by Pep Barceló
Tota societat estableix un contracte sobre com vol ser,
sobre els mitjans per aconseguir-ho i sobre els esforços i les polítiques que
hi caldran esmerçar. Per determinar-ho neix el debat en el si de la societat i és
en aquest debat on es pren consciència de la importància que tenen l’educació i
els coneixements; ambdues determinen el caràcter de la societat i les seves
possibilitats. Com a model ideal es tracta de crear una societat centrada en el
respecte mutu i el benestar, tant de la persona com de la col·lectivitat.
Hi ha sectors socials que creuen que el debat polític
sembla inqüestionablement necessari, d’altres que el debat pedagògic hauria d’acompanyar
la presa de decisions. Hi ha qui defensa un model de continguts mínims
garantits i unificats per a tothom a primària, amb itineraris flexibles a secundària.
Hi ha qui proposa models que combinin teoria i pràctica al llarg de tota
l’escolarització obligatòria, amb espais personalitzats d’emprenedoria i
creixement personal, interrelacionats amb el món laboral. Hi ha qui aposta per
cercar un marc competencial, lluny del currículum de continguts, obert a
metodologies experimentals. Però on avui s’ensopega en el diàleg és en determinar
què s’entén per estudis obligatoris o bàsics: s’han de proposar continguts
mínims?, quins són i com es determinen?, és més útil saber relacionar-se,
aprendre i qüestionar la informació trobada que intentar memoritzar?, en què ha
de ser competent l’alumnat?, com s’ensenya i s’aprèn?...
El debat ha
de ser polític o pedagògic?, o.....
Aquest contracte social esmentat no és immutable i
evoluciona paral·lelament a la lògica evolució que fa la societat; per això es
fa imprescindible el debat. En altres països aquest debat dura o ha durat temps
fins que s’ ha acordat com es vol que sigui un o una ciutadana, fins i tot, el
debat s’ha produït en els pobles i ciutats, en les institucions socials, en les
universitats, en els sindicats, etc., no només en els fòrums econòmics i en els
partits polítics[1].
Però el debat ha de ser polític?, ha de ser pedagògic? o
potser, si entre tots l’hem de decidir, aquest debat sobre l’educació i els
coneixements s’ha de fer des de totes les perspectives que hi ha a la societat
per establir quina ciutadania volem i quin país volem. Es tracta de dir si volem
una ciutadania: reflexiva i activa o no, sana físicament o tant és, amb un
sentit ètic elevat o això no és important, capaç de comunicar-se en el en diferents
llengües o no és necessari, emprenedora per a si i per a la comunitat o només
per a si mateixa, defensora i respectuosa amb els drets humans o només quan es
veu afectada, culte i amb sensibilitat social i artística o això queda per a
uns pocs, amb coneixements de tot ordre o només si afecta el seu poder
adquisitiu, capaç de treballar en grup amb sentit d'equitat i igualtat o amb un
exacerbat personalisme, implicada en la seva comunitat local i nacional o
tancada en els seus interessos personals...; no hem d’oblidar que com sigui la
ciutadania així serà el país Quan això és definit podem dir com ha de
construir-se el model educatiu precís: el paper de les escoles, el paper de les
famílies, el paper dels municipis, el paper de l'Estat...
La societat n’era
una, ara n’és una altra
Cal recordar que el dia a dia dels centres educatius, i
del que en ells s’ensenyava, ha estat
diferent al llarg de la història. Com era l’escola, com funcionava, el paper
que se li confiava a l’educació, etc. ha estat reflectit per llibres, articles,
pel·lícules.... La història també ens mostra diferents opinions i diferents
interessos al voltant de l’escola i del sistema educatiu. Només cal
traslladar-nos al període franquista i observar com el “nacional catolicismo”
va pretendre el control polític i doctrinal de la ciutadania mitjançant el
sistema educatiu, tant pel que fa al currículum com en les conductes socials.
La societat va patir les ràncies doctrines del comportament i el coneixement
heretades del segle XIX; l’esperit espanyolista basat en caràcters de raça; la
religiositat de la jerarquia catòlica basada en els dogmes inamovibles... Això
sí, era clar i entenedor l’esperit i la intenció, per això el ministeri es deia
“Instrucción pública”. Aquest trist període va finalitzar els anys 70 amb
l’arribada de la democràcia que va revertir aquesta situació. Una nova
mentalitat i una docència disposada i
còmplice, van capgirar un sistema educatiu que, ara, havia de donar pas a
l’educació d’una ciutadania que visqués en democràcia, que fos crítica i
participativa com ho reclama el sistema democràtic, que tingués un sentit
col·lectiu de la vida i de la convivència, que complís amb les obligacions
socials, però, que alhora, exigís els drets que havien d’assegurar les
institucions públiques. Una escola en democràcia que volia, i hauria de seguir
volent, l’avenç personal dels individus, però que també contrarestava les
desigualtats socials d’origen com ho demostra el fet que en els darrers 40 anys
ha estat l’únic període, de la nostra història, en què les filles i els fills
de les classes socials més desafavorides han arribat, massivament, a la
universitat i altres estudis superiors.
