La privatització de l’educació es produeix si l’Estat
permet i fomenta la participació del sector privat per a l’oferta de serveis
d’educació pública. És a dir, l’educació pot privatitzar-se si els estudiants
es matriculen a escoles privades (p.e. els xecs escolars) o si l’educació està
finançada de manera privada (p.e. concerts). Inicialment a l’Estat espanyol es
va promoure la privatització de l’educació amb la justificació que calia omplir
les mancances que hi havia en la prestació de l’educació heretada del
franquisme
Tanmateix, avui, cal considerar, també, la privatització
en educació en la importació d’idees, tècniques i pràctiques del sector privat
per tal de que el sector públic s’assembli més a les empreses i al món empresarial.
Aquesta privatització en l'educació contribueix a construir una nova
"moral del mercat" on l'educació experimenta un procés de
mercantilització i es considera només una mercaderia que pel seu valor per a la
persona o la societat.
Així doncs i malgrat sabem que en totes les èpoques el gran
capital ha aspirat a mantenir l'apropiació de la riquesa, ara s’orienta, per
seguir en el seu objectiu, cap a: reconfigurar el consum, el treball i els
tipus de mercaderies; dissenyar i construir llocs de treball mai coneguts; generar
noves formes de plusvàlua i una circulació, i apropiació, dels diners diferent...
tracta de crear una nova realitat, socialment acceptada, que permeti mantenir
el poder i la riquesa en les seves mans. El món de l’ensenyament no es lliura
d’aquesta estratègia ni d’aquesta apropiació de la riqueza. Contínuament es fan
provatures i experimentacions...
LES NOVES FORMES, ARREU DEL MÓN, QUE CAL TENIR EN COMPTE
·
El paper dels grans organismes internacionals.
Sembla que es vol mantenir la mateixa direcció iniciada
en el últim terç del segle passat. Al segle XXI, el Banc Mundial segueix sent
el més poderós i hegemònic de les organitzacions internacionals que actuen en
l'educació. El banc és el principal finançador internacional d’educació en els
països en vies de desenvolupament o en països amb rendes baixes. En els darrers
temps, la implicació del Banc Mundial en el que anomenen “reformes” ha crescut
substancialment. Les prioritats per a l’educació s’estableixen segons interès
del Banc Mundial i d’altres organitzacions internacionals; la intervenció
d’aquestes grans organitzacions en l’Ensenyament sempre significa l'augment de
la contribució econòmica de les famílies en l’educació del seus fills (quotes,
aportacions, subvencions...). Aquesta pressió comporta: transformació de
l'educació d'un bé públic a una mercaderia privada; falta de control i
regulació del món educatiu; transformació d’identitats (director a directiu,
professor a tècnic...; precarietat dels professionals; perpetuació de les
diferències socioeconòmiques en la societat...
·
Creació de la industria educativa.
Actors privats han, i estan, contribuïnt al
desenvolupament d’una indústria educativa que es troba darrere de la
privatització educativa a diferents països. Aquesta indústria educativa es
presenta com un benefici per als governs:
subcontractació activitats convencionals; la formació
dels professionals; els llibres de text o programari; la redacció de textos de
polítiques d’educació o l’avaluació de polítiques i programes; els productes
TIC i certificacions; serveis de preparació de proves; assessors...
·
Influir en les polítiques educatives.
A nivell mundial es percep com mitjançant assessorament,
consultes, investigacions, avaluacions... s'està privatitzant formes
d'influència. Organitzacions del sector privat i organismes supranacionals
estan cada cop més implicats tant en la formació de polítiques com en la seva aplicació.
El gran empresariat es situa com actor polític i té per
objectiu promoure actuacions que influexin en els processos de reforma
educativa en la direcció del seu concepte del “mercat”, i, que afavoreixin els
seus interessos. A diferència dels Think Tanks, el seu objectiu és articular
idees per influir en les agendes polítiques i legislatives amb suposats arguments
científics que donin credibilitat i legitimitat, generalment a l’ombra del
escrutini públic.
Igualment, mitjançant polítiques de finançament de la
investigació i de les universitats tenen una capacitat important per emmarcar
la investigació en la recerca de resultats, suposadament científics, però, en
qualsevol cas, beneficiós per al seu negoci.
