by Richard Hatcher[1]
D’acord amb una recent enquesta
independent, el 53% dels docents a Anglaterra estan considerant seriosament
deixar la professió en els propers dos anys. Les raons principals són el “volum
de càrrega de treball”, i la “conciliació amb la vida personal”. La causa és la
imposició, per part del govern, d’un règim
de rendiment de comptes que domina la vida quotidiana de professors i
estudiants a les escoles- (Cal tenir en compte que només parlem d’Anglaterra,
perquè això no s’aplica tant a la resta del Regne Unit)
«Estic esgotat la major part del
temps. Treballo entre 60 i 70 hores a la setmana per estar al dia i complir al
que se’m demana. La pressió exercida sobre els mestres per complir amb
indicadors i objectius en massa àmbits i sense sentit fa insuportable la
professió. Molts companys de claustre se senten permanentment estressats i
desmoralitzats. Molt més tracten de sortir-se’n com poden amb una càrrega de
treball que no té en compte ni als mestres ni als nens»
Aquest mestre de primària és citat a
“Fàbriques d’exàmens”, un nou informe de recerca comissionat pel National Union
fo Teachers (en endavant, NUT), el sindicat docent majoritari a Anglaterra.
L’informe exposa la reducció de la qualitat de la interacció entre professor i
alumne, la pèrdua de flexibilitat i l'absència de temps per als mestres per
tractar els infants individualment; la
creixent pressió sobre els nens per fer tasques per a les quals encara no estan
prou preparats i per prioritzar l’atenció en un nombre cada vegada més reduït
de matèries. Els mestres s’oposen aferrissadament a aquesta agenda de retiment
de comptes que se’ls imposa perquè això soscava la seva creativitat, etiqueta
estudiants en funció dels seus nivells educatius i amenaça l’autoestima,
confiança i salut mental dels infants.
Els objectius del govern i les seves
apostes per l’avaluació
El que impulsa a aquest règim de rendició
de comptes és la imposició governamental d’objectius comptables. L’avaluació
comença poques setmanes després que els nens de quatre anys inicien la seva
escolaritat, amb el Baseline Assessment, un
test formal sobre les capacitats de càlcul i lectura. El nen rep una puntuació
que servirà per mesurar els seus progressos fins que deixi la primària als 11
anys. El NUT, així com la majoria d’experts en psicologia infantil, considera
aquesta prova estadísticament poc fiable i no vàlida. Els mestres haurien de
tenir la capacitat d’imposar els seus criteris professionals a l’hora de
valorar les capacitats i necessitats dels alumnes d’una manera que evités que
aquests fossin etiquetats des de bon principi.
Aquest test inicial, per descomptat,
també és fet servir pel govern com una marca de referència respecte el futur
progrés dels alumnes i que es fa servir contra els docents. Això es complementa
amb proves nacionals en escriptura, lectura, càlcul i ciències al final de
l’escola primària, i proves del mateix estil es pretenen introduir també als
set anys.
«Tot gira al voltant dels resultats de les proves. Si una cosa no és
objecte d’avaluació, no és contemplada com a una prioritat. Això posa molta
pressió damunt l’alumnat, posa massa èmfasi en les assignatures més acadèmiques
i fa avorrit un pla d’estudis amb un currículum repetitiu i sense creativitat.
És com una cadena de producció amb
petits i idèntics robots exhaust i sense imaginació, aviat classificats com a
defectuosos si no assoleixen el nivell correcte a les proves.» (Mestre de
primària)
Les proves nacionals continuen a
l’escola secundària sota la forma de l’examen GCSE[2] als
16 anys.
Com se supervisa el sistema?
Aquest règim de funcionament és
supervisat per Ofsted, la governamental Oficina per Estandards Educatius. Els
inspectors de l’Ofsted realitzen inspeccions a les escoles i analitzen els seus
rendiments acadèmics. Avaluen el progrés dels estudiants des de la seva
arribada al centre, i a partir dels seus progressos, estableixen limitades
categories d’estudiants (per exemple, des d’una perspectiva socioeconòmica, des
dels més desafavorits als més benestants).
Ofsted té el poder de la vida i la mort de cada
centre educatiu. Publica els seus informes i classifica escoles en una escala
que va des de l’«excel·lent», fins al «molt deficient», que proveeix de taules
de classificació d’escoles a nivell local i impulsa un mercat d’elecció per a
les famílies. Ofsted té el poder de transferir la gestió d’una escola
“fracassada” a una entitat privada, dotzenes de les quals han establert
franquícies que viuen de concerts amb l’administració. Indefectiblement , com a
conseqüència , el director i molts altres docents perden la seva feina. Aquesta
és una forma de privatització, fins al moment, per a entitats sense ànim de
lucre (malgrat que els directius d’aquestes organitzacions es paguen salaris substanciosos
i que es registra un creixent nombre de
casos de corrupció) però tothom creu que aquest és un pas previ vers l’objectiu
del govern conservador de la creació d’un sistema educatiu privatitzat per a
empreses comercials.
