Pep Barceló
Orientacions
curriculars (llengües i matemàtiques), març del 2025
Alguns mitjans parlen d’inconcrecions i retard a les concrecions (orientacions) del currículum de llengües i matemàtiques que ha fet el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Sobre la inconcreció cal parlar-ne. El segon nivell de concreció del currículum que fan les administracions autonòmiques és, i ha de ser, obert perquè el tercer nivell, que és la feina que es fa amb l’alumnat, correspon al professorat que és qui coneix la realitat concreta i, per tant, el què i el com s’ha d’aplicar. Dit això, sembla que les orientacions són CONCRETES; sobretot en allò que es vol aconseguir en qüestions que anomenen transversals.
La competencial LomLoe, la paraula competències apareix més de cent vegades en aquest text legislatiu, cobreix, empara, l’esperit i la lletra de les orientacions curriculars que s’han fet per l’administració catalana. Podem veure com la LomLoe ens diu, tant per a primària com per a secundària, que el currículum ha de contemplar:
La competència digital, de
vegades diu tecnològica (art. 19, 23, 24 i 25); els projectes i la resolució de
problemes (art. 19 i 26); l’emprenedoria, de vegades diu aprendre a aprendre o
treball en equip (Preàmbul, art. 19, 24 i 25); l’educació emocional, de vegades
parla d’afectivo-sexual o diversitat sexual, també en el treball en equip (art.
19, 23, 24 i 25).
Així podem veure, a les orientacions, com lliguen en un paquet dissimulat el digitalisme (alfabetització informacional, competència digital, pensament computacional), el treball per projectes (treball en equip i resolució de problemes), fins i tot els àmbits a secundària. Poden semblar aspectes molt diferents i sense relació, però si els ajuntem configuren una forma de treballar de l’alumnat que pretén quallar en aquest una manera de funcionar per a la seva adultesa; es cerca modelar la conducta i el pensament. El sistema actual no pot funcionar sense eines digitals i per un altre costat es pretén avesar al jovent als projectes, a la resolució de problemes, al treball en equip, perquè aquesta és la demanda que fa el món empresarial del tipus de treballador que li va bé per als seus interessos. Aquí trobem el perquè de tot plegat; on sembla que no hi ha relació descobrim una enginyeria opaca de control sobre les futures generacions quan siguin adultes.
On si trobem orientacions específiques és sobre l’emprenedoria, l’educació emocional (transversal a totes les matèries i a tots els cursos; sentit socioemocional, actituds i emocions) i l’educació financera (sentit numèric, especificació i seqüenciació de sabers), d’aquesta última no en parla la LomLoe, però sembla que a Catalunya agrada ser capdavanters. Aquests tres aspectes mereixen una reflexió.
EMPRENEDORIA
L’Administració presenta i introdueix
l’emprenedoria a l’escola (sovint li diu esperit emprenedor) o diu que ho fa amb
l'objectiu que l'alumnat assoleixi unes competències que li permetin tenir
una actitud activa de transformació de les idees en projectes. Però
alhora de veure el contingut del que proposa queda clar que es vol que des de
l’ensenyament s’instrueixi raonaments economicistes per afrontar el futur
econòmic de les persones, òbviament des d’una determinada perspectiva.
Manifesten que aquesta instrucció desenvolupa habilitats relacionades amb la
competència en prendre decisions. El discurs justificatiu també ens diu que els
joves estaran més preparats per tenir èxit en un món i en una societat amb una
economia global, i, que els joves seran més capaços d'afrontar els seus propis
reptes i projectes en el futur.
Les febleses d’aquesta proposta apareixen quan ens pregunten si el que es proposa forma part de l'educació que volem. Si des de l’ensenyament s’ha d’escometre la formació i el coneixement sobre l’emprenedoria cal preguntar-se si s’ha de fer de manera aïllada o és precís d’escometre la formació i el coneixement sobre tots els elements i factors que composen l’economia si volem prendre decisions eficients per a la nostra subsistència. Val a recordar que l’economia és l’estructura, el sistema, de com administrar els recursos, i els seus usos, és a dir la creació de riquesa per a la subsistència i el seu repartiment; amb la complexitat del món actual reduir l’economia de la societat i el futur de les persones a la sola promoció de l’emprenedoria no és encertat perquè intervenen altres factors: les possibilitats real de cada persona, l’obtenció i accés a recursos, la producció de béns i serveis, el consum, el comerç...