Malgrat que el gran empresariat vol ser concebuts com a “actors
individuals”, acostumen a treballar en estreta connexió amb xarxes més àmplies:
empreses de consultoria; organitzacions internacionals o d’altres tipus; organitzacions
de coneixement... Aquestes xarxes i espais ofereixen al gran empresariat un
entorn propici on forjar i promoure els seus postulats.
·
La “new philanthropy”.
Un bon exemple ens el dóna Janelle Scott (Universitat de
Califòrnia, Berkeley) quan ens il·lustra sobre aquesta “Filantropia” al EEUU a
“The Politics of Venture Philanthropy in Charter School Policy and Advocacy” i
ens diu que diferents filantrops han finançat durant molt de temps una àmplia
investigació educativa, pràctiques i iniciatives polítiques, principalment a
través de fundacions pròpies com la Fundació Ford, la Corporació Carnegie de
Nova York, la Fundació Rockefeller... Alguns observadors han criticat aquests
esforços perquè feien poc per canviar el status quo a l’educació i han demanat
accions més agressives per part d’aquest sector. D’aquesta crítica ha sorgit
una nova forma filantròpica, sovint anomenada filantropia d’empresa. Nous
filantrops, que com els anteriors, han acumulat riquesa amb una combinació de
indústria personal, polítiques fiscals favorables i expansió econòmica; aquests
riquesa els proporciona l’oportunitat d’influència i incidència en la política
educativa. Per aquesta raó promouen la reforma de l'educació; s’adrecen
específicament a l’escola per la seva privatització i l’elecció de centre.
Aquests nous filantrops s’han convertit en els més Influents sobre els
responsables polítics en l’àmbit educatiu: funcionant com a coalició de defensa
de facto; sovint financen la les mateixes iniciatives i organitzacions
educatives; avaluen l’èxit segons mesures de resultat similars; i perseguir
objectius similars per a l’educació pública.Com a tal, solen afavorir el mercat
educatiu, la competència, l'estandardització i creuen que les reformes que
proposen serveixen per al conjunt del sistema educatiu perquè consideren que
les polítiques educatives dutes a terme fins ara no han estat efectives. Juntament amb les fundacions ja
existents en aquest àmbit sorgeixen aquestes noves com Enterprise Institute,
Heritage, Foundation, Manhattan Institute,
Hoover Institution, Fundació Bradley, The Broad Foundation.... L’acció
d’aquest no assegura la sostenibilitat del suport filantròpic en el
desenvolupament final del sistema, sobretot en una caiguda econòmica ni si
continuarà compromesa amb la seva actual acció.
En les conclusions finals de la seva investigació ens diu
que la filantropia empresarial és política perquè impugna les nocions que es
mantenen des de fa temps sobre l'assignació de poder a l'escola, especialment
el paper dels pares, professors, escoles. Els professionals educatius i els pares
han de tenir la possibilitat de prendre decisions informades sobre quines
organitzacions acceptaran finançament o amb qui col·laboraran.
Com podem veure el món corporatiu és cada cop més actiu
en el món educatiu. Si fins ara les empreses privades han intervingut en els sistemes
educatius venent serveis, tecnologies, materials d’aprenentatges, promoció de
principis, consultoria, contingut... favorables al negoci avui s’incorpora
noves formes com la filantropia.
És sabut que les institucions filantròpiques són
organitzacions destinades a promoure el benestar dels altres mitjançant
donacions i/o beques. Aquesta posició els pot permetre, per la seva capacitat
de finançament, establir estratègies en diverses direnccions; una d’aquestes,
la privatització de l’educació.
És ben visible com
institucions, empreses, organismes i
altres proporcionen finançament. Així podem veure exemples com Lumni[1],
o de programes orquestrats per empreses[2]
o racons foscos del mecenatge com el “Sugar daddy,suga rbaby”[3],però del mecenatge cal parlar-ne detalladament.
El mecenatge és la
protecció exercida per una persona, fundació, entitat, etc., que sosté, empara
o subvenciona de manera generosa sense exigir
en contrapartida crèdits monetaris immediats, però que implica, en la realitat,
una clara captació de voluntats.
