by Pep Barceló
Idees genèriques, però
bàsiques, sobre la qualitat
La qualitat
definida en els diccionaris ens és presentada com “allò que, posseït per alguna
cosa, fa que aquesta sigui tal com és” o com
“el conjunt de propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una
persona o d’una cosa”; és a dir, qualitat igual a característiques
intrínseques, a la natura essencial, a la constitució íntima. La idea que conté
la definició és que, en definitiva, la qualitat és la descripció del que és la
persona, en el cas dels éssers humans, per la qual podem observar la seva
autenticitat mitjançant el seu conjunt de propietats, característiques i
conductes.
Però qualitat,
com un gran nombre de mots, té trets polisèmics i ens podem trobar amb
accepcions en la seva definició del tipus “superioritat en el seu gènere” i
aquí s’obre una via conceptual que divergeix de l’anterior i que està recolzada
en la comparació i graduació entre iguals; aquesta via enllaça amb altres
conceptes com “excel·lència, excel·lent...”
Un concepte que permet
interpretacions.
Quan les
definicions o conceptualitzacions són construïdes amb excessiva generalització
només podem observar una selecció dels trets del que es vol definir. Aquestes
definicions tenen les seves fortaleses, però també les seves febleses.
La selecció de
trets, suposant que siguin els més significatius, ens permet copsar el conjunt,
la globalitat del que es vol definir, però les generalitzacions tenen el perill
de no concretar la totalitat i obren la possibilitat de fer interpretacions. En
el cas de la “qualitat” la possibilitat de fer interpretacions han donat pas a:
“el conjunt de propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una persona o
d’una cosa” o a “superioritat en el seu gènere”. Dues conceptualitzacions
absolutament diferents com s’ha esmentat anteriorment.
Aquestes
interpretacions sobre el concepte de “qualitat” han estat possibles per la poca
concreció en la definició i/o l’ús possible i no possible d’aquest mot. Podem
observar com per la manca de especificar quines són les característiques que
defineixen el que és una persona quan es diu “el conjunt de propietats que
constitueixen la manera d’ésser d’una persona o d’una cosa” (escassa concreció)
sorgeix una altra conceptualització amb susceptibles matisacions ideològiques
com “superioritat en el seu gènere”.
El concepte de
qualitat està present i s’utilitza en tots els contorns humans i amb totes les
accepcions que s’han anat construint.
L’accepció de qualitat que es
vol emprar en l’àmbit de l’educació i l’ensenyament
Qualitat
educativa.
Aquest sintagma
difús comporta una gran dosi d'indefinició i ambigüitat, es pretén una
generalització per no fer una clara definició i que es puguin sentir-se
aixoplugades diferents perspectives sobre els individus i la societat. Això si,
en el discurs dominant qualitat i avaluació són conceptes que es fan anar
estretament relacionats, fins al punt que ningú pot entendre l'una sense
l'altra. Si es parla de qualitat és perquè implícitament o explícita s'ha de
realitzar una avaluació i s’ha d’elaborar un judici sobre l'adequació de
l’educació i l’ensenyament. En qualsevol cas aquesta perspectiva guanya adeptes
aprofitant la psicologia humana que entén que es dóna la de qualitat quan veiem
cobertes totes les nostres expectatives.
Qualitat del
sistema educatiu.
La
interpretació del que és la "qualitat del sistema educatiu" comporta
molts desajustos en la seva aplicació pràctica. Una part dels responsables en
la gestió ha arribat a entendre-la com a mera cobertura formal per exigir una
reglamentació estricta i homogènia de tot el seu funcionament, mesurada
exclusivament en termes de quantitat (resultats numèrics, índexs de productivitat
quantitativa, nivells de magnituds burocràtiques expressades en actes ,
memòries, informes, reglaments, balanços, protocols, diagnòstics, etc.). Sota
aquesta errònia interpretació, la qualitat s'ha manifestat amb un format
mecànic i quantitatiu del resultat final amb una clara càrrega administrativa
de gestió burocràtica exigida als professionals. Altres conductes o
intervencions encara són més inconcretes o genèriques de manera que es fa
servir com a comodí per explicar diversos conceptes o per realitzar
justificacions i propostes.
