millor coneix la realitat educativa: valors, mancances, millores...

En darrer lloc cal un redactant legislatiu sense imprecisions i incerteses, que permeti saber quin és el futur amb claredat. En aquest sentit s’ha de tenir en compte, entre altres:

·         Si es blinda o no el Sistema educatiu públic de possibles externalitzacions, privatitzacions, gestió externa... i si es reverteixen les existents.

· Si es desisteix de gestionar el sistema educatiu per criteris de rendibilitat i de resultats quantificables.

·         Com s’assegura els recursos necessaris per al Sistema educatiu públic

·         Què es diu sobre orientacions i/o recomanacions externes com per exemple les de l’OCDE que entre altres coses promocionen els rànquings entre centres (classificacions tipus PISA).

·         Si es prioritza només una part del Currículum pensant en perfils professionals.

·         Pot ser acceptable tenir en compte necessitats del món empresarial en determinats aspectes de la Formació professional, però aquestes necessitats no han de determinar el conjunt del currículum de l’FP. Quan s’han d’iniciar aquests estudis i com han de ser és una responsabilitat de l’Estat pensant en l’interès social.

·         Com en la “flexibilització en el pas pel sistema educatiu” s’assegura que tot l’alumnat rebí la mateixa educació i formació, i, amb la mateixa qualitat.

·         Si promou o no la competència entre els centres públics que aboca a la diferenciació i aquesta a la segregació i/o a la exclusiu.

·         Si s’impedeixi l’especialització de centres que està conduint a la configuració de diferents xarxes dins dels propis centres públics; l’especialització no s’ha d’establir com a valor de diferenciació i competència, sinó com a necessitat per atendre aquell sector de la població que ho requereixi.

·         Com s’informa a la societat sobre l’estat en què es troba el Sistema Educatiu perquè quedin clars que els aspectes avaluats són per al benefici de la majoria i no perquè la població observi classificacions de centres.

·         Què es diu de la doble xarxa i de la “llibertat d’elecció” (admissió d’alumnat), si la naturalitza o no, si manté la possibilita del finançament empresarial privat.

·         Com queda compaginat el poder i la funció del govern central i el de les Comunitats autònomes perquè cap de les dues parts faci desistiment de les seves responsabilitats o vegi retallades les seves competències acceptades mútuament.

·         Quedarà clar que la tasca docent es podrà desenvolupar amb més oportunitats per poder investigar i reflexionar, individualment i col·lectiva; per poder exercir la docència en bones condicions i dur endavant el projecte de centre on s’està destinat; per poder intercanviar el treball en xarxa amb altres centres; per poder participar en la definició, desenvolupament i avaluació de les polítiques educatives...


Una reforma ha de conduir a una legislació millor per al conjunt de la ciutadania.

Les característiques d’una societat democràtica pel que fa l’educació són clares: el dret a l’educació per a tothom sense cap mena de discriminació negativa; les polítiques d’igualtat i d’equitat; la llibertat de consciència; la democratització de l’ensenyament i la participació de la comunitat educativa; la de dotar de la inversió necessària per al sistema educatiu públic; i la defensa del sistema públic com a model prioritari. Per aquesta raó la legislació ha de seguir aquesta orientació i, en aquest sentit, per a una legislació millor el primer pas és l’eliminació dels aspectes negatius per al conjunt de la població de la legislació existent que s’hagi desviat d’aquesta guia.

Fet això, la millor legislació per al conjunt de la ciutadania haurà d’afavorir, protegir i emparar una educació de qualitat per a tothom; no pot obviar quina ciutadania volem en una societat democràtica. Això comporta que l’objectiu és una educació integral de les persones que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat: cognitius, emocionals, biològics, psíquics, relacionals i socials; és a dir, persones adultes amb valors, individuals i col·lectius per al seu futur i per al futur de la societat, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes.

Aquesta legislació ha d’assegurar que l’educació no sigui minsa o sectària per això determinarà un currículum educatiu que no sigui doctrinal, partidista o purament productivista (adquisició de competències per al mercat laboral), perquè es tracta de preparar a la futura ciutadania adulta perquè siguin persones amb valors, individuals i col·lectius, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com a ciutadans i ciutadanes en una societat democràtica. Quan es promou un empobriment de l’educació (per minoració de continguts o per sectarisme) s’aboca a amplis sectors socials a no rebre tot el que avui pot ser formació i cultura. A nivell individual, no comptar amb una educació integral, i de qualitat, limita el projecte personal i el futur de les persones; a nivell social pot significar la pèrdua de talents.

Així mateix, la legislació ha de concretar una gestió del sistema conduïda pel conjunt de la comunitat educativa. El món educatiu per la seva complexitat precisa la implicació del conjunt, en el correspongui a cada part. La gestió conjunta i cooperativa és el model que respon a la complexitat esmentada; una gestió jeràrquica de caràcter gerencial, encara que aparentment descentralitzada, soscava la implicació necessària i impedeix les aportacions i la acció de les parts. Tanmateix gestionar el conjunt del sistema educatiu com una empresa té els mateixos efectes.



[1] Competència, resultats, acompanyament, guia, eficiència...
[2] La naturalització es produeix quan es situen els centres públics i els privats concertats en la mateixa legislació, en les mateixes avantatges i finançaments.... com si fossin un sol tipus de centre.[1] Competència, resultats, acompanyament, guia, eficiència...
[2] La naturalització es produeix quan es situen els centres públics i els privats concertats en la mateixa legislació, en les mateixes avantatges i finançaments.... com si fossin un sol tipus de centre.