by Pep Barceló
Economia, emprenedoria i finances.
Sense dubte que
l’economia no és més que la configuració d’un sistema de com administrar els
recursos, i els seus usos, per satisfer les necessitats humanes. Per tant,
també es pot considerar l’economia con l’estudi i l’administració dels béns
d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment, etc. En l’àmbit privat,
l’economia està present a la majoria de decisions que qualsevol persona ha de
prendre al llarg de la seva vida. Però l’economia no és una ciència unificada
que aborda lleis i fenòmens naturals, com la llei de la gravetat en física o la
fotosíntesi en biologia, tal com pretenen fer-nos creure determinats economistes o determinats tertulians que
monopolitzen les tribunes informatives. Hi ha diverses escoles de pensament
econòmic amb sistemes conceptuals, interpretacions de la societat i objectius
molt diferents, en ocasions, enfrontats.
Per aquesta diversitat
interpretativa hi ha qui la entén així: El govern gallec ha traspassat la
gestió de la sanitat pública de Galícia a fons d'inversió i a multinacionals nord-americanes[1]
que han aterrat a Galícia de la mà del president del Partit Popular Alberto Núñez Feijoo. La sanitat dels EUA no és un
bon model, ja que és la més privatitzada, la més ineficient i la més injusta,
però també és la que més gasta, un 17% del PIB, gairebé el doble de la despesa
sanitària a Espanya, el que suposa un enorme nínxol de negoci per a les
empreses privades. Aquestes empreses, a més d'ingents beneficis econòmics,
aconseguiran alguna cosa d'enorme interès per a la indústria sanitària, el
control de la investigació i de les dades genètiques i de salut de la població
gallega, obrint el camí a un dels seus principals objectius, convertir a
Galícia i altres regions turístiques d'Espanya en referents mundials per al
turisme sanitari d'alt nivell, incloent els trasplantaments d'òrgans i teixits.
D’Igual manera l’economia
pot ser entesa així: cal donar força interès a diferents visions que permetin
entendre millor l’economia, el sector públic, el mercat de treball, les
desigualtats i la redistribució de la riquesa, la crisi immobiliària i
financera, la teoria de les crisis econòmiques, l’acumulació del capital, la
teoria del valor-treball i l’explotació, el paper de l’Estat, la
globalització... perquè ens ajudin a entendre millor el món en què vivim i ens ajudin
a encaminar-nos cap a una situació més satisfactòria per al conjunt de la
població.
En qualsevol cas, si l’economia
és l’estructura, el sistema, de com administrar els recursos, i els seus usos,
és a dir la creació de riquesa per a la subsistència i el seu repartiment amb
la complexitat del món actual reduir l’economia a l’emprenedoria i les finances
no és encertat perquè intervenen altres factors que determinen la subsistència:
la obtenció de recursos, la producció de béns i serveis necessaris, el consum,
la mobilitat, el comerç, el coneixement i la tecnologia, l'educació...
L’Emprenedoria i les finances no són més que una part de l’economia.
L’actual proposta educativa
El model proposat pel discurs
oficial és que des de l’ensenyament s’instrueixi en els raonaments
economicistes (els laborals també ho són), òbviament des d’una determinada perspectiva,
i es promogui, i es justifiqui, el mode d’operar que avui existeix, generalment,
en el funcionament de la vida corrent de les persones: l’estalvi, la inversió,
el crèdit, la hipoteca... Aquesta instrucció ha de desenvolupar habilitats
relacionades amb la competència en prendre decisions amb coherència i
responsabilitat.
Per al discurs justificatiu se’ns diuen que els joves estaran més preparats per tenir èxit en un món i en una
societat amb una economia global, i, que els joves seran més capaços d'afrontar
els seus propis reptes i projectes en el futur.
Les febleses d’aquesta proposta
apareixen quan ens pregunten si el que es proposa forma part de l'educació que
volem. Si des de l’ensenyament s’ha d’escometre la formació i el coneixement
sobre l’emprenedoria i les finances cal preguntar-se si s’ha de fer de manera
aïllada o és precís d’escometre la formació i el coneixement sobre tots els
elements i factors que composen l’economia si volem prendre decisions eficients
per a la nostra subsistència. La persistència en abordar aquesta temàtica de manera
parcial només ens pot conduir a malpensar en l’existència d’interessos perquè
sigui d’aquesta manera.
Qui ho demana?, qui ho proposa?.
