by Pep Barceló
Al llarg
de la història s’ha legislat sobre l’educació i l’ensenyament. Des de la
primera legislació amb caràcter general
(Llei
Moyano de 1857.Llei d'Instrucció Pública), passant per els primers decrets o
principis aprovats en la II República o per la Llei sobre Educació Primària de
1945 de la dictadura franquisme en són mostra històrica de lleis i reformes. En
la restauració democràtica ha continuat aquesta dinàmica: Llei Orgànica per la
qual es regula l'Estatut de Centres Escolars (LOECE), Llei Orgànica reguladora
del Dret a l'Educació (LODE), Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema
Educatiu d'Espanya (LOGSE), Llei Orgànica d'Educació (LOE), Llei Orgànica per a
la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).
Totes i
cadascuna d’aquestes lleis i/o reformes no tenen una naixença casual; s’han
utilitzat per a la socialització transmetent el pensament dominant o per
mantenir un ordre i d’un funcionament social determinat o amb una intenció
transformadora.
Alhora de
pensar i debatre una reforma avui, es fa imprescindible aclarir què és important,
i, també, aclarir els conceptes com ara són entesos. En aquest sentit qualsevol
llei o reforma ha de partir d’una premissa fonamental. Es tracta de legislar
sobre l’educació, sobre educar, i avui educar és ajudar a desenvolupar les
facultats físiques, morals i intel·lectuals, és a dir, transmetre coneixements,
actituds, valors i formes de cultura.
D’igual
manera, cal insistir que l’entorn sobre el qual es legisla és una societat
democràtica per la qual cosa la legislació ha d’estar encabida en la defensa i
el manteniment dels valors democràtics: xarxa de centres de titularitat pública
que escolaritza a tot l’alumnat de manera gratuïta; dirigida per la pròpia
administració; accés del professorat a partir d’unes oposicions que valoren els
coneixements i aptituds de forma pública i objectiva. Els beneficis d’un
sistema públic amb qualitat són clars: en igualtat de condicions el rendiment
escolar és el mateix en centres públics que en centres privats; evita la
privació del coneixement el seu empobriment i l’elitisme; la pèrdua d’energies,
d’inversió i de talents. La defensa del sistema públic ha estat una constant
entre els sectors que volen el progrés
de la societat, i també, una constant als països amb una àmplia tradició
democràtica. I això té la seva lògica: d’una banda és l’única fórmula que
assegura la mateixa educació per a tot tipus d’alumnat, fent possible així la
igualtat d’oportunitats, prevenint l’exclusió o discriminació social, i,
d’altra banda, assegura un control públic del seu funcionament, del seu
finançament i de la selecció del professorat.
El necessari acord entre el conjunt
de la comunitat educativa.
Una
reforma de la legislació educativa precisa d’un gran un acord social i
fonamentalment en el conjunt de la comunitat educativa que asseguri el consens
i l’acceptació dels seus agents. No podem oblidar que un acord com aquest
marcarà el futur immediat de l’educació i del sistema educatiu. Per aquesta raó
no es pot excloure el conjunt de la comunitat educativa: associacions de mares
i pares, docents, sindicats, partits, organitzacions socials de l’àmbit
educatiu...
La necessitat d’una legislació que
afavoreixi, protegeixi i empari una educació de qualitat per a tothom.
Una reforma de la legislació
educativa no pot obviar quina ciutadania volem i que la nostra és, com s’ha
esmentat anteriorment, una societat democràtica. Això comporta que l’objectiu
és una educació de qualitat per a tothom. En aquest sentit hem de parlar d’una
educació integral que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat: cognitius,
emocionals, biològics, psíquics, relacionals i socials; és a dir, persones
adultes amb valors, individuals i col·lectius per al seu futur i per al futur
de la societat, que puguin tenir aspiracions personals i que puguin exercir com
a ciutadans i ciutadanes. Per això no
es pot deixar de costat cap dimensió de la persona, ni la individual, ni la
col·lectiva ni la social: coneixement de drets i deures, la construcció d’allò
que cadascú és i vol ser, el descobriment de les formes de vida en comú, del
lloc de l’ètica en la regulació de la conducta, el descobriment dels altres, de
la comprovació de la diversitat, les eines per observar la realitat, veure les
desigualtats, interrogar-se sobre el perquè de tot plegat, qüestionar, aprendre
a pensar... Tot l’entorn de l’educació, sobre el qual es legisla, ha de girar
sobre aquesta premissa fonamental. Si no parlem d’una educació de
qualitat per a tothom estem abocant a sectors socials poc afavorits a no rebre tot el que avui pot ser formació i
cultura la qual cosa pot significar la pèrdua de talents en tots els àmbits. A
nivell individual no comptar amb una educació integral, i de qualitat, limita
el projecte personal i el futur de les persones.
