1/5/16

La institucionalització de les TIC

by Pep Barceló

Les possibilitats de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació

Les noves tecnologies: ordinadors, mòbils, Internet, etc., modifiquen les activitats industrials, modifiquen la manera de comprar a les botigues o de veure la televisió, fins i tot, modifiquen la manera de com pot participar la ciutadania en els assumptes comuns. Una part d’aquestes tecnologies està vinculada a la informació la qual cosa permeten la interconnexió i la interactivitat i suposa l'aparició de nous codis i llenguatges, l'especialització de continguts i donen lloc a la realització d'activitats en poc temps.

Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació no són cap panacea ni cap fórmula màgica, però poden millorar la vida de les persones i són molt útils en la sanitat (intercanvi d’informació, telediagnòstic, tractament...), en urgències (salvament, catàstrofes...), en la comunicació (personal, cerca d'informació...), en l’adquisició del coneixement (investigació científica, intercanvis...), en la producció de bens i serveis (indústria, comunicacions...) i més.

Però cal no deixar-nos arrossegar per modes o per bogeries perquè si bé és cert que, avui, les noves tecnologies ja determinen la manera de fer i de ser de la societat, amb el que això tingui de positiu i de negatiu per a les persones, també és possible que els interessos comercials per vendre provoquin un excés innecessari de noves tecnologies i un nou tipus de contaminació: la contaminació tecnològica. Aquesta pot ser una contaminació ambiental, però també mental. En qualsevol cas un interès en "vendre" s’allunya del "que ningú quedi al marge d’aquesta manera de funcionar de la nostra societat", desitjable des del punt de vista dels interessos del conjunt de la societat.

Un altre assumpte a tenir en compte, per la seva importància, és que les noves tecnologies, com qualsevol tecnologia, pot tenir febleses, disfuncions i aturades, i, no funcionar en un moment determinat; és aleshores quan arriba el col·lapse i la inacció, quan ens trobarem "penjats" com diu la gent jove. Les persones, les institucions i el conjunt de la societat hem de saber tirar endavant encara que ens falli el mòbil, la televisió o qualsevol dispositiu tecnològic; s’han de cobrar les contribucions encara que fallin unes impressores, tampoc haurien d’haver problemes de circulació si els semàfors s’espatllen. Potser caldria vigilar, i ser conscients, fins a quin punt les noves tecnologies no ens fan totalment dependents d’elles. La dependència individual o del conjunt de la població, per les noves tecnologies, no ens permet ser autònoms i aquest és el primer pas per perdre la llibertat, l’eficiència i per estar sotmesos psicològica i econòmicament.


De les TIC a les TAC

Als anys noranta es va instal·lar en el món educatiu un discurs, mig pedagògic i mig innovador, que deia: “El desenvolupament tecnològic i cultural del món actual fa necessària una formació en Tecnologies de la Informació i de la Comunicació per tal que els ciutadans siguin capaços d’emprar aquestes eines de manera constructiva i eficient.  Cal que els alumnes rebin el que s’anomena una  alfabetització informàtica” ; discurs que va quallar entre la docència, especialment en el nostre país, atès que sempre hem estat un col·lectiu professional preocupat per la millora de la nostra tasca.

L’Administració aprofitant i estimulant aquest discurs i el seu esdevenir va promoure la gran iniciativa que “donaria l’excel·lència al nostre sistema educatiu”: passar de les TIC a les TAC; va començarà a parlar i assessorar per posar en marxa les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement[1] .

