by Pep Barceló
El concepte
de divergència social
Quan els diferents sectors que cohabiten en
una mateixa societat van en direccions diferents pel que fa al manteniment,
millora o pèrdua del seu estatus econòmic,
separant-se cada vegada més, es produeix la divergència social que es
visualitza en que cadascun dels sectors es diferencia més del altre o altres. La
divergència social es produeix pel
mode en el qual es fa la distribució de la riquesa i òbviament qui en treu
profit és aquell sector que aconsegueix prendre més part de la riquesa.
Segons el grau de divergència social els danys que es
produeixen a la societat són considerables. Com diu el Fons Monetari
Internacional[1]
si la divergència suposa una concentració de rendes entre els més rics això
frena l'economia, mentre que l'augment d'ingressos de la població més pobra
impulsa l’economia del país. Un exemple ens el mostra la Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic en un informe presentat pel seu
secretari general[2]
on es manifestava que “Espanya va ser el
país en el qual la reducció de desigualtats entre 1985 i 2005 va incrementar
més el seu PIB entre 1990 i 2010, en concret 6,4 punts”.
Com també diu el
professor Vicenç Navarro[3]
“el fet que les economies dels països als
dos costats de l'Atlàntic Nord hagin tingut un creixement menor a partir de
1980 es deu precisament al creixement de les desigualtats (...) Però, a més de
l'impacte negatiu que la concentració de les rendes té (...) també afecta molt
negativament les capacitats redistributives de l'Estat, i això com a resultat
de la ben provada i documentada relació existent entre poder econòmic i poder
polític. Hi ha una clara relació entre desigualtats de renda i propietat en un
país, i la qualitat del seu sistema democràtic.
Però no sols hi ha una afectació en l’economia, sinó que
s’obren nous escenaris on és impossible la millora de la situació de les
persones i on els perills sobre la cohesió de la societat es poden fer palesos.
Fractura
social i exclusió
Cada cop és més visible que hi ha població que es troba
falta de coses bàsiques com l’alimentació perquè ha perdut poder adquisitiu o
simplement perquè li manquen ingressos econòmics. La diferenciació amb la resta
de la població fa que el sentiment d’aquest sector social sigui d’estar
apartat, exclòs o marginat. La variació de la grandària d’aquest sector és el
que determina la magnitud de la divergència i els seus perills. Com diu Joseph
Stiglitz[4]
els nivells alts i sostinguts de la desigualtat, especialment la desigualtat
d'oportunitats pot implicar grans costos socials. En
particular, els ciutadans poden perdre la confiança en les institucions,
erosionant la cohesió social i la confiança en el futur.
L’exclusió social també es pot produir amb un deficitari
sistema d’ensenyament: accés, qualitat.... com constata l'informe
'Itineraris i factors d'exclusió social', de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)
impulsat per la Síndica de Greuges de Barcelona, Pilar Malla, “trobar feina sense estudis és avui 18
vegades més complicat que fa 30 anys. Un jove sense estudis té avui 18 vegades
més difícil poder trobar una feina que fa trenta anys. Segons aquest
treball, la infància i l'adolescència són les etapes clau per prevenir aquest
fenomen on la herència social, motivada en ocasions per una baixa qualificació
educativa dels pares, perpetua l'exclusió.
La conveniència
de l’igualtat social no és una teoria
Els éssers humans, com a éssers, no diferim gens els uns
dels altres per tant és supèrfluo i poc intel.ligent establir distinció de rang
o condició. La condició humana, les bondats i les maldats, les febleses i les fortaleses,
les necessitats i les suficiències són les mateixes per a tothom. Així doncs,
la igualtat és una realitat consubstancial a la condició humana, trencar-la o
damnificar-la pot considerar-se un delicte contra la humanitat. Igualment, i
sota aquesta premissa, la societat humana hauria de reproduir aquesta igualtat
consubstancial en els éssers humans, però el realisme ens diu que la
desigualtat social està present al món, a la societat, bàsicament per motius
econòmics i de poder, i, sempre establerta per la pròpia acció humana mai perquè
sigui intrínseca a la condició dels humans.