Però, tornem al debat. “Hi ha aspectes de l’educació i de
l’ensenyament que estan condicionats pel tipus de societat que estem forjant” i
aquest ha de ser ara el punt de sortida.
Hi ha característiques de la nostra societat actual com
la cultura que es va estenent del DIY, del “fes-t’ho tu mateix” que ens està
influenciant lògicament. Exemples els podem trobar en els mobles que Ikea ens
indueix a muntar o les firmes de “fer punt” que proporcionen material
degudament preparat per als aprenents de teixidors ..... és com una experiència
simulada de l’autosuficiència que, paradoxalment, ens fa més dependents perquè
realment sabríem fer un moble? o sabríem fer un jersei?[2].
Les noves tecnologies estan configurant el “com” es
desenvolupa el dia a dia de les persones i, a més, la societat està convençuda
que han donat una certa capacitat de dissentiment, d'opinió i de rebatre amb
arguments als poderosos. Es posa com exemple la primavera àrab, el 15M o el
moviment Ocupa Wall Street.... Movimets que han seguit patrons apresos
prèviament gràcies al comportament de les xarxes socials, i malgrat han
aconseguit establir les bases d'un model d’organització i de protesta per tot
el món, no acaben de tenir una eficàcia real a l'hora de aconseguir uns
objectius degut a la complexitat que suposa el seu caràcter dispers[3]
.
La nostra societat es defineix com un Estat de Dret
i Democràtic i per tant s’hauria de fomentar el seu caràcter en la llei, la
participació i, sobretot, en el compliment de la Declaració Universal dels
Drets Humans que iguala a tots els éssers humans i especialment especifica que tota
persona té dret a l’educació, que aquesta serà gratuïta, si més no, en un
període fonamental i obligatori, i, que aquesta educació tendirà al ple
desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als
drets humans i a les llibertats fonamentals (Article 26). Però, cada cop és
més visible que hi ha població, en el nostre país, que es troba falta de coses
bàsiques, com una correcta alimentació, perquè ha perdut poder adquisitiu o
simplement perquè li manquen ingressos econòmics (segons l'OCDE Espanya és el
país de l'OCDE en què més van pujar les desigualtats entre 2007 i 2011. La
pròpia OCDE considera que "és probable que les polítiques que posen límit
a l'augment de la diferència en els ingressos i que inverteixen la situació
facin societats més riques i més justes”)[4].
Una visió de l’existència humana exclusivament
economicista és la centralitat del discurs de l’”establishment”[5]
que es difon des de les institucions públiques, els mitjans de comunicació....;
sembla que els poders persegueix que es faci aprehensió d’uns determinats
conceptes, i/o particulars interpretacions, sobre l’economia o que la població
només obtingui competències per al mercat laboral.
Amb el mantra de la innovació per senyera hi ha una
tendència a anar cap a mètodes com les 'Flipper schools'[6]
que es presenta com a modernitat conduïda per líders audaços. Si el món està
canviant com es predica, si la irrupció de les noves tecnologies fan
incomparable el nostre temps amb qualsevol passat, ¿com hauríem d'ensenyar als nostres
infants i joves d'avui perquè visquin el dia de demà?. No tot és innovació: cal
distingir entre els canvis en la gestió del centre (aules, professors, organització...)
amb un veritable procés d'innovació que situa l'alumne en el centre de tota la
educació. Aquestes tendències defensen “aprendre
fent”, per l'acció; escoltar no és el més important; la idea és: “l'alumne
decideixen” això provoca que la funció del docent canvia sensiblement, de ser
l'emissor del coneixement a esdevenir un acompanyant, és el que vigila que el
procés d'aprenentatge de l'alumnat estigui en una direcció determinada, però no
dissenya ni els currículums ni decideix el seu ritme d'aprenentatge.
Pel que fa a les nostres universitats aquestes han passat
de ser institucions d'uns pocs milers d'estudiants a abastar una comunitat d'entre
20.000 i 100.000 persones. Igualment de tenir un sistema universitari amb un
gran pes de la docència, s’ha passat situar-nos entre els deu sistemes del món
amb més producció científica. Si ens centrem en Catalunya, veurem que el nostre
sistema universitari supera àmpliament la mitjana mundial en productivitat
científica, tant en proporció al volum d'investigadors com de recursos
econòmics dedicats.
Es pot observar que l’orientació de la política educativa
actual consisteix en donar compliment a les recomanacions de l’OCDE, és a dir,
gestionar el sistema amb criteris de: competitivitat, rendiment, retre comptes,
resultats,etc.;
desenvolupar preceptes com: empleabilitat, economia,
emprenedoria...; obrir l’ensenyament al mercat; desactivar l’ensenyament com a
compensador de les desigualtats (eradica la idea d’equitat); mantenir i ampliar
privilegis: confessions religioses, grups socials... La plasmació de les
recomanacions ens mostra que el seu objectiu central és revertir l’actual
Sistema Educatiu donant pas al mercat i inhibint de responsabilitats al poder
públic (Estat)[7].