Avui en dia el mecenatge
es dut a terme, generalment, per fundacions com la Ford Foundation o la
Rockefeller Foundation si bé també es mantenen personalitats a les quals se les
considera com a mecenes; es diu d’elles que són organitzacions, o persones,
filantròpiques que condueix accions i projectes en l'àmbit de l'apoderament
econòmic, l'ensenyament, els drets humans, el medi ambient, la democràcia, les arts creatives, el desenvolupament del
tercer món, etc. El mecenatge exercit no és en qualsevol direcció i normalment
està dirigit a la formació de futurs líders en qualsevol l’àmbit; un exemple a
casa nostra és la Fundación Empieza por Educar[4] (Teach
For All a nivell internacional) que promou la família Botín.
Òbviament, només cal
endinsar-se en el procedir d’aquestes fundacions i/o mecenes per observar quins
són els seus objectius i programes, els quals, es corresponen amb una visió i
una ideologia concreta i, per tant, amb uns afanys. Podem dir, si més no, que la vinculació amb ells
implica un sotmetiment a interessos privats i ideològics que pretenen captar el
pensament i la mentalitat de la ciutadania.
Per un
altre costat tenim el patrocini i la donació com a inversió mediàtica. El
patrocini té una significació de sosteniment, d’acudir en ajut a unes
necessitats i la donació de cedir la possessió sense rebre’n res en bescanvi.
Però la realitat és tossuda i sovint ens demostra que els conceptes teòrics no
sempre es compleixen.
Les
accions de patrocini i donació ajuden a millorar la reputació de qui les
realitza, fins i tot arribant a convertir-se en una acció de relacions
públiques. Aquestes ajudes o aportacions econòmiques, en espècie, en personal,
equipaments, tecnologia, etc., del patrocinador donant-li suposa a qui la rep
té alguna contrapartida, no econòmica, generalment en el camp de la imatge i la
comunicació, en favor de l’entitat patrocinadora. Per exemple, en el cas
d’empreses, l’objectiu del patrocini empresarial pot ser: millorar la imatge de
la marca o de l’empresa; incrementar la seva notorietat; comunicar un missatge
d’empresa sensible; ampliar el seu públic i/o mercat; introduir un nou producte;
relacionar-se amb el sector públic...[5].
És evident que estem davant d’una estratègia de les corporacions en la direcció
de facilitar material, formació, manteniment, creació de centres..., aparentment de forma altruista (acció
social), però cercant, realment, imatge, rebaixa fiscal, vendes, incidència
ideològica en la població (estat d’opinió, conducta...), etc.
·
El capitalisme cognitiu.
Una orientació que està prenent el
capitalisme avui té un marcat caràcter cognitiu, perquè ara s’està col·locant en un segon pla la
privatització, tal com la coneixem fins ara; la prioritat no està en cobrar-li
a les famílies per l’educació de les seves filles i fills, sinó privatitzar el
saber i el coneixement científic.
El capitalisme treballa perquè al
coneixement punter només accedeixi un limitat grup d'individus El coneixement
que circula lliurement com a “societat de
la informació”, és coneixement bàsic, accessori, sovint desfasat… encara
que tinguem la il·lusió de tenir accés a la globalitat del que el gènere humà
ha produït. Per a la majoria impulsa un coneixement en certa manera endarrerit,
d'aprenentatges virtuals sense cap interacció social o de repeticions de sabers
pràcticament inútils en el present. En definitiva es tracta d’orientar els
aprenentatges cap a àrees altament tecnològiques, amb el desenvolupament
d'habilitats que permetin produir abundants mercaderies immaterials, que
sostinguin ideològicament al sistema; l’interès és aconseguir professionals en
etern aprenentatge dels requeriments de la producció, però sense pensament
crític i sense capacitat de qüestionar l'ordre existent. Alhora, una elit
treballa en les noves armes de la dominació: biologia molecular, big data,
intel·ligència artificial, robòtica, enginyeria genètica… L'escola, per a la
majoria, no cal que accedeixi la informació ni al coneixement punter perquè es
precís que tingui un paper de contenció social, per entretenir, esmorteir conflicte, esborrar qualsevol
identitat de classe…Si aquesta visió de l’educació arribés a imposar-se,
l'accés al coneixement seria una altra forma d'estratificació social
NOVES FORMES EN LA NOSTRA REALITAT
En la nostra realitat hi ha formes de privatització
conegudes com la doble xarxa pública/privada (totes les darreres lleis la
perpetuen: LOE, LOMCE, LEC i les altres autonòmiques, i, fins i tot el
avantprojecte presentat pel PSOE el 2018 ho fa), però en el seu procés continuo
d’apropiació de la riquesa el capitalisme ens presenta noves formes a casa
nostra.