La igualtat és imprescindible per al progrés humà i
econòmic del país. L’accés a la cultura i al coneixement de tota la ciutadania
ens assegura comptar amb l’equilibri ètic, moral i social de les persones i de
les seves actuacions la qual cosa només pot beneficiar el present i la història
del país. També ens assegura comptar amb tots els recursos humans globals
disponibles en cada moment, sense que una part de la societat n’estigui exclosa
d’aquesta aportació al bé comú. Tanmateix, la igualtat és imprescindible per a
la cohesió, l’estabilitat i la pau a la societat. Excloure sectors de la
societat, marginar-los i empobrir la seva existència només pot conduir a
l’alçament violent, i indiscriminat, d’aquest sectors contra la resta de la
societat.
Factors i elements que damnifiquen la igualtat
Existeixen diversos factors i elements que damnifiquen la
igualtat. Per exemple que una societat mantingui un sistema de relacions que
tendeix a perpetuar les diferències entre les classes socials pot ser
determinant per a no aconseguir la igualtat entre la seva població. L’origen de
les persones també pot ser determinat, si la societat no vehicula mecanismes
que possibilitin la mobilitat social[5],
perquè amb un origen menys afavorit és difícil arribar on altres ho fan amb un
punt de partida més favorable.
Òbviament existeixen els drames particulars, personals,
on una causa puntual pot ser determinant, com pot ser una malaltia o qualsevol
altra limitació, sempre que aquesta no tinguin com a origen deficiències de
l’estructura social, però aquestes situacions particulars poden, perfectament,
ser assistides i disminuïdes per la resta del conjunt de la societat.
Un altre element que damnifica la igualtat, que
curiosament sovint és produeix i reprodueix com a conseqüència de la seva manca,
és la pèrdua de salut i de vida. Estan sorgint nombrosos estudis[6]
que evidencien que una de les variables més importants per explicar les
diferents mitjanes d'anys de vida és la sensació de control i satisfacció que la
persona té sobre elements clau de la seva vida com ara: la seva feina i la
possibilitat de creativitat que aquesta feina li permet, el sentiment de ser
tractat justament o injustament, o bé la seguretat laboral i la protecció
social. Aquest deteriorament de la salut, i de la pròpia vida, té un efecte desencoratjador
sobre les expectatives d’èxit que hom pot tenir i manté la desigualtat
existent.
Finalment, podem dir, perquè ja és del domini públic, que
si hi ha un factor que damnifica clarament la igualtat, és precisament el fet que
no tota la societat pugui accedir als mateixos nivells d`estudis, la mateixa sanitat,
etc., bé sigui per culpa del seu empobriment progressiu per retallades en els
seus drets socials i econòmics o bé sigui perquè es bloqueja o s’anul.la
l’ascensor social que la pròpia societat havia creat.
El progressiu
empobriment de la població
L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament
Econòmic (OCDE)[7]
va destacar en un informe que els ingressos del 10% de la població més rica en
els seus països membres són 9,5 vegades superiors als del 10% més pobre, quan
en els anys 1980 eren 7 vegades més gran grans. El augment de les desigualtats
en termes d'ingrés s'ha agreujat amb la crisi sobretot en països com Espanya. El
fet paradoxal és que Espanya és el país de l'OCDE en què més han pujat les
desigualtats amb la crisi, entre 2007 i 2011, d'acord amb l’informe publicat,
el seu índex Gini va passar del 0,306 al 0,344 mentre al conjunt dels 34 països
membres passava del 0,314 al 0,315. L'OCDE considera que "és
probable" que les polítiques que posen límit a l'augment de la diferència
en els ingressos i que inverteixen la situació "facin societats més riques
i més justes. Per això, insisteix que la redistribució, a través dels impostos
i de les prestacions socials, no perjudica el creixement, tot i que, reconeix
que, si les polítiques no són selectives o no es concentren en els instruments
eficaços, poden donar lloc a un malbaratament del fons.
La crisi no ha colpejat tothom de la mateixa manera[8].
Ni de bon tros. La desigualtat s’ha eixamplat arreu. No és una sensació, és una
realitat contrastada. L’1% més ric acumula el 48,2% de la riquesa mundial,
segons el recent Global Wealth Report 2014, del banc Credit Suisse, i el seu
patrimoni no ha deixat de créixer els darrers anys. Només entre el març de 2013
i el març de 2014, els 85 potentats més grans del món van augmentar la seva
fortuna en 244.000 milions de dòlars, un 14%, assegura l’informe “Iguals”
d’Oxam Intermón. A l’Estat espanyol cada cop hi ha més pobres, i els que ho són
ho són més. L’informe “La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”,
presentat al novembre de l’any passat pel sindicat de tècnics d’Hisenda
(Gestha), mostra com entre el 2007 i el 2012 el nombre de persones per sota del
llindar de la pobresa ha augmentat un 28,8% a l’Estat espanyol, supera els 9,3
milions. A Catalunya la desigualtat s’ha incrementat del 0,294 al 0,326. I,
segons l’Idescat, si el 2008 el 20% de la població més rica tenia una renda 4,8
cops superior a la del 20% més pobre, quatre anys després la diferència ja era
de 6,5.