Les TAC són l’aprenentatge mediat per les tecnologies de la informació i la comunicació (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). No es tracta d’utilitzar les noves tecnologies per recolzar els continguts o per vehicular-ne, es tracta de canviar l’organització i la metodologia de com hem d’ensenyar (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre) impulsat per la direcció del centre (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). L’administració diu que fa un esforç per ajudar-nos a la planificació de les TAC, que no ens volen convèncer d’una necessitat obvia. La importància que donen a les noves tecnologies és preparar l’alumnat per al món actual (adaptar-se?) i canviar els plantejaments pedagògics del professorat (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). Proposa que el professorat realitzi el canvi com una evolució sostinguda que vagi transformant les pràctiques (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre). Es promou i publicita les TAC amb l’idea de modernitzar l’ensenyament i la proposta es fa individual a cada centre, que pugui i vulgui, sense garantir o assegurar la seva implementació a tots els centres públics. Per recolzar el projecte es creen espais virtuals com en el projecte SOF dels EEUU (Generalitat de Catalunya, El Pla TAC de centre) i es promou una nova terminologia (cultura tecnològica del centre, nadius digitals, governança de les tecnologies, escola digital, etc.).


Com s’institucionalitzen en el món educatiu

El primer pas que es va donar va ser introduir-les progressivament i amb l’aquiescència del professorat presentant-les, com s’ha esmentat, com una innovació i un ajut per a la tasca docent; un cop estès àmpliament el seu ús i controlada la seva orientació (TAC) es normativitza sobre el professorat:

DISPOSICIONS
DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT
RESOLUCIÓ ENS/1128/2016, de 26 d'abril, dels perfils professionals dels llocs de treball específics en centres educatius públics dependents del Departament d'Ensenyament i el procediment de capacitació professional per ocupar-los.

(…)

B. Competència digital docent

1. Identificació del lloc de treball

1.1 Cossos docents del lloc: Cos de catedràtics d'ensenyament secundari; cos de catedràtics d'escoles oficials d'idiomes; cos de catedràtics d'arts plàstiques i disseny; cos de professors d'ensenyament secundari; cos de professors tècnics de formació professional; cos de professors d'escoles oficials d'idiomes; cos de professors d'arts plàstiques i disseny; cos de mestres de taller d'arts plàstiques i disseny; cos de mestres.

1.2 Especialitats docents del lloc: Totes les especialitats.

1.3 Tipus de centres: Escoles, Instituts, Instituts escola, Escoles d'Art i Disseny; Escola Oficial d'Idiomes.

2. Descripció del lloc de treball docent específic amb perfil professional 2.1 Missió. Incrementar l'ús didàctic de les tecnologies en el procés d'ensenyament i aprenentatge, d'acord amb el que estableix el Pla TAC del centre, com a part del seu projecte educatiu i el projecte de direcció, i els estàndards tecnològics del Departament d'Ensenyament, amb l'objectiu que l'alumnat assoleixi la competència digital d'acord amb el marc curricular. 2.2 Funcions docents específiques del lloc de treball. - Impartir docència fent ús de les TAC com a mitjà facilitador de l'ensenyament i com a element curricular en tant que competència bàsica a assolir per part dels alumnes. - Coordinar la formació del professorat en relació amb les TAC a l'EVEA (Entorn Virtual d'Ensenyament/Aprenentatge). - Assessorar el professorat en l'ús didàctic de les TAC. - Coordinar l'ús de les TAC de forma transversal i assegurar que les programacions de les diferents àrees i matèries incloguin un ús actiu adequat de les tecnologies segons el nivell educatiu.

3. Requisits del professorat per ocupar el lloc de treball específic

3.1 Requisit general: Personal funcionari de carrera: Ser titular de l'especialitat docent del lloc de treball (per oposició o per adquisició de noves especialitats) o tenir-la reconeguda (per habilitació específica o per titulació). Personal funcionari interí: Tenir reconeguda l'especialitat docent a la borsa de treball.

3.2 Requisits addicionals del perfil professional del lloc de treball: La capacitació professional d'aquest perfil s'acredita mitjançant el compliment d'un requisit dels descrits en cadascun dels dos apartats següents:

a) Capacitació en l'ús de les Tecnologies digitals. S'acredita mitjançant alguna de les condicions següents: - Grau de mestre amb les mencions següents: Tecnologies de la informació i la comunicació; Tecnologia i Comunicació; TIC a l'escola; Tecnologies digitals per a l'aprenentatge; Comunicació i expressió. - Mestratge o Postgrau relacionat amb l'aplicació de les Tecnologies a l'aula. - Enginyeria informàtica o en telecomunicacions. - Alguna de les especialitats docents següents: 507 informàtica, 627 Sistemes i Aplicacions informàtiques o 722 Mitjans informàtics. - Formació relacionada amb les Tecnologies per a l'Aprenentatge, amb un mínim de 90 hores (formació permanent, màsters, postgraus) publicada al Portal de Centre d'acord amb l'apartat 3 de l'annex 2. - Acreditació ACTIC (qualsevol nivell).