Ara bé, qui les vol?, qui les sol·licita?. El professorat ho està demandant?, no es
percep; potser la CEOE?, podria ser, s’hauran donat compte que el nivell de
cultura empresarial que hi ha a les grans corporacions és baixíssim i estan
ensorrant l’economia?; seran aquests que s’autoanomenen “organismes
internacionals” com la OCDE, podria ser, si més no, sembla que té un especial
interès en l’educació de la joventut per això “recomana millorar” els sistemes
educatius mitjançant el que enuncien com a “Agenda global per a l’educació” que
no és altra cosa que: posar l’educació al servei de l’economia; beneficiar les
empreses privades de la inversió en educació; independitzar els centres
educatius públics i introduir la competència com a model d’organització i funcionament;
retallar o no augmentar la despesa per als centres públics i finançar o tancar
dels centres públics, en funció dels resultats.
En qualsevol cas no hi ha dubte que organismes
internacionals com l'OCDE marquen l'agenda educativa dels països i la posen al
servei del model productiu, és a dir, del mercat. Grans organitzacions
internacionals que decideixen sobre el futur de l’educació; fan proves i
avaluacions i els governs es limiten a recollir les dades i seguir les
“recomanacions. Aquestes organitzacions internacionals estan prenent decisions
per nosaltres sobre què és un bon professor, què és un estudiant competent i
perquè ha de servir l’ensenyament.
Aquesta Emprenedoria i Educació financera és simplement
l’estratègia d’aquells que defensen un sistema econòmic caracteritzat per la
propietat privada de les matèries primeres, dels mitjans de producció i del
món, la prevalença del mercat i l’especulació financera, i, la recerca del
benefici sense límits. Això sí, ja no ho fan barroerament, com fa cent anys o
com segueix pretenent fer-ho aquells que conserven creences i conviccions
medievals. Ara es tracta d’inocular una visió mercantilista i empresarial de la
vida, subtilment sense soroll com una pluja fina que no destorba, però acaba
calant.
Òbviament són els sectors socials que volen una política
econòmica basada en la supressió de les restriccions i de les regulacions de
l'activitat econòmica
els que han construït el marc ideològic que nodreix l’actual concepte imperant
sobre l’emprenedoria i l’educació financera. Així veiem com organitzacions com
l’OCDE abasteixen d’ideari i orientacions per a la penetració en el currículum
educatiu
o bé des d’altres instàncies i/o “experts” que també forneixen aquesta
concepció de l’emprenedoria i/o l’educació financera.
Un cop posades les bases teòriques que volen justificar
aquesta idea de l’emprenedoria els implementadors locals dissenyen les
estratègies pertinents, segons la seva realitat, per a la penetració en els
sistemes educatius i especialment en el currículum d’aquesta concepció i
conducta.
Posats en la nostra realitat nacional tenim el Currículum
oficial amb el Decret 51/2012, de 22 de maig
i les Orientacions per al desplegament del currículum, Emprenedoria matèria
optativa de 3r ESO, Maig de 2012.
Igualment és la pròpia administració de la Generalitat la
que ofereix uns primers recursos educatius
i una formació;
així mateix estimula i promou que des de la iniciativa particular es creïn
eines
i experiències.
El currículum als centres educatius.
Tant l’emprenedoria com
l’educació financera es van introduint en el currículum educatiu malgrat
l’educació financera encara no té la implantació que té l’emprenedoria, està en
les beceroles. Però observar com s’oficialitza l’emprenedoria en el currículum
ens permet albirar en quina direcció aniran aquestes dues temàtiques.
Per al nostre propòsit ens basarem en el contingut
oficial sobre emprenedoria a 3er ESO del decret 51/2012, de 22 de maig, de
modificació del Decret 143/2007, de 26 de juny, pel qual s'estableix
l'ordenació dels ensenyaments de l'educació secundària obligatòria.
El seu article primer diu: ”A
tercer curs, dintre de l’oferta de matèries optatives, els centres hauran
d’oferir la matèria d’emprenedoria, d’acord amb el currículum establert a
l’annex 2 d’aquest Decret.” La qual cosa ens situa amb l’obligatorietat de la
seva oferta en els termes i continguts que l’administració estableix.
