Jaume
Martínez Bonafé
El
discurs antisindical està arrelant i hauria de preocupar-nos moltíssim i
intentar contrarestar-lo. Un dels grans culpables, per als neoliberals, són els
sindicats dels treballadors i treballadores de l’educació, ja que la ideologia
dels drets socials i l’Estat intervencionista són altament improductius.
MENYSPREU
I MANIPULACIÓ DEL CONCEPTE I DE LA PRÀCTICA DE LA POLÍTICA PÚBLICA
La
política defineix les formes d’organització de la vida social, tant en el pla
econòmic com el relacional, jurídic i normatiu, de manera que és, o hauria de
ser, un assumpte prioritari de la preocupacions humanes. La política, per tant,
no pot ser sinó política pública, és a dir, aquella discutida, decidida i
gestionada pel poble. Per això, la primera denúncia a l’actual proposta del
projecte de llei per a l’educació del govern d’Espanya (del Partit Popular) és
la seua concepció restrictiva i manipuladora de la política pública d’educació.
Una
vertadera política pública d’educació hauria de ser una activitat col·lectiva
–lúcida i conscient, hi afegiria Castoriadis (2007)– dirigida a l’anàlisi i el
qüestionament crític de l’actual estat de coses en l’educació. La imagine com
un procés reflexiu i lent, en el qual el poble es dota dels dispositius i les
estratègies per fer efectiva aquesta política.
Per
exemple, el debat públic i l’assemblea, i
la creació d’estructures de poder per a tindre veu i ser reconegut,
entre altres d’inventats o per inventar. Com bé assenyala Zizek (2007),
política i democràcia són sinònims perquè més enllà dels legítims punts de
vista diferents sobre la coses, la qüestió nuclear és que “hi ha una lluita
paral·lela per a aconseguir fer sentir la pròpia veu i que siga reconeguda com
la veu d’un interlocutor legítim” (pàg. 26). O siga, qualsevol construcció d’un
projecte públic –en aquest cas la política de l’educació pública– no serà un
camí de roses, perquè en el procés es dirimeixen tensions i enfrontaments sobre
la manera en què entenem aquest projecte, i sobre els que són reconeguts com a
subjectes protagonistes d’aquest projecte polític.
La
manera en què la proposta de llei és presentada conté tots els defectes d’una
política antidemocràtica: en primer lloc, la despolitització; és a dir, el
segrest de la participació popular i la naturalització d’una manera de procedir
autoritària i antidemocràtica, com la forma de procedir de la normalitat
institucional. En segon lloc, la substitució de la voluntat popular per la
voluntat del govern, quan a aquest govern el poble no li va atorgar aquest
manament. En
tercer
lloc, la confusió entre el que és estatal i el que és públic. Si l’educació és
un assumpte públic, és un assumpte del debat i la discussió del poble en
l’esfera pública, i l’Estat és o ha de ser la garantia que aquesta decisió es
fa efectiva. Si el debat i la decisió s’estatitza i es redueix als dispositius
de govern de l’Estat, el poble queda absolutament fora d’aquests marges.
Finalment, una altra estratègia antidemocràtica és dotar d’aparença tècnica decisions sobre l’educació clarament
polítiques. La instauració de les revàlida, la doble via de selecció
primerenca, o l’augment d’hores lectives per a unes matèries i disminució o
supressió d’altres no té res de tècnic.
ALERTA
AMB EL LLENGUATGE! LLEI WERT O UN NOU DESENVOLUPAMENT DEL CONSERVADORISME
IDEOLÒGIC I EL NEOLIBERALISME ECONÒMIC EN
L’ENSENYAMENT
La
manera en què diem o ens fan dir dota de significació política les nostres
pràctiques. I la manera en què diem o ens fan dir és també una estratègia de
poder que, de vegades, desvia el punt de mira del vertader objectiu.
Dir,
per exemple, “No a la llei Wert” és un clar i econòmic eslògan, però tinc els
meus dubtes sobre la seua oportunitat i encert polític. Perquè, en efecte,
atribueix a un subjecte concret, el ministre d’Educació, la proposta de llei.
