by Pep Barceló
El gir que s’ha fet a l’Ensenyament Públic i la privatització com a
tret emblemàtic
El poder polític i
econòmic estan realitzant un gran gir al sistema educatiu: desmantellament de
l’ensenyament públic, recolzament concertada, desistiment de responsabilitat de
l’estat, empobriment del currículum.... Aparentment sembla que aquest factors
no tenen molt a veure amb la idea que, en general, es té del que és
privatitzar, però la privatització és un dels resultats finals dels canvis duts
a terme.
La privatització i
comercialització de l’ensenyament públic ha tingut la cobertura legal en les
lleis i les normatives que s’han fet, i es fan, sobre l’educació. En
definitiva, aquestes lleis i normatives són propostes polítiques que
contribueixen a aprofundir la fractura social existent, ja que van encaminades
a desproveir l’educació pública de la seva qualitat i també del seu paper en
l’estat del benestar, que és: contribuir a anivellar les diferències socials
d’origen i, així, ajudar a garantir una veritable igualtat d’oportunitats per a
tota la ciutadania. Exemples d’aquestes lleis i normatives són la LEC, la LOMCE
o el Pla Bolonya que suposen una pèrdua dels drets socials que havien
aconseguit els sectors més desafavorits econòmicament de la nostra societat.
L’accés a l’ensenyament bàsic o superior, amb qualitat, quedarà reservat per
aquells que econòmicament el puguin pagar.
De manera succinta podem
dir que la visualització d’aquesta privatització i comercialització de
l’ensenyament públic ha consistit en l’externalització de serveix que
recolzaven el sistema (CRPs/formació, Consorci....), l’entrada d’empreses
privades per a la prestació de nous serveis de recolzament al sistema
(vetlladores...), l’augment de concerts amb centres privats, concertar estudis
post-obligatoris, promoció d’aprenentatge a distància (de moment encara
vinculat a l’Administració Educativa)... Paral·lelament s’ha seguit una
política de desmantellament de l’educació pública amb l’objectiu d’acabar o
damnificar la seva qualitat (retallada de: subvencions, despesa de funcionament
dels centres, programa 1x1, plantilles; menys personal de suport; no cobriment
de baixes; augment de ràtios; supressió de grups i de centres; no construir de
nous centres i continuar amb els barracots. Supressió de l’oferta pública
d’ocupació. Contractes per hores en interinatges i substitucions, .....).
Actualment l’estratègia està passant per entregar la docència a l’empresa
privada[1].
L’interès dels grans
capitals és obvi que passa per la privatització d’aquells sectors públics
susceptibles de produir guanys, Així ho demostren les seves organitzacions com
l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic). L'OCDE
és un fòrum únic, en el qual els governs de països desenvolupats s’uneixen per
cercar noves situacions socioeconòmiques per mitjà d’imposar del creixement
econòmic sense limitacions, la llibertat total de maniobres financeres, el
comerç sense barreres, la inversió de redits immediats, la innovació i el
desenvolupament de noves tecnologies... L'OCDE és la més gran generadora de
dades estadístiques, econòmiques i socials. Les bases de dades de l'OCDE
inclouen àrees diverses com ara comptes nacionals, indicadors econòmics, força
laboral, comerç, ocupació, migració, educació, energia, sanitat, indústria,
impostos...
Els objectius de l’OCDE
queden palesos en el seu acord constitutiu, signat el 14 de desembre del 1960,
en el qual s’indica que els seus fins són:
“... haurà de promoure polítiques dissenyades per a:
- Aconseguir l’ocupació i el creixement econòmic sostenible més alt i
un nivell de vida creixent en els països membres, al mateix temps que es
mantinguda l’estabilitat financera, contribuint
d’aquesta manera al desenvolupament de l’economia mundial;
- Contribuir a l’expansió econòmica sòlidament fonamentada en el
procés de desenvolupament econòmic, tant en els països membres com en els
països que no són membres;
- Contribuir a l’expansió del comerç internacional de manera
multilateral i no discriminatori d’acord amb les obligacions internacionals.” [2].
Pel que fa a l’àmbit
educatiu l’OCDE promou els canvis necessaris per beneficiar les empreses
privades de la inversió en educació i retallar, o no augmentar, la despesa per
als centres públics. Així doncs s’estimula l’entrada d’inversions estrangeres
(intentant protegir-les per sobre de la capacitat legislativa dels governs), la
instal·lació d’empreses o franquícies de multinacionals, la relaxació de la
normativa que reguli el sector (sobretot en la creació de centres i de
metodologies)...
La privatització és duta
a terme de diverses formes que aparentment no ho semblen perquè no són una
venda directe del patrimoni públic, però la suma de les diferents accions i
iniciatives trenquen el sistema actual i el lliuren a mans d’iniciatives
privades amb ànim de lucre: crear entorns que permetin accionar els capitals
privats (TTIP), desregularitzar el funcionament i les característiques del
sistema (centres diferenciats, ensenyament a distància, nova tipologia de centre
educatiu/formatiu), cogestió del sistema entre l’administració i la iniciativa
privada, preponderància de les noves tecnologies, currículums diferenciats i
empobriment dels continguts, afectació a tots els nivells segons les
característiques de l’alumnat...
L’ensenyament del futur: el dibuix dels “experts”
Experts dibuixen com serà l'escola del futur en l'any 2030.