Sobre
l’objectiu genèric de l’assignatura la administració ens diu: La matèria
optativa d’emprenedoria té dos objectius fonamentals: d’una banda, ajudar
l’alumnat en la presa de decisions sobre el seu itinerari formatiu i
professional, a fi d’adequar les seves capacitats a unes condicions laborals en
continu procés de canvi i, de l’altra, fer-li prendre consciència de la
necessitat de tenir iniciativa emprenedora, considerada no únicament com un
conjunt de qualitats i habilitats necessàries per crear una empresa, sinó com
una actitud general que pot ser d’utilitat en les activitats professionals, com
en la vida quotidiana. Queda clar,
doncs, que la idea que sustenta l’objectiu és instruir en raonaments
economicistes (els laborals també ho són) òbviament des d’una de les
perspectiva amb la qual es pot parlar d’economia, la seva.
S’evidencia la seva perspectiva de l’economia quan diu: Des d’aquesta perspectiva, el concepte
d’emprenedoria ha d’incloure aquest doble vessant: una educació bàsica en
actituds i experiències emprenedores que potenciaran l’autonomia, la iniciativa
i la confiança en un mateix, i un concepte més específic de formació dirigit
vers la capacitació per a l’elaboració d’un projecte d’emprenedoria. La matèria
ha de permetre a l’alumnat comprendre quins són els valors i les noves cultures
del treball, és a dir, els conceptes i comportaments clau per enfrontar-se amb
èxit al món del treball i, alhora, donar-los confiança en la seva capacitat per
millorar. També ha de contribuir a connectar els continguts curriculars
d’altres matèries que poden ser importants en l’àmbit laboral: l’ús
d’aplicacions informàtiques que s’usin en la gestió administrativa de les
empreses, l’ús de diferents llengües per establir relacions socials o
comercials, l’ús d’estratègies aplicades a la resolució de situacions
problemàtiques, així com habilitats socials que afavoreixin el treball en equip
i les relacions interpersonals.
Es sostén que la matèria d’emprenedoria desenvolupa
habilitats relacionades amb la competència digital, amb la capacitat
d’adaptació a nous models de treball, amb les capacitats lingüístiques i
amb estar capacitat per prendre
decisions amb coherència i responsabilitat, com a persona empresària,
treballadora o consumidora.
També s’explicita que els continguts de la matèria
s’estructuren en tres apartats: autoconeixement i itinerari formatiu; mercat
laboral i activitat econòmica, i, iniciativa emprenedora i projecte d’empresa.
Novament es pot observar el seu interès en actituds i conductes relacionades
amb el món econòmic.
Es vol orientar en la importància de donar a la matèria
un enfocament pràctic, tot afavorint l’aplicació de coneixements adquirits en altres
matèries al llarg dels cursos anteriors de l’educació secundària obligatòria,
com poden ser les ciències socials, geografia i història, les matemàtiques o
les tecnologies, en situacions i casos reals i de la vida quotidiana. En aquest
sentit, l’entorn més proper a l’alumnat proporciona un ventall de possibilitats
per emmarcar activitats relacionades amb el món laboral i empresarial: visites,
pràctiques, entrevistes, converses, tallers, aprenentatge-servei, etc. Es
recomana incloure activitats en contextos propers a la realitat per mitjà de
simulacions, que ajuden l’alumnat a situar-se en un context real, tot
treballant no únicament conceptes sinó també les actituds i els hàbits
necessaris en assumptes tan diversos com les entrevistes de feina, els tràmits
per demanar un crèdit personal o d’empresa, o la signatura d’un contracte
d’adquisició d’un bé o servei. S’inclou una activitat pràctica de cloenda,
consistent en la creació d’un projecte empresarial que, en algun cas, podria
posar-se en pràctica.
L’Administració determina que els objectius de la matèria
siguin:
1. Identificar
les competències, interessos i actituds envers la feina per poder prendre
decisions personals de formació i inserció laboral i adaptar-se de manera
flexible als canvis que puguin produir-se al llarg de la vida personal i
professional.
2. Aprendre a
elaborar el propi itinerari formatiu i professional, tot tenint en compte la
formació permanent i les expectatives personals i a partir de l’autoconeixement
i de la recerca d’informació sobre les diferents opcions formatives i
professionals.
3. Ampliar el
coneixement de professions diverses mitjançant entrevistes, visites, estudis de
casos i recerca d’informació directa o indirecta, superant els estereotips de
gènere.
4. Determinar
els trets bàsics de les actituds, qualitats personals i les capacitats que
identifiquen la persona emprenedora i aplicar-los al disseny d’una idea
empresarial viable, tot emprant les eines adequades i analitzant la informació
necessària.
5. Valorar el
paper de l’empresa com a organització proveïdora de béns i serveis, i com a
generadora de llocs de treball, que actua de forma socialment responsable.
