by Pere Polo Fernández
Com a solució
proposen l’optimització dels “serveis educatius”, però, només ho plantegen des
de l’òptica gerencial i no des del punt de vista de la democratització; en una
paraula: només es plantegen una reforma administrativa que
privilegiï
l’eficàcia i la productivitat. Entenen la qualitat educativa al més pur estil
mercantilista.
L’any 1997 vaig escriure l’article: “Neoliberalisme i
professorat” per a Cuadernos de Pedagogía i per la seva actualitat vull
rescatar-ne un
fragment, perquè ens faci reflexionar sobre el camí que
va prenent l’educació a l’Estat espanyol, perquè vegem com s’està actuant al
dictat d’organismes internacionals per implantar la ideologia neoliberal.
Deu ser conegut de tots que la doctrina neoliberal té
unes repercussions en el món de l’educació, que podem resumir de la manera
següent:
▪ Menys
inversió
▪ Més
alumnes per classe
▪ Descentralització
(curiosament a l’Estat espanyol es va cap a una recentralització del currículum)
▪ Privatització
▪ Reorientació
curricular (a través de diversos articles de la revista veurem la direcció de
la reforma educativa que està projectant el ministre Wert del govern del PP)
LES RETALLADES EN EDUCACIÓ A L’ESTAT ESPANYOL
Pressupost 2010: 43.700 milions d’euros. Zapatero: -5% al
sou dels funcionaris, és a dir, 80 milions d’euros al sou dels professors.
Pressupost 2011: -2.000 milions sobre el pressupost de 2010.
Retallades: al sou dels professors, congelació
d’infraestructures, reducció: del transport escolar, de la formació permanent
del professorat, de les activitats extraescolars, de les despeses
administratives i de les despeses de llum i aigua.
Pressupost 2012: -4.000 milions sobre el pressupost de
2011.
Retallades: retallen el personal i redueixen les
plantilles, suprimeixen la paga de Nadal, augmenten l’horari lectiu del
professorat, amplien el nombre d’alumnes per aula, s’imposa que les baixes es
cobreixin a partir de la 3a setmana, augment del preu de les matrícules
universitàries, es canvia la dedicació docent universitària, per reduir
plantilles, 166 milions menys per a beques, principalment per a les Erasmus,
24,5 milions menys per a cursos d’anglès a l’estranger destinats a professors i
alumnes, es deixa de finançar el pla Educa3 i es redueixen les ajudes a llibres
de text.
Pressupost 2013: 37.299; això equival a 6.401 milions
menys que en el pressupost del 2010. Retallades: A les beques, a les Erasmus,
un 75% menys que el 2011, a l’educació compensatòria uns
116,5 milions menys, s’eliminen les ajudes als programes de reforç per a
alumnes amb dificultats i als plans contra l’abandonament escolar, retallades a
les ajudes de llibres de text. Es manté la congelació salarial del professorat.
Font: El País
16/12/12
Per defensar la privatització s’afirma que hi ha una
crisi d’eficiència, eficàcia i productivitat en el sistema educatiu. (Recordau
el discurs del Sr. Wert?).
Com a solució proposen l’optimització dels “serveis
educatius”, però, només ho plantegen des de l’òptica gerencial i no des del
punt de vista de la democratització; en
una paraula: només es plantegen una reforma
administrativa que privilegiï l’eficàcia i la productivitat. Entenen la
qualitat educativa al més pur estil mercantilista.
Entre altres mesures proposen un nou sistema de gestió,
que marca el camí cap a la privatització, més alumnes per aula i menys inversió
en educació. Quines són les receptes que ens proposa el Sr. Wert?
Proposa un nou perfil del professorat i una reforma curricular.
Direm que la seva tesi és: l’escola funciona malament a causa de la manca d’un
veritable mercat educatiu i, per tant, és necessari fomentar la competitivitat
en els centres i entre diferents centres, i, a més, es tracta de desenvolupar
un sistema que tingui com a base el mèrit i l’esforç individual, per al qual
proposen:
▪ Establir
mecanismes de control i d’avaluació.
▪ Articular
i subordinar la “producció educativa” a les necessitats del mercat laboral.