b) Experiència en l'aplicació de les Tecnologies digitals en les activitats docents. S'acredita mitjançant alguna de les condicions següents: - Haver exercit la docència un mínim de 2 cursos escolars com a coordinador o responsable TAC de centre. - Haver realitzat activitats docents relacionades amb alguna de les funcions específiques del perfil i necessàriament la descrita en primer lloc, almenys durant 2 cursos escolars. En aquest cas, la certificació de la direcció del centre que acrediti aquest fet, ha d'incorporar la descripció dels projectes, propostes didàctiques, experiències i treballs d'acord amb el model publicat al Portal de Centre. - Haver participat un mínim de 2 cursos escolars en un programa d'innovació educativa del Departament d'Ensenyament dels que figuren a la relació publicada al Portal de Centre d'acord amb l'apartat 3 de l'annex 2.

- Haver exercit la docència en un lloc de treball específic amb perfil de competència digital en un centre educatiu públic el curs 2014-2015 o en el curs 2015-2016.

(...)

És evident, patent i manifest que aquesta política educativa que es desprèn de la resolució cerca crear el/la “profe TICTAC” que li asseguri que un ús determinat (TAC) de les noves tecnologies (TIC) s’implementi en els centres educatius de tots els nivells (impartir docència fent ús de les TAC; competència bàsica a assolir per part dels alumnes; coordinar la formació del professorat en relació amb les TAC a l'EVEA; assessorar el professorat en l'ús didàctic de les TAC; coordinar l'ús de les TAC de forma transversal;  assegurar que les programacions de les diferents àrees i matèries incloguin un ús actiu de les tecnologies...).

Cal observar, també, l’ambigüitat intencionada que es fa amb l’ús del concepte “l'ús didàctic” que per a la gran majoria del professorat està carregat de bones intencions i bones pràctiques professionals, però que vist en l’entorn que es fa servir en aquesta resolució (potser presentat com un objectiu procedimental) pretén avesar al jovent a una manera de funcionar que condicionarà en una sola direcció el seu procés d’aprenentatge.


Efectes de la institucionalització

Sobre l’alumnat.

Podem tenir seriosos dubtes sobre el benefici per a l’alumnat si donem un cop d’ull a experiències realitzades amb aquest model metodològic proposat. Un exemple, i potser el més conegut, és el projecte SOF, dissenyat i promogut per la corporació multinacional Microsoft, a Filadèlfia (EEUU), en el qual es van crear entorns virtuals de coneixement i es va dotar l’alumnat de portàtils. Merisa Stansbury, de la eSchool Media Editors, reporta el contingut del debat que tècnics i especialistes van dur a terme per analitzar l’experiència del projecte. Les conclusions del debat van ser esclaridores: 1) les xarxes i altres eines tecnològiques fallaven o es bloquejaven i l’empresa patrocinadora no feia l’acompanyament necessari al professorat, 2) els continguts eren limitats i superficials, 3) dispersió i desorientació de l’alumnat per realitzar la seva tasca. Així doncs, no cabia altra valoració que la d’una experiència fracassada a no ser que s’entengui que es tractava de fer provatures per millorar la penetració de les TIC en el món educatiu. Altres exemples a Europa han estat analitzats per Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund (Suècia). Les conclusions de les seves investigacions sobre les conseqüències d’enfocar l’educació des del punt de vista de les noves tecnologies són concloents: 1) similar resultats es poden observar a diferents països (Suècia, França i Regne Unit), 2) la metodologia sempre s’ha basat en el treball individual de l’alumnat mitjançant portàtils, 3) s’ha produït una davallada del nivell de coneixement de l’alumnat, especialment pel que fa a la comprensió lectora i del raonament matemàtic; també ha minorat la capacitat d’atenció i la memorització, 4) l’alumnat esdevé aïllat i privat de la transmissió cultural. L’Informe PISA de l’any 2006 ja en parlava d’algunes d’aquestes conclusions.