Els col·legis i instituts tenen ordinadors, pissarres digitals, Wifi.
Els professors tenen blocs o pàgines Web en les que pengen apunts, exercicis o
informació general i interactuen amb els seus alumnes. Alguns centres fins i
tot tenen APPs per passar llista i comunicar als pares absències injustificades
dels seus fills. Així ho creuen almenys experts de tot el món, que vaticinen
grans canvis des de ja mateix -alguns més visibles, altres menys- que
configuraran una nova escola per a l'any 2030. Una escola que perdrà el seu
paper preponderant com a principal font de coneixement davant internet, on les
tradicionals classes magistrals desapareixeran, el professor canviarà el seu
rol -de impartir coneixements a exercir de guia dels alumnes-, el currículum
serà més individualitzat per a cada estudiant i els coneixements acadèmics
perdran pes en favor de les habilitats personals i les competències.[3]
Aquest és el dibuix dels
“experts” de WISE (Cimera Mundial per la Innovació en Educació, en les seves
sigles en anglès, creada el 2009 per la Fundació Qatar)[4],
segons el resultat d'una enquesta duta a terme entre 645 dels seus membres,
experts en educació.
Sostenen que un dels
canvis que s'acosten a l'escola és el que patiran els centres: les escoles
evolucionaran cap a mètodes més innovadors on els continguts online passaran a
ser la primera font de coneixement enfront de l'escola física o l'entorn social
i personal de l'alumne. El paper dels professors és un altre dels canvis que veuran
les escoles, segons WISE el docent que passarà a exercir de mentor o guia d'un
alumnat que construirà el seu coneixement a partir de diferents fonts i no com
a transmissor gairebé únic del coneixement com succeeix fins ara. L'informe de
WISE també es refereix als currículums i les característiques dels alumnes. Els
experts de l'organització opinen que les habilitats personals com la capacitat
de connectar i tenir empatia amb els altres o de prendre decisions guanyaran pes en l'educació en detriment dels
coneixements acadèmics que es valoren ara. El saber fer front (competències) al
saber tradicional. També opinen els experts que els currículums tendiran a la
individualització, a adaptar-se als perfils de cada estudiant, i les
metodologies evolucionaran trencant l’actual dinàmica educativa[5].
Finalment, els experts de
WISE opinen que el finançament de l'educació deixarà de ser cosa fonamental
dels Estats per passar a les famílies o fins i tot les empreses. Pel que fa a
les empreses també preveuen que adquiriran un paper
important en la
certificació dels coneixements o habilitats, igualant en importància als títols
acadèmics que expedeixen organitzacions educatives com les universitats.
Com es pot deduir el dibuix
dels canvis afavoreix un concepte de l’ensenyament caracteritzat per: un paper
important del pes del món empresarial i de les noves tecnologies; paper
subsidiari del professorat; currículum preponderant sobre el que anomenen
“competències” (preparació per al mercat de treball) i accés restringit al
coneixement.
El pes del The Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP)
Aquest tractat de lliure comerç
i inversió entre els EUA i la UE és un projecte polític promogut per les elits polítiques
i corporatives amb la promesa d'augmentar el comerç i el nombre de llocs de
treball, però alhora vol suprimir les proteccions reguladores socials i
mediambientals, reduir els drets dels ciutadans davant les corporacions i consolidar
el lideratge econòmic al món dels poders econòmics dels EUA i la UE.
Una vegada aprovat el
TTIP[6] tots
els governs hauran d'adaptar les seves normatives nacionals als nous acords
internacionals, la qual cosa implicarà una nova onada de reformes laborals,
financeres, fiscals, etc. que serveixi a aquesta harmonització regulatòria
recollida en el tractat. El TTIP estarà per sobre de la Constitució de cada
país, serà com una supraconstitució. I els tribunals internacionals
d'arbitratge, que no estan constituïts per jutges independents, tindran un
nivell judicial més alt que els tribunals nacionals. El TTIP inclourà una
clàusula de protecció dels inversors estrangers (coneguda com Investor-State
dispute settlement, ISDS), que permetrà a les multinacionals demandar als
governs que aprovin lleis que afectin els seus beneficis econòmics presents o
futurs.
En l’àmbit de
l’ensenyament no és desgavellat preveure que el TTIP suposarà la protecció de
les inversions de les multinacionals del sector sobre la capacitat legislativa
dels governs; la instal·lació d’empreses o franquícies d’aquestes multinacionals;
la relaxació de la normativa regulatòria del sector amb la qual s'inundaran de
productes “educatius”[7]
i metodologies[8]
aplicades per aquestes corporacions, cosa impensable actualment a la Unió
Europea; en matèria laboral l'harmonització serà la igualació al nivell de la
regulació més laxa (recordem que els EUA no ha ratificat sis de les vuit
principals convencions de l'OIT, entre elles les que fan referència a la
llibertat sindical i a la negociació col·lectiva, la UE sí que ho ha fet).
Amb aquest escenari és
obvi preveure que la despesa necessària per al sistema educatiu disminuirà o no
s’augmentarà la despesa necessària en els centres de titularitat pública, aprofundint
la fractura social existent. La igualtat d’oportunitats i el progrés social
aconseguit per tots els estrats socials es veurà aturat perquè es tallarà l’accés
als estudis de la gran majoria de la població. El model educatiu de desenvolupament
humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, la
responsabilitat individual i col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de
la segregació, promoure persones crítiques, reflexives i participatives, és el
model educatiu que hem construït i pot arribar a la seva fi.