A més de proposar, la pròpia Administració ofereix orientació, recursos educatius i formació[1]; així mateix estimula i promou que des de la iniciativa particular es creïn eines i experiències. Es sosté que la matèria d’emprenedoria desenvolupa habilitats relacionades amb la competència digital, amb la capacitat d’adaptació a nous models de treball, amb les habilitats lingüístiques i amb estar capacitat per prendre decisions amb coherència i responsabilitat, com a persona empresària, treballadora o consumidora.
Christian Laval i Pierre Dardot[2] ja ens han parlat de l’home-empresa. Certament que les nostres filles i fills hauran de poder-se guanyar la vida en el futur i això requereix tenir eines per al món on es mouran, però una cosa és donar aquestes eines, en el moment adequat, i una altra és pensar que la realització i el creixement personal ha d’estar governat per una cultura mercantilista. El resultat és una formació personal minsa i desnerida; aquesta és la conseqüència de centrar l’educació de les noves generacions en una cultura mercantilista, en el sentit que l’important és guanyar-se la vida. Aquesta visió mercantilista de la vida trenca la mentalitat col·lectiva i cooperativa de les persones i la substitueix per l’individualisme, la competència i la depredació; amaga altres perspectives sobre el possible funcionament econòmic de la societat (benestar i bé comú, cooperació, equilibri, cooperativisme....); maquilla les dades de la quantitat de persones que no tenen feina; amaga les responsabilitats dels governs de garantir una economia que tingui en compte el conjunt de la ciutadania; provoca un dèficit moral en les persones (igualtat, solidaritat, justícia, fraternitat, respecte al medi ambient...); i resta poder a l’ensenyament per aconseguir formar persones amb capacitat d’analitzar críticament, d’entendre el funcionament de la societat en què viuen i tenir una visió global dels coneixements, de la història, de la ciència, de la societat...
L’objectiu, cal no oblidar-ho, de l’ensenyament d’aspectes de l’economia, com és l’emprenedoria, és que la futura ciutadania sigui capaç de organitzar i gestionar el seu futur de manera eficient i responsable. Com en la resta del currículum no només cal transmetre coneixements, sinó també valors; en aquest sentit caldrà promoure una ètica i una conducta que vagi en benefici propi i del conjunt social. Cal promoure en l’alumnat una conducta personal responsable. Pel que fa al consum i a l’ús de les matèries primeres el concepte del sempre més, en referència a la inesgotable inèrcia del produir i consumir més i més, ens ha portat a perdre la capacitat de posar límits tot creant una gran desigualtat social i un esgotament dels recursos.
Els ensenyaments han de donar una visió complerta de la temàtica sense oblidar aspectes com la funció social i el valor afegit de les iniciatives. Diversos són els models que es poden presentar sobre empreses i negocis, però hi ha models existents en els quals prima, i sobresurt, l’associació lliure, els valors ètics de l’entitat, la copropietat, la gestió conjunta, l’assistència i solidaritat i, en alguns casos, els objectius socials. Valguin els següents models a tall d’exemple: les Cooperatives, les Societats Laborals, les Mutualitats, les Fundacions, els Centres Especials de Treball (ocupació de treballadors i treballadores amb algun tipus de discapacitat), empreses d’inserció...
EDUCACIÓ EMOCIONAL
Alguns autors defineixen l’Educació
emocional com un procés educatiu, continu i permanent, que pretén potenciar
el desenvolupament emocional com a complement indispensable del desenvolupament
cognitiu, ambdós constitueixen els elements essencials del desenvolupament de
la personalitat integral i es considera que les principals bases per
treballar l'educació emocional són: desenvolupar habilitats i eines per
controlar i regular les emocions pròpies; aprendre a identificar les emocions
dels altres; adoptar una actitud empàtica;
i aprendre a generar emocions positives. Tot un relat i una teoria
que inicialment sembla bona i lliure de segones intensions.