▪ Augmentar
i acostar les contribucions privades als costos educatius.
▪ Flexibilitzar
les formes de contractació i els salaris docents.
▪ Desenvolupar
sistemes estatals d’avaluació.
▪ Disminuir
les despeses educatives i optimitzar la gestió per a augmentar l’eficiència del
sistema educatiu.
▪ Augmentar
el nombre d’alumnes per aula.
Segons el neoliberalisme, l’educació pateix una important
crisi, i els culpables són l’Estat assistencialista i tots aquells que hi donen
suport, sindicats i totes aquelles organitzacions que defensen el dret
igualitari a una escola pública de qualitat.
El discurs antisindical està arrelant i hauria de
preocupar-nos moltíssim i intentar contrarestar-lo. Un dels grans culpables, per
als neoliberals, són els sindicats dels treballadors i treballadores de
l’educació, ja que la ideologia dels
drets socials i l’Estat intervencionista són altament improductius; i per això
ataquen aquest model d’escola; afirmen que el professorat treballa poc
(recordin les expressions d’Esperanza Aguirre, expresidenta de la Comunitat de
Madrid), que no s’actualitza, i que els alumnes perden el
temps.
No puc passar per alt la campanya antisindical desplegada
des de fa diversos anys amb l’objectiu de desprestigiar els sindicats i els
sindicalistes. Aquestes campanyes han sorgit dels mitjans de comunicació,
principalment dels afins al PP, sense oblidar la col·laboració del govern
central, dels autonòmics i de certs polítics.
Centrarem aquestes campanyes en els següents punts:
1. Afirmen
que hi ha massa alliberats sindicals, campanya empresa principalment des del
diari El Mundo. Els sindicalistes són uns privilegiats, perquè no temen pels
seus llocs de treball, de manera que es transmet la idea de sindicalista =
malfeiner, són els últims que són acomiadats, etc.
2. Denuncien
el finançament públic dels sindicats, dient que hi ha un malbaratament de
subvencions i que no pateixen les retallades en temps de crisi. És curiós
l’editorial sobre el tema d’El País del 15/12/10, “… si patronal i sindicats
són incapaços d’acceptar la urgència del diàleg, tal vegada haurien de ser
enviats al Ministeri d’Hisenda perquè negociïn a la baixa les nombroses
subvencions que reben pel seu paper negociador”.
3. Altres
tòpics: els sindicats ja no serveixen, han passat de moda, són cosa del passat,
etc.
4. Amb
l’última reforma laboral es vol donar el cop de gràcia a la negociació
col·lectiva: convenis, formes de negociació, desvinculacions de la negociació,
etc.
5. Supressió
o canvis en els òrgans de participació social. Només cal recordar la supressió
del Consell Econòmic Social en diverses comunitats autònomes. Canvi de
composició i funcions dels consells escolars, meses de negociació, que moltes
vegades es converteixen en simples organismes auditius d’allò que els governs
han fet o volen fer.
FOMENTAR LA PARTICIPACIÓ?
Els fets contrastats són la reducció econòmica de l’ajuda
a l’acció sindical, formativa i la supressió d’alliberats sindicals. En el MEC
s’ha passat de 145 per a totes les organitzacions sindicals, a tot l’Estat, a
45 i per al proper curs, entre 12 a 15. Com volen, doncs, fomentar la
participació?
Amb aquest panorama, podem afirmar que el que pretén el
govern del PP, amb l’aplicació de la política neoliberal és la debilitació del
moviment en defensa del treballador.
Hem de reconèixer els sindicalistes i les organitzacions
sindicals que és el moment de fer una reflexió sobre la situació actual i que
l’excés de burocratització només es pot combatre amb una major participació de
l’afiliació en la presa de decisions, i això necessita un compromís, tant de
l’afiliació com dels treballadors i treballadores que es limiten a la crítica
fàcil “els sindicalistes no fan res, no vénen als centres, etc.”; si no som
conscients de la necessitat dels sindicats i ens afiliem majoritàriament per a
canviar la política sindical, si és que no estam d’acord amb la pràctica i la
política sindical dels nostres dirigents, serem derrotats i només haurem
aconseguit la pèrdua dels drets socials conquerits.