·
El gir en la gestió.
Com s’ha pogut comprovar fins ara, la
privatització de l’Ensenyament es produeix quan l’Estat ha permès i ha fomentat
la participació del sector privat en l’abastament de serveis en l’Educació
pública o si amb els diners dels contribuents es contribueix a la subvenció
dels centres privats. En qualsevol modalitat que aquesta es produeixi, l’acció
governamental té greus impactes negatius sobre el dret a l’educació, en
particular pel que fa a la disponibilitat i l’accessibilitat d’educació gratuïta,
la igualtat d’oportunitats educatives i la qualitat de l’educació.
Avui podem veure, per exemple, que
aquesta privatització es vol dur a terme mitjançant la col·laboració
pública/privada (p.e.: l’acord de col·laboració sobre formació professional
dual entre Nissan i la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de
Catalunya). Això implica l’inici d’un canvi en la gestió global del sistema que
serà ampliat en la mesura que les diferents accions dutes a terme es
consolidin.
Com s’ha esmentat fora de la nostra
realitat, també aquí la privatització s’està afavorint amb la importació
d’idees, tècniques i practiques del sector privat per tal que el sector públic
s’assembli més a les empreses o a la gestió
empresarial. Això es palpable en la orientació que se li ol donar a la gestió
en els centres educatius.
·
La zonificació, la igualació
de centres i la llibertat d’escollir centre.
La zonificació. Es parla de zonificar quan realment es deszonifica, és a dir, es suprimir
les normes que limiten el poder triar qualsevol centre en qualsevol lloc, sigui
aquest el que sigui. Es tracta d'una desregulació, d'afavorir una privatització
més de l'educació augmentant la possibilitat de més clients per al centres privats concertats. Que en opinió dels
que diuen defensar el lliure mercat s’ha de buidar a l'Estat de competència i transferir-la
als agents privats.
Aquesta política menysté que la
zonificació en districtes escolars facilita la coordinació entre professorat i
centres d'una mateixa zona, vincula amb l'entorn i ensenya a conviure en i amb
la diversitat en una societat mestissa i plural, (un element de la realitat que
es va construint en la nostra societat). També menysprea algunes dificultats
com el cas del desavantatge de viure en zones rurals, l'increment del temps
emprat en el transport dels alumnes, l'encariment del mateix, sense oblidar-nos
de les conseqüències que produeix l'augment del trànsit a les ciutats, la major
exposició a la contaminació, l'aparició de problemes de salut, l'augment de la
fatiga en els estudiants, etc.
L'organització territorial per districtes
escolars part d'un enfocament solidari, que aposta per la convivència plural i
la cohesió social, amb "comissions d'escolarització", en què
participen tots els sectors de la comunitat educativa, que s'encarreguen de
garantir una distribució racional i equitativa de tot l'alumnat en els centres
educatius pròxims als seus llocs de residència. Així doncs, aquesta mena de districte únic que es vol imposar sembla
que no es planteja amb la finalitat de millorar el sistema educatiu, sinó com
una estratègia llargament enyorada per la patronal de l'ensenyament privat
concertat per poder filtrar i seleccionar el seu alumnat.