6. Localitzar
fonts d’oferta de feina en els sectors públic i privat, en l’entorn
socioeconòmic local, regional, nacional i internacional, i analitzar les
característiques dels diferents llocs de treball que ofereixen.
7. Realitzar
activitats que contribueixin a millorar el treball en equip com a font de
dinamització social i com a mitjà per compartir idees i esforços.
8. Cercar,
seleccionar i interpretar la informació, utilitzar-la de forma crítica i
comunicar-la de forma organitzada als altres, tot usant les TIC i aplicant
tècniques de comunicació verbal i no verbal.
Sobre aquests objectius algunes consideracions. Es pot
observar com es fa esment en l’actual discurs dominant que el món del treball
no és el que era i ara haurem d’anar canviant “al llarg de la vida” de feines
segons el que passi en el mercat laboral (Objectiu 1); es vol fer una
particular descripció del que és un emprenedor, evidentment des de l’òptica de
l’actual discurs dominant centrat en la creació d’empreses (Objectiu 4); es
situa a l’empresa com la cèl·lula nuclear de l’economia obviant la resta de
factors i elements que intervenen en l’economia (monopolis, polítiques
governamentals, modificació del consum...) que tenen igual o major incidència
que la creació d’empreses en la marxa de l’economia (Objectiu 5); es vol
orientar la ciutadania cap a la cerca de feina on sigui, seguint, d’aquesta manera,
els itineraris (li diuen globalització) que segueixi el gran capital privat en
la cerca del benefici propi on el pugui trobar (Objectiu 6), i, finalment, ara
es pot entendre la persistència amb la qual, des de fa temps, intenten
promocionar les TIC i l’anglès, és a dir, són les eines que precisa
l’emprenedor que ells entenen (Objectiu 8).
Consideracions sobre els trets més significatius dels
continguts a treballar.
En l’apartat d’Autoconeixement i itinerari formatiu diu: (...) Valoració de la necessitat de la
formació al llarg de la vida.(...).
En l’apartat de Mercat
laboral i activitat econòmica diu: Aplicació
de conceptes bàsics d’economia a l’anàlisi present i a la projecció futura dels
sectors d’ocupació de l’entorn proper, dins un context econòmic europeu i
internacional. Identificació del paper social de les empreses com a proveïdores
de béns i serveis i com a generadores de llocs de treball, per mitjà de
l’estudi de casos i l’anàlisi d’informacions procedents de fonts diverses i el
debat (...). Comprensió de les relacions bàsiques que s’estableixen entre les
empreses i altres agents econòmics -proveïdors, entitats financeres,
subministradors de serveis, Hisenda Pública, administració local, etc.- (...).
En l’apartat d’Iniciativa emprenedora i projecte
d’empresa diu: Identificació dels
valors i cultures del treball i de les capacitats emprenedores (presa de
decisions, lideratge, capacitat de gestió i de treball en equip, etc.) per
mitjà de la presa de contacte directe o indirecte amb contextos laborals i
productius i amb professionals de diferents sectors econòmics. Generació
d’idees de negoci i estudi del mercat potencial per a la idea de negoci
proposada, mitjançant l’anàlisi de la situació de les empreses competidores i/o
l’estudi de mercat, tot valorant les condicions de viabilitat, innovació i
sostenibilitat de l’empresa. Resolució de diferents situacions empresarials
simulades, relatives a la creació, gestió i organització interna d’una empresa.
Planificació i execució en grup d’un senzill projecte empresarial, identificant
les diverses parts de què consta, i utilitzant adequadament diferents fonts i
recursos, incloses les TIC. Exposició oral del projecte, tot aplicant tècniques
de la comunicació verbal i no verbal per expressar-se amb rigor i fluïdesa.
Sobre el criteris d’avaluació l’administració diu:
1. Reconèixer
les competències personals i socials requerides pel mercat de treball per a
diferents professions i assolir habilitats i actituds relacionats amb
l’emprenedoria, tot partint d’una avaluació de les pròpies competències i
identificant diferents estratègies que ajudin en la presa de decisions.
2. Utilitzar
adequadament diferents tipus de fonts, incloses les TIC, per obtenir
informació, fiable, rigorosa i contrastada sobre les característiques del
mercat de treball actual, tant de l’entorn proper com en relació amb un context
europeu i internacional.
3. Descriure
les característiques específiques d’algunes professions i llocs de treball de
diferents sectors d’activitat i interpretar algunes projeccions d’ocupabilitat
en els sectors analitzats.