A més dels drames personals i socials[9],
que comporta l’empobriment, queda aturada la mobilitat social[10]
amb la qual cosa queda paralitzat el progrés dels països. Segons un estudi
europeu, el 69% dels espanyols veuen difícil que els seus fills millorin
l'estatus social. A l'Estat espanyol, la probabilitat que una persona pobra
continuï sent pobra és del 30% i només un 10% de ciutadans aconsegueixen pujar
en l'escala social. Encara més, hi ha força economistes que es mostren
convençuts que sense unes fortes polítiques públiques equilibradores es posa en
perill la igualtat d'oportunitats de les generacions futures.
No hi ha dubte que aquest empobriment de la societat
afectarà a tots els aspectes de la vida humana i per tant a l’ensenyament que
és el futur de la societat.
L’afectació
sobre el futur de l’ensenyament públic
La privació del
coneixement.
L’efecte més colpidor que
patirà la societat serà la privació del coneixement per part dels estrats més
desfavorits econòmicament, amb l’inici d’una desigualtat perniciosa i nefasta
per al nostre país i la pèrdua dels recursos humans que possibilita l’accés
majoritari de la població als estudis i la formació.
El canvi del model
educatiu del país pretén que l’ensenyament públic deixi de ser vertebrador de
la igualtat d’oportunitats (rànquing dels centres, estímul i promoció de la
privada, iniciatives que afavoreixin la deconstrucció de l’ensenyament públic
actual...) fins a arraconar-lo com un ensenyament assistencial i de mínims per
a les classes socials més desafavorides. Aquest canvi suposarà, en definitiva,
perpetuar el segment d’alumnat amb més dificultats[11]
socials i donar prioritat, per a l’adquisició de coneixements, a les elits
econòmiques. La segmentació en l’accés als coneixements garantirà el
manteniment de les distàncies entre els sectors socials i, per tant, de la
desigualtat.
Cap a l’elitisme.
Aquesta situació portarà
a que només un sector elitista accedirà als estudis i als seus avantatges. No
és una situació friut d’una evolució de la societat, sinó d’una voluntat
política, ideològica i premeditada de determinats sectors socials[12].
Un bon exemple el trobem en el gir que estan prenent els estudis universitaris[13]
on el discurs oficial treu la funció social de la universitat, com a instrument
per a la millora de tots els aspectes de la societat, amb el suport de la major
part de governs, que veuen l’educació i la formació com un instrument comercial
o una mercaderia per tal de consolidar l’actual sistema econòmic. Es tracta de
recuperar l’elitisme, però ara amb un sentit molt concret que és el sentit
comercial, el dels guanys immediats; és l’adopció d’un model únic, el model
nord-americà, anglosaxó, i el contingut és el contingut que interessa al gran
capital.
L’empobriment dels
coneixements.
Amb el suposat objectiu
de millorar les habilitats dels estudiants i aconseguir que sàpiguen aplicar
els aspectes teòrics a la vida quotidiana es vol començar una "revolució
metodològica" que sigui verificada per les recomanacions de l'OCDE i de
les proves Pisa. Es tracta, doncs, d’adaptar els ensenyaments al que anomenen
“competències bàsiques” per millorar els resultats[14].
Uns ensenyaments basats, fonamentalment, en el domini de les matemàtiques i
d’habilitats lingüístiques, sobretot de llengües estrangeres. Des de la seva
òptica, si l’ensenyament ha de formar el jovent per saber “resoldre problemes i
afrontar situacions complexes” (competències) això ha de poder visualitzar-se
quantitativament, és a dir, amb resultats; el funcionament dels centres
educatius i la tasca del professorat ha d’anar en aquesta direcció. El que es
necessita és el funcionament del sistema com una empresa. Aquesta concepció
aboca l’ensenyament exclusivament a preparar-se per a l’examen (recurs que pot
ser, de vegades, contradictori amb la pròpia perspectiva de les competències)
que demostra el seu èxit (rendiment). Des d’aquesta perspectiva, i aquesta
intencionalitat, el parany s’ordeix en la pròpia avaluació/examen perquè allò
que s’avalua és allò sobre el que és vol incidir, la resta, com ara: el
desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau, la Llibertat i la
Justícia Social, la responsabilitat individual i col•lectiva o aspectes socials
com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una ciutadania crítica,
reflexiva i participativa, etc., queden en via morta.