La legislació marca l’orientació i aquesta és que el sistema educatiu ha de
permetre: la seva privatització o externalització; l’observança del currículum
determinat amb uns ensenyaments força orientats a les necessitats de
l’economia; la permeabilitat del control públic; la seva gestió fora del marc
institucional; la classificació dels centres i la discriminació de l’alumnat;
la gestió dels centres sota les directrius que s’estableixin; la desregulació de
les condicions laborals dels i les docents. S’instal·la un model educatiu
elitista i economicista on la població més desafavorida econòmicament queda
fora de l’accés al coneixement.
Tot l’esmentat fins aquí comporta que l’educació i els
coneixements estiguin condicionants pels “kits estudi”, per les desigualtats, per la manca de continguts
humanístics, per l’individualisme, per una visió economicista de l’aprenentatge...
Errors que
ens acompanyen avui
El Do it yourself (“fes-t’ho tu mateix”) ha arribat a
l’ensenyament amb allò que en diuen “autoformació”. Però ha arribat gràcies a l’electrònica
i altres tecnologies que formen part de la vida quotidiana de les persones del
nostre món. Els ordinadors, tablets o pissarres interactives, els wereables
(tecnologia vestible) les plataformes d'aprenentatge, han fet aparició i volen
quedar-se. La tecnologia ens està duent, per la seva facilitat i accessibilitat, a “menysvalorar el procés” i només “valorar el
resultat” no importa perquè els núvols poden produir pluja és suficient veure
que els núvols poden produir pluja. Els espais virtuals s’han convertit en eines
estrella, però, en molts casos, només veiem el resultat; quedem en un cert
analfabetisme.
Dèiem que moltes teories innovadores d’avui proposen aprendre
fent, per l'acció[8];
escoltar no és el més important el més important és “fer” i les noves
tecnologies ens ho faciliten. Potser la societat no n’és conscient del paper
com agents educatius que juguen grans multinacionals tecnològiques com Google,
IBM, Microsoft, Samsung o Apple que estan realitzant fortes inversions en el que,
per a ells, és un negoci. Sense cap dubte que, igual que ha passat amb altres
aspectes de la nostra vida, gran part dels canvis educatius vindran promoguts
des de Silicon Valley, que disposa dels recursos econòmics i de la influència
comercial i econòmica necessària per esdevenir el motor de qualsevol canvi. Si
el que diem és que el model educatiu és canviar el llibre físic en paper per la
tauleta o una pantalla... quin canvi és aquest?; hi ha tendències que entenen
que l'atenció que els estudiants poden fixar sobre el paper és més gran que
sobre el suport digital. És possible que el paper, o altres suports, es
mantinguin i que convisqui amb el suport digital[9]
o que hagi un gir de rumb pel que fa a les noves tecnologies[10].
En qualsevol cas la teoria i el discurs que es fa córrer (“l'alumne decideixen
i el professor és un altre material més”) provoca, com ja s’ha dit, que la
funció del docent canviï eliminant l'homogeneïtat dels processos d'aprenentatge
i individualitzant les situacions personals per perpetuar-les.
La desigualtat i l’exclusió que està augmentat en la
nostra societat fa que una part es vegi diferent de la resta. La diferenciació
amb la resta de la població fa que el sentiment d’aquest sector social sigui
d’estar apartat, exclòs o marginat. Com diu Joseph Stiglitz[11]
“els nivells alts i sostinguts de la
desigualtat, especialment la desigualtat d'oportunitats, pot implicar grans
costos socials. En particular, els ciutadans poden perdre la
confiança en les institucions, erosionant la cohesió social i la confiança en
el futur”.
L’exclusió social també es produeix a l’ensenyament: accés, qualitat, igualtat....
com constata l'informe “Itineraris i factors d'exclusió social”, de la
Universitat Pompeu Fabra (UPF) impulsat per la Síndica de Greuges de Barcelona,
Pilar Malla, “trobar feina sense estudis
és avui 18 vegades més complicat que fa 30 anys”. Segons aquest treball, la
infància i l'adolescència són les etapes clau per prevenir aquest fenomen on la
herència social, motivada en ocasions per una baixa qualificació formativa dels
pares, perpetua l'exclusió. Aquest exclusió no es mostra només en la carència
de coneixements tècnics o instrumentals, sinó també en la carència d’una
educació humanística i emocional.
El minso contingut humanístic i emocional amb el qual es
vol dotar l’educació i els coneixements converteix el període de formació i creixement
personal inicial en un període reduït a coneixements competencials en determinats
aspectes de la vida que, en cap cas, són la totalitat dels quals, qualsevol
persona, precisarà per a dur a terme el projecte personal ampli, resolutiu, i
emancipador que el realitzi plenament.
No existeix una decidida pressió curricular que indueixi a
un procés educatiu que formi integralment les persones com a tals, en convertir
l’alumnat en membres útils per a ells i per als altres; no és suficient l’èmfasi
en els temes conceptuals cal fer-ho, també, en l'ensenyament de normes, valors
i creences que fomentin el respecte i la justícia. Lamentablement sovint queda
de costat el creixement humà i personal de l’alumnat, la promoció de valors, la
justícia social, la responsabilitat individual i col·lectiva o aspectes socials
com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una ciutadania crítica,
reflexiva i participativa, etc. i l’educació queda convertida, només, en instrucció
per a les competències professionals en el futur. D’igual manera sovint
s’ignora que hi ha molta interferència de les emocions en la conducta, i en
l'aprenentatge, i quan es treballa sobre els problemes de conducta es
descobreix que darrere hi ha inestabilitat emocional; aquest és un aspecte,
sovint, deixat de banda.