4. Relacionar
adequadament l’oferta de formació inicial i permanent i una o diverses
professions que formin part del propi projecte d’itinerari formatiu i
professional i dissenyar les accions a seguir per a la consecució dels
objectius personals, tot valorant positivament la necessitat de la formació al
llarg de la vida.
5. Identificar
les característiques d’una relació laboral. Analitzar els passos a seguir per
accedir a una feina per compte d’altri, en el sector privat o públic, o bé per
compte propi.
6. Reconèixer
l’estructura organitzativa bàsica d’una empresa i les funcions que desenvolupa
en el món econòmic i productiu, tot detectant les característiques que ha de
tenir una empresa innovadora i sostenible en el món actual.
7. Identificar
les parts que integren un projecte d’empresa i desenvolupar-ne un, manifestant
una actitud creativa i autònoma per gestionar la pròpia feina, afrontar els
problemes que es puguin plantejar i reconduir, si escau, les estratègies, així
com una actitud de cooperació i responsabilitat en el treball en equip.
8. Aplicar
tècniques de comunicació verbal i no verbal durant l’exposició pública dels
resultats d’una recerca individual o col·lectiva, estructurant el discurs amb
rigor i amb el suport dels mitjans audiovisuals i de les TIC.
Per si queden dubtes de l’orientació que se li dóna a
l’assignatura observen com en els criteris d’avaluació es fa esment a:
“Utilitzar adequadament diferents tipus de fonts, incloses les TIC, per obtenir
informació (criteri 2); valorar positivament la necessitat de la formació al
llarg de la vida (criteri 4); reconèixer l’estructura organitzativa bàsica
d’una empresa i les funcions que desenvolupa en el món econòmic i productiu
(criteri 6); identificar les parts que integren un projecte d’empresa i
desenvolupar-ne un (criteri 7); aplicar tècniques de comunicació verbal i no
verbal” (criteri 8). Diguem que avalues i et diré que ensenyes.
Els errors d’un camí equivocat
L’home-empresa. Certament que
les nostres filles i fills hauran de poder-se guanyar la vida en el futur i
això requereix tenir eines per al món on es mouran, però una cosa és donar
aquestes eines, en el moment adequat, i una altra és pensar que la realització
i el creixement personal ha d’estar governat per una cultura mercantilista. El
resultat és una formació personal minsa i desnerida; aquesta és la conseqüència de centrar
l’educació de les noves generacions en una cultura mercantilista, en el sentit
que l’important és guanyar-se la vida. Aquesta visió mercantilista de la vida
trenca la mentalitat col·lectiva i cooperativa de les persones i la substitueix
per l’individualisme, la competència i la depredació; amaga altres perspectives
sobre el possible funcionament econòmic de la societat (benestar i bé comú,
cooperació, equilibri, cooperativisme....); maquilla les dades de la quantitat
de persones que no tenen feina; amaga les responsabilitats dels governs de
garantir una economia que tingui en compta el conjunt de la ciutadania; provoca
un dèficit moral en les persones (igualtat, solidaritat, justícia, fraternitat,
respecte al medi ambient...); resta poder a l’ensenyament per aconseguir formar
persones amb capacitat d’analitzar críticament, d’entendre el funcionament de
la societat en què viuen i tenir una visió global dels coneixements, de la
història, de la ciència, de la societat...
Model de conducta ciutadana cercat. La proposta que es fa
no és intranscendent ni gratuïta, té intenció. Primordialment es vol modificar
el pensament social sobre el treball, l’economia, etc., per conduir a les
persones cap a unes creences determinades (una econòmica sense restriccions ni
regulacions
i amb la possibilitat de fer actuacions monopolistes).
Igualment es vol inocular una mena de “somni americà” entre la joventut,
fonamentalment, de manera que aquesta es cregui que si cadascú treballa pel seu
compte i es fa responsable únic de la seva situació econòmica aconseguirà el
que vulgui. Òbviament aquest model de conducta és una clara promoció i
l’estímul de l’individualisme. L’individualisme és el sosteniment de tota la
seva estratègia, malgrat puguin parlar en certs moments del “treball en equip” del “lideratge compartit” i d’altres
aparences d’acció col·lectiva, totes elles acaben en el protagonisme d’un
director, d’un empresari, d’un emprenedor... encara que es presenti com un èxit
conjunt. Cal no oblidar que l’individualisme suposa, en gran mesura, soledat,
egoisme, marginació, una òptica i perspectiva més pobre, et pot fer més dèbil i
influenciable, i, sovint cruel. Evidentment no facilita l’aprenentatge i la
cultura, es perden valors i qualitats com la pertinença, la empatia, la
solidaritat, la cooperació...