El govern afirma que aquest sistema
de retiment de comptes millora els resultats. Com diu l’informe “Fàbriques
d’Examens?”, és cert que l’aposta per l’avaluació implica una millora en els
resultats, però això succeeix perquè els mestres centren de manera gairebé
exclusiva el seu treball per preparar les proves, fet que implica un currículum
més reduït i empobrit. No hi ha evidència que això redueixi la distància entre
els alumnes amb més dificultats i la resta. Però sí que hi ha evidència que els
nens més desafavorits, amb pitjors resultats que els seus companys i que tenen
una major pressió per assolir objectius, poden acabar com a objectors al sistema educatiu com a conseqüència de la
seva experiència de fracàs, fet agreujat a partir dels diferents canvis en el
currículum en la direcció que aquest esdevé més “acadèmic”.
Ofsted és àmpliament temut i odiat
per mestres i directors. Com un director de primària afirmava, “Considero la
meva experiència amb Ofsted molt dura. Tenen una aproximació molt punitiva i
agressiva i representen un model d’avaluació molt deficient. Vam trobar la seva
intervenció molt destructiva”. És fortament criticada pel reduccionsime de la
rica i complexa vida escolar a una qüestió simplement estadística, pel seu
biaix –escoles amb una proporció elevada d’alumnes desafavorits acaben tenint
classificacions negatives– i per la seva manca de consistència. És criticada
per les exigències d’implementar mesures, i en canvi, no és capaç de satisfer
les demandes de les escoles. I el més important, és criticada pels docents per com
domina la seva vida quotidiana.
Regulant la vida dels docents i els
estudiants.
Molts docents en l’informe comenten
que malbaraten la major part del seu temps prenent i analitzant dades. Aquest
és el testimoni d’una mestra d’Educació Infantil: “He de recollir per escrit
tot el que faig –Competències adquirides per sessió i alumne, interessos
expressats pels nens, les coses que aprenen a fora l’escola, la planificació
exhaustiva de cada activitat. Les tasques a emplenar segueixen i
segueixen. Són totes coses que ja sé,
però he de registrar-les per escrit per comprovar que ho sé”. I aquest és un
professor de secundària. “Tenim un sistema electrònic d’anotacions EMB (CAL
ESBRINAR QUÈ ÉS L’EMB), mitjançant el qual fem un seguiment dels estudiants
cada dues setmanes... La setmana de l’EMB són extremadament estressants, per
als estudiants és com si tinguessin deu exàmens! Els estudiants comencen a
preguntar “és això un EMB?... i genera ansietat si la resposta és sí, i no
s’esforcen massa si la resposta és no”.
En molts centres el règim de
retiment de comptes ha generat un opressiu règim de gestió dels docents per part de la
direcció. Als mestres se’ls exigeix lliurar detallades programacions per cada
lliçó o activitat, amb explícits objectius i resultats. Els docents són
avaluats en funció dels progressos dels alumnes i els seus salaris hi són
lligats en funció dels objectius establerts.
Això té els seus danys col·laterals
per als nens i adolescents, com explica l’informe: “Petits i joves registren
creixents nivells d’ansietat i estrès relacionats amb l’escola, desafecció i
problemes de salut mental. Això és causat per l’increment de la pressió de
proves i exàmens, presa de consciència a curta edat del seu propi “fracàs”, i
un increment de les exigències de rigor acadèmic del currículum.
Hi ha alternativa
La campanya del NUT per acabar amb
aquest sistema punitiu i per una alternativa educativa justa i productiva. Les
escoles necessiten recopilar dades per guiar i ajudar l’alumne en el seu
aprenentatge, però això és millor que ho
decideixin els docents per ells
mateixos. Les escoles haurien d’ésser avaluades, però això és millor mitjançant
una autoavaluació controlada amb el suport d’altres escoles i funcionaris
locals independents. Les escoles haurien de retre comptes al govern, a les
famílies, a les autoritats locals i a la comunitat educativa, mitjançant una
varietat de vies adients que contingui informacions significatives i diàleg, no
mitjançant mesures dures, rànquings i càstigs.
Nota:
Aquest article es basa en gran
mesura a “Fàbriques d’exàmens”, pel professor Merryn Hutchings, publicat el
2015 pel NUT. L’informe es troba. a www.teachers.org.uk/examfactories.
La plana web del NUT és www.teachers.org.uk/
Podeu trobar breus articles sobre aspectes de l’educació a Anglaterra al http://reclaimingschools.org/.
[1] Richard Hatcher és profesor de
pedagogía al Birmingham City University
i activista del National Union Teatcher i en campanyes educatives.
[2] GCSE: General Certification of
Secundari Education, és el nom de les proves nacionals per obtenir el títol d’ensenyament secundari al
Regne Unit, i que se celebren anualment als 16 anys en un nombre de matèries
limitades. N. del T.