La
igualació de centres. L’existència de dues
xarxes, pública i privada concertada, es vol dissimular amb la igualació de
centres en la mateixa LEC en trobem en el seu preàmbul:
“Avui, La promulgació de la Llei d’educació s’inspira en el
precepte estatutari sobre els drets, els deures, les llibertats i les
competències en l’àmbit de l’educació i hi vol donar compliment. Aquesta
garantia es concreta en la regulació i l’oferta del Servei d’Educació de
Catalunya. Aquest servei és constituït per una xarxa plural de centres
educatius de titularitat pública i de titularitat privada i és el resultat
de la tradició educativa i social del país.” ----- “ D’altra banda, la
institució escolar ha mantingut vives la llengua i les tradicions del país,
molt especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. És fruit de
tot això el fet que avui Catalunya compti amb una molt rica experiència pedagògica
i d’innovació educativa, amb un ampli i molt divers teixit associatiu i amb un
conjunt plural d’iniciatives educatives que es duen a terme en nombrosos centres
públics i de titularitat privada.-----“ El sistema educatiu de Catalunya
comprèn el servei públic educatiu, entès com a servei d’interès general d’acord
amb l’Estatut, que ha de permetre que tots els
centres sostinguts amb fons públics, que conformen centres
públics i centres privats concertats, treballin junts amb uns objectius
compartits des de la cooperació i la coresponsabilitat, tot respectant la
naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten.
És a dir, el primer pas per fer una sola xarxa educativa d’una
forma “natural”.
Un segon pas dóna entrada als centres privats concertats de
manera decidida:
“2. El Govern de la
Generalitat, per a desplegar el que estableix l’apartat 1, ha de regular i
sostenir el Servei d’Educació de Catalunya, que, conformat pels centres públics
i pels centres privats sostinguts amb fons públics, garanteix a totes les
persones l’accés a una educació de qualitat i en condicions d’igualtat en els
ensenyaments obligatoris i en els declarats gratuïts.”.
I els assegura la clientela i les
subvencions:
“4. El Departament, en el marc de la programació educativa,
ha de determinar periòdicament l’oferta de llocs escolars tenint en compte
l’oferta existent de centres públics i centres privats concertats. A partir
d’aquesta programació, correspon al Departament establir nous llocs escolars del
Servei d’Educació de Catalunya, d’acord amb els criteris fixats per aquest
article i, en tot cas, tenint en compte les
disposicions pressupostàries.”----- “g) La programació de les
necessitats educatives territorialment i socialment equilibrada que emmarca
tots els centres sostinguts amb fons públics.” ---- “2. El Govern ha de
garantir l’exercici efectiu del dret a l’educació mitjançant la programació
general de l’ensenyament. El Govern, per a garantir el dret de totes les
persones a accedir a l’educació en condicions d’igualtat i el dret a l’elecció
de centre, ha de regular un procediment únic d’accés als centres públics i als
centres privats sostinguts amb fons públics.”.----- “ Estableix
mecanismes per a la subvenció o la concertació del conjunt d’ensenyaments declarats
d’interès públic.”---- “4. El Departament ha d’adoptar les mesures
necessàries per a introduir progressivament un sistema d’ajuts general, en les
diverses modalitats, per als llibres de text i altre material escolar en
l’ensenyament obligatori per a l’alumnat dels centres públics i dels centres
privats sostinguts amb fons públics”.
Amb una variant, però seguint aquesta
direcció, el govern de Catalunya obre la via legal per a la incorporació
d'escoles concertades a la xarxa de la Generalitat. El govern de la Generalitat
aprova un decret llei que permet el traspàs de la titularitat dels centres. La
condició, diuen, serà que el centre ho demani i hagi necessitats
d'escolarització. Aquesta eventualitat ja està prevista en la Llei d'Educació
de Catalunya (article 45); el traspàs podrà implicar també els edificis dels
centres o es crearan nous, en aquest sentit, les famílies hauran de tenir en
compte el nou projecte educatiu que s'oferirà al centre de nova creació.
La llibertat d'escollir. L'educació és un dret bàsic per a les persones. Per això l'Estat està
obligat a garantir que tot nen i tota nena tingui accés al millor centre públic
al costat de casa seva. Defensar la necessitat de la llibertat suposa donar per
fet que hi ha grans diferències perceptibles i substancioses entre els centres
escolars, quan això en els aspectes qualitatius no és exacte.
La llibertat d’escollir promou la
competència entre centres i diuen que aquesta millora la qualitat del servei prestat
(l'ensenyament) i l'abarateix. Aquesta idea té com a base el reconeixement de
la llibertat d'escollir en una oferta sense restriccions per als consumidors
(les famílies) qui són els millors jutges del que a ells els convé i interessa.
