by Pep Barceló
Coneixements i sabers en el llenguatge més comú sovint són utilitzats com a sinònims i potser és oportuna una matisació semàntica abans de parlar d’aquests conceptes que situï les significacions d’ambdós en les seves respectives qualitats. Respecte a coneixement no hi ha cap definició única perquè existeixen múltiples perspectives per considerar el coneixement, però en general es podria definir el coneixement, en l’ésser humà, com el procés amb el qual adquirim una informació la processem i assimilem a través de l'estudi o de l'experiència, i, aquesta ens permet desenvolupar activitats, prendre posicionaments i/o conductes, tenir opinions... D’una manera simple també se’l sol definir com les informacions i veritats (des de l’òptica del nostre pensament) obtingudes a partir de la realitat o d’un aprenentatge, però aquesta definició obvia un aspecte important: “el procés d’adquirir, processar i assimilar”. Fonamental és el “processar” que implica aspectes necessaris com el qüestionar, criticar, comprovar... i que diferencia el coneixement de l’ensinistrament; aquest últim és bàsicament exercitar-se en alguna cosa per adquirir destresa. Com diu Locke[1]: "No hi ha coneixement sense discerniment". En definitiva el coneixement és el que nodreix la llengua, la conceptualització, el raonament, la deducció, la motivació, les emocions, la percepció, les sensacions, la socialització, la comunicació, l’associació... Pel que fa als sabers, aquests s’han de considerar com el conjunt de coneixements d’un àmbit concret del pensament i de l’activitat humana, i, de la visió del món i de la vida que tenim les persones, per exemple: les humanitats, les ciències, la tècnica, les tradicions...
Inicialment podem dir que els sabers i els coneixements no coneixen lligams, ni servituds per si sols, sinó es posen al servei de cap interès, i, la seva importància en l'evolució humana ha estat fonamental gràcies a les seves aportacions a la vida de la col·lectivitat. Avui molts d’ells es troben disseminats i coordinats en la vida econòmica, política i social de les societats i engloben els pensaments apresos, les habilitats i les destreses de les persones, i, les experiències familiars, comunals i laborals traduïdes en idees, valors i comportaments.
Els coneixements i els sabers no sempre han tingut la mateixa significació per a la humanitat. En les societats antigues aquests estaven lligats a la contemplació i/o a l’acció dels homes lliures i en les societats modernes s’ha modificat substancialment aquesta concepció passant a dubtar de tota realitat que no sigui la produïda racionalment per la ment humana i no admetent més veritat que la procedent de la pròpia experiència científica.
La humanitat, en el seu conjunt, s’ha aprofitat dels coneixements i sabers per enfortir la seva existència, com es diu Joseph Rotblat[2]: “La conservació de l'espècie humana, i la seva millora contínua, requereixen que aprenguem a viure amb el proïsme en pau i harmonia. Aquest procés d'aprenentatge ha estat lent i difícil, i no és encara complet. A causa de les dures condicions en les quals vivia l'home primitiu, sovint havia de barallar-se amb altres éssers humans per a la seva supervivència. La matança individual i, més tard, la matança col·lectiva - la guerra - va començar doncs a ser vista com un fenomen natural. Però amb la millora de la qualitat de vida com a conseqüència de la ciència i la tecnologia, les guerres s'han tornat cada cop menys necessàries. Gradualment ens anem adonant de la futilitat de la guerra i aprenem poc a poc com resoldre conflictes sense recórrer a la confrontació militar.”. Avui podem dir que els coneixements poden limitar les confrontacions, però també poden enfortir la salut, el benestar, l’economia, les relacions socials...
