by
Rosa Cañadell
La innovació
educativa està de moda i això és una bona notícia. De fet, la innovació dins
els centres educatius no s’ha aturat mai: millor o pitjor, en la bona línia o
en l’equivocada, a les aules, sempre s’acaba innovant. Entre altres coses,
perquè constantment hi ha canvis: el perfil de l’alumnat, l’equip directiu, les
normatives, les noves tecnologies, els nous problemes, etcètera. Per tant,
sempre s’ha d’adaptar la tasca educativa a la realitat que hi ha a l’aula, al
centre i a la societat.
El debat,
ara, ha sortit de l’aula i comença a aparèixer als mitjans de comunicació, a
les xerrades i les jornades, a la formació. Hi ha un munt de propostes: escoles
lliures, educació viva, educació emocional, escoles Waldorf, treball per
projectes, gammificació, classe invertida, educació maker, programa
Magnet, Design for Change,... i un programa que sembla aglutinar
diferents propostes al voltant del que han anomenat Escola Nova 21. Un programa
patrocinat per la Fundació Bofill, La Caixa, la Universitat Oberta de Catalunya
i el Centre UNESCO de Catalunya.
Aquest programa
ja aplega vint-i-sis centres públics i privats considerats avançats i
es proposa estendre la innovació a tot el país. De moment, gairebé cinc-cents
centres de primària i secundària han sol·licitat formar part del programa,
inicialment previst per a dos-cents. Sembla que tothom vol innovar o tothom vol
que li posin elsegell d’escola avançada.
Alguns
articles han comparat l’actual embranzida d’innovació educativa amb les que hi
va haver en temps de la República i, més endavant, en plena transició. Però,
realment estem davant d’una nova onada innovadora o estem
assistint a la introducció dels principis més neoliberals a l’educació sota el
paraigües de la innovació? No dubto del bon treball que es fa a
molts dels nostres centres educatius ni de la importància de la innovació, però
hem d’anar amb compte amb com la fem i els perills que pot comportar.
Els pressupostos
No deixa de
ser curiós que, en un moment en què la despesa destinada a educació ha
disminuït de manera exponencial fins a situar-nos a la cua de tota la Unió
Europea, en què s’ha augmentat el nombre d’alumnes per aula, s’ha disminuït el
professorat, s’han augmentat les hores lectives i s’han congelat el sous,
emergeixi la necessitat imperiosa d’innovar. No devem estar promocionant
que no cal invertir més, sinó canviar les metodologies per millorar l’educació?
No estem rentant la cara a un departament que inverteix en educació menys de la
meitat que la mitjana europea?
La qüestió
és que moltes de les noves metodologies que promociona el
programa Escola Nova 21 no són tan noves. Ja s’havien dut a terme a molts
centres i s’han deixat de fer, entre altres raons, perquè les condicions no ho
permetien: el gran nombre d’alumnes a l’aula feia molt difícil un treball
cooperatiu i individualitzat, els espaïs no eren els apropiats per algunes
d’aquestes pràctiques, la normativa feia difícil canviar molts paràmetres, les
avaluacions externes no acabaven de quallar amb aquests principis. Com es poden
discutir quines metodologies van millor per l’alumnat si el professorat no té
temps ni espais per trobar-se i coordinar-se? Com pot aprendre noves tècniques
pedagògiques, el professorat, si s’han retallat 21,6 milions d’euros dels diners
destinats a la formació permanent dels docents?
L’escola pública i la privada
Les
innovacions educatives, tant a l’època de la República com durant la transició
(Declaració de l’Escola d’Estiu Rosa Sensat de 1976), estaven intrínsecament
lligades a la defensa de l’escola pública, laica, plural i democràtica, amb una
preocupació especial per arribar a les classes populars i pal·liar les
desigualtats. En les etapes anteriors, la innovació anava molt lligada no només
a la metodologia, sinó també a les qüestions socials i a l’objectiu
de “formar ciutadans i ciutadanes lliures, crítiques i capaces de transformar
la societat”.
No queda
clar que els objectius de la nova innovació també siguin
aquests. Per començar, entre els centres escollits com a avançats,
n’hi ha de públics, però també de privats concertats, fet que obvia la
segregació social que implica la doble xarxa o la concentració d’un sol tipus
d’alumnat en alguns centres educatius i, d’aquesta manera, avala la
privatització. Tampoc no sembla que es pugui promocionar una escola laica,
plural i democràtica en centres que són religiosos, seleccionen l’alumnat i no
es gestionen democràticament.