Una legislació que empari una educació de qualitat té
a veure amb el dret a l’educació per a tothom sense cap mena de discriminació
negativa; són les polítiques d’igualtat i d’equitat; són les de democratització
de l’ensenyament i la participació de la comunitat educativa; són les de dotar
de la inversió necessària per al sistema educatiu públic; i són les de defensa
del sistema públic perquè és el model que acull al conjunt de la ciutadania.
La
proposta està estructura en: 1) Equitat i inclusió educativa, 2) Ensenyaments i
la seva ordenació 3) Ensenyament de la religió 4) Avaluacions de l'alumnat i
del sistema educatiu 5) Participació institucional i social de la comunitat
educativa i autonomia i govern dels centres, 6) Sobre centres: admissió,
especialització i programació general de l'ensenyament (concerts).
La
proposta es marca com a objectiu:
Así pues, la finalidad de
esta Ley no es otra que establecer un renovado ordenamiento legal que aumente
las oportunidades educativas y formativas de toda la población española, que
contribuya a la mejora de los resultados educativos del alumnado, y satisfaga
la demanda generalizada en la sociedad española de una educación de calidad
para todos. Esos y no otros son sus objetivos centrales.
En general, els mitjans de comunicació
destaquen:
- L'eliminació de la referència als estàndards
d'aprenentatge avaluables.
- La supressió de les avaluacions finals de
primària i secundària obligatòria.
- Flexibilitzar el pas pel sistema educatiu.
- Retornar competències a la comunitat educativa
i als seus docents.
- Es dóna més pes a l'orientació a l'alumnat amb
dificultats o per a aquell que vagi a deixar els estudis sense aconseguir
el graduat en secundària, perquè opti per altres possibilitats.
- La participació de la comunitat educativa, la
democràcia interna dels centres recuperant el paper que tenien els
consells escolars.
- Recuperar el paper de l'equitat en diferents
aspectes de la vida escolar.
- Canvis en la baremació en els processos d'admissió
d'alumnat.
- La possibilitat d'allargar l'escolarització
d'alumnat amb necessitats educatives si amb això es facilita la consecució
del títol.
- Recuperació del paper de la comunitat
educativa dels centres concertats en el Consell Escolar.
D'entrada podem observar el
que diu, però també del que no es parla. És important en aquest període en què
la reforma està en el seu moment embrionari analitzar-la reflexivament i pro
positiva perquè el debat que es pugui generar tingui tots els elements que
facin que aquesta reforma sigui positiva per al conjunt de la ciutadania. En
aquest sentit caldrà mirar les mancances i/o imperfeccions perquè millori en el
seu redactat final.
Trets, imprecisions i dubtes que
sorgeixen de la reforma proposada.
Podem fer
una primera ullada reflexiva a l’actual proposta essent conscients que un
primer esborrany presentat pot ser modificat. Fins i tot, cal ser conscients
que serà necessari un aprofundiment posterior de la reflexió feta.
Trets
>Manté la
doble xarxa i la “llibertat d’elecció”. Amb aquest posicionament de la
proposta naturalitza l’existència de la
doble xarxa i el finançament
empresarial. L’existència de centres educatius privats/particulars
ha estat una constant en la història de l’Estat espanyol, però la
naturalització de l’existència de l’actual doble xarxa té un sentit molt
buscat. L’any 1985 s’aprova la LODE i en ella s’estableix, per la
suposada dificultat de construir suficients centres públics enfront de la gran
demanda de places escolars, que allà on no arribin els centres públics l’Estat
podrà “concertar” (subvencionar amb diners públics) els centres privats que
compleixin una funció social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i
no segregació en l’admissió d’alumnes. Però l’objectiu inicial d’aquests
concerts s’ha desvirtuat amb el pas del temps i, finalment, els centres
concertats (excepte algunes excepcions) acaben sent centres privats que
funcionen com a tals, que cobren quotes als pares i mares, que seleccionen a
l’alumnat i que fan de l’educació un negoci i/o la transmissió del seu ideari.
En definitiva aquesta naturalització de l’existència de la doble xarxa, feta amb
molta discreció i comptant amb el suport de mitjans de comunicació/difusió, és
realment finançar negocis privats amb diner públic.