Els pes de les TIC
És cert que als anys
noranta vam ser els propis docents, que sempre hem estat un col·lectiu
professional preocupat per la millora de la nostra tasca, els que vam fer que
les noves tecnologies, les TIC, fossin eina útil per a l’aprenentatge del
nostre alumnat, creient que les noves tecnologies s’estaven imposant en la vida
quotidiana de la gent i que el nostre alumnat no havia d’estar orfe d’aquest
coneixements. Ràpidament l’Administració va albirar la gran iniciativa que
donaria l’excel·lència al nostre sistema educatiu i ens va fer passar de les
TIC a les TAC; ens van parlar i ens van assessorar per posar en marxa les
Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement. Les TAC són l’aprenentatge
mediat per les tecnologies de la informació i la comunicació[9] no
es tractava d’utilitzar les noves tecnologies per recolzar els continguts o per
vehicular-ne, es tractava de canviar l’organització i la metodologia de com hem
d’ensenyar[10]
es va promoure les TAC amb l’idea de modernitzar l’ensenyament. Així va ser el
parany.
Però aviat van arribar
els resultats d’investigacions, estudis, i el coneixement d’experiències
realitzades en altres països d’aquest model metodològic proposat. El primer
exemple, i el més conegut, és el projecte SOF, dissenyat i
promogut per la
corporació multinacional Microsoft, a Filadèlfia (EEUU), en el qual es van
crear entorns virtuals de coneixement i es va dotar l’alumnat de portàtils.
Merisa Stansbury, de la eSchool Media Editors, reporta el contingut
del debat que tècnics i
especialistes van dur a terme per analitzar l’experiència del projecte. Les
conclusions del debat van ser esclaridores: 1) les xarxes i altres eines
tecnològiques fallaven o es bloquejaven i l’empresa patrocinadora no feia
l’acompanyament necessari al professorat, 2) els continguts eren limitats i
superficials, 3) dispersió i desorientació de l’alumnat per realitzar la seva
tasca. Així doncs, no cabia altra valoració que la d’una experiència
fracassada. Altres exemples a Europa han estat analitzats per Inger Enkvist,
professora de la Universitat de Lund (Suècia). Les conclusions de les seves investigacions
sobre les conseqüències d’enfocar l’educació des del punt de vista de les noves
tecnologies també van ser concloents: 1) similar resultats es poden observar a
diferents països (Suècia, França i Regne Unit), 2) la metodologia sempre s’ha
basat en el treball individual de l’alumnat mitjançant portàtils, 3) s’ha
produït una davallada del nivell de coneixement de l’alumnat, especialment pel
que fa a la comprensió lectora i del raonament matemàtic; també ha minorat la
capacitat d’atenció i la memorització, 4) l’alumnat esdevé aïllat i privat de
la transmissió cultural. L’Informe PISA 2006 ja en va parla d’algunes
d’aquestes conclusions.
Malgrat el nyap inicial podem
dir que avui les TIC ja estan prenent un bon boci del pressupost del país per a
l’Ensenyament Públic per posar-lo a la butxaca del capital privat (ordinadors,
xarxes, telefonia, acadèmies, proveïdors d’internet, assistència tècnica, etc.),
apart de ser una nova forma de privatització aprimant el sector públic
(personal, instal·lacions, etc.) i preparant el sistema educatiu per traspassar
allò que al sector privat li sigui rendible.
Actualment les TIC tenen
una orientació menor i més realista de la que inicialment es volia donar, estan
més experimentades i comença una nova fase.
Un bon exemple de la nova
fase és el New Media Consortium (NMC)[11].
El NMC va ser fundat el 1993 per un grup de fabricants de maquinari,
desenvolupadors de programari i editors que es va adonar que l'èxit final dels
seus productes multimèdia depenia de la seva àmplia acceptació per la comunitat
d'educació. Aquestes empreses (Apple Computer, Adobe Systems, Macromedia i Sony)
van conjecturar que una comunitat d'innovadors integrats en els principals
escoles i universitats podria amplificar l'impacte de les seves eines en una
àmplia gamma de disciplines, i que una comunitat d'aquest tipus podria ser
singularment apte, sostenible i adaptable.
Es van convertir en centre
d'informació per a aquests centres, l'oficina del programa facilita discussions
de clau pedagògica, tecnològica i assumptes legals entre els centres, editors, experts
legals, i altres parts interessades. A més d'actuar com un centre d'intercanvi
d'informació, l'oficina del programa també fomenta i coordina projectes de col·laboració
entre els seus membres. Noves escoles poden treballar amb ells o amb membres
corporatius del programa per desenvolupar la tecnologia necessària per a
l'educació. Centres individuals desenvolupen programes comunitaris innovadors,
com els cursos de recapacitació d'ocupació. Avui, el NMC inclou gairebé 300
escoles extraordinàries, universitats i museus que treballen junts per ampliar
els límits de l'ensenyament, l'aprenentatge i l'expressió creativa i el seu “Informe
Horizon NMC”[12]
(divulgat pel govern espanyol) identifica importants desenvolupaments,
tecnologies, reptes i tendències.