Sobre el professorat.

S’aprecia una voluntat de controlar els continguts de l’aprenentatge (espais virtuals) amb la subtil maniobra de limitar-los a uns en concret i de reduir el paper del docent o la docent en el procés d’aprenentatge, convertint l’educació només en instrucció per a possibles competències que necessitaran els joves per al seu futur. Si és així, quedarà arraconat, com una cosa més, el caràcter social de l’educació com ara el desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, l’eliminació de la segregació, la potenciació de  la responsabilitat individual i col·lectiva i la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc. Evidentment, la metodologia és ideològica en el sentit que des d’una visió política es proposa una manera de “fer” que s’avingui a uns objectius o interessos, però ara, a més, de condicionar el “què” s’ha d’ensenyar es  vol induir a “com” s’ha d’ensenyar perquè amb el “com” es fa “natural” una manera de ser que justifiqui la societat tal com és.

Sobre la societat.

Són diverses les observacions que cal fer. La primera és que sembla que hi ha algun que altre interès que no es pas el de l’educació del jovent i que podria ser molt bé un interès econòmic, fins i tot, que hi ha batussa dintre del món empresarial (C. Geli, El País, 19/06/2009) per esgarrapar un boci del pastís econòmic que suposa la introducció de més eines tecnològiques al centres educatius, en qualsevol cas, hi ha preguntes inquietants com les del tipus: quan la Generalitat ha fet el concurs públic per nodrir d’ordinadors i programari els centres?. La segona és si més eines tecnològiques milloren el nivell educatiu de l’alumnat (vistes les experiències fetes sembla que no). La tercera és si la pràctica docent  indica que cal introduir eines tecnològiques i quan. La quarta és saber si es vol dotar de més eines tecnològiques els centres o en realitat es vol provocar el fracàs d’alguns d’ells. La cinquena és preguntar-nos quina societat volem construir perquè amb el tecnocentrisme que domina el pensament actual eduquem la mainada en la immediatesa (amb un “clic” infants i joves creuen que s’ha d’obtenir el resultat que sigui, cada cop la seva ment s’allunya més del procés i s’acosta més a que ha d’haver un resultat: ni observen els processos, ni els coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova mena d’ignorància està apareixent). Ens estarem equivocant?.

I per al futur de l’alumnat: l’aprenentatge a distància i els espais virtuals.

Sembla que en l’actualitat el món pren un rumb diferent i l’aprenentatge ja no pot donar-se col·lectivament, conjuntament, amb models per imitar, amb interacció, amb consideracions i ritmes diferents, amb ..., per això és necessari l’aprenentatge a distància, diu el nou discurs dominant. Per la seva introducció en el nostre país comença a ser necessari saber què és l’aprenentatge a distància i que suposa la seva penetració en l’ensenyament.

Per copsar com avui s’està construint aquesta modalitat cal observar elements que s’estan donant alhora: la promoció de propostes i instruments per dur-les a terme.

Un exemple de promoció de propostes pot ser l’AICLE. El Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengües Estrangeres (AICLE; en anglès Content and Language Integrated Learning, CLIL) que propugna que en els contextos escolars hi ha un major èxit en l’aprenentatge de les llengües estrangeres a través de les matèries comunes. Per aquesta hipòtesi el llenguatge s’aprèn a través del seu ús en situacions no assajades; la llengua s’usa per a aprendre al mateix temps que per comunicar-se; la matèria que s’estudia és la que determina el tipus de llenguatge que és necessita aprendre. Una altre tipus de propostes poden ser la de l’aprenentatge semipresencial, el Blended learning (aprenentatge barrejat). L’aprenentatge semipresencial (en anglès: Blended Learning o B-Learning) és l’aprenentatge facilitat a través de la combinació de diferents mètodes per impartir-lo. Pot ser aconseguit a través de l’ús de recursos virtuals i físics, mesclats. Una mostra podria ser l’aprenentatge a classe agregant una presència virtual en una web. L’aprenentatge semipresencial implica activitats presencials i virtuals. El programa Sòcrates de la Unió Europea finança el desenvolupament de cursos semipresencials en idiomes europeus. A més del sector acadèmic, l’aprenentatge semipresencial també està sent utilitzat pel sector privat, possiblement per tenir un marge de cost-benefici superior a la formació tradicional, encara que no hi ha estudis que recolzen aquest estalvi de costos.