Les empreses privades
Les
innovacions educatives sempre havien partit dels mestres i el professorat, des
de les primeres Converses Pedagògiques dels anys 30 fins a les escoles d’estiu
de Rosa Sensat. Ara, en canvi, sembla que són organitzacions privades les que
decideixen i promocionen la innovació i tot plegat sense que el Departament
d’Ensenyament, màxima autoritat en l’educació d’aquest país, hi digui gran
cosa. Així, no estem promocionant que siguin aquestes entitats les que marquin
l’agenda de l’educació i s’encarreguin de la formació del professorat? No és
privatització això?
Les empreses
i els bancs tenen uns interessos molt concrets i no són precisament un model de
comportament ètic i solidari. Què fa Telefónica oferint formació al
professorat? Què fa La Caixa subvencionant la innovació? Es tracta que els
centres educatius aprofitin la generositat dels bancs i les
empreses o que els bancs i les empreses aprofitin les escoles i els instituts
per vendre els seus productes (mòbils, ordinadors, tauletes) i els seus valors
(individualisme, competitivitat, submissió)?
La classificació de centres i la desigualtat
Quan fem
públic el nom d’aquelles escoles que es consideren innovadores i avançades,
quin missatge donem sobre la resta. Són... retardades?, antiquades? Això és una
manera molt subtil de crear una competitivitat entre els centres que és totalment
contradictòria amb l’esperit del treball en xarxa o l’aprenentatge
entre iguals que precisament defensa aquest projecte.
Etiquetant
els centres educatius en diferents categories s’esmicola la xarxa pública i se
sotmet l’educació a les lleis del mercat. Diferenciar els centres perquè els
pares i les mares puguin escollir el projecte que més els
agrada és contrari a oferir igualtat d’oportunitats a tot l’alumnat. Tothom sap
que, en una societat tan desigual com la nostra, no totes les famílies tenen la
formació ni el temps ni la informació per poder escollir en
igualtat de condicions.
La gestió vertical
Les noves
innovacions, ens diuen, necessiten d’un lideratge fort i d’un projecte de
centre propi. Això no vol dir donar suport a la gestió vertical, en què les
direccions tenen el poder d’implantar projectes de centre i d’escollir el
professorat que creguin convenient? On queda la democràcia i la participació?
On queda la diversitat si tots els centres han d’innovar tal com ho fan aquests
vint-i-sis centres? On queda la diversitat pedagògica i la
iniciativa dels docents? On queden els criteris objectius de selecció de
professorat? Per què, per innovar, és necessari implantar una gestió dels
centres públics com la dels centres privats? Caldria recordar que el període en
què més es va innovar a Catalunya, després de la dictadura, va ser precisament el
període en què es va abolir el cos de directors i es va
democratitzar la gestió.
El tipus d’innovació
Qui ha
decidit quins són aquests vint-i-sis centres avançats? La Fundació
Bofill? La Caixa? El Departament? Una comissió?... Amb quins criteris han decidit
que són aquests i no uns altres. Hi ha hagut algun tipus de concurs públic?
A partir de
quina avaluació, quina evidència o quins estudis s’ha decidit que el que fan
aquestes escoles és el millor? No dubto gens que es fan coses molt
interessants, de fet, en conec algunes, però amb això no n’hi ha prou per
decidir que, ara, per ser una bona escola o institut, s’ha de treballar d’acord
amb els principis d’aquests centres. Caldria haver fet algun estudi o alguna
avaluació per poder afirmar que la seva metodologia, els seus principis i la
seva organització escolar són les millors. I també tenir clar amb
quina finalitat: per disminuir el fracàs escolar?, perquè els nois i noies
siguin més feliços?, per treure més bona nota als rànquings PISA?, per fer
joves més crítics?, més savis?, més competitius?
En
definitiva, cal innovar, sí, però cal fer-ho amb recursos, amb democràcia,
sense privatitzacions, sense bancs ni empreses, a tots els centres i a poc a
poc, contrastant allò que funciona i allò que no funciona, amb formació, amb la
participació del professorat i sense imposicions.
Malgrat tot,
aquest rebombori pot portar a una bona reflexió sobre quin model educatiu ens
cal per donar resposta no només a allò que demana l’OCDE, les empreses i els
bancs, sinó a les necessitats de l’alumnat que haurà d’enfrontar-se a una
societat cada cop més desigual i més injusta. Cal que avancem cap a un model
educatiu que, a més de noves metodologies, aposti per la igualtat social, per
la justícia i per oferir una educació que serveixi per entendre la realitat i
doni eines per millorar-la. Cal disminuir i abolir les diferències educatives i
desterrar la competitivitat entre els centres. Cal que desapareguin els centres
privats finançats amb fons públics. Cal una inversió en educació a l’alçada de
la UE i unes condicions de treball del professorat que facin possible aquestes
i moltes altres innovacions.
Article publicat a Directa
Article publicat a Directa
