Polisèmia interessada

By Pep Barceló 

Es sabut, però podem recordar-ho

El signe lingüístic o paraula és un conjunt de sons o grafies (significant) que porten associat un contingut mental (significat), que comparteixen les persones parlants d'una llengua. Però aquest contingut mental (significat) no és, sovint, fixe o únic perquè pot ser alterat per diversos factors o fenòmens; un d’aquests és la Polisèmia.

La polisèmia és un fenomen que es dona quan una paraula té diversos significats. Les paraules polisèmiques són paraules homògrafes, és a dir, que s'escriuen igual, però es poden referir a diferents conceptes. En definitiva la Polisèmia fa referència a la varietat d'accepcions que té cada mot (cadascun dels diferents sentits d'una paraula); el concepte també fa referència a la multiplicitat de significats que té una frase o expressió més enllà de les particularitats dels seus signes.

La Polisèmia no és aliena al parlar quotidià de les persones:

 

Banc: d'asseure, de crèdit, de peixos, de sorra...

Braç: d'una butaca, de el cos, de la balança...

Burro: animal equí, neci, maldestre, ignorant...

Cafè: beguda, color, establiment.

Calculadora: aparell electrònic, persona meticulosa...

Canal: d'aigua, de televisió...

Corrent: d'aigua, d'electricitat, cosa usual...

Icona: símbol social, símbol informàtic, imatge religiosa...

Impressió: d'impressora, marca, sensació...

Taronja: color, fruita....

Pont: de riu, de festes, de dentadura...

Ratolí: animal, aparell d'ordinador...

Sèrie: de televisió, conjunt de nombres...

Teclat: de piano, d'ordinador...

...

 Efectes en l’àmbit educatiu

En l’àmbit de l’educació i l’ensenyament hem pogut observar que aquest fenomen de la Polisèmia ha produït entrebancs en la comunicació amb l’ús de la paraula. Sovint escoltem paraules que ens semblaven conegudes, i familiars (avaluació, excel·lència, innovació, eficiència...), però que estan justificant o indicant situacions o idees que no coincideixen amb el significat que se li ha donat sempre en l’àmbit educatiu. Això succeeix amb l’ús d’una paraula present en l’entorn educatiu, però amb el sentit que aquesta paraula té en un altre entorn o afavorint només una part de la seva significació i menystenint la resta de la significació. En aquest mateix sentit, freqüentment es presenten com a novetat coses o un conceptes ja existent, però no és un tic dels nous gestors o dels experts o dels divulgadors, perquè la seva interpretació o el sentit que volen traslladar és diferent. No sempre és fàcil veure les significacions reals que es volen donar perquè, molts cops, hi ha tàctiques discursives interessades com és l’ús de la Polisèmia.

Aquesta situació es dona clarament amb la paraula competència.

Competència (IEC)

1 1 f. [LC] [DR] [AD] Dret de decidir, sia en virtut d’una autoritat legal, sia en virtut d’un reconegut coneixement de la matèria. Reconèixer la competència d’un tribunal. Això no és de la meva competència.
1 2 f. [LC] [DR] Fet d’entendre pregonament en una matèria. No tenir competència en qüestions de dret. Ningú no discuteix la seva competència en biologia.
1 3 f. [DR] Funció o conjunt de funcions públiques, la titularitat de les quals s’atribueix a un ens públic o a un dels seus òrgans.
2 1 f. [LC] Rivalitat d’interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte.
2 2 f. [LC] [ECT] Rivalitat d’interessos entre els productors i comerciants del mateix sector comercial o industrial. La casa Parés ha plegat perquè no ha pogut resistir la competència estrangera. La competència ha fet baixar els preus. Preus sense competència.
2 3  [ECT] competència perfecta Situació de competència en un mercat o sector en què tots els venedors i compradors tenen les mateixes oportunitats i la mateixa informació, en què ningú no té cap avantatge especial sobre els altres.
2 4 f. [LC] Esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira.
3 1 f. [GL] Aptitud relativa d’una roca a ésser més fracturable que plegable respecte a una altra.
3 2 f. [GL] Aptitud d’un corrent d’aigua, o d’un flux en general, per a transportar partícules d’una grandària determinada.
4 f. [EG] Acció antagònica entre els organismes que lluiten per la possessió dels recursos limitats d’aliments, d’espai, de llum, etc., d’un mateix nínxol ecològic.
5 f. [GL] Possibilitat que té un riu o un corrent d’aigua de transportar materials aïllats de la mida màxima compatible amb la velocitat.
6 1 f. [FL] competència comunicativa Capacitat d’un individu de produir i entendre enunciats gramaticals d’una manera significativa en relació amb el context sociocultural i adequats a la situació en què es produeixen i als propòsits de la interacció.
6 2  [FL] competència lingüística Coneixement intern que un parlant té del model abstracte de la seva llengua i, en particular, de les possibilitats de produir i entendre totes les oracions gramaticals possibles.