Si volem situar quins són i com són els coneixements al segle XXI és important esmentar algunes de les característiques de la societat actual. La nostra societat pateix un accelerat procés de canvis en molts àmbits. De manera succinta podem dir que la mundialització/globalització dels mercats i la competència sense fronteres, la modificació dels patrons de producció i consum i la transformació tecnològica ho fan en el terrenys econòmic, i, l’augment de les desigualtats, l’increment de les condicions de precarietat i d’exclusió social, l’atur, la minoració de l’estat del benestar ho fan en l’àmbit social. Malgrat sigui en els àmbits de la ciència, la sanitat, la informació, la comunicació... en els quals ha hagut un força progrés és la economia i en l’estat de la societat on més s’aprecien els processos de canvis. En el pensament i la conducta individual de les persones s’observa un profund canvi en una deriva que es caracteritza perquè la persona es comporta i s’autogoverna per una mena de dispositiu basat en “rendir/gaudir”, en tots els àmbits de la seva vida, i amb una individualitat màxima davant dels altres i del món en general. Es gaudeix quasi exclusivament del que és material, però fonamentalment es gaudeix de si mateixa i de la revalorització d’un suposat “valor personal”. De manera global podem dir que en la societat actual hi ha una forta tecnificació de la vida quotidiana i de la productivitat; una exaltació de la individualitat que aboca a l’individualisme; una exacerbada competència amb els demés i la primacia del interès personal; una gran mobilitat de les persones, dels productes i de tota mena de producció; i una forta comunicació entre les persones que sovint pot conduir a la superficialitat i/o buidedat en el contacte o la relació.
Aquesta realitat fa que els coneixements que majoritàriament es promocionen estan vinculats al manteniment de l’alt nivell tecnològic i científic que aporti avantatges i comoditat per a les persones, però aquest nivell comporta, paral·lelament, una dependència extrema a elements externs de la voluntat i decisió de les persones. Podem veure una promoció i reforçament de les STEM (Science Technology, Engineering and Mathematics) a l’ensenyament per a la creació o manteniment de negocis tecnocientífics i biocientífics. Amb aquesta priorització i recolzament de les STEM ens trobem amb estudis superiors com Enginyeria genètica, Nanotecnologia, Robòtica... i amb una orientació de l’ensenyament i l’educació en la direcció d’una mena de “formació professional qualificada” adaptada a les necessitats del món empresarial o de determinada mena d’empreses.
Així, doncs, des dels anys 90 del segle passat l’orientació de la política educativa a nivell internacional es vol orientar en funció de les necessitats del mercat, del sistema productiu i del món financer. L'educació, així entesa, passa a estar al servei d’una visió particular de l’economia (negoci privat: adaptar-se a les necessitats productives, rendibilitat, gestió directiva...). Aquesta orientació també afecta els Sistemes educatius públics sotmetent-los a la privatització o externalització d’aquelles parts possibles, a l’aparició de dobles xarxes educatives, a la disminució dels pressuposts públics, a l'augment de centres privats subvencionats amb diners públics, a l'augment de les taxes universitàries... Un altre reforçament d’aquesta orientació és dotar d'autoritat màxima les funcions dels/les directors/res perquè puguin prendre totes les decisions precises en la gestió dels centres a imatge i semblança de les que exerceix la patronal en els centres privats.
Aquest estat que pertorba les funcions dels Sistemes educatius es manté perfectament amb tres peus: el currículum que s’aplica, l’avaluació que l’asseguri i la metodologia que es faci servir. En el currículum es prioritza el que anomenen competències bàsiques/claus que desenvolupin les habilitats apropiades per al món del treball en el qual es veurà avocat l’alumnat en el seu futur com adult, en definitiva són les "competències" que els empresaris necessiten; opció, aquesta, que minora el gruix del currículum deixant de banda els continguts humanístics, artístics i filosòfics, i, atura tot aprenentatge que ampliï la cultura, estimuli l'esperit crític, fomenti la creativitat i la capacitat d'anàlisi de la realitat... Per controlar això sorgeix “l'avaluació externa”; es tracta de quantificar el rendiment educatiu de l’alumnat comprovant el grau adquirit de “competències bàsiques” (especialment mitjançant pràctiques com les proves PISA). La metodologia a emprar l’anomenen “nova innovació educativa”, però aquesta, curiosament, no sorgeix o es promou des de les aules, sinó de d'organitzacions privades, bancs i empreses i es difonen en els mitjans de comunicació, en les xerrades i les jornades de formació per suposats “experts”; són propostes de com treballar amb l’alumnat que han existit sempre, perpetuant-se unes i deixades de costat altres perquè no eren les adequades a la realitat concreta on es volien aplicar, però ara se les acompanya de tot un decàleg de valors vinculats a l’individualitat, la competitivitat, el lliure mercat, la justificació de la desigualtat, la precarietat i la pobresa. Estrenyent el que s’ensenya i s’aprèn es controlen els aprenentatges adquirits.