Qualitat dels
centres educatius.
Tres són els
trets que el discurs dominant considera que determinen la qualitat dels centres
educatius: la individualitat respecte al conjunt dels centres, l’optimització
gerencial del seu funcionament i la singularitat del seu projecte (autonomia,
jerarquització i diversitat). Es tracta, en definitiva, de buidar d’atribucions
dels òrgans de participació i decisió dels centres per traspassar aquestes
atribucions a una direcció unipersonal i gerencial del centre, i, d’estimular
la percepció que els centres individuals governats per una direcció “potent”
aconsegueixen l’excel·lència educativa del seu alumnat. En aquest entorn la
direcció dirigeix el centre en els temes pedagògics (què s’ensenya i com
s’ensenya), perquè és qui formula el PEC i les seves modificacions; impulsa
l’avaluació, participa en l’avaluació del personal i és cap de personal;
decideix sobre els llocs de treball i les seves característiques; concreta el
pla anual; pot obtenir o acceptar recursos i pot contractar bens i serveis.
Qualitat del
professorat.
S’entén que la
competència entre el professorat incentiva la millora de la docència: la pugna
és sinònim de garantia de millora a l’ensenyament. No és precís un professional
que treballi de manera cooperativa sinó al dictat del cap del centre, que sigui
competitiu i que accepti la discrecionalitat per accedir a un lloc de treball;
un professional en un marc d’un continuo formatiu, però en la direcció que se
li indiqui; un professional amb uns nous mèrits afegits a l’experiència i
l’antiguitat (l’avaluació positiva en l’exercici de la docència); eficient,
especialitzat, adaptable i que rendeixi comptes i que consideri el ciutadà el
seu client i la catalogació dels llocs de treball, especialització, com a forma
d’aconseguir la qualitat del professorat
Qualitat en els
ensenyaments/aprenentatges.
La qualitat en
els ensenyaments/aprenentatges està basada en preparar l’alumnat per al futur
facilitant les transicions entre els itineraris educatius i el mercat laboral.
Amb aquesta mentalitat es vol implementar als ensenyaments el que anomenen
“competències bàsiques” per millorar els
resultats (proves Pisa, recomanacions de l'OCDE...). Uns ensenyaments basats,
fonamentalment, en el domini de les matemàtiques, de les ciències i de certes
habilitats lingüístiques. Des d’aquesta òptica, si l’ensenyament ha de formar
el jovent per saber “resoldre problemes i afrontar situacions complexes”
(competències) això ha de poder visualitzar-se quantitativament, és a dir, amb
resultats; el funcionament dels centres educatius i la tasca del professorat ha
d’anar en aquesta direcció. El desenvolupament humà, la promoció de valors com
la Pau, la Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i
col·lectiva o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució
d’una ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc. no es consideren
elements constitutius de la qualitat.
Per què s’està
imposat aquesta accepció de la qualitat?.