Com podem veure en la seva àmplia significació la paraula competència en l’entorn econòmic/laboral significa, bàsicament, pugna i poder fer i en l’entorn educatiu pot significar, bàsicament, qualitat de ser. Competència és una paraula polisèmica i la manipulació està servida i té els seus efectes, perquè crea un parany en la mesura que moltes persones creuen que estan escoltant una cosa, però els hi estan dient una altra.

En el món educatiu la paraula competència no s’ha fet servir gaire perquè existeixen altres paraules que representen amb més exactitud el concepte i el sentit que es vol expressar:

 

Capacitat (IEC)

3 1 f. [LC] Qualitat de qui està en estat de fer alguna cosa. 

3 3 f. [FL] Coneixença que el parlant té dels recursos de la llengua.
Aptitud (IEC)

f. [LC] Disposició o capacitat natural o adquirida per a fer alguna cosa. Aptitud per al treball, per a l’estudi, per a exercir un càrrec.

Habilitat¹ (IEC)

1 f. [LC] Perícia, destresa, a fer alguna cosa. L’habilitat d’un obrer.
2 f. [LC] Cosa que hom fa amb perícia, destresa, gràcia. Aquesta és una de les seves moltes habilitats.

Destre² -a (IEC) – Destresa.

4 adj. [LC] Hàbil, expert, en un art, un ofici, etc. Destre en les armes.

Coneixement/conèixer

1 1 v. tr. [LC] Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa).

Però a què es deu aquest canvi de mots?, a què es deu aquesta mena de reassignació o assignació restringida?. A força del seu ús i de la seva extensió la paraula competència ha bandejat les paraules que s’utilitzaven. Però per què aquest ús de la paraula competència enlloc de les que es feien servir?.

La paraula competència deu la seva extensió i popularització al món empresarial i econòmic amb una reduïda significació:

Competència (IEC)

(...)

2 2 f. [LC] [ECT] Rivalitat d’interessos entre els productors i comerciants del mateix sector comercial o industrial. La casa Parés ha plegat perquè no ha pogut resistir la competència estrangera. La competència ha fet baixar els preus. Preus sense competència.
2 3  [ECT] competència perfecta Situació de competència en un mercat o sector en què tots els venedors i compradors tenen les mateixes oportunitats i la mateixa informació, en què ningú no té cap avantatge especial sobre els altres.
2 4 f. [LC] Esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira.
(...)

Debut a la influència del món empresarial i econòmic hi ha una característica en bona part del pensament dominant que consisteix en entendre que ser competitiu és una necessitat i una virtut, i, que les persones han d’interioritzar aquesta concepció en tots els àmbits i en totes les facetes de la seva personalitat. Això s'estén, per exemple, a l'educació on els centres educatius han de competir entre si i aconseguir atreure l'interès dels "clients".

La intencionalitat va més lluny quan es parlar de competències referint-nos a coses a valorar en l’alumnat. Es tracta  d’aiguabarrejar en la ment de tothom, inclòs el jovent, conceptualitzacions diferents i que el mot “competència/es es faci familiar, es naturalitzi; és la manera d’utilitzar-lo amb la intencionalitat que es vulgui.

 Ara un pas més

Com podem veure no hi ha cosa més imprudent, o interessada, que mesclar conceptualitzacions fent-les aparèixer com el mateix. Potser ens estem acostumant a que responsables d’institucions i opinadors, en espais oberts al gran públic, ho facin, però que la legislació naturalitzi o normalitzi aquesta pràctica és nefast. Aquest podria ser el cas de la recent aprovada LOMLOE.

El com s’ensenya és important, però el què s’ensenya és fonamental. És a dir, el currículum que transmetem, el que aprendrà el nostre alumnat, es vol que estigui basat en el que anomenen “competències”. Així l’article 6.2 de la nova llei que diu que “El currículum anirà orientat a facilitar el desenvolupament educatiu dels alumnes i les alumnes, garantint la seva formació integral, contribuint a el ple desenvolupament de la seva personalitat i preparant-los per a l'exercici d'una ciutadania activa i democràtica en la societat actual” es una disfressa perquè després, la resta de la llei pren una deriva descaradament “competencialista”:

-         Currículum per competències (art. 6.1, 6.3, 6.5, D.A. trenta-cinquena, D.F. quarta, Disposicions transitòries).

A prop de 200 vegades es repeteix la paraula competències amb diferents conceptualitzacions que podria ser substituïda per una altra paraula emprada en l’àmbit educatiu:

-         El que correspon fer a una part o a una altra; és responsabilitat de... (art. 6 bis, 18.3, 123.5, 126.7, 129, 132, 138...).

-         Capacitats/Aptituds/Coneixements (art. 5.4, 5 bis, 30.1, 30.2, 32.1, 36.1, 37.1, 40.1.a, 41.4, 42.2, 66.3.f, 144.1).

-         Habilitat (art. 17.i, 17.g, 22.8, 24.3, 26.2, 44.4, 63.2.a, 79.1).

-         Destresa (art. 5.1, 17.f, 21, 28.2, 30.4, 39.1, 41.3, 121.2 bis).