La transmissió dels coneixements
Com s’ha esmentat, aquesta orientació que es vol aconseguir dels Sistemes educatius públics sotmetent-los a la privatització, a l’aparició de dobles xarxes educatives (p.e. centres privats subvencionats, formació en empreses...), a la disminució dels pressuposts públics... fa que les vies per a la transmissió dels coneixements puguin ser públiques, privades, empresarials... Aquesta multiplicitat de vies ve donada, bàsicament, per dues visions, sovint antagòniques, de l’educació i l’ensenyament. Una diu que “s’ha de respondre a les circumstàncies inexorables de la situació del món actual” i manté que l'ensenyament és un servei que pot ser ofert de forma eficaç per empreses privades, que les famílies han de tenir la llibertat i la possibilitat de triar els centres, i, que el aprenentatges han de dotar d'habilitats i capacitats a les persones que assegurin el seu èxit en el món laboral. Per aquesta raó els aprenentatges han de sorgir d’un currículum elaborat pels experts perquè és una qüestió tècnica; aquest currículum s’ha de centrar en el que anomenen “competències bàsiques o clau” que no és més que prioritzar del currículum educatiu els ensenyaments basats, fonamentalment, en el domini de les matemàtiques, les ciències i de certes habilitats lingüístiques que donin una bona preparació per al mercat del treball. La segona visió l’hem de situar com “una mirada social”, que entén que l’ésser humà no existeix ni viu aïllat l’un de l’altre, que hi ha un interrelació, una comunicació, unes dependències, unes vivències comunes i, fins i tot, un futur comú. El pensament que regeix aquesta mirada és un pensament humanista, col·lectiu, reflexiu i crític amb passió per la naturalesa humana i s’oposa a tot allò que injustament trenqui el dret conjunt a la vida digne. Per aquestes raons hi té una gran pes el desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa.
Del èxit que puguin tenir aquestes visions per imposar-se esdevindran diferents facilitats i limitacions per a la transmissió dels coneixements.
El valor inqüestionable i el paper imprescindible dels coneixements
Inimaginable ha estat la importància, per a la vida de la societat humana, la munió de coneixements i sabers, no només científics sinó de tot tipus de saviesa que s’han generat; un exemple podria ser els pobles indígenes, d’arreu, que coneixen de primera mà l'estat de la biodiversitat local i el seu entorn, com a usuaris o com a actors contra les amenaces a la terra. Així doncs, els coneixements i sabers són necessaris i tenen importància per a la persona i per a l’evolució de la humanitat.
Però no cal conformar-se amb una justificació històrica perquè el valor dels coneixements és un tret distintiu i una característica de tota societat democràtica en la qual la participació, el dret universal al coneixement i el desenvolupament integral de les persones està present. És en aquest desenvolupament integral de les persones on es fan imprescindibles els coneixements; tant a nivell individual de les persones (personal, social...) com del conjunt de la societat. Per aquesta raó és imprescindible posar en valor els coneixements.