>Es manté
en obediència de l’OCDE. Amb les proves i orientacions de l’OCDE es promocionen els rànquings entre centres i
cal preguntar-se si és la “competència” l’eina adequada per estimular i
recolzar els centres? o és l’eina típica del domini mercantilista?. En el
domini mercantilista un dels efectes de la competència és que uns cauen i uns
altres pugen; pot una societat permetre que això passi en el terrenys
educatiu?, aquesta política és la d’un bon govern per al conjunt de la
ciutadania?. Els rànquings, públics o encoberts, només produeixen segregació en
l’àmbit educatiu i al final, i en definitiva, resulta que els rànquings només
acaben servint per subvencionar empreses privades amb els diners públics.
>Continua
la FP Bàsica. Amb el seu
manteniment es prioritza només una part
del Currículum; aquella que asseguri perfils professionals. Certament
hi ha etapes que requereixen tractar aspectes del món laboral com és la
Formació Professional i això ha d’estar reflectit en el currículum, però en
altres etapes la prioritat no ha de ser aquesta perquè la formació humana,
social i cultural és imprescindible per l’edat de l’alumnat (educació
obligatòria) i no pot ser disminuïda ni en el temps que se li dediqui ni en
l’activitat educativa que es realitzi. A més de futurs professionals a
l’Ensenyament li correspon prepara, en el que li pertoca, la futura ciutadania.
Imprecisions
>L'admissió
d'alumnat. El manteniment de la doble xarxa i la lliure elecció deixant la
concreció a les “Administracions educatives” (Autonòmiques) fan que la proposta
sigui imprecisa i perillosa. La regulació i control queda en mans o pot quedar
en mans de diferents opcions polítiques que decantin la balança en direccions
més o menys justes per al conjunt de la ciutadania (comissió d’admissió,
tancament de centres, marge en les ràtios, no construcció de centres...).
>Flexibilització
en el pas pel sistema educatiu. S’ha
d’assegurar que tot l’alumnat rebí la mateixa educació i formació, i, amb la
mateixa qualitat. A escoles i instituts es forma al conjunt dels futurs adults
del nostre país i això no admet imprecisions; cal legislar amb seguretat perquè
l’objectiu sigui acomplert. Les formes genèriques de la proposta deixen molt
obert el resultat final.
>Informes a la societat. Saber periòdicament en
quin estat es troba el Sistema Educatiu és important, sempre i quan quedin
clars que els aspectes avaluats siguin per al benefici de la majoria, la
incertesa neix quan no es concreta que es farà amb ells. Els rànquings es poden
fer des de les Administracions, però també els pot fer la pròpia gent. Amb el
manteniment i naturalització de la doble xarxa la imprecisió suposa un perill.
>Una reforma de la legislació estatal. En un Estat
de les Autonomies com el nostre el govern del conjunt no pot fer desistiment d’una
de les seves responsabilitats i funcions bàsiques que és la d’emparar al
conjunt de la població si, per exemple, una part del Sistema educatiu, posem
una Autonomia, es controlat per un sector amb mentalitat corporativa i/o
mercantilista que només vetllarà pels seus interessos. En un Estat democràtic i
social l’educació és un àmbit que té, i ha de tenir, un marcat caràcter social
i beneficiós per al conjunt de la ciutadania sense divisions territorials. Les
imprecisions poden amagar desistiment de responsabilitats.
Dubtes
>Desapareixerà la possibilitat de les
externalitzacions, les privatitzacions, la gestió externa del sistema que avui
es present?. El rumb actual sembla trencar allò que posseeix el nostre Sistema
educatiu, allò que fa que aquest sigui tal com és. Com s’ha esmentat
anteriorment el Sistema públic assegura la mateixa educació per a tot tipus
d’alumnat en igualtat d’oportunitats i sense exclusions, i, assegura, un
control públic del seu funcionament, del seu finançament i de la selecció del
professorat.
>Impedeixi l’especialització de centres?. Aquesta
avui està suposant la configuració de diferents xarxes dins dels propis centres
públics; l’especialització no s’ha d’establir com a valor de diferenciació i
competència, sinó com a necessitat per atendre a aquell sector de la població
que ho requereixi.
>En la proposta es dóna més pes a l'orientació de
l'alumnat amb dificultats o per a aquell que vagi a deixar els estudis sense
aconseguir el graduat en secundària, perquè opti per altres possibilitats. Però
com s’assegura la discriminació positiva d’aquest alumnat?.