La funció de l’ensenyament a distància i la seva incidència en
l’Ensenyament Públic
Per copsar l’estat de la
qüestió cal observar dos elements que s’estan donant alhora: la promoció d’una
proposta i un instrument institucional per dur-ho a terme.
Un exemple: la promoció
d’una proposta, l’AICLE.
El Aprenentatge Integrat
de Continguts i Llengües Estrangeres (AICLE; en anglès Content and Language
Integrated Learning, CLIL) és un terme creat en 1994 per David Marsh per
descriure un corrent de la lingüística aplicada que propugna que en els
contextos escolars hi ha un major èxit en l’aprenentatge de les llengües
estrangeres a través de les matèries comunes. Per aquesta hipòtesi el
llenguatge s’aprèn a través del seu ús en situacions no assajades; la llengua
s’usa per aprendre al mateix temps que per comunicar-se; la matèria que
s’estudia és la que determina el tipus de llenguatge que és necessita aprendre.
La seva metodologia està
basada en emprar l’alternança de codi L1 i L2; l’ús de múltiples recursos i
materials, especialment les TIC; l’aprenentatge enfocat a processos i tasques,
entenem que una tasca és una seqüència didàctica que part dels criteris d’avaluació
i enfoca a l’alumne al que ha de realitzar; les tasques poden presentar-se
en distints formats,
depenent dels mitjans que s’utilitzen (Webtask, WebQuest, un mural, una
presentació ppt, un document….)
Un altre exemple: aprenentatge
semipresencial, el Blended learning (aprenentatge barrejat).
L’aprenentatge semi-presencial
(en anglès: Blended Learning o B-Learning) és l’aprenentatge facilitat a través
de la combinació de diferents mètodes amb els quals s’imparteix. Pot ser
aconseguit a través de l’ús de recursos virtuals i físics, mesclats. Un exemple
podria ser l’aprenentatge a classe agregant una presència virtual en una web.
L’aprenentatge semi-presencial implica activitats presencials i virtuals.
Per aquesta hipòtesi és
de gran importància les noves tecnologies, l’aprenentatge semi-presencial
(blended learning) s’aplica ben sovint d’una manera específic a la provisió o
ús de recursos que combinen e-learning (online) o m-learning (mòbil learning)
amb altres recursos educatius. Alguns autors al·leguen que els mitjans bàsics
del blended-learning poden també incloure l'e-mentoring o e-tutoring. Aquests
mitjans tendeixen a combinar un component d’aprenentatge online junt amb un
component humà, encara que la implicació de l'e-mentor o e-tutor no té perquè
ser en l'entorn virtual. L'e-tutoring pot facilitar-se com a part del treball
"autònom" ("un-blended").
Per als seus defensors
les avantatges de l'Aprenentatge semi-presencial són: la relació cost/efectivitat
per a la institució que ofereix la formació, la ràpida actualització dels
materials i noves formes d’interacció entre alumne-professor. Paral·lelament
caldria pensar en les dificultats en l’accés a un ordinador i a Internet, en
els coneixements limitats en Tics, en les habilitats d’estudi i en els
problemes semblants als que es poden
tenir quan s’accedeix a un centre educatiu.
Un instrument
institucional actual per dur-ho a terme: l’IOC.
L'Institut Obert de
Catalunya es troba plenament vinculada als objectius del Departament
d'Ensenyament i la seva acció és l’extensió de l’educació salvant les
dificultats de l’espai i del temps. Una iniciativa que, en col·laboració amb
les altres, impulsa la formació al llarg de la vida que vagi incorporant les
innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació.
La plataforma que
aglutina el conjunt d’accions formatives i ensenyaments de l’IOC es
caracteritza per:
• Esdevenir tecnologia
que sigui fàcilment adaptable (a les necessitats de l’IOC, dels seus
ensenyaments, ...), actualitzable (noves versions, millores, ..), integrable
(amb d’altres tecnologies dispositius mòbils, ..)
• Seguir un model basat
en estàndards internacionals, el que ha de facilitar la interoperativitat,
reutilització i personalització dels materials i recursos.
• Permetre una
accessibilitat multiperfil (alumnat, professorat, tutors/es, gestors/es,
redactors/es i creadors/es, ...).
• Estar basada en codi
obert, per a facilitar-ne la seva actualització i l’aprofitament de recursos i
innovacions d’altres empreses i organitzacions.
La seva penetració en l’Ensenyament
Públic.
Pot suposar una
discriminació per a molts alumnes i famílies, ja que per cal tenir una connexió
a Internet i un ordinador. També pot suposar una discriminació per a l’alumnat
perquè obre la porta a l’externalització
d’un servei gratuït i de qualitat en introduir noves taxes (repagament) als
ensenyaments.
Minora la despesa pública
i, per tant, es segueix desmuntant l’ensenyament públic. Alhora se suprimeix
més professorat, fonamentalment de
funcionariat.
Des d’un punt de vista
pedagògic aquesta proposta és contrària a l’educació integral de l’alumnat.
L’educació presencial ofereix unes possibilitats de relació i d’interacció que
no pot oferir l’educació a distància i, el que és bàsic, augmenta la cultura de
l’individualisme i trenca l’important aprenentatge conjunt, la intel·ligència col·lectiva.