Pel que fa a les persones, aquestes tenim una relació permanent i intensa amb l’entorn, bé sigui aquest amb el medi ambient, amb el medi social o amb altres persones de manera unipersonal, i, la tenim des de la naixença la qual cosa fa que la influència externa intervingui en la construcció de la nostra personalitat, però, alhora, els coneixements i sabers adquirits també ens poden permetre respondre a situacions, posicionaments i problemes de la realitat que visquem de manera pròpia, autònoma, crítica i responsable, sense mediació externa.
Tanmateix, els sabers i coneixements desterren la ignorància de les persones i de la pròpia societat. Viure en ignorància, no conèixer el món ens fa incorre en errors que ens condueixen a una vida difícil, i, fins i tot, ens poden conduir a la malaltia i a la mort prematurament. A nivell de les persones cal “Educar per cooperar” que és la forma natural desenvolupar-se i conviure (la biològica demostra que tots els éssers vius són i formen comunitat i practiquen el mutualisme); en aquest sentit el suport mutu, la cooperació, els mecanismes de solidaritat, i, el compartir recursos ha d’estar en el model educatiu públic. Igualment ha d’estar present “Educar per a la cura”, la cura dels altres (els altres tindran cura de tu), la cura d’un mateix, la cura del medi ambient, la cura de la relació...; tota comunitat ha de cuidar la seva participació i compromís amb l'entorn i el context, una comunitat amb ésser complexes, sensibles, solidaris, amables i connectats amb tot i amb tots. A nivell social la seva absència impedeixen el progrés i es perden intel·ligències i talents. Els sabers i coneixements han aportat les lleis, les ciències polítiques, socials i econòmiques, les exactes, les humanístiques, les naturals, les artístiques... que han donat peu a la evolució de la humanitat fins a l’estadi actual. És sobre sabut, per exemple, que el saber científic ha donat lloc a notables innovacions beneficioses per a la humanitat: l'esperança de vida ha augmentat; es tracten moltes malalties; la producció agrícola s'ha incrementat; ens hem alliberat de treballs penosos...
En qualsevol cas tenim una responsabilitat de cara al futur humà i dels drets de les persones per aquesta raó, i com a exemple del que s’ha esmentat anteriorment, no hem d’estar d’acord amb uns coneixements únicament basats en “competències bàsiques/claus” cenyides a les matemàtiques, les ciències i de certes habilitats lingüístiques que donin una bona preparació per al mercat laboral. Les persones hem de ser “competents” amb coneixements, capacitat i actitud per aplicar el saber adquirit, si no és així, la “competència” és insuficient. Per aquesta responsabilitat cal evitar que cap gir o reforma que es produeixi en la transmissió dels coneixements eliminin continguts fonamentals per al desenvolupament integral de les persones. Igualment cal combatre tota acció que es faci a l’entorn de la transmissió del coneixement i que la posi en perill com el desmantellament del Sistema públic entès com un tot de qualitat que ha de gaudir el conjunt de la societat sense fragmentació i amb igualtat d'oportunitats (assegurar recursos, legislació favorable, cogestió dels centres...). En definitiva aquest model educatiu públic que cal preservar suposa, en primer lloc, denunciar el discurs dominant que el vol reorientar i mostrar les conseqüències d’aquesta reorientació; en segon lloc es necessari estendre un debat, de tota la comunitat educativa, al voltant de les noves propostes que es fan (innovació, currículum, gestió...); en tercer lloc cal denunciar el paper que empreses, bancs i altres volen tenir i les conseqüències negatives de la privatització i externalització.
Pensem junts, fem junts, siguem junts.
[1] LOCKE, J. Ensayo sobre el entendimiento humano. Bogota, Colombia: Fondo de cultura económica
[2] ROTBLAT, Joseph. La
ciència i la humanitat en el segle vint-i-u.(https://docs.gestionaweb.cat/1879/ivv0591-la-ciencia-i-la-humanitat-en-el-segle-vint-i-u.pdf)