No seria la primera vegada que derroquem un ministre mentre queda aprovada en
les Corts aquesta proposta
de
llei. Recorde que en la primera guerra televisada que vaig presenciar,
l’anomenada Guerra del Golf, quan el suposat enemic llançava un míssil
apareixien al cel unes llumenetes que eren una cosa així com distractors
d’aquest míssil per desviar-lo del seu objectiu. Perquè aquesta mateixa funció poden jugar
determinats noms propis, distraure d’altres noms propis –que no serà Rajoy, com
a president del govern, més responsable encara d’aquesta proposta
legislativa?–
o distraure d’altres paraules per reforç de l’assignatura de Religió –catòlica,
per descomptat–, el debilitament curricular de les llengües pròpies de
comunitats autònomes amb llengua diferent del castellà, la protecció de
col·legis que segreguen per sexe, l’eliminació de referències a
l’homosexualitat en els continguts d’una matèria, el reconeixement del dret
individual dels pares a l’elecció de centre, o la utilització del currículum com a arma per a
la
recentralització
i disminució de competències de les comunitats autònomes són opcions clarament
vinculades amb les polítiques ideològiques de la dreta, la qual cosa, per cert,
hauria de fer pensar sobre la manera en què algunes d’aquestes van ser
mantingudes pel PSOE quan governava. L’opció ideològica de l’esquerra en va ser
una altra de ben distinta: laïcisme, coeducació, escola pública, autonomia i
descentralització, reconeixement de les diferències, etc.
D’altra
banda, la disminució en 6.300 milions d’euros en el pressupost per a educació,
l’augment de taxes en la matrícula universitària, o la protecció política i
econòmica de l’oferta privada mentre disminueixen o se suprimeixen les partides
econòmiques per a programes com el PROA per a alumnes amb necessitats
especials, són opcions vinculades amb les polítiques neoliberals per a
l’educació. Si la concepció de l’educació com a despesa indica l’enfocament
economicista d’aquesta, el primer paràgraf del projecte de llei no presenta cap
dubte sobre l’enfocament neoliberal i mercantilista: “L’educació és el motor
que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país.
El nivell educatiu d’un país determina la seua capacitat de competir amb èxit
en l’arena internacional
Com
tothom pot suposar, aquestes estratègies de la dreta desborden el nom propi
d’un ministre: parlem d’una llei que, aprofitant un dels moments més salvatges
del capitalisme al nostre país, pretén la consolidació i l’avanç de la
ideologia conservadora en educació i el desmantellament del projecte de servei
públic en favor del negoci privat de l’educació. I no seria la primer vegada en
la història política d’aquest país, que una vegada aprovada la llei fan dimitir
el ministre, amb la qual cosa la possible satisfacció per la dimissió emmascara
el triomf de la imposició.
ALGUNES
QÜESTIONS ESPECIALMENT DISCUTIBLES EN EL
PROJECTE DE REFORMA
SOBRE
L’ENFOCAMENT DE L’AVALUACIÓ
El
dret a l’educació no pot convertir-se en una cursa d’obstacles. Menys encara,
en el període d’escolarització obligatòria. Sense un debat clar sobre el sentit
i la utilitat de l’avaluació (del sistema, del professorat, del currículum, de
l’alumnat) les revàlides i proves externes
a
l’alumnat es converteixen en un dispositiu de control, selecció i segregació
que poc té a veure amb el manament constitucional del dret a l’educació, i
d’una avaluació contínua
que
valora el treball quotidià i es dirigeix a la comprensió i millora d’aquest.
L’obsessió
pel mesurament i els resultats, des d’un enfocament conservador i mercantilista
de l’educació, es converteix a través de la publicació de rànquing i altres
mecanismes de comparació i competitivitat, en una forma de segregació i
desigualtat de marcat caràcter social. A
més, vincula el desenvolupament del currículum amb una
formació
orientada als resultats. I contribueix a la retòrica necessària per a la
conversió de l’educació en negoci.