Manca d’una visió més
complerta de la temàtica i es deixa de costa la possible funció social de les
empreses i dels negocis i del valor afegit que poden tenir. Òbviament la
necessitat i la intenció sempre és crear els recursos per viure, però el
discurs establert parla de riquesa fent
una interpretació egoista de la cerca de recursos. Malgrat això també és
possible veure una funció social en aquesta cerca dels recursos; les persones, les
empreses, i també els negocis, no són elements aïllats i independents, el seu
conjunt forma la societat i la societat cal considerar-la com un organisme viu,
on cada element és una peça que s'engrana i s'interrelaciona amb les altres, i,
on cadascú compleix un paper dins de la totalitat del sistema, és a dir, de la
societat. Des de les empreses o els negocis també es té la responsabilitat
d'actuar en forma eficient per a la construcció d'un entorn que faci possible
complir amb la seva missió principal, que és la de crear recursos i/o bens a
l’abast del conjunt. L'enfocament de la funció social de l'empresa i dels
negocis no només està delimitada per accionar amb els grups d'interès, sinó
també amb la seva missió dins de la societat, és a dir, l'empresa i els negocis
són com una institució social, amb valors determinats que compleix un paper de
creació de recursos, generació d'ocupació, productor de béns i serveis, però
també compleix un rol d'acostament i relació amb la societat, permetent un
creixement equitatiu i sostenible per a tots els grups d'interès. L’eficiència
de la funció social en la creació de recursos per a la subsistència de les
persones és vital per a la consecució d’una societat cohesionada, justa i
equilibrada; el problema és com es distribueix la riquesa que es crea i com és
respecta el medi per mantenir la pervivència dels éssers.
La situació a Catalunya.
La iniciativa d’introduir aquest model d’ensenyar
l’economia, l’emprenedoria i les finances ha arribat fins a dedicar un dels Congressos
d’Educació i Entorn a l’Emprenedoria.
El 7è Congrés Educació i Entorn va posar
èmfasi en la importància de la cultura emprenedora en el desenvolupament
personal i professional dels joves, i la seva contextualització com a motor per
a la millora de la competitivitat i de l'ocupabilitat, i en la necessitat de
sensibilitzar la comunitat educativa per afavorir la introducció de l'esperit
emprenedor en el nostre sistema educatiu. En aquest congrés havia participats i
ponents del món de l’empresa, del món de
la docència, del món de la política institucional i del món de la banca.
És cert que el professorat sempre hem estat oberts a nous
valors, i conceptes, que sorgeixen a la societat i van entrant a l’escola, però
alguns d’ells es volen fer entrar a l’escola i no es veu l’objectiu bondadós.
Quan diputacions, governs autonòmics i govern central impulsen l’ensenyament de
l’emprenedoria i les finances a les escoles i instituts, subvenciona llibres,
prepara professorat, fan plans pilots o proposen a centres que ho facin, aquí
hi ha intenció; poseu a Google “educación emprendedora” o “primaria y
emprendedores” i veureu. Els governs segueixen les “recomanacions” d’organismes
internacionals que diuen saber que és el millor per a l’ensenyament, però ells
també són partidaris del que estan fent: volen decidir perquè ha de servir
l’ensenyament.
L’assumpte a casa nostra està avançat.
Comptem amb els protagonistes imprescindibles: la infraestructura internacional
com Junior
Achievement i els implementadors
nacionals com L'Obra Social "la
Caixa". Un bon nombre de
centres educatius d’arreu del país secunden la iniciativa. Aquest assumpte mereix un treball més contret i precís en un nou
informe.
Un ensenyament eficient de l’economia, l’emprenedoria i les finances.
De cara al seu futur, l’ensenyament també ha de
proporcionar al nostre alumnat totes les eines necessàries perquè pugui
dedicar-se lliurement a allò que li sigui grat i possible (fer de metge,
electricista, mestre, informàtic, pagès...) o també muntar una cooperativa o
una empresa, però és un engany voler fer-nos creure que per inculcar-los “un
tipus de cultura emprenedora” les seves oportunitats augmentaran. En qualsevol cas,
l’ensenyament ha de donar una visió global dels coneixements, de la història,
de la ciència i també de l’economia, per això no podem ensenyar economia però des
d’un punt de vista esbiaixat, des d’una sola perspectiva, perquè existeix més
d’una visió de l’economia.