Però la realitat també ens diu que les emocions, l’esfera afectiva i la conducta de les persones van plegades i que l’entorn hi té molt a veure, no és només allò que al centre educatiu es pugui fer. No s’hauria d’oblidar el tipus de societat que s’està configurant i que ens indica la subjectivitat de les persones (individualització extrema, superficialitat en tots els aspectes, un model de conducta basat en el màxim consum i el malbaratament del recursos, precarietat econòmica, gran pes de les xarxes socials, manteniment de les diferències socioeconòmiques, empobriment cultural dels sectors més desafavorits, pèrdua del sentit de pertinença de classe social... ).
Un aspecte important a tenir en compte és el paper fonamental de la família en el procés afectiu d’infants i joves com a entorn més proper i efectiu per al seu desenvolupament i que des de l’ensenyament no s’ha de sostreure ni minimitzar. L’escola és el que és, no ha d’apedaçar els problemes socials que la pròpia societat no resol, ni assumir el paper de la família o suplantar aquesta perquè l’escola mai ho aconseguirà.
Tornant al que es fa als centres, podem veure que es pretén dur a terme una estratègia d’intromissió transversal a totes les matèries de manera que es pregunti (escrit o oral) el que sent davant de una imatge, un fet, una idea, un succés... (a la sèrie de TV3 Històries de l’escola es veu perfectament) i a partir d’això es fa un treball conductor per part de l’adult. Res a oposar, si aquest instant educatiu sorgeix de una forma imprevista i natural, però fet d’una manera premeditada i/o establerta dona que pensar (a la sèrie de TV3: què opino, què penso de la mort). I no només hi ha aquesta metodologia inductiva. En determinats nivells educatius es vol introduir alguns aspectes afectius sexuals de certa complexitat perquè el debat que s’està produint a la societat encara està molt obert, poc definint, fins i tot, amb posicions enfrontades, la qual cosa posa en perill la credibilitat i imparcialitat dels centres educatius i del propi ensenyament; és el cas del tractament de la identitat de gènere a la que el professorat es veu obligat a seguir a secundària.
Els aspectes emocionals d’infants i jovent sempre s’han tingut en compte a la feina docent juntament amb altres aspectes com els socials, els morals, el creixement humà personal, els coneixements, el cognitiu, el sensitiu, el creatiu... Altra cosa és pretendre psicologitar[3] l’educació atapeint-la d’ítems que cal observar o seguir (en gran part sostinguts per l’anomenada psicologia positiva). Fins i tot, tenim la pluja dels mitjans de comunicació com la sèrie esmentada d’ Històries de l’escola que va emetre TV3 o els programes que elabora la pròpia Administració[4]
Tot plegat dona la sensació que es
pretén reorientar la finalitat que ha tingut l’ensenyament públic de
transmissió del coneixement cap a l’atenció emocional individual de
l’alumnat com si fóssim Centres d’Atenció Emocional.
L’EDUCACIÓ FINANCERA
Malgrat no en parla la LomLoe, el que
anomenen Educació financera no és una iniciativa nova a casa nostra[5].
El concepte de finances prové, fonamentalment, del món empresarial com ho és el
concepte de competències[6]. Només cercant per les
xarxes sobre educació financera ens donarem compte:
¿Qué es
finanzas 3 concepto?
Las
finanzas son un área de la economía y la administración de empresas que se
dedica al estudio de la obtención de recursos capitales (o sea, la
financiación) y las transacciones que involucran su inversión y su ahorro,
considerando el riesgo y la incertidumbre que ello implica.
¿Qué son
los conocimientos financieros básicos que debemos tener en cuenta?
El
conocimiento financiero suele referir a la inversión y la especulación en los
distintos mercados de valores e instrumentos comerciales para inversión; esto
es, acciones, bonos, fondos cotizados, divisas y
¿Cuáles
son los 5 conceptos básicos de finanzas?
5
conceptos clave de economía y finanzas: Oferta y demanda, Inflación, Tasas de
interés, Deflación y Impuestos.