Aquesta és una concepció molt promoguda per l’ideari neoliberal i aquest pretén
convertir els “drets”, que s’han de garantir per al conjunt, en
"eleccions", en inversions individuals de cada persona o de cada
família. Planteja a les famílies (a aquelles que tenen temps, recursos i
disposició per a això) que es dediquin a buscar i seleccionar un centre
educatiu determinat com si les famílies fossin clients i l'educació un producte
a la carta, com si el sistema educatiu s’hagués d’organitzar segons la demanda
dels clients i les lleis de mercat, com si l'educació fos un producte que es
compra i es ven; és la lògica del mercat, aplicada a l'educació. Una primera
observació sobre aquesta “llibertat d’escollir” ja ens diu que si la llibertat
d'escollir centre no és viable per a tothom, llavors no té el valor de ser un
dret universal que haguem de respectar i protegir.
Tanmateix, la llibertat d’escollir centre
potencia la segregació i la desigualtat i darrere de la major part de les
invocacions a la "llibertat d'escollir" centre el que s'amaga és el
rebuig a la barreja social, a educar els fills i filles amb els que no són de
la mateixa classe. Fins i tot la pròpia OCDE en el seu informe “Equitat i
qualitat de l'educació” indica clarament que "proporcionar plena llibertat
d'escollir centre als pares pot donar per resultat la segregació d'estudiants
segons les seves capacitats i antecedents socioeconòmics i generar majors
desigualtats en els sistemes educatius".
·
Les falses filantropies a
casa nostra.
També aquí fundacions i empreses,
utilitzant la filantropia, estan ocupant espais abans naturals de les
administracions públiques. Aquestes, es retiren i deixen les seves
responsabilitats en mans d'entitats privades. Fundacions com la del Banc de
Santander amb el programa Comença per Educar, versió espanyola de “Teach for
All” (EUA), La Caixa a través d'eduCaixa, Endesa (Educa Endesa) prenen aquest
paper suposadament filantròpic i penetren en el món educatiu. Igualment comença
la penetració de les multinacionals com Ashoka (EUA) famosa per les seves
"Escoles Changemakers" o d’United Way ("Treballem per l'èxit
escolar"), que s'estan estenent amb rapidesa per l'Estat Espanyol i es
presenten com a col·laboradores en la millora del sistema educatiu.
Totes aquestes empreses i/o corporacions
financeres insisteixen en:
v La necessitat de canvis.
El discurs del canvi (sense dir ni per què, ni
cap a on) mitjançant la innovació. Informes de entitats bancàries o de l'OCDE
insisteixen en la manca de resultats en l’Ensenyament públic
v La col·laboració de diferents agents.
El discurs de la col·laboració (projectes i
programes per resoldre els problemes) amb una expressa crida a la col·laboració
entre el sector públic i el sector privat. Aquestes mateixes entitats
esmentades criden a la cooperació pública/privada, en cap cas reclamen a les
institucions públiques el compliment de les seves obligacions en assegurar els
drets de les persones.
v L’emprenedoria.
El discurs de l’emprenedoria (cada persona necessita
responsabilitzar-se individualment del seu futur). El seu discurs diu que els
joves estaran més preparats per tenir èxit en un món i en una societat amb una
economia global, i, que els joves, individualment, seran més capaços d'afrontar
els seus propis reptes i projectes en el futur.
Aquesta filantropia està impregnada de l'esperit
del “mercat” i crida a competir pel suposat èxit.
Finalment seria interessant saber quines
empreses estan darrera o donen suport a fundacions com: Fundació assistencial
de mútua de Terrassa, Fundació Cecot Innovació, Fundació Cecot Formació, Fundació
bancària Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “la Caixa”, Fundació
Barcelona Education in Science and Technology (BEST), Fundació Barcelona
International Centre for Advanced Design BICAD, Fundació catalana per a la
recerca i la innovació, Fundació privada cercle tecnològic de Catalunya (CTECNO),
Fundació catalana CET10, Fundació Esade, Fundació Espavila, Fundació Institut
d’educació contínua (idEC), Fundació Cepta, Fundació acció per l’educació, Fundació
pel foment de la Societat del Coneixement…, totes elles incideixen en l’àmbit
educatiu.
·
Legislació amb afectació en
l’Ensenyament.