Un exemple d’instruments per dur-ho a terme és l’IOC. L'Institut Obert de Catalunya es troba plenament vinculada als objectius del Departament d'Ensenyament i la seva acció és l’extensió de l’educació salvant les dificultats de l’espai i del temps. Una iniciativa que, en col·laboració amb les altres, impulsa la formació al llarg de la vida que vagi incorporant les innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació. La plataforma que aglutina el conjunt d’accions de l’IOC es caracteritza per:
·         Esdevenir tecnologia que sigui fàcilment adaptable (a les necessitats de l’IOC, dels seus ensenyaments, ...), actualitzable (noves versions, millores, ..), integrable (amb d’altres tecnologies dispositius mòbils, ..).
·         Seguir un model basat en estàndards internacionals, el que ha de facilitar la interoperativitat, reutilització i personalització dels materials i recursos.
·         Permetre una accessibilitat multiperfil (alumnat, professorat, tutors/es, gestors/es, creadors/es, ...).
·         Estar basada en codi obert, per a facilitar-ne la seva actualització i l’aprofitament de recursos i innovacions d’altres empreses i organitzacions.

Un altre tipus d’instruments són els espais virtuals. Un exemple d’aquests pot ser el New Media Consortium (NMC) . El NMC va ser fundat el 1993 per un grup de fabricants de maquinari, desenvolupadors de programari i editors que es va adonar que l'èxit final dels seus productes multimèdia depenia de la seva àmplia acceptació per la comunitat d'educació. Aquestes empreses (Apple Computer, Adobe Systems, Macromedia i Sony) van conjecturar que una comunitat d'innovadors integrats en els principals escoles i universitats podria amplificar l'impacte de les seves eines en una àmplia gamma de disciplines, i que una comunitat d'aquest tipus podria ser singularment apte, sostenible i adaptable. El NMC es van convertir en “centre d'informació”, l'oficina del programa facilita discussions de clau pedagògica, tecnològica i assumptes legals entre els centres, editors, experts legals, i altres parts interessades. A més d'actuar com un centre d'intercanvi d'informació, l'oficina del programa també fomenta i coordina projectes de col·laboració entre els seus membres. Noves escoles poden treballar amb ells o amb membres corporatius del programa per desenvolupar la tecnologia necessària per a l'educació. Centres individuals desenvolupen programes comunitaris innovadors, com els cursos de recapacitació d'ocupació. Avui, el NMC inclou gairebé 300 escoles extraordinàries, universitats i museus que treballen junts per ampliar els límits de l'ensenyament, l'aprenentatge i l'expressió creativa i el seu “Informe Horizon NMC” (divulgat pel govern espanyol) identifica importants desenvolupaments, tecnologies, reptes i tendències.


Per què es promou l’ús de les TIC i s’institucionalitzen

Alguns dels efectes esmentats que produeix la seva institucionalització poden ser objectius cercats pels que duen a terme l’actual política educativa: controlar quins aprenentatges rep l’alumnat,  disposar d’un professorat plurifuncional/polivalent[2], minorar el nombre de docents i de despesa pública. En definitiva es pretén controlar els aprenentatges per controlar els coneixements i qui els rep; posant els coneixements al servei del funcionament del sistema que actualment tenim i, fonamentalment, treure l’alumnat de les influències educatives del professorat.