La necessitat de ser crític i actiu

Aquesta situació és clarament intencionada, com hem vist, però podem revertir-la. El primer pas és mantenir un pensament crític sempre. El pensament crític és una forma de raonar en la qual s’analitzen i avaluen la consistència, la claredat, l’exactitud, la precisió, l’evidència, l’equitat i la veracitat d’opinions, afirmacions, costums, fets basant-se en l'observació, en l'experiència, l’anàlisi, la reflexió, en la ciència... per tractar d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars i discernir la veritat, l’objectivitat i la raó. El pensament crític és una eina fonamental en la vida de les persones perquè “permet conèixer i comprendre la realitat” amb tota la seva magnitud i això “evita ser enganyat” i seguir una conducta o comportament alienat (és bo tenir un criteri propi i dirigir, el més possible el propi destí). Amb el pensament crític “s’adquireix un judici i una opinió justa” de les persones, les coses, les situacions, els esdeveniments, la història... que “pot mobilitzar la nostra acció” de manera justificada. En el terreny personal el pensament crític “ens pot evitar les influències negatives i/o tòxiques” i “actuar amb fonamentació en els assumptes” individuals, familiars, col·lectius... Finalment, i no menys important, el pensament crític “ens pot permetre gaudir de tot amb profunditat” perquè ens fa possible discernir entre el que és important i el que no ho és. En definitiva es tracta de adoptar una actitud oberta que permeti l'entrada del màxim d’informació sobre el que es vol raonar; en investigar i examinar punts de vista diferents; en no ser ni dogmàtic, ni doctrinal o ortodox ni ingenu o crèdul; en evitar les barreres i biaixos que les limitacions humanes presenten (els posats de la vida quotidiana, ús del llenguatge, falta de lògica i percepció...); en conèixer el caràcter de les fonts d’informació; en esbrinar possibles mentides, manipulacions, distorsions, especulacions, exageracions...; en avaluar els arguments adduïts  (estan garantits, són suficients, són suposicions o conjectures, són verificables...); en reconèixer, construir i avaluar arguments (que suportin o recolzin la conclusió a la qual s’arriba); en acceptar que puguem estar equivocats en les conclusions si no hem pogut tenir accés a la totalitat de la informació possible. És bo per al pensament crític buscar informacions i arguments que s'oposin a l’assumpte que es tracta i que s’observin i es tinguin presents de manera seriosa en el raonament. Amb el pensament crític “s’adquireix un judici i una opinió justa” de les persones, les coses, les situacions, els esdeveniments, la història... que “pot mobilitzar la nostra acció” de manera justificada.

Per revertir l’actual situació cal ser actius i mobilitzar-nos en diferents direccions: assegurar recursos, legislació favorable, model educatiu públic, cogestió dels centres. Pel que fa als pressupostos per a l’educació cal que facin possible el bon funcionament dels centres públics i unes condicions dignes per al treball docent, i, també que facin possible la desaparició dels concerts educatius; no es tracta només de la defensa de més recursos, sinó també de la defensa d'un model d'educació i de com es gasten aquests recursos. Respecte a la legislació és indispensable el canvi de les lleis i normatives que afavoreixen i orienten el sistema educatiu fora del model d'educació pública que fins ara a demostrat la seva validesa per a tot el conjunt de la població allunyat del model tòxic que l’està emmalaltint. Les mostres de solidaritat, suport mutu i col·laboració que s’ha comprovat en la pandèmia del  CoVid 19 ens han demostrat que la cooperació i la cura han de ser el model educatiu públic en el qual estigui immers en nostre alumnat i no un model de competència individualista com es repeteix, actualment, en l'esport, la feina, la economia. “Educar per cooperar” és la forma natural d’evolucionar i conviure com espècie (la biològica demostra que tots els éssers vius són i formen comunitat i practiquen el mutualisme); en aquest sentit el suport mutu, la cooperació, els mecanismes de solidaritat, la cura de l'altre i el compartir recursos són el fonament de l'evolució  i la convivència dels éssers humans i ha d’estar en el model educatiu públic. Igualment ha d’estar present “Educar per a la cura”, la cura dels altres (els altres tindran cura de tu), la cura d’un mateix, la cura del medi ambient, la cura de la relació...; tota comunitat ha de cuidar la seva participació i compromís amb l'entorn i el context, una comunitat amb ésser complexes, sensibles, solidaris, amables i connectats amb tot i amb tots. Aquest model educatiu públic que cal preservar suposa, en primer lloc, denunciar el discurs dominant que el vol reorientar i mostrar les conseqüències d’aquesta reorientació; en segon lloc es necessari estendre un debat, de tota la comunitat educativa, al voltant de les noves propostes que es fan (innovació, currículum, gestió...); en tercer lloc cal denunciar el paper que empreses, bancs i altres volen tenir i les conseqüències negatives de la privatització i externalització. Finalment, en els centres educatius és imprescindible recuperar el funcionament democràtic, i de conjunt, en l’organització i gestió del centre, en la metodologia pedagògica i en el terreny reivindicatiu.

Notes: 

v    El pensament no ha de  tenir dret d’autor i la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull compatir amb tu les meves reflexions. Pots reflexionar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho, retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.