Veient allò que s’avalua,
queda evident que no interessa el procés educatiu com a instrument per a la
cohesió social o per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte
als aspectes socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de
l’alumnat, i l’educació queda convertida només en instrucció per a les competències professionals en el futur.
És l’empobriment clar dels coneixements i de l’educació; amb l’eufemisme de
“competències bàsiques” es pretén minvar els continguts de manera que els més
desafavorits econòmicament rebin només aquells coneixements imprescindibles per
a ser mà d’obra barata al mercat de treball.
Imposar diferències per a l’adquisició dels coneixements
La realitat actual es mostra determinada per les
retallades a l’ensenyament públic, per un canvi estructural del sistema
educatiu, per impediments a l’accés als estudis (nota, costos taxes, baixa
beques), per una política d’informació basada en el desprestigi de
l’ensenyament públic i per un prestigiar, dissimulat, de l’ensenyament privat.
Aquesta situació es fa palesa amb centres diferenciats (currículums,
indicadors, rànquings. projectes “innovadors”...) i l’augment de la
competitivitat entre centres (lògica de centre privat, competir per a més
recursos, per millor alumnat, menys cooperació.
Posar impediments (notes, costos, beques...). Un bon
exemple d’aquesta vessant de la realitat actual ens la dóna la direcció que
està prenent fer un Mestratge a l’Estat Espanyol[15],
perquè mentre que a Europa, en la gran majoria dels països estudiar un curs de
màster costa pràcticament el mateix que un de grau a Espanya pot costar fins a
un 67% més que un curs de grau amb la paradoxa que amb la darrera reforma realitzada
seran encara més cars, i, encara més necessaris si els graus passen de quatre
anys a tres (els seus ensenyaments seran més generalistes en perdre un 25% de
la seva durada).
L’Ensenyament Públic es desprestigia complicant i
dificultant el seu funcionament fins empitjorar la qualitat de la seva tasca. D’aquesta
manera es pot afavorir l’ensenyament privat com la millor via per a
l’adquisició dels coneixements. Novament en els estudis superiors hi trobem un
exemple, tenim doncs, que els governs aproven decrets sobre política
universitària[16]
que modifiquen els criteris per acreditar els professors universitaris o
flexibilitzen els requisits per a la creació de noves universitats i aplanen el
terreny per a la creació de més campus de titularitat privada. Els governs
defenses que la reforma estimula l'aparició de centres més especialitzats i
facilita el funcionament a universitats en línia (gairebé totes elles
privades). El resultat final que es cerca és que les universitats privades
engreixin; aquesta dinàmica es fa coincidir amb les dificultats d'accés a la
universitat pública induïdes per l'escalada de les taxes acadèmiques i les
retallades en les beques[17]
Aquest estratègia segregadora que vol imposar diferents
nivells d’accés a l’ensenyament només afavoreix les elits i les economies
benestants (queda reservat per a elles un ensenyament qualificat). Els sectors
socials més desafavorits econòmicament deixen de tenir accés als estudis amb
qualitat[18].
Diferents nivells per als diferents sectors socials, perpetuar la divergència
social.
El desmantellament d’un
ensenyament públic de qualitat.
La direcció que es vol
emprendre suposa el desmantellament de l’ensenyament públic, amb una demolició
controlada, desballestant els avenços aconseguits com ara: la total
escolarització de la població, l’increment
de la xarxa de centres públics i de professorat, la baixada de la ràtio
d’alumnat per aula, l’ampliació de l’edat escolar obligatòria, l’escolarització
quasi total des dels 3 anys, un nivell de coneixements paral.lel al de països
del nostre entorn o un més gran accés als estudis superiors de totes les capes
socials.