Des del discurs
dominant, basat en la competitivitat i en un sentit economicista de la vida, es
fa un ús del llenguatge amb un cert metaforisme i una certa ambivalència que
confon a la gent (llenguatge discursiu de polítics, d’institucions, organismes
i organitzacions). En els darrers temps, estem veient com paraules que ens
semblaven conegudes, i familiars, estan justificant situacions que no
coincideixen amb el significat que se li dóna, i se li ha donant, en l’àmbit
educatiu. Per exemple s’han tancat batxillerats nocturns perquè no era eficient
mantenir grups amb poc alumnat. L’eficiència sempre l’hem considerat en el grau
d’assoliment dels objectius socials i acadèmics de l’educació no en el cost
econòmic d’aquesta, perquè si fos així potser no hauria d’haver aules
d’informàtica als centres. Aquesta paradoxa s’aconsegueix amb l’ús d’una
paraula present en l’entorn educatiu, però amb el sentit que aquesta paraula té
en un altre entorn. Un exemple pot ser la paraula “competència” que en l’entorn
econòmic/laboral significa poder fer i en l’entorn educatiu significa ser. La
manipulació està servida i té els seus efectes, perquè crea un parany en la
mesura que moltes persones creuen que estan escoltant una cosa, però els hi
estan dient una altra. També podem observar, en aquesta estratègia, que sempre
es vol presentar com a novetat una cosa o un concepte ja existent. Per exemple
la LEC presenta l’avaluació com una innovació per al sistema quan aquesta
sempre ha estat present en el món educatiu dels centres i en la tasca del
professorat com a eina de treball. Però no hem d’entendre aquest fet com un tic
dels gestors o dels nous pensadors, perquè la seva interpretació o el concepte
que volen traslladar és diferent i parteix de la visió particular que tenen. “Avaluar”, en el món
econòmic/empresarial té una forta càrrega comparativa amb els altres per ser
més competitius, per obtenir més guanys. Aquest no és el sentit que avaluar té
en el món educatiu. Aquesta taca d’oli que es vol estendre des del discurs
dominant no tindria cap efecte, no funcionaria, sense l’acció de les institucions en el govern dels
assumptes públics i l’acció de mitjans de comunicació que estenguin el discurs
dominant.
Qualitat eficient per al Comú
El Comú,
garantia de progrés per al conjunt.
El Comú ha
estat definit i analitzat des de perspectives antropològiques, econòmiques,
teològic-jurídiques i polítiques, i, cadascuna ha aportat les seves
consideracions, diferents i a voltes oposades. En qualsevol cas hi ha trets de
coincidència en totes les perspectives: conjunt, majoria, compartir, compartit,
cooperar, cooperació, generalitat. Aquests trets coincidents són suficients per
fer-ne un ús de la paraula, tot seguit, i que es sobreentengui, sense equívocs,
que s’està parlant d’actuació, responsabilitat, benefici i gaudiment col·lectiu,
fins i tot de govern. El Comú cal considerar-lo com una propietat, a tots els
efectes, una propietat de la col·lectivitat en la qual les seves
individualitats són copropietàries amb tots els beneficis i totes les responsabilitats
que això comporta. Aquesta propietat abasta la natura, els bens i serveis del
conjunt, la intel·lectualitat (investigació, recerca, patents...), la
productivitat i progrés, els recursos, etc., i el seu ús, finalitat,
conservació.... és, i ha de ser, decidida pels seus propietaris
El progrés és,
en definitiva, l’acció d’anar endavant, d’avançar d’un grau a un altre de
superior i millor. Avançar per al Comú ens assegura l’avenç per a tothom; pot
avançar una part de la col·lectivitat, i fins i tot molt i en qualsevol sentit,
però aleshores haurem de parlar del progrés d’aquesta part no del progrés del
conjunt. Malgrat que cuinades estadístiques ens parlin d’una mitjana excel·lent,
caldrà veure la realitat del conjunt per parlar d’excel·lència.
Quina és
l’eficiència per al Comú en l’educació i l’ensenyament?.
No podem
oblidar que l’educació i l’ensenyament han de pretendre ajudar desenvolupar les
facultats físiques, morals i intel·lectuals de les persones i transmetre
coneixements, actituds, valors o formes de cultura, per tant, l’eficiència per
al Comú és que l’educació i l’ensenyament produeixin realment el seu efecte, és
a dir, que compleixin la seva missió per a la col·lectivitat, per al conjunt.
L’eficiència
per al Comú precisa ineludiblement de la igualtat entre les individualitats del
Comú perquè tothom en surti beneficiat; és imprescindible per al progrés humà i
econòmic de la totalitat de la col·lectivitat[1].
L’accés a la cultura i al coneixement de tota la ciutadania ens assegura comptar
amb l’equilibri ètic, moral i social de les persones i de les seves actuacions
la qual cosa només pot beneficiar el present i la història del conjunt.