L’aprenentatge a
distància, a més de les avantatges esmentades per a l’administració, és una
subvenció més per a l’ensenyament concertat en la mesura que dóna facilitat per
a nous negocis.
Currículum complert i currículum empobrit
S’està observant un
progressiu empobriment dels coneixements amb el suposat objectiu de millorar
les habilitats dels estudiants i aconseguir que sàpiguen aplicar els aspectes
teòrics a la vida quotidiana es vol començar una "revolució metodològica"
que sigui verificada per les recomanacions de l'OCDE i de les proves Pisa. Es
tracta, doncs, d’adaptar
els ensenyaments al que
anomenen “competències bàsiques”[13]
per millorar els resultats[14].
Uns ensenyaments basats, fonamentalment, en el domini de les matemàtiques i de certes
habilitats lingüístiques. Des d’aquesta òptica, si l’ensenyament ha de formar
el jovent per saber “resoldre problemes i afrontar situacions complexes”
(competències) això ha de poder visualitzar-se quantitativament, és a dir, amb
resultats; el funcionament dels centres educatius i la tasca del professorat ha
d’anar en aquesta direcció. Aquesta concepció aboca l’ensenyament exclusivament
a preparar-se per a l’examen (recurs que pot ser, de vegades, contradictori amb
la pròpia perspectiva de les competències) que demostra el seu èxit
(rendiment). Des d’aquesta perspectiva, i aquesta intencionalitat, el parany
s’ordeix en la pròpia avaluació/examen perquè allò que s’avalua és allò sobre
el que és vol incidir, la resta, com s’ha dit anteriorment, queda en via morta,
és secundari (el desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la
Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i col·lectiva o
aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una
ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.).
Veient allò que s’avalua,
queda evident que no interessa el procés educatiu com a instrument per a la
cohesió social o per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte
als aspectes socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de
l’alumnat, i, l’educació queda convertida només en instrucció per a les
competències professionals en el futur. És l’empobriment clar dels coneixements
i de l’educació; amb l’eufemisme de “competències bàsiques” es pretén minvar
els continguts de manera que els més desafavorits econòmicament rebin només
aquells coneixements imprescindibles per a ser mà d’obra barata al mercat de treball.
Durant aquests anys hem
construït un ensenyament públic que respon a criteris socials de justícia
distributiva, d’igualtat d’oportunitats, d’atenció especial a les classes més
desafavorides i de bones pràctiques professionals amb un currículum complert en
tots les facetes inherents a la persona i al seu futur. Els resultats han estat
òptims com ho demostra el fet que aquest període ha estat l’únic període, de la
nostra història, en què les filles i els fills de totes les classes socials han
estat escolaritzats i han arribat a la universitat i/o altres estudis
superiors.
Evidentment aquest
empobriment recau fonamentalment sobre l’Ensenyament Públic. Els sectors
benestants de la societat amb un classisme, cada cop és mes perceptible, cuiden
i cuidaran de tenir centres amb el currículum adient[15]
per a la formació i l’educació de les elits en tots els àmbits socials, és a dir, els seus progenitors; no fos que els hi traiem
els llocs de treball, si han de competir amb els d’altres sectors socials.
Diversitat i diferenciació de centres educatius
Les multinacionals parlen
de l’ideal de centre educatiu, dels seus objectius segons els estudis que
s’imparteixen, però no es fa una proposta contreta i menys es parla de centres
diferenciats, no és políticament correcte. El format, el tipus de centre, no
sembla que els importi massa, però si el seu funcionament organitzatiu i
metodològic. Seguint la realitat creada per aquestes corporacions podem veure
campus universitaris (presencials o virtuals), complexos educatius,
macrocentres, centres especialitzats, centres tipus “institut-escola” amb
diferents nivells educatius...
L’ensenyament és un
mercat i cal crear productes per als diferents poders adquisitius existents a
la societat. De la mateixa manera que hi ha establiments comercials hi ha
establiments educatius; aquesta és la seva visió.
La complexitat
organitzativa d’aquestes concentracions, i quina és la seva titularitat, és
obvia tenint en compte l’encast de diferent professorat, alumnat i famílies per
aquesta raó la seva organització i funcionament serà gerencial i totalment
exempt de participació i decisió per part de la comunitat educativa.
Igualment, aquesta
tipologia i organització dels centres no suposa una millor atenció i orientació
de l’alumnat; l’atenció i orientació ve determinada per l’acció que els i les
professionals esmercin i no per una gran concentració humana, ans al contrari,
un entorn en el qual pugui haver una certa coneixença entre les persones i
permeti la familiaritat i la calidesa de relacions promou l’aprenentatge, el
creixement i l’esforç personal molt més que un entorn ampli i impersonal on la
soledat i l’individualisme són les úniques possibilitats que sovint té una
persona.
El que sí podem observar
en aquesta tipologia i organització dels centres són unes precàries o
agreujades condicions laborals dels i les docents perquè les seves dimensions
organitzatives propiciaran uns criteris de funcionament que
promou l’individualisme,
el clientelisme, les desigualtats i la submissió a discrecionalitats i visions
personals dels comandaments.