També cal considerar noves i possibles iniciatives en el futur que poden suposar una discriminació per a molts alumnes i famílies, ja que cal tenir una connexió a Internet, un ordinador..., però que obren la porta a l’externalització dels ensenyaments i a la introducció de taxes (repagament). I amb això arribem al “donar benefici per al capital privat”
a una mena de subvenció dels seus negocis amb els diners de tothom. Podem dir que avui les TIC, i l’entorn que s’ha creat al seu voltant,  ja estan prenent un bon boci del pressupost del país per a l’Ensenyament Públic per posar-lo a la butxaca del capital privat (ordinadors, xarxes, telefonia, acadèmies, proveïdors d’internet, assistència tècnica, etc.), apart de ser una nova forma de privatització aprimant el sector públic (personal, instal·lacions, etc.) i preparant el sistema educatiu per traspassar allò que al sector privat li sigui rendible.

Un pas més en la conducció de les conductes de les persones. Des d’un punt de vista pedagògic aquesta proposta no es veu que estigui adreçada a l’educació integral de l’alumnat. L’educació permet unes possibilitats de relació, d’interacció i de enriquiment personal, i, el que és bàsic, permet l’important aprenentatge conjunt i la intel·ligència col·lectiva. Però avui amb una estratègia sense estratègies és vol imposar, dit de manera abreujada, un tipus de persona des d’una concepció de la societat com una empresa d’empreses; aquesta ètica personal es vol que estigui en el treball, en la família, amb les amistats..., i, suposa una individualització radical de l’existència on els fracassos del sistema per atendre a les persones es diu que són fracassos personals de cada individuo.

Es pretén fer un discurs sobre les persones a partir de concepcions empresarials on és dibuixa un home submergit en “la competició” mundial en tots els àmbits; una mena de subjecte empresarial que participa voluntàriament en el manteniment del sistema social que ara tenim, que treballi per al sistema pensant que treballa per a ell mateix. Aquest nou subjecte ha de ser competitiu i ha d’estar obert a la innovació, al canvi permanent, a la variació de la demanda, a la cerca de l’excel·lència, a la flexibilitat, a esforçar-se i així sobreviure a la competició; un home-empresa forjat amb una xarxa de sancions i d’incentius amb l’efecte de produir un funcionament psíquic de nou tipus en l’individuo, i en les relacions humanes, on només té valor aconseguir el màxim profit personal.

Això ens obra un escenari on les persones poden patir una forta erosió de la personalitat, caos relacional i psíquic; on la permanent autoexigència pot conduir a la desmoralització i a la depressió; on pot existir una pèrdua de valors com la generositat, la fidelitat, la lleialtat, la solidaritat i una despersonalització fruit de la pèrdua de referents i símbols identitaris; on només existeixi una addició als objectes mercantils i una insatisfacció permanent. En definitiva, la fi de la llibertat i ser governat pel mecanisme de “rendir/gaudir”.

COMPETÈNCIA – PRODUCTIVITAT - INDIVIDUALITZACIÓ

Possiblement algú pot pensar que aquesta reflexió sobre la conducció de les conductes no té res a veure amb les TIC ni amb la seva institucionalització, però... La tecnologia i el seu ús són una peça més d’aquesta “estratègia sense estratègies” esmentada. La tecnologia i el seu ús, com el coaching o les tècniques del domini d’un mateix o la programació neurolingüística o l’anàlisi transaccional, o... poden ser utilitzades per a una “adaptació a la realitat” (potser sotmetiment?) malgrat aquesta sigui discriminatòria, desigual, opressora i injusta. Aquesta adaptació perpetua el que hauria de ser revertit.


El professorat les hi podem donar eficàcia i eficiència

No es tracta de fer un decàleg de propostes o de bones pràctiques, però si de fer visible com podem donar eficàcia i eficiència a les TIC.