Tanmateix, la igualtat és imprescindible per a la cohesió, l’estabilitat i la
pau a la societat; excloure sectors de la societat, marginar-los i empobrir la
seva existència pot conduir a situacions de crispació social. Però perquè la
igualtat sigui real cal un tractament equitatiu de cada realitat, adaptar de la
norma, la llei, i fins i tot, la distribució de la riquesa a cada cas concret
per evitar interpretacions rígides i excloents. La igualtat i l’equitat ens
asseguren comptar amb tots els recursos humans globals disponibles en cada
moment, sense que una part de la societat n’estigui exclosa d’aquesta aportació
al bé comú. Aquesta és l’eficiència.
Importància i
efectes de la qualitat de l’educació i l’ensenyament sobre el Comú.
La qualitat,
entesa amb les accepcions que puguin afectar al Comú, pot evitar:
La privació del
coneixement. L’efecte més colpidor que pot patir una societat és la privació
del coneixement del conjunt o d’una part del seus sectors perquè s’inicia una
desigualtat perniciosa i nefasta. Un canvi del model educatiu en aquesta
direcció vol aconseguir que l’ensenyament deixi de ser vertebrador de la
igualtat d’oportunitats (rànquings promoció de la privada, deconstrucció de
l’ensenyament públic...) fins a arraconar-lo com un ensenyament assistencial i
de mínims per a les classes socials més desafavorides.
Anar cap a
l’elitisme. Aquesta situació conduirà a que només un sector de la població
privilegiat accedirà als estudis i als seus avantatges. No serà una situació
fruit d’una evolució de la societat, sinó d’una voluntat política, ideològica i
premeditada. Un bon exemple el trobem en el gir que estan prenent els estudis
universitaris on el discurs dominant
treu la funció social de la universitat, com a instrument per a la millora de
tots els aspectes de la societat, amb el suport de la major part de governs,
que veuen l’educació i la formació com un instrument comercial o una mercaderia
per tal de consolidar l’actual sistema econòmic.
L’empobriment
dels coneixements. Amb el suposat objectiu de millorar les habilitats dels
estudiants i aconseguir que sàpiguen aplicar els aspectes teòrics a la vida
quotidiana es vol començar una "revolució metodològica" que sigui
verificada per les recomanacions de l'OCDE i de les proves Pisa. Es tracta,
doncs, d’adaptar els ensenyaments al que anomenen “competències bàsiques”. Uns
ensenyaments basats només en part del currículum i això ha de poder
visualitzar-se quantitativament, és a dir, amb resultats. Aquesta concepció
empeny l’ensenyament exclusivament a preparar-se per a l’examen (recurs que pot
ser, de vegades, contradictori amb la pròpia perspectiva de les competències)
que demostra el seu èxit (rendiment; s’avalua allò sobre el que és vol incidir,
la resta, com ara: el desenvolupament humà, la promoció de valors com la Pau,
la Llibertat i la Justícia Social, la responsabilitat individual i col•lectiva
o aspectes socials com l’eliminació de la segregació, la consecució d’una
ciutadania crítica, reflexiva i participativa, etc., queden en via morta. No
interessa l’educació i l’ensenyament com a instrument per a la cohesió social o
per a la construcció de la identitat nacional, ni el respecte als aspectes
socials, morals, emocionals, ni de creixement humà personal de l’alumnat, i
l’educació i l’ensenyament queden convertits només en instrucció per a les
competències professionals en el futur.