Malauradament és possible
que no hi guanyi ni l’alumnat, ni el professorat ni el conjunt de la societat,
però amb aquest sistema els governs aconsegueixen: a) el desistiment de responsabilitat en la gestió que els
correspon, b) la visió economicista del funcionament del sistema educatiu
públic, c) el control ideològic partidista sobre la tasca docent.
L’administració traspassa la seva responsabilitat als centres públics, a
empreses privades i a les famílies sota l’eufemisme de la millora del sistema
educatiu del país.
L’afectació als diferents nivells educatius
Els orientadors de
l’actual rumb són els mateixos que cerquen la eliminació dels controls sobre
els preus; la desregulació dels mercats de capital; l’obertura de fronteres per
a mercaderies, capitals i fluxos financers; la flexibilització laboral i la reducció
de la influència de l'estat en l'economia, especialment mitjançant la
privatització i una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes;
òbviament està clar que amb aquests propòsits no els importa l’actual model
educatiu, ni les seves avantatges, ni els diferents nivells educatius. Per
aquesta raó el canvi de model educatiu afecta, i afectarà, al conjunt i, per
tant, a tots els nivells educatius.
La pressió de l’examen
enfront d’un model educatiu centrat en les necessitats i motivacions de
l’alumnat és la primera afectació a tots els nivells educatius que anirà
lligada al sotmetiment dels centres a proves externes, oferint una
classificació, malgrat sigui encoberta, segons els seus resultats. De la
mateixa manera la reducció d’assignatures i la determinació d’uns “continguts
mínims”, competencials segons el seu criteri, serà una altra afectació a tots
els nivells educatius.
Gran part dels nivells
educatius estaran afectats per la segregació, selecció i classificació de
l’alumnat per mitjà de itineraris oficialitzats o encoberts. Les lleis així ho
garanteixen.
Clara afectació és no estar
assegurada la inversió necessària per als centres de titularitat pública,
perquè els diferents nivells educatius veuran minvar els recursos precisos per
a les seves necessitats específiques. Igualment augmentarà la dificultat per a
la innovació.
L’ensenyament només al servei de l’economia
L’actual legislació,
l’actuació des del poder polític, la posició de determinats partits, la pressió
des de determinats mitjans de comunicació per establir un estat d’opinio, posa
el Sistema Educatiu només al servei de l’economia. Diàriament podem observar,
per informacions o esdeveniments, que hi ha dues vies que posen l’ensenyament
només al servei de l’economia: obrir al negoci privat tot allò que estigui
relacionant amb l’ensenyament i modelar un currículum per a les competències
del mercat laboral que precisen les empreses convencionals.
Es vol donar un paper a
les empreses: segons aquest nou escenari, les empreses passarien impartir continguts.
Però cal analitzar la situació: quin tipus d'empreses són les que financen i
opten per aquesta nova realitat?, seran empreses ètiques i socialment
responsables, o seran aquelles a les que valors com la igualtat els resulten
aliens?, el finançament vindrà d'una banca compromesa, implicada amb inversions
socialment responsables, o serà la banca especulativa la que trobi a l'escola
un nou nínxol on lucrar-se?, on i qui posaran els límits?. Si finalment s’entén
l’educació com un nou negoci lucratiu, on quedarà la transmissió de valors
humanes, socials, nacionals?. A on ens portarà aquesta transferència de
competències de l’estat a la iniciativa privada?.
Avui ja podem veure com
es dissenya una Formació Professional per donar sortida a l’exclusió a la qual
molt jovent s’hi veu abocat per desistiment de l’estat en les seves
responsabilitats; una Formació Professional adreçada a instruir i formar mà
d’obra no qualificada, alguns estudis sense titulació... També podem veure com
s’està construint una educació a distància que permeti la recol·locació laboral
segons interessi a l’empresa convencional.
N’hi ha més:
El Govern de Catalunya
crea el Projecte Interdepartamental de Competència Digital Docent, que definirà
les competències digitals que han de tenir els docents de Catalunya[16];
competències digitals per ensenyar què?.
El govern de Galícia
ensenyarà a dissenyar aplicacions per a mòbils a alumnes de 5è de Primària per
això deu escoles del programa Abalar rebran un curs de deu hores en què els
estudiants aprendran a programar i com es crea un dispositiu d'aquest tipus[17];
és a dissenyar aplicacions per a mòbils el que s’ha d’aprendre a 5è de
primària?.
Els alumnes de l'ESO de
Madrid tindran una nova assignatura obligatòria de Programació per aprendre,
entre altres coses, a crear una pàgina web, una 'app' per a mòbils o dissenyar
un joc d'ordinador, com anunciarà el president del Govern regional, Ignacio
González , durant el Debat sobre l'Estat de la regió[18].
Més del mateix; és això l’ensenyament important?.
La nova FP catalana
sumarà cicles formatius i reciclatge professional amb l’objectiu de reduir el
40% de treballadors de baixa qualificació que hi ha ara a Catalunya; les
empreses ajudaran els instituts a preveure i programar les especialitats més necessàries[19].
Ja les tenim a casa i manant.
El conseller director
general i vicepresident de les Operacions Industrials de Nissan a Espanya,
Frank Torres, i la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,
Irene Rigau, signen un acord de col·laboració per promoure la formació
professional dual i la formació en centres de treball en els següents cicles
formatius: carrosseria, electromecànica de vehicles automòbils, mecatrònica
industrial i programació de la producció en fabricació mecànica[20].