SOBRE
LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES DE REPRESENTACIÓ I DECISIÓ EN EL CENTRE ESCOLAR
La
proposta de llei és un torpede en la línia de flotació de les cultures
comunitàries i de representació i
decisió democràtiques.
L’escàs
nivell actual –convé recordar que el sistema actual de representació és
sectorial i corporatiu– encara es redueix més en les competències del consell
escolar i augmenten en una nova figura de director unipersonal, executiva,
dependent de l’Administració i de les normes que aquesta dicta per a la seua
formació, acreditació i selecció. D’altra banda, indica l’escassa confiança en
el professorat com a sector amb capacitat per a la creació de coneixement professional pràctic i presa
de decisions col·legiada. La mateixa escassa confiança que s’atorga a les
famílies i als seus òrgans de representació i decisió.
SOBRE
EL DISCURS EMPRESARIAL PER AL FUNCIONAMENT DE LES ESCOLES
Des
del primer paràgraf ja citat, el document que presenta el MEC està immers en
una lògica discursiva que traeix i perverteix el sentit del dret constitucional
a l’educació. La competitivitat, el mercat, els mesuraments de resultats, la
diferenciació per rànquing, les atribucions dels directius, el sentit utilitari enfocat al valor de canvi de la
llibertat de les famílies a l’elecció; és a dir, a la compra, segons les seues
possibilitats en el mercat de l’educació.
SOBRE
LES ABSÈNCIES O ELS SILENCIS RESPECTE A
LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT.
Res
no diu el nou projecte de llei sobre la formació inicial i permanent dels i les
docents. No obstant això, tot el discurs legislatiu proposat porta implícita
una teoria del professor, del seu saber professional i del seu lloc de treball.
Execució tècnica de normatives imposades des de l’Administració, dependència de
l’autoritat del director, nul reconeixement a la reflexió i creació de
coneixement compartit, i una concepció restrictiva del funcionari que, de
servidor del poble, passa a mà d’obra disponible segons les conveniències de
l’Administració de l’Estat. El silenci deixa les coses com estan, tanmateix una
llei d’educació s’ha de comprometre explícitament amb el model de formació del
professorat que actuarà en aquest marc legislatiu.
PERÒ
FA FALTA UN NOVA LLEI D’EDUCACIÓ? ÉS
CLAR QUE SÍ! UNA ALTRA ALFABETITZACIÓ ÉS NECESSÀRIA
El
debat social sobre l’educació és urgent. Si la proposta LOMQE respon als
interessos de la dreta conservadora, la situació actual tampoc no pot satisfer
els seus adversaris. Si, per a dir-ho en termes de Freire, l’alfabetització
ens
forneix apoderament per a realitzar una lectura crítica de la realitat, és obvi
que una altra alfabetització és necessària. El currículum, el de dins i el de
fora de l’escola, el sentit i valor d’ús del coneixement, l’ús dels recursos i
mitjans per al treball amb la informació, els temps i espais, la comunitat
d’ensenyament i aprenentatge, l’educació en l’esfera pública, o la formació i
el treball docent, entre molts altres aspectes, són qüestions sobre les quals
és necessària una forma de diàleg que ens permetrà millorar sensiblement el que
fem, amb una direcció social i política clarament progressista i democràtica.
Les organitzacions i els moviments socials de l’esquerra no poden estar
contínuament donant respostes puntuals als successius invents de la dreta. Hem
de tindre, també, el nostre propi projecte d’escola pública, nascut d’una lenta
però productiva dinàmica social dialògica. I buscar formes alternatives
d’implementar-lo, desenvolupar-lo, avaluar-lo i millorar-lo.
Referències bibliogràfiques
CASTORIADIS,
Cornelius (2007) Democràcia i Relativisme. Debat amb el MAUSS. Madrid, Trotta.
GENTILI, Pablo (2012) “La invenció de Wert”. Bloc Contrapunts. El País 21/12.
http:// blogs.elpais.com/contrapuntos/2012/12/la- invencion-de-wert.html)
ZIZEK,
Slavoj (2007) En defensa de la intolerància. Madrid, Sequitur (pàg. 26).