>On s’ha escrit en la proposta sobre la voluntat de
posar o assegurar més recursos per al Sistema educatiu públic?. A més de la
voluntat i la professionalitat del professorat, que hi són segures, cal dotar
de la inversió necessària per al Sistema educatiu públic.
Es diu que s’obra un debat social,
però s’assenyalen tendències: FP, docents...
Formació professional
S’escenifica l'aposta per la FP per part del Govern
Sánchez tot dient que el Govern pretén vincular més estretament a les empreses en
la confecció de títols i currículums, així com que Treball i Educació col·laboraran
més en la relació dels dos sistemes i assenyala la importància d'aquesta etapa
perquè la societat surti de la crisi en la qual encara es troba el país. Per un
altre costat es diu que la formació professional és important per incrementar
la productivitat i la competitivitat; contribuir a l'ocupabilitat i reactivar
l'ascensor social.
Seguidament es marquen fites que ens indiquen la
tendència: es farà servir a les empreses en la identificació de noves
qualificacions i en la posada en marxa d'una formació professional dual més
senzilla i atractiva per a les empreses de manera que s’estigui més a prop de
satisfer les necessitats del mercat productiu; es facilitarà un "sistema que
reconegui la formació de cada persona, independentment de com la va
adquirir"; s'adaptarà la formació professional espanyola al Marc Europeu
de les Qualificacions.
En principi poc a objectar en tant que la formació
professional és o hauria de ser uns estudis certament especialitzats i molt
adreçats al treball. Però quan s’ha d’iniciar aquests estudis?, s’haurà tingut
l’escolarització precisa per aconseguir l’educació integral que mereix rebre
tota persona?, si aquests estudis comencen aviat, com s’assegura que l’educació
integral tingui el mateix pes que la formació especialitzada?
Els docents
Està més que demostrat que el professorat té prou motivacions
professionals i socials per sentir-se satisfet de ser docent, sense necessitat de
polítiques d'incentius; només vol mitjans suficients per poder fer bé la seva
tasca (sentir-se eficient és la motivació més poderosa).
Fàcilment es pot observar l'esforç i l'energia que es desplega als centres
educatius la qual cosa no sempre es reconeix per l’Administració. Així i tot
s’insisteix, des de mitjans de comunicació i suposats experts, en dir que cal
donar un impuls modernitzador a la carrera docent per adaptar-la als nous temps
i a la millora de l’educació. Es confon la part pel tot. Si només es pretén
modificat una part del sistema, per exemple el professorat, correm el perill de
seguir amb tot allò que no està funcionant perquè la gestió o els canvis que
s’han imposat fins ara no han millorat l’educació. Modificar o canviar
aïlladament només una part del sistema (suposadament per millorar-lo) és no
enfrontar la situació adequadament per resoldre problemes o millorar
funcionaments, perquè un sistema el compon un conjunt d’elements que
s’interrelacionen, i condicionen, i no es pot tocar un sense tenir en compte
l’afectació dels altres elements. En definitiva és una visió i una política
mediocre o malintencionada si no té en compte el desistiment de
responsabilitats de l’Estat; les repercussions negatives que pugui tenir la
doble xarxa per al conjunt de la ciutadania; els efectes del nou “management”
del sistema, etc. Només els canvis que han tingut èxit en la nostra història, o
en altres països, són aquells que han afectat positivament a la totalitat de
les peces que conformen el sistema educatiu.
Ara sí, amb la insistència es crea opinió i s’aconsegueix
que la ciutadania s'oblidi de necessitats més reals que cal cobrir com la
millora de la inversió, altres idees sobre el currículum i la seva aplicació, empoderar
de la comunitat educativa per a la conducció dels centres ... Obviant tot això,
s’insisteix en la modernització de la carrera docents de manera que s’obtinguin
els millors professionals en actualització permanent (assistència a cursos,
jornades i altres activitats, títols acadèmics, projectes...).
La tasca docent s’hauria de poder desenvolupar amb més
oportunitats per poder investigar i reflexionar, individualment i col·lectiva;
per poder exercir la docència en bones condicions i dur endavant el projecte de
centre on s’està destinat; per poder intercanviar el treball en xarxa amb
altres centres; per poder participar en la definició, desenvolupament i
avaluació de les polítiques educatives...
És molt important observar les tendències que
s’assenyalen en el discurs dominant perquè cal avançar-se en el que se ens vol
imposar, cal preparar-se, cal construir un discurs alternatiu, i, cal
institucionalitzar una realitat que impedeixi tot allò que no vagi en benefici
de tota ciutadania.