L’individualisme present a la nostra societat, i els seus
efectes, obligaria a fer una exposició extensa de la temàtica que depassa el
contingut i l’objectiu d’aquest treball. No obstant no es pot dibuixar
totalment el model de conducta que avui es vol aconseguir, per a les persones, obviant
la promoció i l’estímul que es fa de l’individualisme; sembla que l’individualisme
és el sosteniment de tota una estratègia intencionada, malgrat es pugui parlar,
en certs moments, del “treball en equip” del “lideratge compartit” i d’altres
aparences d’acció col·lectiva. Si més no, l’individualisme suposa, en gran
mesura, soledat, egoisme, una òptica i una perspectiva més pobre, i, ens pot
fer més dèbils, influenciables i sovint
cruels. L’individualisme impedeix l’acció col·lectiva i per tant la construcció
d’una societat homogènia, cohesionada, feliç i justa, i, es perden valors i
qualitats com la pertinença, la empatia, la solidaritat, la cooperació...
Malgrat s’ha de reconèixer la
preocupació de les famílies per assegurar un futur òptim pels seus fills i
filles que dependrà, en gran mesura, dels coneixements, i, de les eines que
aconsegueixin i els/les capacitin, no poden oblidar, ni les famílies
ni el conjunt de la societat, que hi ha altres aspectes i matèries que són
igualment importants per a ells i elles com a persones i per al conjunt de la
societat. Des d’una òptima humana és lamentable tenir una visió exclusivament
economicista de la vida perquè podem perdre l’oportunitat d’aprofitar altres
facetes de la nostra condició de persones que poden construir el nostre futur i,
fins i tot, ens poden fer sentir la plenitud, la felicitat i el benestar.
El discurs oficial sobre la Universitat diu que problema
actual d’aquesta institució és l'endogàmia, la rigidesa, l’ensenyament memorístic... Les reformes que es fan o es
proposen apel·len a l'endogàmia per avançar en la desregulació laboral i apel·len
a la qualitat, per disciplinar la producció de coneixement, d'acord a lògiques
competitives que condueixen a l'exigència d'hiperactivitat buida i innòcua,
però que són una progressiva mercantilització del coneixement, una devaluació
de la docència i una fragilitat i dependència de les posicions més precàries
.... Es privilegia la investigació alhora que es devalua la docència; una
investigació sotmesa a les regles que li permetin competir, una investigació
que es pugui quantificar i exhibir... El professorat es converteix en investigadors
competitius, actius, polivalents i flexibles.
Finalment cal dir que les retallades[12];
el desmantellament de l’ensenyament públic; la promoció dels “kits d’estudi”; les
desigualtats, els itineraris i l’expulsió del sistema de molt alumnat; la privatització;
la gestió jeràrquica i el finançament extern dels centres..., són errors que
ens acompanyen avui i que tenen afectació en l’educació i els coneixements.
Construir el
futur de la nostra societat
Tota societat humana és el conjunt i suma dels seus
components i per tant de les seves actituds, creences i comportaments, en
definitiva, el que caracteritza a la societat serà allò que caracteritza les
persones que la formen. El model educatiu que estigui implementat determinarà
els ensenyaments, i, aquests, determinaran la preparació i la conducta de les
persones i el futur del país. No hi ha dubte que l’educació és fonamental en la
construcció de la societat.
En primer lloc caldrà establir les premisses bàsiques del
model educatiu: universalitat, gratuïtat, currículum, etapes educatives... En
aquest sentit és molt important definir clarament l’etapa obligatòria o bàsica:
els seus continguts, les possibles divisions, si ha de tenir titulació o no[13]...
perquè el seu objectiu és, i ha de ser, la formació integral i bàsica de la
futura ciutadania. La definició de la resta d’etapes vindrà determinades pels
objectius pels quals han estat creades (treball, universitat.....).
El model educatiu ha de recollir, també, totes les sensibilitats
socials perquè sigui representatiu de la col·lectivitat, no pot dissenyar-se i
dirigir-se des d’una sola perspectiva. Així, doncs, no serà vàlid si només té
una visió economicista o mercantilista del futur[14].
Malgrat els errors que ens acompanyen avui el model
educatiu, o els canvis que es facin, sempre ha de tenir present que educar i
donar coneixements és modelar la gent del futur, per tant, no hem de pensar,
només, en els coneixements acadèmics, hi ha tot un conjunt de coneixements
indispensables per viure avui: com viure de manera saludable, com menjar
adequadament, com utilitzar els recursos naturals, com establir relacions no
conflictives, com aprendre a ser un home o a ser una dona, com afrontar un
projecte personal de futur, com assumir la ciutadania i orientar-nos en un món
tan complex, com comportar-nos cívica i solidàriament…Tot per seguir augmentant
el nivell educatiu de la població en termes qualitatius i quantitatius.