És evident que una cosa
és l’economia pròpia, l’administració del que tinc, i una altra és el negoci com a font d’obtenir
els ingressos. Està clar que individualment s’ha de saber organitzar l’economia
pròpia, però els negocis poden no respondre a les inclinacions, preferències,
desitjos... de totes les persones, per
tant són només una de les possibles maneres d’obtenir-los. No podem donar als
negocis l’absoluta centralitat en l’obtenció dels recursos. Des de
l’ensenyament pot existir una formació en l’administració del que tenim per a
la nostra subsistència en el sentit d’organització, priorització, estalvi i
prevenció, consum responsable i crític, etc. i serà precís, tenint en compte
l’edat madurativa de l’alumnat, que s’abordi aquesta temàtica. Respecte als
negocis, de la mena que siguin, si caldrà que l’alumnat, amb un cert procés
educatiu i maduratiu assolit, vagi adquirint coneixement del conceptes i de la
realitat que faci referència aquesta font d’ingressos; si la seva opció
personal és aquesta via li seran imprescindibles per prendre decisions
encertades.
L’objectiu, cal no oblidar-ho, de l’ensenyament
de l’economia, l’emprenedoria i les finances és que la futura ciutadania sigui
capaç de organitzar i gestionar el seu futur de manera eficient i responsable.
Com en la resta del currículum no només cal transmetre coneixements, sinó també
valors; en aquest sentit caldrà promoure una ètica i una conducta que vagi en
benefici propi i del conjunt social.
Així doncs, cal promoure en l’alumnat una
ètica en les empreses, en els negocis i en l’economia. La Constitució Espanyola
en el seu preàmbul diu: “... L'economia ha de "promoure el bé
dels qui la integren ...” , és a dir, el
millor per a tothom perquè és el conjunt de les persones que formen una
societat les que integren (formen i fan) l’economia. Aquest enunciat ens permet
pensar en la conveniència i la necessitat d’una moral que entengui l'economia
com el millor per a tothom i això
equival a adaptar l'economia real actual (en la qual prevalen valors com
l'afany de lucre i la competència) a una economia basada en els principis
constitucionals del millor per a tothom. Una
economia amb aquesta visió s’hauria de regir per una sèrie de valors humans
fonamentals que s’haurien d’aplicar a l’activitat econòmica com són:
responsabilitat, transparència, honestedat, equitat, solidaritat, cooperació,
confiança i respecte als drets humans i no com en l'economia real actual que es
mesura l'èxit econòmic amb valors o indicadors monetaris com el producte
interior brut i els beneficis. Aquests indicadors no ens diuen res sobre si hi
ha guerra, si hi ha sobreexplotació del medi ambient, si creix la desigualtat,
si es respecten els drets humans, etc.; de la mateixa manera que una empresa
que té beneficis no ens indica res sobre les condicions dels seus treballadors,
el tracte als seus proveïdors, què produeix ni com el produeix, ni sobre
l'impacte ambiental, social o ètic derivat de la seva activitat. Òbviament les
empreses que es guiïn per aquests principis i valors i que demostrin la seva
contribució al millor per a tothom han d’obtenir
reconeixement social i avantatges legals. L’eficàcia i l’eficiència de l’economia per al conjunt (el millor per a tothom) és que ningú queda exclòs dels guanys i dels èxits que s’hagin aconseguit.
D’igual manera, cal promoure en l’alumnat una conducta
personal responsable. Pel que fa al consum i a l’ús de les matèries primeres el
concepte del "sempre més", en referència a la inesgotable inèrcia del
produir i consumir més i més, ens ha portat a perdre la capacitat de posar
límits tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels
recursos. Comença a estar clar que hi ha un esgotament dels recursos
energètics, un esgotament d'alguns minerals, una degradació del medi ambient
(efecte hivernacle, canvi climàtic, pèrdua de la biodiversitat i contaminació),
una degradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat
(esterilitat, al·lèrgies, malformacions, augment del càncer...) i que el mode
de vida dels països rics va en detriment de la resta de països (transports,
tractament d'escombraries, alimentació, energies, explotació dels seus
recursos...). Tard o d'hora, s’imposarà una reducció dels recursos naturals,
per tant, serà bo d'anticipar-se a la situació de forma voluntària per pal·liar
els efectes negatius que això comportarà a la qualitat de vida de tothom. Potser
ara cal començar un decreixement equilibrat del nostre mode de viure en els
països rics i tornar a menys béns i més
llaços socials, humans i amb la natura. Cal un canvi de l’imaginari individual
i col·lectiu, cal que les mentalitats siguin unes altres perquè la vida sigui
igual per a tothom i com fins ara.