¿Cuáles
son los 4 conceptos básicos de la educación financiera?
Para
gestionar tus finanzas de manera efectiva, es esencial comprender algunos
conceptos básicos como ingresos, gastos, ahorro, inversión y crédito. Estos
conceptos forman la base de una buena educación financiera.
¿Cómo
empezar en la educación financiera?
¿Por
dónde empezar en la educación financiera? En conclusión, siempre hay tiempo
para empezar a educarse en el manejo del dinero. Lo primero que se necesita es
pertenecer al sistema bancario; lo segundo, realizar un seguimiento constante
de tus ingresos y gastos. Ahora, lo tercero es ahorrar y lo cuarto, invertir.
Vist del que ens parlen, i per si no en tenim prou, podem anar a la seva definició:
Finança [usat
generalment en pl.]
1 1 f. [ECT] [LC] Conjunt de
recursos pecuniaris, especialment d’un estat. Ministre de Finances.
1 2 [ECT] finances públiques Part de
l’Administració pública que s’ocupa de la provisió de fons monetaris i de llur
atribució a les diverses activitats públiques.
2 f. [ECT] [LC] Maneig d’afers monetaris, especialment que impliquen grans sumes.
Realment el que es fa als centres
educatius és economia i molt relacionada amb els afers personals
dels individus perquè es treballen coneixements sobre les monedes, preus,
impostos (IVA, IRPF) interessos, rebaixes,... tant a primària (sentit numèric –
educació financera) com a secundària (sentit numèric – educació financera)
coherentment amb la definició del que és l’economia:
Economia
1 f. [ECT] [LC] Administració
ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia
domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
Però aquest aparent mal ús d’un mot no
és casual. És la paranoia mercantilista d’un pensament que vol ser dominant i que
vol imposar la normalització de l’ús del seu llenguatge com la manera normal de
parlar i comunicar-se les persones fins a colonitzar el sentit comú d’aquestes
i mantenir el funcionament de la societat tal i com ara el tenim.
Pensem junts, fem junts, siguem junts.
Notes:
v El
pensament no ha de tenir dret d’autor i
la millor intel·ligència és la col·lectiva. Per això vull compatir amb tu les
meves reflexions. Pots pensar sobre el que dic, copiar-ho, divulgar-ho,
retallar i enganxar, però segueix la mateixa direcció que jo, gràcies.
v A
les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit,
aquesta és la intenció.
v
[1] Emprenedoria a l'educació infantil i
primària
[2] LAVAL,
Christian i DARDOT, Pierre. La nueva razón del mundo. (Editorial Gedisa,
Barcelona 2013).
[3] És interessant
llegir Emocionalización de la educación. Discursos, políticas y prácticas de
Juana Sorondo, Patricia Bertolin i Marta Venceslao Pueyo a https://revistas.uam.es/reps/article/view/20600
[4] Generalitat
de Catalunya.
https://xtec.gencat.cat/ca/centres/projeducatiu/convivencia/recursos/valorsiactituds/socioemocional/
[5] Pep Barceló. Emprenedoria
i educació financera http://seminariiec.blogspot.com.es/2016/06/emprenedoria-i-educacio-financera.html
[6] El mot
competència és un mot d’ús comú, però
des de l’àmbit empresarial ha adquirit
una gran difusió amb el significat que se li dona en aquest àmbit (competència
també és competir). Sovint podem escoltar paraules que ens semblaven conegudes,
i familiars (avaluació, excel·lència, innovació...), però que estan indicant
situacions o idees que no coincideixen amb el significat que se li dona a
l’àmbit educatiu. Això succeeix amb l’ús d’una paraula present a l’entorn
educatiu, però amb el sentit que aquesta paraula té a un altre entorn o
afavorint només una part de la seva significació i menystenint la resta de la
significació. En aquest sentit, freqüentment es presenten com a novetats coses
o conceptes ja existents, però no és un tic dels gestors o dels experts o dels
divulgadors, perquè la seva interpretació o el concepte que volen traslladar és
diferent. No sempre és fàcil veure-hi clar perquè, molts cops, hi ha
tergiversacions i tàctiques discursives interessades.