El model educatiu que la societat es doti ha de donar
resposta a tots el interrogants que avui ens planteja la nostra realitat social
i, també, ha de recollir aquell conjunt d’elements que l’educació i els
coneixements necessiten per a la seva realització o la seva transmissió o la
seva generació. En qualsevol cas, aquest conjunt d’elements han de donar
resposta a “què s’aprèn” i “com s’aprèn” perquè és amb la seva resposta on
precisarem quina societat volem.
Què s’ha
d’aprendre
Currículum educatiu
Certament cada etapa educativa haurà de tenir el seu
currículum específic, però qualsevol currículum ha de ser el conjunt
d’objectius, continguts, procediments, metodologies, valors i criteris
d'avaluació de cada matèria que
s'ensenyi i que han de ser assolits pels estudiants. Són el conjunt de sabers i
actituds que es transmeten i han de contenir tot el que necessita una persona:
coneixements, experteses, cultura, valors humans, valors socials...
El currículum no pot obviar la dimensió col·lectiva i
social de l’ésser humà, en aquest sentit com ens recorda el psicòleg, educador
i periodista Jaume Funes[15]
és important no oblidar-nos dels drets humans, dels drets dels infants, de construir
allò que cadascú és i vol ser, del descobriment de les formes de vida en comú,
del lloc de l’ètica en la regulació de la conducta, del descobriment dels
altres, de la comprovació de la diversitat, de les eines per observar la
realitat, de veure les desigualtats, d’interrogar-se sobre el perquè de tot
plegat, de la prioritat que és la capacitat de dubtar, de qüestionar,
d’aprendre a pensar, d’accedir a una forma de pensar i ser que permeti
relativitzar la pròpia ”fe”, la pròpia “cultura”, se crític amb un mateix,
acceptar influències de les altres...
Educació humanista, integral i emocional
No hem de negar l'important que és tenir una preparació
adequada d'acord al moment en què vivim, però res d'això serà valuós, si les persones
no aprenem a ser humanes. El procés educatiu ha de ser instrument per al desenvolupament
dels aspectes socials, morals, emocionals... de l’alumnat, però també per a la cohesió
social o per a la construcció de la identitat nacional. Cal una educació humanística
i integral, convertir els i les joves en éssers útils per si mateixos i per als
altres membres de la societat. Una educació humanista i integral posa èmfasi, a
més de en els coneixements, en l'ensenyament de normes, valors i creences que
fomentin el respecte entre les persones i afavoreixin la vida i la construcció
d’una societat cohesionada i justa; forma l'ésser humà en tots els aspectes, fomentant
el desenvolupament intel·lectual, físic, artístic, psicològic, social, ètic,
cívic etc. En definitiva una educació humanística i integral cerca que tota
persona pugui trobar la seva identitat, i el significat i sentit de la seva
vida, a través de nexes amb la comunitat, el món natural, i els valors humans.
Es tracta d'una educació completa i integradora, que busca despertar estima per
la vida, i, respecte pels afers individuals i comuns. Sense una educació humanística
i integral no podríem parlar d'educació, sobretot en l’etapa obligatòria o
bàsica. D’igual manera, com s’ha esmentat anteriorment, sovint s’ignora que hi
ha molta interferència de les emocions en la conducta, i en l'aprenentatge, i
quan es treballa sobre els problemes de conducta es descobreix que darrere hi
ha inestabilitat emocional. Aquesta és la importància de l’educació emocional,
perquè l'ésser humà ha d'educar diferents dimensions no només la cognitiva. Cal
ensenyar a regular les emocions i a saber-les expressar per avançar, sentir-se
millor i per conviuen millor amb els altres. Els infants i els joves són hàbils
per posar en pràctica les coses que els ensenyen i si veuen que els funcionen, les mantenen i les perpetuen.
Creen hàbits emocionalment saludables quan veuen que aquesta pràctica els
resulta vàlida per a la seva vida.
Individualitat i col·lectivitat
L’equilibri d’aquestes dues facetes de la vida, de
qualsevol persona, precisa d’una preparació i d’una conducta que l’educació i
els coneixements poden donar i afavorir: respecte pels afers individuals i
comuns.
La llibertat
individual no es pot entendre, només, com a “possibilitat de diversitat” perquè
pot resultar contradictòria amb una justa igualtat entre totes les persones i
això afecta a la col·lectivitat (accés a l’educació, a la justícia i a la
seguretat...). Aquesta mena d’individualisme suposa, en gran mesura, com s’ha
esmentat, egoisme, soledat, pors i feblesa, i, la pèrdua de valors i qualitats elements
indispensables per a la vida col·lectiva. Igualment, és important, i potser
imprescindible, despertar en els nostres alumnes interès per cooperar, per
treballar amb els companys, per aprendre junts, saber fer sols i tornar a
aprendre plegats. Però aprendre a cooperar no és fàcil; a cooperar se n'aprèn
cooperant, organitzant els grups de treball, tenint responsabilitats, posant en
pràctica habilitats socials, donant les gràcies, felicitant-nos per la feina
ben feta, resolent conflictes…Per això, doncs, cal un professorat que cerqui i
valori el diàleg i la confiança, i, que cregui, fermament, en l'èxit educatiu col·lectiu,
i, en donar oportunitats a tot l’alumnat per aprendre i per rebre el
reconeixement de la feina ben feta.