Igualment es va creant legislació, en diferents
àmbits socials, que vol obrir noves vies de privatització en l’Ensenyament. Un
clar exemple és l’anomenada Llei Aragonés.
La Llei Aragonés és ara un projecte de
llei en tramitació en el Parlament català que crea el marc jurídic perquè siguin empreses privades les
que gestionin i prestin els serveis públics vinculats directament a garantir
drets fonamentals de la ciutadania (serveis socials, salut, educació, serveis
comunitaris, socials o personals...). El que es coneix fins ara
d’aquest projecte és que, per un costat, legitima la privatització feta fins ara i, per un altre
costat, obre noves possibilitats de privatitzar/externalitzar.
En
definitiva es tracta de regular (possibilitar, normalitzar) el que diuen “col·laboració
pública-privada” quan és ben sabut que el sistema de col·laboració
pública-privada no ha esdevingut cap solució màgica per a l’eficiència i
l’optimització dels recursos i serveis públics. Informació del propi Tribunal
de Comptes Europeu qüestiona la col·laboració pública-privada com a fórmula per
optimitzar recursos i assenyala els sobrecostos que ocasiona, la ineficiència i
la manca de transparència. Tanmateix, i en l’àmbit de l’Educatiu, l’informe
“Les col·laboracions publico-privades”[6]
(CPP) publicat per l’Observatori del Deute en la Globalització, resumeix que la
gestió privada dels menjadors en els centres educatius, no es tradueix en una
major “eficiència” i “eficàcia”, i falla en proveir un servei just, social i
ambientalment sostenible. L’actual sistema de gestió privada dels menjadors és
un exemple que presenta les deficiències pel que fa a la qualitat del servei, els
alts costos del servei, l’opacitat en la gestió pressupostària, la precarietat
laboral de les i els treballadors, i una clara tendència normativa a afavorir
la contractació de les grans empreses de restauració.
Però pels
seus defensors s’afirma que aquesta llei no suposa cap nova privatització, ni
externalització, però i les fetes fins ara?; en qualsevol cas encara que
nominalment seran serveis públics la seva gestió serà privada, i per tant, es
regiran sota criteris de mercat (tal com defineix el mateix projecte de Llei
l’objectiu de les empreses serà obtenir “algun tipus de benefici econòmic,
sigui de forma directa o indirecta”). Per un altre costat i suposant que fos veritat
que no suposa cap nova privatització, ni externalització, el que si fa és enumerar
un llistat de serveis públics que poden ser externalitzats d’acord amb les
condicions que estableix la llei. Un exemple en l’àmbit educatiu podria ser la
possibilitat que la tutoria en els centres públics les pugui fer una empresa
privada quan la tutoria és una activitat molt lligada a tot el procés educatiu
de gran responsabilitat en la docència.
Realment
aquest projecte facilita allò que els grans inversors busquen: una cartera
diversificada d’inversions en nous sectors, tradicionalment públics amb
concessions, societat mixta o contracte de serveis, i, que és promogut, amb les
seves recomanacions i directives, per
organismes internacionals com el Banc Mundial, l’FMI, l’OCDE, la Comissió
Europea per equilibrar, diuen, el dèficit públic (polítiques d’austeritat).
No s’hauria
de legislar per afavorir al sector privat, els serveis públics i el seu accés
haurien d’estar blindats, com a dret fonamental, així com protegits davant
d’interessos privats i processos de privatitzacions encobertes
(externalització, concerts, gestió...); la contractació pública hauria de ser
una fórmula residual de gestió de serveis.
[2] Programa Fulbright patrocinat pel Govern dels EUA, International
Institute, Asociación JW Fulbright, Coca Cola, Coach...
[3]
http://www.economiadigital.es/es/notices/2014/04/los_estudiantes_se_citan_con_millonarios_para_pagar_la_universidad_53148.php
[4] La fundación Empieza por Educar captará
universitarios brillantes para la docencia
[5] PATROCINI I MECENATGE,
Aspectes teòrics i conceptuals http://eapc.gencat.cat/web/.content/home/biblioteca/recursos/docs_eapc/economica/100421_jornada_sobre_el_patrocini_i_el_mecenatge/documents/aspectes_teorics.pdf