Aquest desmantellament
s’ha produït, i se segueix produint, amb la reducció de les subvencions
(menjador, despesa de funcionament dels centres, transport escolar, escoles
bressol...), l’augment de la ràtio d’alumnat/professorat, la massificació a les
aules, la no construcció de nous centres, l’excés de grups classe en centres,
el tancament d’aules encaminat a suprimir centres, la disminució dels recursos
per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials[19],
l’augment de la càrrega de treball del professorat..., tot plegat mentre es
planificaven concerts amb la privada per als nivells no obligatoris. Més de quatre
anys de finançament i l’estímul d’agents privats[20],
de privatització de sector complementaris, de manteniment i consolidació de la doble xarxa de centres en detriment de la
pública, de no assegurar la despesa
necessària per als centres de titularitat pública, d’imposar la gestió
jeràrquica dels centres i de promoure la possibilitat de finançament extern,
d’establir un mou marc organitzatiu en els centres que minora la participació
de la comunitat educativa; en definitiva un desmantellament de l’actual
ensenyament públic per propiciar un canvi de model educatiu en el país. Pel que
fa a les/els treballadors ha suposat una clara pèrdua de drets laborals, el
control de la tasca docent, l’empobriment de l’exercici de la docència i la
indefensió del professorat davant dels abusos de l’Administració.
Un sistema
educatiu eficient per al conjunt de la societat
L’evidència històrica dels darrers anys on els resultats
han estat òptims com ho demostra el fet que aquest període ha estat l’únic
període, de la nostra història, en què les filles i els fills de tots els
estrats socials han estat escolaritzats i han arribat a la universitat i/o
altres estudis superiors ens fa insistir en la necessitat d’un sistema educatiu
eficient per al conjunt de la societat que mantingui un ensenyament integral i
de qualitat si volem una societat cohesionada,
responsable i justa en la qual sigui possible millorar la situació de les
persones i on el futur individual i col·lectiu es pugui determinar lliurament.
En l’actual realitat social i econòmica es fa difícil un
sistema educatiu eficient per al conjunt de la societat sense el recolzament del
govern de l’estat a la ciutadania necessitada en forma de beques[21],
ajudes o renta garantida, sense una aposta de l’estat per un ensenyament públic
de qualitat que faci innecessari que les famílies hagin de triar, sense una
visió intel·ligent i de futur de l’estat que asseguri que no es perdi cap
talent i sense un retorn a l’eficiència social del sistema educatiu
El dret de no triar. L’ensenyament en un país de dret i
democràtic s’ha de basar en el dret de no haver de triar, totes les escoles han
de ser públiques i de qualitat[22],
en què tots aprenen bé, perquè tota la
ciutadania sigui tractada amb l’equitat que mereix la seva condició. L'educació
universal, pública, gratuïta i no selectiva no és una entelèquia, fins i tot,
hi ha sistemes educatius en els qual no es publiquem rànquings, ni es fan
proves estandarditzades, ni exàmens nacionals, ni hi ha inspectors[23]
i els sistemes funcionen amb eficàcia i eficiència.
La pèrdua de calents. Quan tota la població té accés a
l’ensenyament no hi ha dubte que augmenta la possibilitat que cap talent es
perdi per falta d’oportunitats. Només des d’una òptima classista té lògica
barrar el pas als talents d’altres sectors socials; comprensible perquè volem
els llocs de treball i de lideratge social per als seus descendents. En
qualsevol cas les empreses que vulguin ser més eficients i esprémer al màxim
les capacitats que tenen en la seva estructura hauran d’estar preocupades per
la pèrdua de talents. En els cercles empresarials, el talent innat i les seves
potencialitats de futur són un valor que cotitza a l’alça en detriment de les
competències apreses, que, si bé poden ser suficients per desenvolupar un
càrrec determinat en el present, tenen poc recorregut de llarg termini i de
valor afegit en un horitzó de creixement de l’empresa.
Canvis estructurals que retornin l’eficiència que ha
tingut el sistema educatiu. És precís canvis en la situació actual perquè la
política educativa duta a terme en els darrers anys ha malmès el sistema
educatiu que des de l’inici de la democràcia hem anat construint el conjunt de
la comunitat educativa. Aquesta política educativa que ha malmès el sistema
educatiu ha representat una veritable involució, un retorn a altres èpoques, on
les paraules i les idees de “professionalització” o “eficàcia” no han pogut
amagar que es tracta d’establir un sistema jeràrquic de gestió dels centres, de sotmetre el professorat, de
destruir el treball cooperatiu, de fomentar la competitivitat entre el
professorat i de fer una provisió de llocs de treball totalment discrecional.