Visió economicista i mercantilista.
Certament que les nostres filles i fills hauran de
poder-se guanyar la vida en el futur i això requereix tenir eines per al món on
es mouran, però una cosa és donar aquestes eines i una altra és pensar que la
realització i el creixement personal ha d’estar governat per una cultura
mercantilista, en el sentit que l’important és guanyar-se la vida. Preocupació
pel futur lògica, però aquesta és una preocupació que no hauria de segrestar
tot el seu procés formatiu com a persona; quan el seu procés formatiu està prou
avançat pot introduir-se aquesta preocupació que l’estimuli a cerca quines són les
seves inclinacions, qualitats, possibilitats....
Des de l’ensenyament pot existir una formació en
l’administració del que tenim per a la nostra subsistència en el sentit
d’organització, priorització, estalvi i prevenció, consum responsable i crític,
etc. i serà precís, tenint en compte l’edat madurativa de l’alumnat, que
s’abordi aquesta temàtica. Igualment serà
important tenir coneixements sobre la economia: què és, com funciona o podria
funcionar, etc. Però l’economia no és una ciència unificada que aborda lleis i
fenòmens naturals, com la llei de la gravetat en física o la fotosíntesi en
biologia, tal com pretenen fer-nos creure sovint economistes coneguts o “oficials”
o tertulians que monopolitzen les tribunes informatives. Hi ha diverses escoles
de pensament econòmic amb sistemes conceptuals, interpretacions de la societat
i objectius molt diferents, en ocasions, enfrontats; ens cal, així, conèixer diferents
òptiques per tenir una visió completa i crítica. Perquè l’economia també pot
ser entesa com: donar pas a mirades alternatives que proposin millorar la
situació econòmica que vivim; el sector públic com a part del benestar del
conjunt de la societat; les desigualtats i la redistribució de la riquesa com
el tema capital de l’economia; la crisi immobiliària i financera o las crisis
econòmiques en general, no com a fallides, sinó com estratègies d’uns
interessos determinats; el paper de l’Estat que ha de aixoplugar el conjunt de
la societat...
L’Avaluació durant els aprenentatges
L’avaluació eficient de l’alumnat ha de recollir aspectes
com l’adquisició de coneixements, el desenvolupament humà (emocional, moral,
identitari...), la promoció de valors, la responsabilitat individual i
col·lectiva, el respecte a la diferencia, l’interès social crític, reflexiu i
participatiu... i tots aquells altres aspectes que valoren globalment a una
persona que està fent un procés educatiu i maduratiu.
En el terreny procedimental s’haurà de recollir el
treball en equip, el treball cooperatiu i tots aquells altres elements, com
l’autoavaluació, que puguin millorar el processos i no sols els resultats.
En qualsevol cas, com abans s’ha esmentat, cal definir
clarament l’etapa obligatòria o bàsica (universalitat, gratuïtat, currículum,
etapes educatives, les possibles divisions, si ha de tenir titulació o no...)
tenint en compte que el seu objectiu és i ha de ser la formació integral i
bàsica de la futura ciutadania.
Com s’ha d’aprendre
Procés educatiu
Sí volem persones educades i amb coneixements és
imprescindible que el procés educatiu de tot l’alumnat sigui social i inclusiu;
que mantingui un ensenyament integral i de qualitat si volem una societat
cohesionada, responsable i
justa, compensadora de desigualtats per l’origen; i,
evidentment, que millori el futur
individual i col·lectiu de la futura ciutadania. És per això que es fa precís una
aposta de l’Estat per un ensenyament públic de qualitat que faci innecessari
que les famílies hagin de triar; cal una visió intel·ligent i de futur de
l’Estat que asseguri que no es perdi cap talent; i, cal també, un canvi estructural del sistema
educatiu que el retorni a l’eficiència social que li indica el seu objectiu i
li recorda la constitució.
És important emmarcar les característiques generals que
ha de tenir el procés educatiu com ser “ampli, dinàmic, acadèmic, integral...”,
però ha de seguir, perquè som una societat democràtica i de dret, uns
principis: ha de ser una educació de qualitat; ha de donar una formació
integral; ha de formar ciutadans aptes per viure i protegir la democràcia; i,
finalment, ha d’arribar a totes les persones amb la mateixa qualitat.
La metodologia
La metodologia és el camí o camins que se segueixen per
arribar a un fi. En el cas de l’ensenyament el fi és l’educació i l’adquisició
de coneixements.