El desmantellament
d’un ensenyament públic de qualitat. Aquesta estratègia de demolició
controlada, desballesta els avenços aconseguits com ara: la total
escolarització de la població, l’increment
de la xarxa de centres públics i de professorat, la baixada de la ràtio
d’alumnat per aula, l’ampliació de l’edat escolar obligatòria, l’escolarització
quasi total des dels 3 anys, un nivell de coneixements paral·lel al de països
del nostre entorn o un més gran accés als estudis superiors de totes les capes
socials, i, es produeix amb la reducció de les subvencions (menjador, despesa
de funcionament dels centres, transport escolar, escoles bressol...), l’augment
de la ràtio d’alumnat/professorat, la massificació a les aules, la no
construcció de nous centres, l’excés de grups classe en centres, el tancament
d’aules encaminat a suprimir centres, la disminució dels recursos per atendre
l’alumnat amb necessitats educatives especials, l’augment de la càrrega de
treball del professorat... Tot plegat mentre es planificaven concerts amb la
privada per als nivells no obligatoris.
La pèrdua
d’energies i d’inversió en l’educació i l’ensenyament. Hores d’ara, com s’ha
dit anteriorment, la qualitat no s’ha aconseguir perquè només hi ha una
burocràcia que cerca estadístiques. La qualitat es fa impossible per la gestió
burocràtica, que malbarata esforços, temps i recursos, i, no reporta cap
millora per a l’alumnat
La
pseudoqualitat. La qualitat ha de ser mesura pel grau de satisfacció de la
comunitat educativa i del conjunt de la societat i no només per les demandes
del mercat o d’altres sectors. La qualitat s’ha d’analitzar des del “què i el
com s’aprèn” i no des d’indicadors de rendiment, perquè la qualitat ha de
considerar, també, una tendència, una trajectòria, un procés en construcció
d’un projecte continuo. La qualitat dependrà de la qualitat dels alumnes
mitjançant les seves contribucions a la societat, de la qualitat del que s’ha
après i de la manera d’aprendre-ho, de la interactivitat del procés, de la
dinàmica del grup, de la solidaritat entre ells, del respecte als demés, de
l’estil del professorat, dels recursos que es fan servir...
La pèrdua de
talents. Com ens podem permetre desaprofitar aquelles persones que tenen una
especial capacitat intel·lectual o actitud per aprendre les coses amb facilitat
o per desenvolupar amb molta habilitat una activitat?. Les empreses haurien
d’estar preocupades perquè elles coneixen millor que ningú els estralls que
provoca la dependència tecnològica o de mà d’obra qualificada. Un país, i qui
governa, hauria d’estar preocupat per les conseqüències que la pèrdua de
talents pot tenir en progrés de la seva economia, perquè com diu el professor
Antonio Antón[2],
Professor Honorari de Sociologia de la Universitat Autònoma de Madrid, “un procés segregador en l’accés als
coneixements de sectors socials comporta que es desaprofiti les capacitats
intel·lectuals de l'alumnat d'origen popular, amb efectes perniciosos per al
canvi del model productiu i el desenvolupament econòmic”. Aquest procés
segregador és l’origen de la pèrdua de talents, perquè només un procés que no
reculli a la totalitat dels possibles disminueix els resultats que s’obtenen.
La igualtat en l’accés als coneixements permet que cap talent es perdi per
falta d’oportunitats.
Nota: a les referències s’indica lectures que amplien
el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.
[1]
Sobre la importància de l’equitat cal llegir Equity and quality education. Supporting
disadvantaged students and schools - ISBN 978-92-64-130845 © OECD 2012 (està en
castellà).
Sobre qui fracassa i perquè, cal llegir l’article
“Fracaso escolar, clase social y política educativa” de José Saturnino Martínez
García (Departament de Sociología de la Universitat de la Laguna) a El Viejo
Topo/ 49 i veure que són les classes més desafavorides les que el pateixen
perquè parteixen de desavantatges inicials.
Sobre la importància de l’ascens social cal llegir l’article “El sentit de les reformes
educatives” de Stephen Ball (Catedràtic de Sociologia de l’Educació de
l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres) a Presència (del 25 al 31
de gener del 2008).
[2] Aumenta la desigualdad educativa - Antonio Antón
Profesor Honorario de Sociología de la Universidad Autónoma de Madrid -
http://www.publico.es/espana/443017/aumenta-la-desigualdad-educativa
