by
Xavier Diez
A
vegades les paraules són tan gastades que perden el seu sentit original, i
acostumem a sentir-les com si res, desproveïdes de la dimensió agra de les
seves conseqüències. Això passsa amb “privatització”, aquesta pràctica
executada pels governs, seguint consignes d’organismes internacionals i
directives europees, presentada com a element de modernitat, i que tanmateix és
més vella que l’anar a peu. D’això, per exemple, ens podria parlar Miguel de
Cervantes, un recaptador d’impostos a comissió, que tenia una concessió del rei
per fer exaccions als camperols de La Manxa, amb dret a quedar-se amb la
quantitat de més que pogués aconseguir. També ho vèiem fa algunes setmanes amb
els tripijocs de les empreses concessionàries dels menjadors escolars dedicades
a enriquir-se a còpia d’extorquir ampes, encarir artificialment els preus, fent
passar gana a les criatures i explotant els treballadors.