Hi ha gran quantitat de propostes metodològiques que ha
aparegut al llarg dels anys i potser no cal defensar-ne una de concreta, però
si cal dir quines idees ha de recollir una metodologia per al futur perquè
estigui acord amb la societat en la qual vivim o volem viure. Així, doncs, algunes
de les idees generals, sense prefixar un tipus de metodologia, podrien ser: l’alumnat
és el més important en el procés educatiu; l'aprenentatge ha de ser significatiu;
l’equilibri entre la teoria i la pràctica; provocar la descoberta dels
coneixements entre tots; estimular la responsabilitat (per a un mateix i per
als altres) i l’autoestima; el treball col·lectiu i cooperatiu; l’atenció a les
necessitats educatives específiques; les comunitats d’aprenentatge; el treball
escolar en base a projectes...
Eines auxiliars
Es cert que l’autoformació en certs nivells de
l’ensenyament té sentit perquè consolida el procés formatiu o el facilita, però
aquesta mena de “Do it yourself (fes-t’ho tu mateix)” acompanyat de “Kits
(llibre d’estudi, quadern de pràctiques, formularis d’autoavaluació...) que es
proposa no pot ser extensible a totes les edats. Les eines que facilitin el
procés educatiu i d’adquisició de comenixements han d’estimular: trobar els
problemes, les idees i els mitjans per resoldre’ls; cercar els coneixements que
altres ens poden transmetre; aprendre a conèixer les necessitats i problemes
que realment tenim...
No hem de girar el cap davant de les noves tecnologies i és
important que tothom tingui l’oportunitat de formar-s’hi perquè estem immersos
en un món tecnificat, però aquesta formació ha de ser crítica perquè les noves
tecnologies permeten un accés molt fàcil a tota mena d’informacions, moltes
d’elles poc significatives, mer rebombori, pura brossa. Així, doncs, es fa
necessari una acció d’acompanyament per fer una bona tria i un bon ús: ajudar a
entendre el perquè dels programes (si hi ha alguna motivació ideològica,
econòmica, empresarial); reflexionar i enfortir el sentit crític i el pensament
i la voluntat; contrastar la informació i veure si les fonts són fiables; posar-la
al servei del projecte educatiu creant nosaltres els continguts....
L’avaluació del procés educatiu i d’adquisició de
coneixements
Una
avaluació eficaç del procés eductiu i d’adquisió de coneixements no es pot
limitar a l’alumnat individualment ha de tenir en compte l’entorn on s’ha dut a
terme, és a dir, també s’ha de tenir en compte el model educatiu i, per tant,
ha de determinar, també, la vàlua o valor del conjunt del model educatiu.
Avaluar una part , aïlladament, sense tenir en compte la interrelació entre les
parts, ens pot conduir a conclusions errònies, parcials o potser interessades. Així,
doncs, en l’avaluació cal tenir en compte, a més del procés de l’alumnat, el
treball fet pel professorat i les condicions en les quals ho ha fet, les
accions dutes a terme pel centre pel que fa al compliment del PEC i la seva
resposta a les necessitats de l’entorn en el qual està, i, les polítiques dutes
a terme per l’Administració en el compliment de les seves responsabilitats per
a la totalitat de la població. Per tant, caldria fer el plantejament següent:
Avaluació
|
Administració
|
Centres
|
Docents
|
Alumnat
|
Per què
s’avalua
|
||||
Què s’avalua
|
||||
Com s’avalua
|
||||
Quan
s’avalua
|
||||
Qui s’avalua
|
Evidentment és el propi debat social, amb totes les parts
i sensibilitats incloses, el que hauria de concretar la resposta en cada
casella.
Respecte a l’alumnat, l’avaluació ha de recollir les
reflexions i les propostes de millora que es vulgui dur a terme i no ha de ser
una eina per sancionar, triar o seleccionar. No pot ser, en cap cas, una foto
fixa d’un moment, perquè es tracta d’un procés. Qualsevol comprovació que es
faci del procés és estimativa i ha de tenir, per al professorat, el valor d’una
eina que li faciliti millorar el seu treball amb l’alumnat. Entesa d’aquesta
manera, l’avaluació en l’ensenyament obligatori o bàsic no és susceptible de
ser utilitzada per a la creació, pública o encoberta, ni per a la publicació de
rànquings comparatius entre centres o sector.
L’Entorn educatiu
La legislació, fins ara, no ha facilitat un entorn
estable i positiu per al model educatiu. LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE,
LOE, LOMCE han estat lloses que han sotmès els infants i joves a un continuat
d’experiments, que reflecteixen més interessos de
caràcter polític abans que respostes a necessitats educatives de l’alumnat. A
casa nostra la LEC no només no ha vetllat per un model educatiu que poses en el
centre de les preocupacions el procés de l’alumnat, sinó que pretén un canvi de
model del sistema educatiu en la direcció de posar-lo al servei de l’economia.
Així, doncs, necessitem una nova legislació sobre educació que sigui duradora i
que posi el sistema al servei de les persones i no només al servei de
l’economia.