És important mostrar, per ser conscients tant el professorat com l’alumnat, les febleses de les tecnologies perquè això ens permet veure les seves limitacions i adoptar solucions. Les xarxes i altres eines tecnològiques fallaven o es bloquejaven, com s’ha esmentat anteriorment, amb la qual cosa podem quedar aturats en el nostre treball o en allò que vulguem fer; els continguts, als quals accedim, poden ser limitats i superficials per això no ens podem limitar a l’ús de les tecnologies; si l’ús es basa en el treball individual i aïllat es pot caure en la dispersió i la desorientació (veure més en l’Informe PISA de l’any 2006).

La tasca dels professionals ha d’assegurar que els continguts de l’aprenentatge siguin el més amplis possible amb un paper fonamental del docent o la docent en el procés d’aprenentatge (què i com) perquè és qui coneix i ha d’intervenir en la realitat de l’alumnat, sense oblidar el caràcter social de l’educació com anteriorment s’ha esmentat  (desenvolupament humà, promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, l’eliminació de la segregació, la potenciació de  la responsabilitat individual i col·lectiva i la consecució d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc.), i, procurant, en tot moment, que l’aprenentatge es doni col·lectivament, conjuntament, amb models per imitar, amb interacció, amb consideracions i ritmes diferents perquè amb l’enriquiment de la interacció s’assoleixi el màxim dels objectius possibles; això pot comportar fer l’imprescindible de les TAC i deixar el que calgui per assegurar l’educació integral de l’alumnat. Es fonamental que el conjunt dels docents del centre decideixin, segons la realitat de seu alumnat, i no el que digui l’Administració de manera genèrica o qualsevol altra discrecionalitat individual, els que han de fer la tasca han de creure en ella per implicar-se; això també inclourà que sigui la pràctica docent  la que indiqui quines eines tecnològiques cal introduir i quan. Per acabar és precís fer dues consideracions que validin el procés metodològic emprant l’alumnat eines tecnològiques perquè asseguren que no hagi diferents usos ni nivells d’aprenentatge: a) que l’alumnat faci ús d’ells sempre en el centre i no fora d’ell, b) que el centre avaluï contínuament si les eines tecnològiques estan millorant el nivell d’aprenentatge de l’alumnat.

Altres aspectes cal tenir en compte per a l’eficàcia i eficiència de les TIC. És precís que l’alumnat aprengui a saber que fer per a no ser dependents d’elles i seguir el seu desenvolupament i, fins i tot, la seva vida quotidiana essent ells mateixos qui governin la seva vida; també és important que siguin conscients de l’interès comercial que hi ha en aquest món de les tecnologies i aprofitin les iniciatives més locals (p.e. programari local) i els usos i projectes elaborats col.laborativament.

No serà trivial reflexionar sobre la contaminació tecnològica que està patint la nostra societat, ja sigui ambiental com mental o psicològica.

Finalment serà bo preguntar-nos, com s’ha fet anteriorment, quina societat volem construir perquè amb el tecnocentrisme que domina el pensament actual potser ens estarem equivocant perquè eduquem al jovent la immediatesa (amb un “clic” s’obté un resultat) i cada cop ens allunyem més de la importància que tenen els processos en l’obtenció de diferents resultats: ni observen els processos, ni els coneixen, ni els entenen, és a dir, una nova mena analfabetisme.


Nota:  A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.




[1] Generalitat de Catalunya Departament d'Educació -  Col·lecció TAC
 Servei de Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement , Barcelona 2009
[2] Universitat fàbrica de “Polivalències”. Una carrera de cinc  anys, amb al voltant de 340 crèdits (pagar més) i amb un nou currículum que reforci les competències en matemàtiques, tecnologies, lideratge i didàctica per tenir un mestre “més polivalent”. Per obtenir el títol s’exigirà a l’alumnat un nivell B2 d’anglès, equivalent al First Certificate o a un cinquè curs de l’escola oficial d’idiomes, això sí, com a reclam, el grau comptarà amb un programa específic de “beques d’excel·lència”, que suposaran la gratuïtat de la matrícula, per a alumnes que en la Selectivitat hagin obtingut més d’un vuit (nou si provenen de la FP).
Cataluña diseña un plan para formar maestros de élite