El nostre adversari no són els sindicats. Els que estan
retallant els nostres drets econòmics, socials i les llibertats són les
polítiques que tiren endavant els governs central i autonòmics, principalment
en mans del PP.
Quan defensen la disminució de la despesa per alumne,
afirmen que això no deteriora la qualitat de l’ensenyament. El Banc Mundial
(BM) diu que l’augment de 30 a 35 o de 40 a 45 alumnes per classe no influeix
en el rendiment escolar.
Amb aquesta mesura tracten fonamentalment de reduir la
responsabilitat financera dels governs centrals en
matèria educativa, així com limitar-ne la responsabilitat
en la gestió. (Discurs que afirma que les comunitats autònomes són les que
gasten i no controlen; això és independent de la despesa supèrflua i de la
corrupció que en diferents governs es va descobrint.)
Seria interessant recordar i analitzar la postura que
diferents organismes tenen i defensen sobre l’educació: FMI, BM, OCDE, OMC, pla
Bolonya, etc. Hem d’aclarir també que quan els neoliberals parlen de
privatització, no es refereixen a la privatització completa del servei, ja que difícilment
hi hauria algú interessat a comprar un servei no rendible; de fet, pensen en la
privatització de la gestió educativa.
Recordau el que està passant amb el Servei de Salut en
diverses comunitats autònomes? Madrid, hospitals d’Alzira, Manises, etc.? Amb
tot aquest panorama, haurem de demanar quina és la repercussió que està tenint
aquesta política sobre el personal docent. Això és el que vull destacar:
▪ Reducció
salarial, eliminació de la paga de Nadal, reducció de complements, congelació
de sexennis, etc.
▪ Augment
de la jornada laboral i de les hores lectives.
▪ Increment
del nombre d’alumnes per aula.
En un document enviat a Brussel·les pel govern Rajoy,
veiem el càlcul d’estalvi i les mesures entre 2012-2013:
▪ Augment
de les hores lectives: 840 milions d’euros.
▪ Increment
de la ràtio d’alumnes per classe: 615 milions d’euros.
▪ Règim
de dedicació del professorat: 280 milions d’euros.
▪ Aproximació
dels costos del servei a la Universitat: 1.760 milions d’euros.
▪ Racionalització
del nombre d’universitats, titulacions i nombre mínim d’alumnes per aula: 71
milions d’euros.
▪ Principi
d’estabilitat pressupostària a les universitats: 150 milions d’euros.
▪ Limitació
de la incorporació de nou professorat a la universitat: 72 milions d’euros.
▪ Resta
de mesures educatives i universitàries: 200 milions d’euros.
▪ Total:
3.988 milions d’euros.
Font: El País
16/12/12
Com a conseqüència d’aquestes polítiques, es fomenta un
augment de les desigualtats socials, la disminució de la qualitat en
el sistema educatiu amb l’eliminació de molts dels
programes per compensar les desigualtats, un enfrontament insolidari de tots
contra tots per a aconseguir sobreviure en una societat dominada per l’economia
–anomenada ara “mercats”–, volen afavorir el dèficit
zero, reformar la Constitució per incloure-hi, com sempre al marge de la
ciutadania, l’augment de salaris descomunals als directius en detriment dels
salaris i de la qualitat de vida de la ciutadania.
Es fomenta l’individualisme i la competència salvatge,
rompent d’aquesta manera els llaços de
solidaritat col·lectiva i intensificant un procés antidemocràtic de selecció
natural on els millors, o els que estan més ben
situats per a la cursa, triomfen i els pitjors o més
febles socialment i cultural perden. El neoliberalisme no diu res sobre com
actuar contra les causes estructurals de la pobresa, sinó que, al contrari,
actua intensificant-la.
COM HAURÍEM DE REACCIONAR
DAVANT AQUESTA OFENSIVA NEOLIBERAL?
Cal que la societat es guiï pel benestar dels ciutadans,
i no per la simple lògica dels mercats. És totalment irracional, com està
succeint, posar la societat al servei dels mercats, i no al servei de la
societat. La lluita dels sindicats, dels moviments socials i de les diferents
organitzacions ciutadanes s’ha de desenvolupar tant en el camp de les propostes
i de les polítiques, com en el camp de la cultura, la lluita i la protesta.
