Xavier Diez.
Si mirem en perspectiva, fent servir més el rigor històric que la nostàlgia, podríem dibuixar una línia imaginària qualitativa en què el sistema educatiu del nostre país va millorar des de l’erm franquista fins a culminar la seva millor condició entre finals de la dècada de 1990 i els primers anys del canvi de mil·leni. Van coincidir un seguit de factors afortunats: construcció i inversió en la xarxa pública, la incorporació de desenes de milers de docents de variada procedència social i amb una important vocació de servei públic, l’arribada tardana a la filosofia del welfare, l’extensió de l’escolarització al tram de 14-16 anys (amb massa problemes i improvisació administrativa), i una certa estabilitat normativa. S’afegia també una certa consolidació de la cultura de gestió democràtica dels centres, que permetia una major serietat a abordar els problemes quotidians de qualsevol centre. El resultat, la millora sostinguda en els nivells d’aprenentatges de l’alumnat i la rebaixa del nivell de fracàs escolar al mínim històric.
Si mirem en perspectiva, fent servir més el rigor històric que la nostàlgia, podríem dibuixar una línia imaginària qualitativa en què el sistema educatiu del nostre país va millorar des de l’erm franquista fins a culminar la seva millor condició entre finals de la dècada de 1990 i els primers anys del canvi de mil·leni. Van coincidir un seguit de factors afortunats: construcció i inversió en la xarxa pública, la incorporació de desenes de milers de docents de variada procedència social i amb una important vocació de servei públic, l’arribada tardana a la filosofia del welfare, l’extensió de l’escolarització al tram de 14-16 anys (amb massa problemes i improvisació administrativa), i una certa estabilitat normativa. S’afegia també una certa consolidació de la cultura de gestió democràtica dels centres, que permetia una major serietat a abordar els problemes quotidians de qualsevol centre. El resultat, la millora sostinguda en els nivells d’aprenentatges de l’alumnat i la rebaixa del nivell de fracàs escolar al mínim històric.
El
que acabo de redactar no és fonamentat en impressions personals, ni en el fàcil
assagisme que es va posar de moda per criticar la LOGSE des d’una falsa
nostàlgia. Saturnino Martínez, un dels
màxims experts europeus en fracàs escolar es va dedicar a estudiar aquesta
evolució educativa en base a una extensa documentació que, no només incloïa
qualificacions i estadístiques oficials relacionades amb els diversos
departaments d’ensenyament de les comunitats autònomes. Consultes sobre adquisició
de competències professionals, registres del ministeri de treball, l’INEM o
l’INE assenyalaven que el fracàs escolar administratiu estava molt per sobre
del real, i que els nivells assolits per la majoria de l’alumnat escolaritzat
en aquella època s’havia equiparat en pocs anys al dels països del nostre
entorn, potser amb la particularitat que els nivells de desigualtat social, com
sap qualsevol pedagog, també tenia la seva indefectible traducció en
desigualtats educatives. La prova de tot plegat és que precisament, la
generació que avui té al voltant dels trenta anys és la més preparada de la
història, molt per sobre de la que ocupa els espais estratègics de la societat,
i la que els impedeix oferir una sortida professional digna, o bé els tracta d’expulsar
del país.
Tanmateix,
les coses van començar a canviar amb l’inici del nou segle. L’arribada massiva
i desordenada d’infants d’altres indrets allunyats geogràficament, sovint mai o
poc escolaritzats, i en una societat que no s’esperava aquell repte, i una
administració encara més desconcertada
que els docents, van suposar cert grau de desastabilització del sistema
fins que la improvisació i experimentació de solucions van permetre anar
redreçant les coses. Tenint en compte les circumstàncies, cal valorar que hi va
haver més èxits que fracassos. Tanmateix, també hi va haver gran deshonestedat
i hipocresia per part de molts. La resistència de l’escola concertada a assumir
les seves responsabilitats, les trampes de bona part de les classes mitjanes i altes
per evitar ser corresponsables de la situació, i la manca de fe de les
administracions en el sistema públic van portar a un cert estancament o fins i
tot un deteriorament del sistema. Tanmateix, per dins, passava una cosa pitjor.
S’anaven covant tot un seguit de canvis discrets que tenien per objecte
erosionar la cultura democràtica dels centres, a còpia d’anar
professionalitzant direccions, d’iniciar processos de competència entre
professionals, de polítiques d’avaluació de discutible eficàcia o d’experiències
de gestió privada. El Pacte Nacional d’Educació és un d’aquests exemples de
gran decepció i polítiques tòxiques amb una gran capacitat de desmoralitzar un
professorat compromès.
Tanmateix,
és a partir de l’era de les retallades, acompanyades d’unes polítiques ja
obertament neoliberals, en què semblen induir el sistema a una crisi. De fet,
les administracions (i bona part dels “Think Tanks” educatius al servei de
l’OCDE) estimulen un seguit de polítiques que, en nom de l’autonomia, pretenen
dinamitar el sistema públic. En primer lloc, d’acord amb la ideologia (o potser
és teologia?) pròpia de les Escoles de Negocis, es pretén atorgar un pes
determinant a les direccions (en detriment de la cultura democràtica que tan
excel·lents resultats havia reportat fa tan sols una quinzena d’anys), i fer de
cada centre un espai singular, com una marca pròpia que competeix contra la
resta per atreure les famílies més benestants i alumnes més brillants,
quedar-se amb el màxim de recursos, i per tant, arrabassar-los a aquells que
més ho necessiten. Altres mesures recents com crear perfils específics de
professorat (per nomenar professorat a dit) busca instaurar una mena de
feudalisme educatiu, que per cert ja ha fracassat dramàticament al món
anglosaxó o a Llatinoamèrica i que fonamentalment representa un menysteniment
sobre es capacitats actuals o hipotètiques de qui es deixa la pell, dia rere
dia, a l’aula. Fer de cada escola un bolet, amb projectes singulars (com si les
escoles públiques haguessin d’assumir els vells idearis nacional-catòlics de
moltes escoles religioses que sufraguem amb els diners dels agnòstics), sembla
que vulguin precipitar una crisi d’identitat de l’escola pública.
Atacar
així, no només a còpia d’endèmia desinversió, sinó a partir de desfigurar-la i
erosionar la seva dimensió igualitària i compensadora de desigualtats, i
substituir-la per una mena d’arxipèlag de projectes singulars, diferenciats i
venuts com si fossin electrodomèstics, és un atac a la cohesió social. Les
noves polítiques educatives, amb mesures com les denunciades volen acabar amb
l’únic espai social, on hi passa tothom, amb capacitat de bastir una societat
més o menys cohesionada. Cal reflexionar, no pas sobre com satisfer
estadístiques a les avaluacions internacionals, o sobre com muntem projectes
d’autonomia singulars, sinó sobre com ha de ser la identitat comuna d’un
sistema públic. O en altres paraules, cap a on volem anar, no pas com a
individus, sinó com a país.
Article publicat al suplement d’educació “L’Aula”, del Diari de Girona.