Ja els tenim a casa per ajudar.
Els informes de l'OCDE i
altres organismes s'han convertit en el referent educatiu al món i Espanya, tot
i que bona part d’aquests informes tenen enfocaments massa economicistes de
l'educació[21]; l’economia ha de ser la que governi i orienti
l’ensenyament en un país, en una comunitat, no serà una visió miop del que és
la societat humana?.
El trencament de la igualtat d’oportunitats i el manteniment de
l’estratificació social
Un Estat de dret i democràtic no pot
oblidar el deure, l’obligació, de fer possible l’accés
de totes les capes socials a l’ensenyament i, per tant, també, als estudis
superiors, creant els mecanismes precisos per evitar els abusos i/o
l’aprofitament d’aquells que no necessitin cap ajut. L’Estat ha de ser
garantista del benestar mínim i dels drets bàsics de la ciutadania, no es pot
desresponsabilitzar de les seves obligacions. Així, doncs, des de la nostra
òptica europea, l’ensenyament és un dret social per al conjunt de la població,
gratuït i de qualitat. Gratuït perquè el conjunt de la societat, amb la seva
contribució econòmica (impostos), fa possible el seu finançament i de qualitat
perquè entenem que un ensenyament de qualitat, per al conjunt de la població,
fa possible que no es perdi cap recurs humà per al progrés del país.
Lamentablement sembla que
la realitat a casa nostra ha deixat de ser aquesta. El paper garantista de
l’Estat està minorant paulatinament i el cost dels estudis comença a no estar a
l’abast de tota la població; en posem un exemple: en general el preu mig de la matrícula
universitària a Espanya és de 1.074 euros per cursar 60 crèdits, segons l'últim
informe de Dades i Xifres del Sistema Universitari Espanyol publicat pel
Ministeri d'Educació amb dades relatives al curs 2012-2013. El preu per crèdit
de les segones, terceres, quartes i posteriors matrícules oscil.la segons la
comunitat. En els dos últims cursos escolars, els estudiants matriculats a
Catalunya han vist augmentar els preus públics un 79,4% mentre que a Galícia
només s'han incrementat un 3,6%. A la Comunitat de Madrid, per exemple, en
aquest 2013-2014 la mitjana dels preus màxims per crèdit és de 60,64 euros per
a segones matrícules; 113,7 per terceres i 151,6 euros per quartes i
posteriors.
En les darreres dècades el nostre estat ha
complert el seu paper i, fins i tot, s’ha aconseguit, com s’ha dit
anteriorment, que les filles i els fills de totes les classes socials hagin
estat escolaritzats i hagin arribat a la universitat i/o altres estudis
superiors. Aquesta tendència s’està revertint. El cost que estan adquirint els
estudis significarà l'expulsió sistema de molts joves dels sectors socials
desfavorits econòmicament que veuran impossible el seu accés a la universitat.
Es produirà el trencament de la igualtat d’oportunitats aconseguida en aquest
període.
Per un altre costat, com assegura el sociòleg
i professor de la Universitat Complutense, Luís García Tojar, en una informació
periodística, la clau d'aquest canvi de model, és l'expulsió de les classes
mitjanes-baixes de la universitat i així recuperar el prestigi de la
universitat com a reproductora d'elits[22].
Aquí tenim el segon efecte pervers: el
manteniment de l’estratificació social. Sense
defensar una societat sense classes, avui, intel·lectuals, polítics,
economistes, la OCDE[23],
el FMI... donen el toc d’alarma de com s’estan agreujant les diferències
econòmiques entre
els diferents sectors socials[24].
Aquesta és la fase actual del manteniment de l’estratificació social: empobrir
fins a fer impossible que l’ascensor social funcioni mai més.
Característiques del nou model educatiu promogut
Al llarg d’aquest treball
s’ha pogut copsar cap a quin model educatiu es vol conduir l’ensenyament i els
sabers. Però cal visualitzar les característiques concretes d’aquest model.
Un ensenyament que perdrà
el seu paper preponderant com a principal font de coneixement davant d’internet
i d’altres formes d’interacció educativa (TIC, ensenyament a distància,
intervenció de sectors del món empresarial,...), el professor canviarà el seu rol
educatiu per exercir de guia assistent de l’alumnat, el currículum serà més
individualitzat per a cada estudiant i els coneixements acadèmics perdran pes
en favor d’unes habilitats personals i d’unes competències establertes pel
discurs oficial convencional.
Els centres evolucionaran
cap a mètodes d’ensenyament diferents on els continguts online passaran a ser
la primera font de coneixement enfront de l'escola física o l'entorn social i
personal de l'alumne.
Però tots els centres
tindran aquests trets?. És molt possible que en centres al servei dels sectors
benestants, el personal que imparteixi docència tinguin blocs o pàgines Web en
les que penjaran apunts, exercicis o informació general i interactuaran amb els
seus alumnes. Els mitjans precisos i l’entorn tecnològic segur que no hi faltarà.