Lamentablement, en els darrers anys ha començat un clar
desmantellament de l’Ensenyament Públic: privatitzacions i externalitzacions,
retallades, no construcció de centres, desigualtat/exclusió/itineraris/expulsió
del sistema, gestió gerencial/jeràrquica dels centres... que minora la seva
qualitat. En aquest sentit cal un retorn a l’eficiència del sistema: retornar
les retallades fetes a l’Ensenyament Públic i augmentar la inversió[16] (especialment augmentar recursos on
fan més falta: professionals, beques, plans integrals de barri...); eliminar
rànquings i competitivitat entre els centres i entre el professorat; derogar
els canvis curriculars introduïts per la LOMCE; revertir aquells aspectes del
sistema educatiu que permet una estructura autocràtica i tornar a promoure el
paper cabdal de mares, pares i docents en els centres (gestió dels centres i
autonomia); excloure els agents econòmics en la determinació de l'orientació de
l'educació (entrada de l'empresa en els espais de decisió i docència); limitar
el control polític de la tasca docent (agències, direccions, etc.); disminuir
les hores lectives per al professorat i el nombre d’alumnat per aula; frenar la
desregularització de les condicions de treball del professorat (funció docent, retribucions,
negociació col·lectiva, gestió dels centres, direccions, etc.); i aconseguir
una nova llei d’educació que empari al conjunt de la ciutadania.
En aquests moments en el quals la desigualtat i l’exclusió
està augmentant en la nostra societat[17]
es fa més necessari que mai una política afavoridora de beques, d’ajudes i de renta
garantida. En la situació en la qual ens trobem quan hi ha beques i altres
ajudes suficients, no lligades al rendiment i per a tots els nivells educatius, funciona el sistema. Evidentment les beques
haurien de cobrir la manutenció, o despeses similars, d’aquelles persones amb
poc poder adquisitiu i sobretot potenciar els ajuts a les rendes baixes en
l'educació secundària per fomentar, així, que l’alumnat continuï els estudis
postobligatoris. També caldria iniciar un debat social sobre la renda garantida
per a famílies amb poc poder adquisitiu i amb menors a càrrec (una prestació
que hauria d’incloure les beques menjador o les ajudes al material escolar). Quan
tota la població té accés a l’ensenyament no hi ha dubte que augmenta la
possibilitat que cap talent es perdi per falta d’oportunitats; les empreses i
la societat en general haurien d’estar preocupades per la pèrdua de talents.
D’igual manera s’ha de recuperar el dret de no haver de triar centre perquè tots
els centres públics són de qualitat i on tota la ciutadania és tractada amb
l’equitat que mereix la seva condició. L'educació universal, pública, gratuïta
i no selectiva no és una entelèquia, fins i tot, hi ha sistemes educatius en
els qual no es publiquem rànquings, ni es fan proves estandarditzades, ni
exàmens nacionals, ni hi ha inspectors... i els sistemes funcionen amb eficàcia,
eficiència i qualitat[18].
Pel que fa a la Universitat, és important dur a terme un
debat que qüestioni els efectes de les transformacions recents: l'exigència
d'hiperactivitat buida i innòcua, la progressiva mercantilització del
coneixement, la devaluació de la docència, la fragilitat i dependència de les
posicions més precàries ... Avui dia, la societat precisa formar les
generacions futures (docència); aprofundir en el coneixement d'allò que encara
no sabem (recerca); possibilitar que aquests resultats tinguin incidència en el
progrés de la societat (transferència de coneixement); i, finalment, intercalar
aquests coneixements pràctics amb la transmissió del compromís i els valors
socials.
Nota: A les referències s’indica lectures que
amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.
[1] Finalidades de la educación: el camino de
Finlandia
[2] DIY (’Do it yourself)
[3] La educación nos hace libres
La bretxa entre rics i
pobres es dispara a tot el món
[5] El grup que
dins de la societat exerceix poder i influència sobre els assumptes polítics, socials
i econòmics.
[7] Llegir
l’article únic 2 de la LOMCE.
[8] La consellera d'Ensenyament i el CEO de
GSMA inauguren la primera jornada d'innovació per a docents,
l'mSchools_EDU_Hack
[9] Educación digital o analógica?
[10] Sin ordenadores ni wifi: así son los
colegios que triunfan en Silicon Valley
[11] INTERNATIONAL MONETARY FUND , Strategy,
Policy, and Review Department Causes and Consequences of Income Inequality: A
Global Perspective - Prepared by Era Dabla-Norris, Kalpana Kochhar,
Frantisek Ricka, Nujin Suphaphiphat, and Evridiki Tsounta (with contributions
from Preya Sharma and Veronique Salins) - Authorized for distribution by
Siddharh Tiwari, June 2015
[12] Les retallades en educació empitjoren les
sortides laborals dels estudiants de famílies amb menys recursos
[13] Està sorgint
el debat entre els professionals de si l’educació obligatòria o bàsica cal que
tingui titulació, esgraonament per cursos, itineraris o selecció, com ha de ser
l’avaluació...
[14]
Privatització, externalització, negoci, funcionament jeràrquic i empresarial,
emprenedoria i finances, individualisme, consum exagerat.
[15] La fi de l’educació per a la ciutadania: ja
no cal ni pensar ni conviure
[16] Modelos educatives.
[17] España es el país de la OCDE donde más
avanzó la desigualdad durante la crisis
La desigualdad social
se dispara en España
[18] ¿Por qué el sistema educativo en Finlandia
es de los mejores del mundo?