Cal donar, en els
ensenyaments, una visió complerta de la temàtica sense oblidar aspectes com la
funció social i el valor afegit de les iniciatives. Diversos són els models que
es poden presentar sobre empreses i negocis, però en tots els models
existents prima, i sobresurt, l’associació lliure, els valors ètics de
l’entitat, la copropietat, la gestió conjunta, l’assistència i solidaritat i,
en alguns casos, els objectius socials. Valguin
els següents models a tall d’exemple:
Les
Cooperatives. Una cooperativa és una associació autònoma
de persones que s’han unit de forma voluntària per satisfer les seves
necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals en comú mitjançant
una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Les cooperatives
estan basades en els valors de l’autoajuda, l’auto‐responsabilitat, la democràcia, la igualtat, l’equitat i la
solidaritat. Seguint la tradició dels seus fundadors, els socis cooperatius fan
seus els valors ètics de la honestedat, la transparència, la responsabilitat i
la vocació social.
Les
Societats Laborals. En la societat laboral
la majoria del capital és propietat dels treballadors i treballadores,
recolzada en fonaments teòrics similars al de la cooperativa, tant a España, i
sobre tot a Catalunya, les societats laborals han mostrat un alt potencial de
generació d’empreses. En aquest tipus d’empreses, el capital social pertany
majoritàriament (mínim del 51 % del capital social) als treballadors i
treballadores . El fet de que el personal de treball sigui associat, afavoreix
la motivació a l’hora d’afrontar els projectes. El mínim de socis requerit per
a la seva constitució és de 3 (cap soci o sòcia, sigui de capital o de treball
podrà tenir més del 33,33 % del capital social) i els tràmits de constitució
són similars als de qualsevol altra societat mercantil.
Les
Mutualitats. Són entitats asseguradores que realitzen una
activitat complementària al sistema de la Seguretat Social. Són societats de
persones, sense ànim de lucre, d’estructura i gestió democràtica, que
exerceixen una activitat asseguradora de caràcter voluntari, complementària del
sistema de previsió de la Seguretat Social pública. Les mutualitats, en
determinats casos, realitzen una activitat alternativa al sistema públic,
convertint‐se en una interessant experiència de gestió d’una prestació
alternativa a la pública.
Les
Fundacions. Actualment existeix una pluralitat
d’entitats que, amb la denominació de fundació laboral, constitueixen uns
instruments de caràcter empresarial i social promoguts per empresaris/es i
treballadors/res i gestionats de forma paritària. Hi ha una sèrie d’elements
d’identitat que defineixen el que són les fundacions laborals: Són entitats
sense ànim de lucre i atenen a interessos generals de determinats col·lectius
sobre principis de participació, publicitat i transparència. Els seus
beneficiaris són els treballadors/es, sense perjudici de l’atenció que també es
presta a les empreses i als seus entorns en la mesura en que això repercuteix
en la millora de les condicions de vida i de treball d’aquests.
Centres
Especials de Treball. Empreses
que tenen com a objectiu promoure la ocupació a treballadors i treballadores
amb algun tipus de discapacitat. La seva finalitat és assegurar un lloc de
treball remunerat i la prestació d'uns serveis d'ajustament personal i social
que requereixi el seu personal amb discapacitat. L'objectiu d'aquests centres
especials de treball és productiu com en qualsevol altra empresa, però la seva
funció és social. En l’actualitat hi ha dues possibilitats d’integració laboral
de les persones amb discapacitat. D’una banda, la integració directa en el
mercat obert ordinari de treball i d’altra banda, la integració en el mercat
protegit a través de centres especials de treball.
Empreses
d’inserció. Les empreses d’inserció neixen com un
instrument per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social. Són iniciatives
empresarials que combinen la lògica empresarial amb metodologies d’inserció laboral
en la mateixa empresa, en una empresa aliena o en projectes d’autoocupació. Són
empreses que no estan al marge dels processos convencionals de l’economia, ja
que produeixen béns i serveis, milloren l’entorn, potencien els serveis a les
persones i afavoreixen la qualitat de vida, essent rentables i competitives. A
més a més de valorar la seva rendibilitat econòmica, és molt important destacar
la rendibilitat en els aspectes socials, ja que els beneficiaris deixen de ser
persones passives i dependents.
Nota: A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en
aquest escrit, aquesta és la intenció.
v
El 7è Congrés Educació i Entorn.
La
Seu d'Urgell. 22, 23 i 24 de maig de
2014.