S’ha obert la porta a la corrupció i el nepotisme, i, es fa entrar en els
centres educatius els favoritismes, els premis a la fidelitat i els càstigs a
la dissidència.
Per retornar i mantenir un sistema educatiu eficient per
al conjunt de la societat, cal:
- Retornar
a l’Ensenyament Públic les retallades fetes i
augmentar la inversió (especialment augmentar recursos on fan més
falta: professionals, beques, plans integrals de barri...).
- Eliminar
rànquings i competitivitat entre els centres i entre el professorat.
- Derogar
els canvis curriculars introduïts per la LOMCE.
- Revertir aquells aspectes del sistema educatiu que permet una
estructura
autocràtica i tornar a promoure el paper cabdal de mares, pares i docents
en el dia a dia de la vida dels centres (gestió dels centres i autonomia).
- Excloure
els agents econòmics en la determinació de l'orientació de l'educació
(entrada de l'empresa en els espais de decisió i docència).
- Limitar
el control polític de la tasca docent (agències, direccions, etc.).
- Disminuir
les hores lectives per al professorat i el nombre d’alumnat per aula.
- Eliminar
la legislació que intenta suprimir la negociació col·lectiva (funció
docent, retribucions...)
- Frenar
la desregularització de les condicions de treball (funció docent, gestió
dels centres, direccions, etc.).
- Aconseguir
una legislació que vetlli per les persones.
Nota: A les referències s’indica lectures que
amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.
[3] El crecimiento de las desigualdades: causas
y consecuencias
[4] INTERNATIONAL MONETARY FUND , Strategy,
Policy, and Review Department Causes and Consequences of Income Inequality: A
Global Perspective - Prepared by Era Dabla-Norris, Kalpana Kochhar,
Frantisek Ricka, Nujin Suphaphiphat, and Evridiki Tsounta (with contributions
from Preya Sharma and Veronique Salins) - Authorized for distribution by
Siddharh Tiwari, June 2015
[5] Sobre la
importància de l’ascens social cal
llegir l’article “El sentit de les reformes educatives” de Stephen Ball
a “Presència” (del 25 al 31 de gener del 2008).
[6] Las desigualdades de vida y muerte
- Vicenç Navarro.
[7] La OCDE alerta de que la desigualdad frena
el crecimiento económico.
La bretxa entre rics i
pobres es dispara a tot el món
[8] Europa ja té 123 milions de pobres
Totes les xifres que
has de conèixer sobre la desigualtat al món, a l’Estat, a Catalunya i a Barcelona
Les 20 persones més
riques d'Espanya posseeixen tant com el 30% més pobre de la població
Los tres españoles más
adinerados duplican en riqueza a los nueve millones más pobres
[9] El 40% de llars amb nens de l'Estat tenen
dificultats per arribar a final de mes
El 27,5% de la infància viu sota el
llindar de la pobresa a l'Estat
La tasa de paro de los
españoles con estudios superiores triplica la media de la OCDE
[12] "...Cal posar fi
a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat..." - Ernest
Maragall conseller d'Educació
http://paper.avui.cat/article/societat/168987/cal/posar/fi/igualitarisme/ens/ha/dut/la/mediocritat.html
[13] Marco Antonio R. Dias:
“L’elitisme ha tornat a la universitat, i ara amb un sentit molt comercial”
[15] (Els màsters a Espanya són cada vegada més
necessaris i més cars
[16] (Wert rebaixa els requisits per obrir més
universitats privades
[17] Los recortes en la universidad pública
engordan a las privades http://www.publico.es/economia/recortes-universidad-publica-engordan-privadas.html
[18] Sobre qui
fracassa i perquè, podem llegir l’article “Fracaso escolar, clase social y
política educativa” de José Saturnino Martínez García (Departament de
Sociología de la Universitat de la Laguna) a El Viejo Topo/ 49 i veure que són
les classes més desafavorides les que el pateixen perquè parteixen de
desavantatges inicials.
Sobre
la importància de l’equitat podem llegir Equity and quality education.
Supporting disadvantaged students and schools - ISBN 978-92-64-130845 © OECD
2012 (està en castellà).
[21] Les beques
haurien de cobrir la manutenció, o despeses similars, d’aquelles persones amb
poc poder adquisitiu i sobretot potenciar els ajuts a les rendes baixes.
[22] És la millor
manera d’assegurar l’accés del conjunt de la societat als coneixements.
[23] Educació a Finlàndia: el dret de no triar