El currículum serà ampli i especialitzat, en el sentit de preparar elits i
dotar-les d’una ideologia. Contràriament, en els centres dels sectors socials
més desafavorits econòmicament, generalment centres públics, les coses possiblement
no seran així; el desmantellament de l’actual educació pública minvant la seva
qualitat amb la permanent retallada de recursos materials i humans, l’augment
de ràtios, la supressió de grups i de centres... ens fa percebre un ensenyament
públic per als pobres, en el qual, òbviament, estaran absents els mitjans
precisos i els entorns tecnològics. Un ensenyament residual, només per
justificar que, en un país desenvolupat i democràtic, la població està
escolaritzada.
Els currículums estaran
orientats a desenvolupar determinades habilitats personals com la capacitat de
connectar i tenir empatia amb els altres o de prendre decisions, això guanyarà
pes en l'educació en detriment de la resta de coneixements i capacitats que es tenen en
compte ara. El “saber fer”, diuen, en front al saber tradicional (saber ser). Els
currículum tendiran a la individualització, a adaptar-se als perfils de cada
estudiant, i les metodologies s’adequaran aquesta dinàmica.
El professorat passarà a exercir de mentor o
guia d'un alumnat que construirà el seu coneixement a partir de diferents fonts
i no com a transmissor de coneixements, valors i conductes com succeeix fins
ara. Aquest nou paper reservat per a la docència té la doble vessant: recolzar
una metodologia que cerca promoure determinades conductes (individualisme,
competitivitat, elitisme, classisme... ) alhora que només abasta determinats
coneixements, i, treure l’alumnat de les seves mans del professorat; aquest
poden influir i fer-los pensar.
Amb l’estratègia de
desistiment de responsabilitats, i que la despesa pública passi a mans del
sector privat (bàsicament corporacions multinacionals), el finançament de
l'educació deixarà de ser cosa fonamental dels Estats per passar a les famílies[25]
o, fins i tot, a les empreses. Pel que fa a les empreses també adquiriran un
paper important en la certificació dels coneixements o habilitats, igualant en
importància als títols acadèmics que expedeixen les organitzacions educatives
com les universitats.
Es pot concloure afirmant
que els objectius d’aquest model són: afavorir el pes del món empresarial
convencional i de les noves tecnologies per als seus interessos; facilitar el
concurs de les grans multinacionals de l’ensenyament en la gestió del sistema
educatiu del país; donar un paper subsidiari al professorat en el procés
educatiu de la ciutadania;
implementar un currículum
competencial (preparació per al mercat de treball); anul·lar la participació de
la comunitat educativa en la gestió del sistema i restringir l’accés al
coneixement per a determinats sectors socials. Aquest és el rumb de la
privatització a l’Ensenyament Públic si no el capgirem.
Media Markt y la
Generalitat de Cataluña impulsan el FP dual en el sector del comercio
Fundació Qatar va
establir la Cimera d'Innovació Mundial per l'Educació (WISE) el 2009. WISE és
una plataforma internacional i multisectorial per al pensament creatiu, el
debat i l'acció intencionada. WISE s'ha consolidat com un referent mundial en
nous enfocaments de l'educació. A través tant de la Cimera anual i una sèrie de
programes es promou la innovació i la construcció del futur de l'educació a
través de la col·laboració. Diversos patrocinadors corporatius internacionals
de WISE reconeixen que l'educació és una de les inversions més eficaces, a
llarg termini, que una nació pot fer en el seu desenvolupament econòmic i
social. El programa de patrocini WISE permet que el sector privat contribueixi
a l'educació i per ajudar a preparar la propera generació de líders per als
nous desafiaments.
Els mitjans de
comunicació juguen un paper únic en la iniciativa WISE. Ells tenen la capacitat
d'arribar a les múltiples parts interessades i explicar el paper fonamental de
l'educació en el desenvolupament de les societats. WISE es complau a tenir
socis dels mitjans de renom internacional per ajudar a aconseguir aquest objectiu.
[6] Hi ha dos
documents interessants sobre el TTIP: The
Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) de la Comissió Europea
i EL ACUERDO TRANSATLÁNTICO DE LIBRE
COMERCIO: EL ASCENSO AL PODER ILIMITADO DE LAS MULTINACIONALES.
Traducción
de una versión reducida del documento de S2B: “A Brave New Transatlantic Partnership”. Traducido por Verónica
Gómez Calvo, ATTAC España.
[12] Horizon Report: 2013 Higher Education
Edition - Johnson, L., Adams Becker, S., Cummins, M., Estrada, V., Freeman,
A., and
Ludgate,
H. (2013). NMC Horizon Report: 2013 Higher Education Edition. - Austin, Texas:
The New Media Consortium.
[13] La LOMCE i la LEC fan camí pla a
l’ensenyament competencial (LOMCE 4, 5, 13, 16, 20, 21, 23, 35, 38, 54, 96, 97
– LEC 2, 52, 53, 55, 58, 59, 61, 69, 81, 91, 97, 186).
[14] La Generalitat adapta el currículo a la educación
por competencias básicas
[15] La
LOMCE i la LEC fan camí pla a la
diferenciació de centres (LOMCE: 60, 61, 74, 75, 76, 77, 78, 81, 88, 90 – LEC 4,
39, 84, 85, 90, 91, 103, 183, 184, 185, 186,187, 188, 191, 193).
[22] El sistema de préstamos de las becas en
España y sus consecuencias
[23] La OCDE alerta de que la desigualdad frena
el crecimiento económico.
[24] Los tres españoles más adinerados duplican
en riqueza a los nueve millones más pobres