Cal crear un nou sentit comú: democràtic, de ciutadania
dels drets i de la igualtat. Concretament, en el món de l’educació, és
fonamental, com últimament succeeix, la implicació dels col·lectius integrants
de la comunitat escolar –pares i mares, alumnes, així com tots els treballadors
i treballadores de l’educació, fins i tot seria interessant ampliar-la als
moviments veïnals–, en la lluita per una escola pública i de qualitat.
Cal fomentar la participació dels afectats, en la presa de decisions. En un context de
globalització i mundialització de les polítiques i de l’economia, cal respondre
també, amb un projecte mundial. Cal presentar un front comú entre els diversos
països, i especialment en els països europeus envestits i assetjats per
aquestes polítiques neoliberals.
Haurem de recuperar la tradició de l’internacionalisme
democràtic. Cal combatre aquesta globalització excloent. Com he afirmat al
principi, seria interessant preguntar sobre quina repercussió tenen en la
política educativa diverses organitzacions. Hauríem de repensar l’educació en
la globalització, per exemple el pla Bolonya, com ha quedat?, en quina situació
es troba?, ja que l’únic que puc percebre és un camí cap a la privatització,
supressió de titulacions i un augment del preu de la matrícula...
Amb la implantació dels graus i la política de retallades
del Ministeri d’Educació, ens trobam que durant aquest nou curs, estudiar a les
universitats públiques de l’Estat espanyol és sensiblement més car i desigual
segons la comunitat autònoma on s’estigui matriculat. En general, segons dades
del MEC, hi ha hagut una pujada mitjana del 16,7%. En els màsters oficials, el
preu mitjà supera els 2.000 per a aquells
que habiliten per a una professió (obligatori per als docents) i uns 2.627, la
resta. Els primers han pujat un 37% i un 68% la resta. Cal fer notar les
diferències segons les comunitats. En tot aquest procés, és bo fer notar que
les universitats privades han guanyat prop de 9.000 alumnes.
Font MEC.
També cal recordar les veus que es varen alçar a l’inici
del procés del pla Bolonya, dient que aquest conduïa cap a la privatització de
la universitat.
Quin paper juga l’OMC en el món educatiu? Com l’afecten
els seus acords? De quina manera es vol alliberar el sector educatiu des de l’OMC? A qui beneficiaria aquest
alliberament? Com influeixen les empreses en les polítiques educatives? Quin és
l’interès que aquestes empreses tenen pel món educatiu, més concretament, quin
tipus
d’empreses tenen interès en el món educatiu? I el BM, per
què inverteix en educació i quins impactes tenen les polítiques del BM, en la
política educativa, i més concretament a l’Estat espanyol?
La resposta a les preguntes anteriors ens donarà la
solució al perquè de la reforma Wert i altres mesures educatives.
Per acabar, seria interessant que coneguéssim el discurs
de l’OCDE sobre la qualitat educativa, quins impactes tindrà l’aplicació dels
nous sistemes d’avaluació sobre les polítiques educatives de l’Estat espanyol?
L’OCDE s’ha convertit en un actor de les polítiques educatives dels estats, ja
que participa directament en conferències, investigacions, informes
comparatius..., encara que hem de recordar que en principi és una institució
encarregada d’aspectes econòmics i que no hauria de tenir influència clau sobre
l’educació.
Vull acabar amb unes paraules de Federico Mayor Zaragoza,
en una entrevista del 14/01/13 a El País:
Pregunta: El Ministeri també vol un sistema d’avaluació?
Resposta: No em convenç en absolut. Pots avaluar un nin i pot saber moltes
matemàtiques, però ser un mal educat. Una cosa és saber anglès o matemàtiques,
això que tant preocupa pels resultats en els
informes PISA, que són informes d’institucions
econòmiques, com l’OCDE, que no tenen res
a veure amb una institució pedagògica. La UNESCO diu que
educar és contribuir a la formació de persones lliures i responsables”. “La
reforma Wert és un retrocés sobre el que s’havia aconseguit fins ara.”
